Coronavirus. Covid. Covid-19. SARS-CoV-2. Wuhan. Mobile suspès. A porta tancada. Paper WC. La Conca d'Òdena. Confinament. Estat d'alarma. Este virus lo paramos unidos. Quédate en casa. A les 20.00 al balcó. Dr Joan Guix. Dr Trilla. Dr Fernando Simón. Dr Oriol Mitjà. Dr Argimon. Dr Morales-Rull. Dra Magda Campins. Dr Prieto Alhambra. Àlex Arenas. Clara Prats. El PROCICAT. Models matemàtics. ERTO. El SEPE. Guants sí, mascareta no. Guants no, mascareta sí. Mascaretes defectuoses. FFp1. FFp2. FFp3. Quirúrgiques. Respiradors. Tests. PCR. Antígens. EPIs. Teletreball. Zoom. Jitsi. Meets. Google Classroom. Les ajudes als autònoms (hahaha!) Fase 0. Fase 1. Fase 2. Fase 3. Desescalada. Mobilitat reduïda. Temporers que arriben. El-Homrani desaparegut. Baix Segre. Segrià confinat, l'Hospitalet no. Calle Núñez de Balboa. El concert de la Colau. Stay Thomas. Tot anirà bé. Resistiré. Nueva normalidad. Rebrot. Segona onada. Tercera onada. Tik-tok. Restriccions. Toc de queda. Hosteleria. La cultura és segura. Grup bombolla. Aules confinades. La Ro. Índex de rebrot. Velocitat de transmissió. L'alcalde de Manlleu. La Llar de Sant Josep. La residència de Tremp. El-Homrani desaparegut 2. Ripollès i Cerdanya. Moderna. Pfizier. Oxford. Astrazéneca.
Quim Torra inhabilitat. Junqueras inhabilitat. Pedro Sánchez investit. Alfred Bosch dimitit. La taula de diàleg inexistent. Trapero jutjat. Trapero restituït. 100.2. 3r grau. El judici de la Guàrdia Urbana. Rosa Peral. Emèrit fugat. Renúncies d'herència. Militars al WhatsApp. Els 100.000 soldats russos. Equilibris de Podemos. A 30 per Lleida.
El Gloria. La petroquímica de la Canonja. El port de Beirut. Caixabank i Bankia. Messi ara sí ara no. George Floyd. Joe Biden.
El bisbe Ciuraneta. Mossèn Tarragona. Llorenç Saura, Pepito Montserrat. Àngel Arqués. Erik el Belga. Pep Mòdol. Joan Julià-Moné. Josep Maria Benet i Jornet. Artur Mercè. Isabel Clara-Simó. Hilari Regué. Pare Manel. Pere Casaldàliga. Manuel Cuyàs. Lluís Juste de Nin. Maradona. Paolo Rossi. Kobe Bryan. Michael Robinson. Radomir Antic. Joaquín Peiró. Lorenzo Sanz. Benito Joanet. Fer. Quino. Uderzo. Carlos Ruiz Zafón. Kirk Douglas. José Luis Cuerda. Montserrat Carulla. Sean Connery. Juliette Greco. Herman Bonnin. Olivia de Hallivand. Rosa Maria Sardà. Fernando Morán. Landelino Lavilla. Paco Frutos. Julio Anguita. Billy el Niño. Alessandrito Lecquio. Carmen de Mairena. Pierre Cardin. José Padilla. Spencer Davis. Eddie Van Halen. Robert Bell. Trini Lopez. Peter Green. Enio Morricone. Pau Donés. Bonnie Pointer. Little Richard. Florian Schneider. Adam Schlesinger. Martín Rodríguez. Kenny Rogers. Luis Eduardo Aute. Manu Dibango. Bill Withers. Mario del Olmo. Armando Manzanero. Katherine G. Johnson. Pep Bujosa. John Conway. Ron Graham. Josep Vaquer.
Tot i que enguany se't passen les ganes de qualsevol cosa durant aquestes festes, encara que sigui per inèrcia i si ni el Procicat ni el TSJC -prohibidors oficials- no m'ho impedeixen a última hora, vaig a publicar la nadala que cada any publico al bloc per aquestes dates.
Enguany, entre mig de tantes xifres d'índexs i velocitats de transmissió, en trio una amb xifres: 2000. I no, no és el nombre d'infectats per cada 100.000 habitants ni l'índex de rebrot. Són les milles de les quals ens parlen The Pretenders.
Chrissie Hynde era el cul del Jaumet al voltant de la música. Era comentarista musical a New Musical Express i tocava tant en grups de punk com de rhythm'n'blues pels EUA, França i Anglaterra. Fins que va signar un contracte amb Real i fitxà Pete Farndon, James Honeyman-Scott i Martin Chambers per formar The Pretenders, amb el nom escollit després d'escoltar "The great pretender" interpretada per Sam Cooke. Si us interessa la seua biografia (la dels Pretenders, no la de Sam Cooke) recomano l'excel·lent llibre sobre el grup escrit per Mike Wrenn i editat per Cátedra.
Aquest tema "2000 miles" o 3219 km aproximadament formava part del disc "Learning to crawl" (84), un disc enregistrat després d'un dur període al grup a causa de la mort de Farndon i Honeyman-Scott per barreges de drogues i alcohol tot i que oficialment consten com un atac de cor i mentre Hynde mantenia una relació amb Ray Davies de The Kinks, amb qui va tenir una filla. De fet el títol del disc està inspirat en aquesta filla de Hynde.
Aquest tercer disc de la banda es situà en el número 11 en vendes i s'estrenà el novembre de 1983 amb el nostre tema d'avui com a primer single. Tot i que sona com una cançó nadalenca amb un videoclip que també hi dona joc és un tema que Chrissie va dedicar al seu excompany de grup Honeyman-Scott. Tot i no ser un èxit el tema va ressuscitant en llistes en diferents períodes de temps.
Així que BONES FESTES i fem el que bonament puguem tots. I ja està. Només un 30% d'article toca.
Els anys vuitanta van ser batejats com la Edad de oro del Pop Español, ho poso així en castellà perquè trobo és la manera més adequada d'expressar-ho. Centenars de grups de pop van anar sortint per tots els punts de l'estat amb més o menys èxit, però fou un continu fins entrats els anys noranta.
A Lleida, un dels grups referents durant els vuitanta, potser el que més, va ser Primavera Negra. Xavier Baró, després de participar en el grup folk Camps de Cotó, a finals dels setanta va formar part de diferents projectes, com els Tagomago. I el 1982 forma Primavera Negra amb el nom pres d'una novel·la d'Henry Miller del 1936. Primer com idea solitària amb què arriba a gravar una maqueta amb una versió del "Glory"dels Television titulada "Anais y yo". La maqueta arriba a Wilde Records qui li proposa gravar un single i d'aquesta manera, ja no en solitari, es rodeja de Mingo Espax a la bateria, Artur Mercè a la guitarra i Quim Ramon al baix. També hi col·labora Victor Alba als teclats.
