(Avís al lector o lectora... em poso a escriure sobre David Bowie. No sé quants articles em poden sortir.)
El rock and roll s'estava posant molt avorrit pel públic. S'havia fet massa intel·lectual, excessivament seriós i escoltar un disc necessitava el mateix nivell de preparació que llegir un article sobre topologia algebraica. Alguns van voler tornar al rock l'esperit lúdic dels seus orígens: el gay power, el glam rock, el rimmel, les lentejuelas, les plomes... tota una generació digna d'estudi sociològic pel que va representar i les influències que van deixar. Gary Glitter, Kiss, Slade, Elton John, Alice Cooper...
Els inicis de David Robert Jones (Brixton, 1947) no van ser gens fàcils. Començà com a saxofonista en dos bandes diferents: The King Bees i The Manish Boys. A la tercera banda ja li posà el seu nom: David Jones and the Lower Third. Sí, al començament va utilitzar el seu nom real com a nom artístic i aquesta era la seua intenció, però en adonar-se que un dels membres dels The Monkees també es deia així i en aquells temps ja el superava en fama i projecció es reanomenà com a David Bowie l'any 1966. D'aquesta forma neix aquesta immensa marca per al món de la música: Bowie.
A mitjans de seixanta deixa el saxo i agafa el micròfon per gravar cançons d'amor pel segell Decca. Però comprenia que el mercat aquest estava molt saturat -venim del country i de les cançons de cantautor i guitarreta- i tenia ganes de canvis. Bowie es reclou en una comunitat budista escocesa i pel que es veu aquest període de meditació el marcaria ja per sempre. Això de les reclusions budistes entre els músics és una tècnica habitual: Beastie Boys, Tina Turner, Sandie Shaw, Nacho Cano, Annie Lennox, fins i tot Leonard Cohen encara hi viu. Per sort per la música Bowie acaba la seua estada budista i opta per unir-se al grup de teatre del mestre internacional del mim i l'art corporal Lindsey Kemp. Aquí és on coneix tots els secrets dels maquillatge i dels jocs de llums sobre el rostre i a posar tot el cos al servei de l'expressió d'un sentiment. Fins i tot munta un Arts Lab a Beckenham.
"Here am I floating round my tin can,
far above the Moon,
Planet Earth is blue
and there's nothing I can do."
Aquesta obra d'art no va tenir el tracte que es mereixia i només arribà al 5 de les llistes, necessità una reedició l'any 1975 perquè es situés al número 1. En el disc es veu la influència folk de Dylan a "Unwashed and somewhat slighly lazed" i el seu pas per la comunitat budista en "Wild eyed boy from freecloud".
Si algú es pensava que Bowie seguiria aquesta línia, el segon disc "The man who sold the world" (1970) va per un altre camí. Fixi's ja en la imatge de Bowie en la portada, el primer dels canvis camaleònics que el transformarà. En aquest disc es posa de relleu la veu freda i distant amb una música molt més potent però amb la temàtica extraterrestre de nexe. El disc passà força desapercebut -sincerament no és el seu millor que diguem- aconseguint una discreta posició 26 en llistes. L'any 1993 es revitalitza gràcies a una excepcional versió de la cançó que dóna títol al disc feta pels Nirvana en la presentació del seu MTV Unplugged.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada