La santa oblidada dels lleidatans

(Pròleg: no s'extranyi en veure la foto de l'article, no, no s'ha equivocat de bloc).

Si vostès es fan una petita enquesta i es pregunten pels sants d'aquesta última setmana, segurament la majoria no en podrà reconéixer cap, alguns anomenaran Santa Rosa, alguns Sant Ramon i els més beats anomenaran els dos.

És una llàstima que el dia 26 d'agost estigui tan oblidat (sobretot pels lleidatans). La santa que ens ha col·locat l'Església aquest dia és Santa Teresa Jornet Ibars, filla d'Aitona. I suposo que en aquell temps no la devien santificar per les polítiques de pactes PP-ERC de l'ajuntament d'Aitona i pel fet d'haver tingut un alcalde com Pau Blanco (ERC), recordat al Consell Comarcal del Segrià com el socialista.

La santa en qüestió és una pobra santa que no gaudeix de cap tradició com tenen altres sants mediàtics: els 3 tombs de Sant Antoni Abad, les cristines de Sant Blai, les roses