Amb Aquarius (segell de Wilde Records)debuten discogràficament amb el single format pels temes "Colonos de Marte" i "Placeres" (1984) amb portada feta pel dibuixant Max i producció de Patrick Boissel. Els dos temes són força diferents, un a ritme de vals i l'altre més garatge.
Amb Twins publiquen el 1985 un mini-LP amb el títol de "Primavera Negra" produït ni més ni menys que per Quimi Portet i Manolo García. S'inclouen cinc temes com "En la autopista", "En el calor de la noche" o "Radio Peggy Sue"(al vídeo reconeixereu localitzacions de Lleida) Tot i l'extraordinària producció el disc comercialment no aconsegueix anar més enllà i el mateix Xavier Baró reconeixia que no va complir les expectatives. Aquell mateix any extreuen un single amb "Bajo el sol", una versió molt personal d'un tema de Juan yJunior i una cridanera portada que va ser censurada i reconvertida, podeu veure les dos portades del single a sota. I seguidament amb Justine publiquen el el tema "Solo los extraños saben bailar" (1986) en el maxisingle Big ben, en el qual també hi participaven els Retrovisor, VH i El Ruso y el Pelotón de Castigo d'Arcadi Rosell i Miquel Àngel Caps.
El primer LP amb deu temes arriba el 1987 amb La Rosa Records, amb el nom de "Flores encendidas" i la col·laboració del mestre Carlos JusteBeethoven al violí, la producció va a càrrec de Xavier Baró i Enrique Lindo que fa que li doni un so més folk-rock que no pas tant rock'n'roll. En el disc s'inclou una nova versió de "En la autopista" i altres cançons com "Siete señales"(em recorda molt el so dels primers Gabinete Caligari), el fabulós "Madrugada" -que va ser single-, "Luces rojas", "El segundo baile" i un parell de versions, una "En el castell" de Jaume Sisa i una altra de Bob Dylan"Si los perros son libres".
Potser el tema més conegut dels Primavera Negra va ser "En la ciudad tambor" (1987), single del disc que incloïa un tema inèdit a la cara B "Algo entre los dos". Aquest fou l'últim single oficial del grup ja que Baró acabaria en un altre projecte, Tormentos i continuaria amb una extensa carrera en solitari cantant en català. Després de la dècada amb els Primavera Artur Mercè va "desar la guitarra a l'armari" i treballar de funcionari. Tanmateix, fonts ben informades (que és tal i com s'ha de dir) diuen que va quedar material enregistrat sense publicar: una versió de l'"Obviously Five Believers"' de Bob Dylan, i "Ciudad muerta" i "Scouting (Smash)".
Dona la sensació que fer rock'n'roll des de Lleida és difícil i costa amunt, però els Primavera Negra van aconseguir marcar-se el nom en el món pop-rock tot i no ser comercials ni entrar a les llistes de Los 40 Principales es van convertir en un grup de culte.
Aquest mes d'octubre ha mort d'un infart Artur Mercè als 58 anys.
El cap de setmana del 13, 14 i 15 de novembre es va celebrar el Congrés Català d’Educació Matemàtica 2020. Aquest esdeveniment que havia de fer-se el mes de juliol en format presencial a Reus i Tarragona, va acabar fent-se en format telemàtic... com tot enguany. Tot i això no va ser cap impediment perquè 783 professores i professors de matemàtiques de Catalunya ens passéssim el cap de setmana parapetats davant la pantalla de l’ordinador i la tauleta acompanyats de calculadora, paperets per a fer anotacions, bolis i tisores per a les activitats geomètriques. Des del divendres a la tarda fins diumenge al migdia es van dur a terme més d’un centenar de comunicacions amb propostes d’activitats a l’aula (i fora de l’aula també) per a tots els nivells, des de l’escola bressol fins al Batxillerat i Cicles Formatius. També hi va haver espais d’intercanvi, debats i noves propostes a partir de propostes presentades. Al cap i a la fi no ens ha tocat cap més remei que avesar-nos a això dels xats i les videoconferències.
Aquest Congrés és el tercer que es du a terme a nivell de Catalunya després del de l’any 2000 a Mataró i el del 2016 a Barcelona. El proper ja està previst pel 2024. L’organització de l’esdeveniment va a càrrec de la Federació d’Entitats per a l’Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya (FEEMCAT), que integra diferents associacions de professorat de matemàtiques, entre les quals s’hi troba Lleimat, l'Associació de Professorat de Matemàtiques de Lleida i les seves comarques. Les professores lleidatanes Mònica Cardona i Núria Cardet formaven part, respectivament, del comitè organitzador i científic del Congrés.
L’educació matemàtica no deixa de ser una branca d’estudi de les matemàtiques com ho són la teoria de nombres, la combinatòria i les equacions diferencials per exemple. Al nostre país hi ha hagut una tradició de dones i homes que s'han distingit per les seves aportacions a la didàctica de les matemàtiques i el 2016 es va iniciar el projecte «Línia del Temps» que ha estat actualitzat aquest Congrés i que continua obert. Aquest projecte és una base de dades amb les biografies de personalitats de la talla del Lluís Santaló, el Pere Puig o la Maria Rúbies.
Entre les noves incorporacions a la llista de biografies imprescindibles de la didàctica matemàtica catalana destaco la del professor targarí Joan Lluís Tous i Álvarez. El Joan Lluís va fer de mestre a Sunyer, Montoliu de Segarra, Tàrrega, Cervera, Lleida i sobretot a Verdú. Treballar en una escola amb alumnes de diferents edats a la mateixa aula va provocar que es convertís en un gran expert sobre l’Escola Rural sent un dels impulsors de les ZER a Catalunya. Conseqüència de la seua implicació en el món educatiu li fou atorgat el Premi Nacional d’Educació Marta Mata de la Generalitat de Catalunya.
No sé jo si existeixen trobades de professorat d’altres matèries d’aquest abast, suposo que sí. Però en el món de les matemàtiques possiblement sigui on hi hagi més associacions de tot tipus i congressos a nivell mundial, tant per necessitats educatives com comunicatives d’investigacions. Simplement ens agrada i tenim necessitat de comunicar.
El logotip del Congrés Català d’Educació Matemàtica juga amb el fet que a l’acrònim hi hauria dos lletres C i d’aquí l’elevat a la 2 que figura a la lletra C. A més, si ho llegim en anglès la pronúncia és similar a la forma verbal “Situem”. També el lema d’enguany ha jugat amb les lletres “Compromesos amb l’Educació Matemàtica”.
Les matemàtiques no tenen premi Nobel, però de tant en tant hi ha premis Nobel d’altres disciplines que cauen rebotats a algun matemàtic. En un altre article ja vaig parlar dels Nobel de Literatura que guanyaren els matemàtics José Echegaray i Bertrand Russell o els d’Economia de Leonid Kantoròvitx o John Forbes Nash.
Enguany, el premi Nobel de Física, ha estat atorgat a Roger Penrose, juntament amb Reinhard Genzel i Andrea Ghez, entre altres motius "pel descobriment que la formació de forats negres és una predicció robusta de la teoria general de la relativitat". I és que, certament, Roger Penrose al costat d’StephenHawking és un dels grans de la cosmologia moderna, amb els seus càlculs i els coneixements sobre topologia (geometria on només importa la forma i no la mida) va donar consistència a la teoria dels forats negres. Però aquest és un tema que el company de secció Salvador Ribas li explicaria molt millor que jo.
Tanmateix, Roger Penrose és un matemàtic prou conegut especialista en àlgebra i doctorat per la universitat de Cambridge. Va començar publicant importants resultats sobre resolució d’equacions matricials però la fama matemàtica li ha vingut sobretot per la seua afició a l’estudi geomètric dels mosaics o tessel·lacions.
Aquesta afició de recobrir terres i parets mitjançant rajoles ja existeix des de temps ben antics, per tant no és d’estranyar que els matemàtics s’hagin dedicat a estudiar les diferents formes geomètriques que es poden fer servir per enrajolar terres. Les formes més senzilles són els triangles equilàters, els quadrats i els hexàgons regulars. Només cal que passegeu pels carrers de diferents ciutats i us n’adonareu. A aquests mosaics se’ls anomena regulars perquè estan formats per polígons regulars i són justament els polígons que tenen com a angles interns un valor que és divisor de 360º: 60º en el triangle, 90º en el quadrat i 120º en l’hexàgon.
A partir d’aquí es poden fer recobriments del terra amb figures no regulars i va sorgir l’estudi del que s’anomenen mosaics periòdics i no periòdics. Els mosaics periòdics són aquells que van repetint la mateixa forma en un tros de terra i els no periòdics són aquells que tot i fer servir sempre la mateixa rajola no es va repetint la forma. Doncs Penrose, a mitjans dels anys 70, va idear dos rajoles en forma de quadrilàter a partir de triangles retallats en pentàgons. Aquestes rajoles reben el nom de dart (dard) i kite (estel) per la seua forma i en elles hi apareix la famosa proporció àuria. Penrose va idear puzzles i jocs infantils on les peces tenen aquestes formes.
També duu el seu nom el triangle de Penrose i per generalització, els polígons de Penrose. El triangle de Penrose és una figura impossible en l’espai tridimensional que ha donat idees per a molts logotips i que va popularitzar l’il·lustrador MC Escher en els seus dibuixos d’il·lusions òptiques.
En la imatge podeu veure un mosaic de Penrose fet amb les rajoles dart (de color gris) i kite (de color blanc). Fixeu-vos com a partir de dibuixos d’arcs de circumferències tangents dins de les rajoles es crea una corba contínua per tot el mosaic. L’altra imatge és la representació en perspectiva d’un triangle de Penrose.
(Article publicat al Lectura el diumenge 1/11/2020)
El panorama musical espanyol als anys setanta estava dominat pels cantants solistes i per grups de rock progressiu que complicaven els esquemes bàsics del rock de sempre. L'any 1972 uns joves músics madrilenys van voler tocar rock enmig d'aquesta situació musical.
El guitarrista i cantant Mario del OlmoFernando i el seu amic, José Luis Jiménez al baix juntament amb el bateria Pancho Company (guitarra, baix i bateria, no cal res més) formen els Asfalto, nom proposat per Mario. Jiménez i del Olmo ja tenien experiència musical perquè venien de formar el grup Tickets. De fet, Mario i José Luis eren amics d'infantesa ja que vivien al mateix barri i anaven junts a classe. Van començar a fer música inspirats pels Beatles i van format Trapero's Combo perquè tocaven fent servir trastes que trobaven pel carrer. El nom no era gens comercial i traient bitllets per un autobús el van decidir canviar pel de Tickets.
Amb Tickets són contractats per Jaime de Armiñán perquè acompanyin a les Vainica Doble en la banda sonora de la sèrie de RTVE Fábulas amb el tema "Refranes" (1970). I gràcies a Pepe Nieto de Los Pekenikes fitxen ni més ni menys per Columbia. D'aquesta manera graven un primer senzill "El rigor de las desdichas/Someone like you" (1970) amb actuació en el programa musical líder de l'època Gala del Sábado presentat per Joaquín Prat i Laura Valenzuela tal i com poden veure al vídeo. Però Julio Iglesias els truncà la trajectòria, ja que Columbia es va centrar en ell deixant de banda molts altres artistes de la discogràfica. Els Tickets no van estar d'acord en aquesta condemna a l'ostracisme i van demanar la carta de llibertat, però van haver-se de canviar el nom i la discogràfica es quedà amb tot el material que ja tenien enregistrat. I així és com de Tickets van passar a Asfalto.
Amb aquesta mateixa formació original i la producció de Manolo Diaz només van enregistrar dos singles amb la discogràfica Acción. El primer contenia els temes "Jenny" i "Razones" (1972), dos cançons signades per Mario del Olmo i la cara A amb una reminiscència als Beach Boys amb els cors. El segon single contenia "Quiero" i "My first dance" (1972), aquest cop les dos de José Luis Giménez.
Dos anys després, el 1974, la banda es reformaria de dalt a baix amb l'entrada de Julio Castejón (guitarra), Enrique Cajide (bateria) i Lele Laina (guitarra). Amb aquesta formació fitxen per Chapa Discos, companyia de la quals serien un grup de referència amb cançons com "Capitán trueno" (1978). Laina i Jiménez van fundar un altre grup clàssic de la movida com van ser els Topo.
Mario del Olmo deixà el grup per a dedicar-se a la producció audiovisual a RTVE fins la seua jubilació. Tanmateix no havia deixat de banda el món musical perquè havia recopilat una àmplia col·lecció de guitarres.
La seua última actuació amb el grup va ser l'any 2017 quan a la sala La Riviera va participar en el concert de 45 aniversari que van celebrar. Ara Mario ha mort després d'una llarga malaltia.
L'agost de 1963 el cantant i guitarrista Spencer Davis crea un grup amb el seu amic i bateria Peter York, i els germans Muff i Steve Winwood. El nom del grup no se'l van pensar gaire i com Spencer Davis va ser qui ho va manegar tot es va quedar en Spencer David Group, segons expliquen perquè a ningú se li acudia cap nom.
Fou el productor Chris Blackwell qui es fixà en ells per portar-los a Islands Productions, el que acabaria sent Island Records. El primer single que van enregistrar va ser "Dimples"(1965), una versió d'un clàssic de John Lee Hooker i que va passar sense cap pena ni glòria. El mateix Blackwell va veure que necessitaven alguna cosa més i fou ell mateix qui contractà un altre productor, Jimmy Miller -que posteriorment llençaria a la fama els Rolling Stones- i amb qui les coses van canviar i es va adreçar moltíssim la cosa.
Es va adreçar tant la cosa que l'any 1965 van aconseguir tot un seguit de números un en llistes. El primer un meravellós tema d'una estrella del reggae Jackie Edwars"Keep on runnin'"i que alguns coneixereu per la banda sonora de la pel·lícula Buster (1988) interpretada per Phil Collins. Després arribaria "Someone help me" (1966), també de Jackie Edwars i també número u al regne Unit.
A continuació, l'èxit més important que van tenir, la seua cançó estrella, la fenomenal "Gimme some lovin'" (1966). La cançó és fantàstica, però personalment, la versió que van fer el Blues Brothers per la seua primera pel·lícula The Blues Brothers (titulada aquí incomprensiblement com a Granujas a todo ritmo) és apoteòsica amb la secció de vent incorporada. El tema va deixar constància del futur que li esperava al cantant Steve Winwood, que posava la veu amb només 18 anys. Winwood va escriure la tornada, la van completar en una hora i van baixar a un pub a tocar-la. La portada del disc on s'inclou és molt seixantera i recorda moltes portades dels The Troggs, The Pretty Things, The Animals, The Kinks, Them... amb aquest tipus d'iconografia.
A finals de 1966 la banda protagonitza la comèdia musical The Ghost Goes Gear. I el gener de 1967 publicaven el seu últim número un "I'm a man", escrita per Winwood i Miller. Els Chicago Transit Authority -després abreujats com a Chicago- en van fer una coneguda versió el 1969.
L'abril de 1967 Muff Winwood deixa el grup per dedicar-se a la producció i amb la fama agafada Steve Winwood se n'aniria a formar els Traffic amb Jim Capaldi. Els dos músics són substituïts per Eddie Hardin i Phil Sawyer, que només estaria uns pocs mesos perquè es dedicaria a fer de guitarrista de sessió. Seria substituït per Ray Fenwick. D'aquesta formació és la psicodèlica "Time seller" (1967), "Mr second-class" (1967).
La quarta formació de la Spencer Davis duraria de l'octubre de 1968 i acabaria el juliol de 1969 amb la retirada del baix Dee Murray i del bateria Nigel Olsson que se'n van a tocar al costat d'Elton John formant l'Elton John Band que començava carrera en les mítiques actuacions en el Troubadour Club de Los Ángeles. El 1969 arriba la dissolució oficial de la banda i Spencer David se'n va a fer carrera de productor canviant absolutament d'estil dedicant-se al jazz fins als anys vuitanta. També va fer de promotor musical d'artistes com Bob Marley o Robert Palmer. El 2006 Spencer David va intentar reorganitzar el grup només amb Eddie Hardin com a component històric fent algunes gires pels Estats Units i Europa.
L'Spencer David Group al final ha estat conegut per ser on es va iniciar el teclista i cantant Steve Winwood. Spencer David ha mort a la seua casa de Califòrnia a causa d'un atac de cor als 81 anys.
Els germans Eddie i Alex Van Halen són fills d'un director d'orquestra holandès i residents a Pasadena des del 1965. Amb la música a la genètica, tot i que amb un estil diferent, el 1975 formen un grup amb el cantant David Lee Roth i el baix Michael Anthony, Eddie agafa la guitarra i Alex la bateria. El nom, sense donar-hi gaires voltes, l'anomenen Van Halen.
La banda es dedica més al rock dur que no pas a la música clàssica del compositor Jan Van Halen i es dediquen a tocar versions en clubs californians. En ells s'hi fixa el cantant de Kiss, Gene Simmons, que porta una maqueta a la seua discogràfica, Casablanca Records, però li diuen que tururut mangala. També s'hi fixa el productor Ted Templeman que sí els aconsegueix un contracte amb Warner Records.
Debuten discogràficament el 1978 amb un disc de títol senzill de recordar "Van Halen". El disc es converteix en un èxit impressionant, ven més de 10 milions de còpies i és l'onzè disc més venut dels anys 70. Avui en dia se'l considera com un dels grans del rock. El disc sona com si hagués estat gravat en directe gràcies a la producció de Templeman. També Eddie Van Halen inventa una nova tècnica de tocar la guitarra, el tapping, en la qual es fan servir les dos mans en el pal de la guitarra, sense cap dubte Eddie Van Halen es convertiria en un dels grans guitarristes del rock, un virtuós de la guitarra. Curiosament durant la campanya de promoció del disc Eddie tocava d'esquena al públic perquè ningú descobrís com era la seua tècnica. La tercera cançó del disc, l'instrumental "Eruption" que amb només 102 segons és una mostra de la bogeria de la guitarra d'Eddie que el fans del videojoc Guitar Hero coneixeran. Una altra virtuositat és la versió del "You really got me" dels The Kinks. Uns altres temes emblemàtics del disc són el que l'obre "Runnin' with the devil" (inspirada en aquest tema dels The Ohio Players) i el single "Ain't talkin' bout love", una cançó més eclèctica però sobradament coneguda. En la portada del disc dissenyada per Dave Bhang i Elliot Gilbert ja es veu el que seria el seu logo habitual.
Després de tota aquesta adrenalina publiquen el segon disc amb el títol molt original de "Van Halen II" (1979). El disc, amb vendes milionàries però sense aconseguir els èxits del primer compta amb un solo acústic d'Eddie"Spanish fly", que podria haver signat Joaquín Rodrigo o Francisco Tárrega, un gran single inspirat en Fletwood Mac"Dance the night away" i "Beautiful girls".
Amb menys acceptació per la crítica va arribar "Women and children first" (1980). però ja era igual, l'any 1980 Van Halen ja era la banda americana més influent en el món del hard-rock substituint Deep Purple o Black Sabbath. Només amb la base rítmica necessària de bateria i baix, la guitarra virtuosa i un cantant amb melena rossa que va adquirint la reputació de sex-symbol fomentada en el fet que va convidant les seues fans al camerino després de cada actuació doncs ja en tenien prou. L'ínclit cantant va destrossar un auditori quan va descobrir que al seu camerino tenia MM marrons, quan per contracte no les volia. En aquest disc incorporen en el tema "And the cradle will rock..." un piano elèctric que sona a guitarra i que anys després en traurien un bon profit, el single "Everybody wants some!!" i una pista oculta després de l'últim tema "In a symple rhyme", l'instrumental de 18 segons "Growth".
També fluix de vendes comparat amb els dos primers, arriba "Fair warning" (1981), que tot i això ven més de dos milions de còpies. Mentre David Lee Roth volia fer coses roqueres Eddie es tornava més pop volent fer servir sintetitzadors que ja començaven a estar de moda en aquells inicis dels vuitanta. L'àlbum ja denotava una mica el mal rotllo i, sincerament, el nivell és baixet. Els puristes de la banda el consideren com un dels millors gràcies a temes com "Unchained" i "So is this love?"
El 1982 la banda torna amb un so més habitual amb "Diver down", on s'inclou una especial versió del "Oh, pretty woman" de Roy Orbison amb videoclip censurat per l'MTV -la intro del tema és llarga, tingueu paciència-. També versionen en el disc "Dancing in the street" de Martha and the Vandellas i el "Where have all the good times gone" dels the Kinks. Curiosament, en la interpretació crooner del clàssic "Big bad Bill" el pare Van Halen hi toca el clarinet. I finalment en "Little guitars" a Eddie Van Halen li dona per fer una introducció flamenca. En aquest mateix any Eddie Van Halen aconsegueix la fama mundial que li faltava al mercat aliè al hard-rock fent el solo de guitarra del "Beat it" de Michael Jackson que s'incloïa al "Thriller", el disc més venut de la història.
Però sense cap mena de dubte el major impacte els arriba amb "1984" i el tema "Jump" que marca una fita dins de la carrera del grup. El grup d'un monstre de la guitarra aconsegueix el seu major èxit gràcies... a un sintetitzador! La cançó ocasiona un cisma en el món del hard-rock que els acusa de traïdors i que a veure què és això de posar un teclat en una cançó... però que va servir de referència per al naixement d'altres grups com Bon Jovi o els Europe. Si "1984" no arriba al número 1 de els llistes és culpa justament del "Thriller" de Michael Jackson... poca gràcia li devia fer a Eddie. Onze milions de còpies venudes, el 19è disc més venut dels vuitanta i un single número 1 arreu del món. La gent de l'Hotel Chelsea@ChelseaHotelB en expliquen la història de la cançó en el seu blog. Si "Jump" és un himne, no ho hauria de ser menys "Panama" ni "I'll wait". Tant d'èxit no podia ser bo i va fer esclatar les tensions internes amb l'abandonament de David Lee Roth i l'entrada del veterà rocker Sammy Hagar. A més Eddie es va dedicar a reforçar la seua faceta de teclista.
Injustament tapat pel disc anterior va quedar el "5150" (1986), el que fou el setè àlbum del grup i el primer amb Haggar com a vocalista. El títol és el nom de l'estudi de gravació d'Eddie i el disc, aquest cop, sí aconseguí arribar a l'1 en vendes. El tema més exitós va ser "Why can't this be love" però també cal destacar "Dreams" i "Love walks in". L'elapé ven més de quatre milions d'exemplars.
En els següents discos els Van Halen s'acomoden una mica en l'estil perdent la força dels anys inicials i acomodant-se en un rock més AOR. D'aquesta manera arriba "OU812" (1988), tot i això aconsegueixen un número 1 amb "Black and blue" i "When it's love".
A "For unlawful carnal knowledge" (1991) tornen a treballar amb Templeman i aconsegueixen que el disc es situï a l'1 en vendes. En el primer single "Poundcake" s'hi pot escoltar un solo de trepant que després acaba acompanyant la guitarra d'Eddie. Després vindria el directe "Right here, right now" (1993) i "Balance" (1995) amb un so molt diferent, una famosa portada dissenyada per Jeri Heiden, i en el qual s'inclou una de les meues cançons favorites de la banda i força oblidada "Can't stop lovin' you".
Després d'una desastrosa gira Hagar deixa el grup i l'any 1998 fitxen el vocalista d'ExtremeGary Cherone pel disc "Van Halen III", disc que és un absolut desastre comercial i Cherone és acomiadat. A base d'anar publicant directes i grans èxits els Van Halen van vivint comercialment fins que torna David Lee Roth per al disc "A different kind of truth" (2012), l'últim disc que tenen. I no hem d'oblidar que Eddie Van Halen va publicar la banda sonora d'una peli porno "Sacred sin" (2006) de Michael Ninn, una mostra aquest "Catherine".
Eddie Van Halen, un top de la guitarra elèctrica, ha mort als 65 anys a causa d'un càncer de gola amb el qual portava lluitant des de l'any 2000.
Matemàticament, en geometria, anomenem simetria a una transformació d’un objecte que el deixa invariant. Els grecs utilitzaven el concepte simetria per indicar que quelcom és bonic o harmoniós i realment és així ja que la simetria es fa servir en arquitectura o art per crear formes estètiques i de gran bellesa. També la naturalesa ha inventat formes simètriques per tal que els diferents éssers vius s’adaptin a les necessitats del seu entorn.
De simetries n’hi ha de diferents tipus. La simetria radial la podem observar quan un objecte és invariant respecte algun gir sobre si mateix, és a dir, que quan es gira un cert angle es queda igual. Aquesta simetria és molt comuna en la natura: una estrella de mar és simètrica si la girem cada 72º (resultat de dividir una volta sencera de 360º en 5 parts iguals), característica que també trobem en moltes flors o en una mançana tallada mitjançant un pla paral·lel a terra. Una medusa té simetria tetraradial (cada 90º té la mateixa forma), la flor del narcís té simetria hexaradial (cada 60º) i existeixen coralls octaradials (cada 45º). La flor de la margarita o el gira-sol tenen simetries formades a partir de girs d’angles més petits. Les simetries radials són presents en les grans rosasses gòtiques, com la rosassa de la porta de l’Anunciació de la Seu Vella que té una simetria octaradial. També podem observar simetria radial en fortificacions militars, temples renaixentistes, en la forma de la plaça Charles de Gaulle de París amb l’Arc del Triomf com a centre, la glorieta modernista i la Font de les Granotes dels Camps Elisis, les aspes d’un ventilador, l’hèlix d’un avió, les llantes dels pneumàtics…
Una altra simetria fàcilment observable és la simetria provocada per una reflexió horitzontal. Aquesta simetria crea boniques estampes en ciutats que són vora l’aigua, com Manhattan, la Seu Vella sobre el riu Segre o el llac de Montcortès on la superfície de l’aigua actua d’eix de simetria. Quan un eix talla creant una simetria axial vertical també se l’anomena bilateral i és molt habitual en éssers vius: el cos humà més o menys té simetria bilateral com molts altres animals i insectes que es parteixen en un costat esquerre i un dret aparentment iguals. Els finestrals del claustre de la Seu Vella també tenen aquesta simetria axial vertical, igual que molts castells espectaculars centreeuropeus, la torre Eiffel i el Taj-Mahal indi.
Els virus són experts en simetria. L’adenovirus té una simetria icosaedral, format per rotacions de 20 triangles equilàters. D’aquesta manera al virus li és més fàcil la seua rèplica ja que els hi serveix qualsevol costat.
L’escala és aquell element arquitectònic amb la funció de facilitar l’ascens o el descens entre dos punts a diferent alçada mitjançant passes tot i que també tenen la funció d’espai ideal per a fer fotografies de grup. Una escala ben dissenyada ha de permetre pujar cada esglaó consecutiu amb un peu diferent mantenint el ritme, és a dir, geomètricament el pendent de l'escala ha de ser constant. Quan l’escala no està ben dissenyada és quan ens cansem més per la seua incomoditat a l’hora de fer les passes i les caigudes poden ser més o menys espectaculars.
Existeixen diferents regles matemàtiques sobre com ha de ser una bona escala, potser la més coneguda és la llei de Blondel (ideada per l’arquitecte francès François Blondel) deduïda a partir de la distància mitjana recorreguda per una passa i que ens diu que l’esglaó d’una escala ha de complir H+2C=64 cm, on H indica la profunditat de l’esglaó i C indica la contrapetja de l'esglaó, l’alçada. Amb aquestes mides, el pendent de l'escala vindrà donat pel quocient C/H i l’angle d’inclinació es calcula mitjançant el que s’anomena l’arctangent d’aquest pendent, operació que es pot fer amb qualsevol calculadora científica.
Com aquest estiu hem estat perimetralment tancats, primer comarcalment i després municipalment, he tingut de temps de fer un treball de camp i comprovar diverses escales de la ciutat de Lleida a veure si compleixen aquesta regla.
La mostra d’escales la posaré ordenada de major a menor segons el valor H+2C: Auditori Enric Granados: 82; Carrer Lamarca: 76; Carrer Carmelites I: 76; Catedral Nova: 75; Passarel·la St Joan: 73; Entrada Camps Elisis: 72; flam plaça St Joan: 71; Camps Elisis-Passarel·la: 66; Carrer Carmelites II: 66; Canalització: 66; Costa del Jan: 64; Palau de Vidre: 59.
Ens adonem de dos valors extrems, les escales que donen accés a l’auditori des del carrer Pi i Margall tenen un H+2C=82 amb un baix angle de desnivell a causa de la seua excesiva profunditat de 46 cm, passa una cosa semblant amb les de la Catedral, però aquestes com tenen una alçada 3 cm menor són una mica millors segons la llei de Blondel (75). A l’altre extrem hi ha les que pugen al primer pis del Palau de Vidre amb un valor H+2C=59, que es queda curt per la seua poca profunditat de 27 cm. Tant unes com les altres són escales incòmodes. Les escales amb desnivell més gran són les del flam de la plaça Sant Joan que amb un H+2C=71 tenen un desnivell de gairebé 36º, en aquest cas són massa altes i amb la profunditat de 29 cm els caldria una alçada d’esglaó de 17,3 cm i no els 21 cm que tenen, la inclinació en aquest cas seria de 31º, més còmoda. El carrer amb més escales diferents és el carrer Lamarca i al carrer Carmelites hi ha dos tipus d’escales, unes costen de pujar més que les altres. I quines són les millors escales de Lleida geomètricament parlant? Les de la Costa del Jan, que tenen un H+2C=64 i un angle gairebé de 30º.
Escales de l’Auditori amb massa profunditat; les del flam de la plaça Sant Joan amb excessiva alçada; i les del carrer Lamarca i l’entrada dels Camps Elisis tenen poca inclinació i massa profunditat per la seua contrapetjada.
L'any 1964 el baixista Robert KoolBell i el seu germà saxofonista i teclista Ronald Khalis Bell aconsegueixen entabanar uns companys de la Lincoln High School de Jersey per a formar una banda de jazz, The Jazzlacs. Els Bell havien estat influenciats pel seu pare, que havia tocat amb el pianista Thelonius Monk, un dels músics claus en la creació del bebop. L'any 1969 i després de diferents canvis de nom adopten finalment el nom de Kool and the Gang quan signen per De-Lite Records.
El grup debutà discogràficament l'any 1970 amb el disc "Kool and the Gang", un disc en el qual la banda evoluciona més aviat cap al rhythm and blues. Però veient el panorama dels anys 70 amb el gran èxit de les estrelles del disco sound, Barry White, Donna Summer, Chic, Bee Gees, George McCrae el so Filadèlfia... clarament evolucionen cap a la música dance. Robert Kool sap crear un so peculiar i enganxós que tindria el seu èxit fins a mitjans dels vuitanta.
Amb tot això els seus primers discos no obtenen gaire èxit fins arribar al cinquè "Wild and peaceful". D'aquest elapé van començar a caure vendes com a xurros. El single "Funky stuff" ven més d'un milió de còpies i també són sonats "Jungle boogie" i "Hollywood swinging". Aquest últim es reeditat el 2004 al costat de Jamiroquai en el disc "All star party".
Aconsegueixen colar el tema "Open sesame" a la banda sonora de Saturday Night Fever. Però la carrera del grup s'enlaira vertiginosament el febrer de 1978 quan incorporen com a solista un vocalista de soul de nom James Taylor i conegut com a JT (res a veure amb el cantautor de mateix nom). El nou vocalista juntament amb la producció d'EmirDeodato, el de "Also sprach Zarathustra" van fer que el grup aconseguís un etapa d'enormes èxits amb tres discos consecutius que van arribar a disc de platí.
El primer single on es veu el resultat d'aquesta nova aliança és "Ladies night" (1979) que s'incloïa en el seu onzè disc de títol homònim i que potser té la portada més icònica del grup. L'altre gran single del disc és el més pausat "Too hot", els dos es van situar al Top 5 de les llistes americanes. El 2004 enregistren aquest últim tema amb Lisa Stansfield.
Continuen els èxits dels Kool del binomi Taylor-Deodato amb "Celebrate!" (1980). Segurament el primer single "Celebration" és una de les cançons que avui encara més sona en les pistes de ball. I si no és així és que el DJ no sap res de música. El single arribà a l'1 de les llistes americanes i avui encara es sent sovint com a jingle en emissores de ràdio. Segons Ronald Bell, autor de la lletra, aquesta ve inspirada d'un fragment de l'Alcorà where God was creating Adam, and the angels were celebrating and singing praises. A més considero que és de les cançons que cal tenir en single de vinil. Kilye Minogue en va fer una versió l'any 1992 pel seu disc de grans èxits.
El tercer disc que fou platí consecutiu va ser "Something special" (1981) i tot això encara amb la mateixa discogràfica després de tretze elapés. El primer senzill fou "Take my heart", que no passà del 17 en llistes. Robert Palmer en va fer una versió personal amb el títol "You can have it (Take my heart)" l'any 1983. El segon single, que també vès... era "Steppin' out", que no va pujar del 12. Però el tercer single del disc sí que ho va rebentar tot i és que m'atreveixo a dir que és el seu tema més conegut, qui no ha cantat "Get down on it" dient get danone? El tema arribà al 3 en llistes i també és una de les peces que cal tenir en single de vinil. Els guapets Blue de Duncan James la van adaptar col·laborant amb ells pels seus grans èxits i Snoop Dogg la va samplejar per "We just wanna party with you" (1997) de la banda sonora de Men in Black. De l'any 2000 hi ha un conegut remix de l'estil dels Eiffel 65.
L'any 1982 arribaria la primera ensopegada comercial de Taylor-Deodato amb "As one". Només dos singles menors: "Big fun" i el so reggae de "Let's go dancin' (ooh la la la)". Us sona aquest cançó de la italiana Alexia que va omplir les pistes de ball el 1997? Curiosament, amb el següent disc "In the heart" (1983) i abandonant la producció de Deodato per passar a ser produït per Ronald Bell del mateix grup, van tornar als èxits en llistes. El retorn va ser sobretot a un altre gran hit que arriba al 2 de les llistes "Joanna". També s'hi extreu "Tonight".
Tanmateix cal esperar fins el 1984 per trobar el disc més venut de la banda "Emergency" -i encara amb la mateixa discogràfica!-. Del disc s'extreuen quatre senzill que van a petar tots al Top ten de les llistes. El primer un més popero "Misled". El segon el prou conegut "Fresh". El tercer la balada "Cherish", que arriba al 2 en llistes amb vendes milionàries en single i el quart "Emergency".
A continuació ve "Forever" (1986) amb dos temes mitjanament sonats tot i que amb força menys èxit que els anteriors "Stone love" i "Victory". Amb aquest disc JT i altres components deixen la banda i Robert Bell s'erigeix com a líder del projecte. Hi ha una reorientació en el so de la banda que acaba sent un autèntic desastre amb el disc "Sweat" (1989). El grup no es recupera una mica fins el retorn de JT el 1996 amb "State of affairs" amb temes com "Salute to the ladies" o "In the hood"... però que tampoc.
Aquest setembre Ronald Bell ha mort a la seu residència de les Illes Verges als 68 anys per causes que no s'han fet públiques. La seua nissaga queda ben arrelada entre nosaltres amb ni més ni menys que deu fills.
Com avui és un diumenge d’agost d’un atípic estiu ple de maldecaps els proposo uns passatemps matemàtics per tal que durant una estoneta canviï els maldecaps habituals per uns altres. Com ja he escrit en articles anteriors, de bibliografia especialitzada en jocs matemàtics i de lògica n’hi ha molta: Martin Gardner -el més conegut i prolífic-, Lewis Carroll, Clifford Pickover, Yacob Perelman, Sam Loyd, Adrián Paenza…
Avui n’he escollit del llibre The Penguin Book of Brainteasers d’Eric Emmet traduït al castellà com Juegos de Acertijos Enigmáticos, un llibre d’endevinalles inèdites publicades després de la mort d’Emmet l’any 1980. Aquests tipus de jocs que ens presenta Emmet en els seus llibres són jocs que apareixen molt sovint en els problemes amb què molts alumnes s'enfronten en els diferents concursos matemàtics. En faig una petita tria i els animo a pensar-hi perquè tal com va escriure Edgar Allan Poe “És dubtós que l'enginy humà pugui arribar a construir un enigma que el propi enginy humà no sigui capaç de resoldre”.
Alf, Bert, Charlie, Duggie, Ernie i Fred estan asseguts al voltant d’una taula circular. No hi ha dos noms que estiguin asseguts un al costat de l’altre els noms dels quals tinguin les inicials contigües alfabèticament. Duggie està assegut davant d’Alf, qui té assegut a la seua dreta és el marit de la germana d’Ernie. On està assegut cadascú?
Trinidad Lopez III va néixer a Dallas, la terra del JR, el 1937 descendent d'una humil família mexicana. Trini deixà els estudis per ajudar a l'economia familiar però tanmateix li donà temps per aprendre a tocar la guitarra. Als 15 anys ja tocava amb el grup Big Beats voltant pels clubs surenys dels Estats Units i el 1958 firmava per Columbia gràcies al productor Norman Petty, que en aquells temps duia Buddy Holly. L'any 1963 Don Costa es fixa en ell en una actuació en el mític club PJ's de Los Ángeles i començà carrera en solitari per a Reprise, el segell de Frank Sinatra. Don Costa era el productor de Sinatra i també descobridor de Paul Anka.
El seu primer disc "Trini Lopez at PJ's" (1963) ve acompanyat del seu primer èxit, -i al tanto quin èxit!- que va ser "If I had a hammer". El tema es situà al capdavant de les llistes de setze països, als EUA es quedà al tres, i va vendre cinc milions de còpies en anglès. La cançó original és de Pete Seeger i té com a protagonista la "campana de la llibertat" situada a Filadèlfia i amb la qual els rebels van cridar als colons a independitzar-se la metròpoli britànica. No només Lopez i Seeger la van interpretar -i és que el tema es convertí en un dels grans himnes del folk, un estil nascut entre lluites sindicals i polítiques-, també els Peter, Paul and Mary, pioners del folk pre-Dylan i Baez, la van enregistrar amb un important èxit. Versions en castellà no en van faltar, potser la més coneguda és "Si yo tuviera un martillo" de Gelu i Los Mustang, tot i que he descobert una dels... Parchís. També coneixia aquesta adaptació a l'italià de Rita Pavone. i, de fet, estava convençut que el mateix Trini Lopez l'havia enregistrat en castellà, però no l'he trobat.
"Gonna get along without'ya now" (1967), una cançó enregistrada per Roy Hodgsen el 1951, interpretada per molts artistes però recordada sobretot per la versió disco de Viola Willis l'any 1979... Ah ha, hmm, gonna get along without you now i com a curiositat, Cristina del Valle d'Amistades Peligrosas cantant en català "Tot ma'nirà bé sense tu".
Molt coneguda va ser "The lemon tree" (1964) sobretot per la versió castellana "Mi limón limonero" (1968) del veneçolà Henry Stephen. En quantes festesmajons de poble no l'heu escoltat?
"La bamba" (1966) popularitzada pel malaguanyat Richie Valens el 1957 i molt abans que Los Lobos (1987) la posessin en el primer pla de la música. Deu ser la cançó més cantada pels guiris en els karaokes de la Costa Brava i Daurada.
Impresionant aquesta versió amb un estil molt personal de l"America" (1963) de West Side Story.
L'any 1967 participava al costat de Charles Bronson o Telly Savalas en la pel·lícula Els dotze del patíbul i també col·laborava en la banda sonora amb "The Bramble bush" (1967).
La popularitat de Trini Lopez va fer que dues guitarres Gibson tinguin disseny propi seu. Fins i tot fou contractat com a teloner dels Beatles en el seu primer concert a París (1964), el seu explosiu èxit va fer que al final Trini Lopez fos el cap de cartell amb els Beatles i Sylvie Vartan com a complements.
Quan la febre del folk va acabar, com a part de fer versions no hi havia res més, la seua carrera es va apagar.
Trini Lopez ha mort a Palm Springs als 83 anys víctima de les complicacions causades per la Covid-19. David Ebersole i Todd Hughs havien enllestit de gravar un documental amb la seua vida destacant que havia viscut al desert de Califòrnia.
El guitarrista londinenc Peter Green i el bateria Mike Fleetwood van coincidir el febrer de 1966 en una banda de nom Peter B's Looners, pocs mesos després es fusionaven amb un altre grup, The Cheynes, en el qual havia tocat anteriorment Fleetwood, i funden la superbanda -eren set músics-Shotgun Express. Al mateix temps, el juliol de 1966, John Mayall s'assabenta que Eric Clapton vol deixar la banda per fundar els Cream i es fixa en Peter Green per substituir-lo als seus Bluesbreakers. L'abril de 1967 finalment acaben formant els Bluesbrakers el mateix John Mayall, Peter Green, John McVie i Mike Fleetwood. Un bon embolic genealògic que es podria continuar perquè de tot això també en surten Manfred Mann, Blind Faith, Jeff Beck, The Firm, Robert Plant, Yardbirds i Mick Taylor dels Rolling Stones...
Però anem al que ens convé ara i és que els Bluesbreakers amb els nous fitxatges publiquen el que potser va ser el seu millor disc "A hard road" (1967), el conegut disc de la portada feta i pintada pel mateix Mayall. La guitarra de Peter Green es fa notar entre els fans de Mayall que obliden ràpidament la marxa de Clapton. A més a més Green escriu els temes "The same way" i "The supernatural" i és la veu principal a "You don't love me" -cançó popularitzada per Boo Diddley- i "The same way".
Els Bluesbreakers fitxen a Mick Taylor, futur bateria dels Rolling, i publiquen "Crusade" (1967). En aquest disc Green signa les cançons "Curly", "Rubber duck", "Greeny" i "Missing you". En el següent disc "Bare wires" (1967) els músics van deixar l'arròs fet i només va caler posar l'aigua, Green havia posat la guitarra a "Picture on the wall" i "Jenny".
I és que el setembre de 1967 John McVie, Mike Fleetwood i Peter Green, amb les lliçons de blues apreses al costat del mestre John Mayall, van decidir formar una nova banda que basaria la seua música en el blues britànic de nom Fleetwood Mac per motius obvis. Van reclutar els serveis del guitarrista Jeremy Spencer i el 1968 gravaven el seu primer disc "Peter Green's Fleetwood Mac". L'àlbum es situà al 4 en llistes gràcies ja a la fama de la guitarra Gibson Les Paul de Green només a l'ombra de la d'Eric Clapton. Al disc hi ha versions de clàssics com "Shake your moneymaker" d'Elmore James i "Hellhound on my trail" de Robert Johnson combinades amb temes de Green com "Merry go round".
Pocs mesos després van presentar el segon disc "Mr Wonderful" (1968) amb un estil molt similar al primer però amb força menys èxit. D'aquest disc us sonarà possiblement "Stop messin' round", un tema de Green, versionat per Gary Moore i Aerosmith. D'aquest disc també és "Lazy poker blues" que posteriorment fou adaptat sense gràcia pels Status Quo i el primer instrumental del grup "Evenin' boogie". Per últim un altre clàssic d'Elmore James"Dust my broom". Tots els riffs de James comencen igual...
Curiosament l'èxit no els arribaria amb cançons incloses en discos sinó en singles. "Albatross" (1968) és un instrumental que barreja psicodèlia i soft rock que arribà al nº1 en llistes UK. "Man of the world" (1969) arribà al 2 en llistes. El single "Oh well" (1969) -al mercat espanyol el van titular "Muy bien"- tenia dos parts, una en cada cara del single i arribà al 2 en llistes. La primera part plena de blues i la 2a part uns instrumental per a violoncel, guitarra acústica i flauta interpretada per Sandra Elsdon, la parella de Green. La cançó alternava moments acústics, rock elèctric, blues... i el mateix Jimmy Page va afirmar que l'estructura musical de "Stairway to heaven" es va inspirar en aquesta cançó. Una cosa diferent és aquest "Oh well" (1989) que recordem dels nostres inicis a les discos. L'altre single així esgarriat de gran èxit fou "Black magic woman" (1969), aquest últim tema de Green arribà al més alt de les llistes un any després de la mà -i guitarra- de Carlos Santana.
El tercer disc seria "Then play on" (1969) amb la incorporació d'un altre guitarra: Danny Kinvan que ja anava agafant el rol de Peter Green, ja més desapercebut aquí: "Closing my eyes" o "Rattlesnake shake".
L'any 1970 Peter Green abandona el grup per problemes místics i religiosos -sortia amb túniques i creus a l'escenari i parlava de regalar tots els seus diners- als quals s'hi va veure abocat a causa d'un trastorn mental combinat amb un excessiu consum de drogues i una esquizofrènia diagnosticada que el va portar a estar internat en diferents centres de salut mental amb tractaments d'electroxoc. Quan se'n va sortir va acabar treballant en un cementiri. Una mica com acabarem la gent de Lleida després d'aquest confinament estival.
L'any 1979, quan la nova formació dels Fleetwood Mac veia milions de còpies gràcies a "Rumours" -havien incorporat les veus melòdiques de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks- Peter Green va tornar en solitari. Molta gent a les xarxes homenatjava Green amb cançons de la 2a època dels Fleetwood amb qui Green ja no hi tenia res a veure. El disc "In the skies" (1979) compta amb la col·laboració del gran guitarrista Snowy White i tot i no ser un èxit comercial Green composa tots els temes com aquest fabulós "In the skies" amb un estil molt diferent que dona nom al disc. Després vindrien "Little dreamer" (1980), "Watcha gonna do?" (1981), "White sky?" (1982), "Kolors" (1983) i "A case for the blues" (1984) sota el nom de Katmandu.
El 1995, un altre guitarrista de blues com és Gary Moore -qui va comprar-li la guitarra ja batejada com a Les Paul Green- va publicar el disc "Blues for Greeny" en homenatge a Peter Green. En aquest disc s'inclouen 13 temes de totes les etapes del guitarrista
El 25 de febrer d'enguany al London Palladium es feia un concert d'homenatge a Green que serà publicat properament en LP i CD. En aquest concert hi van participar Noel Gallagher, Neil Finn, David Gilmour, Johnny Lang, John Mayall, Christie McVie, Pete Townshed, Steve Tyler; Bill Wyman...
Peter Green ha mort als 73 anys mentre dormia segons va comunicar la seva família.
:format(jpeg):mode_rgb():quality(90)/discogs-images/R-3030412-1312482440.jpeg.jpg)
:format(jpeg):mode_rgb():quality(40)/discogs-images/R-3517280-1333582805.jpeg.jpg)
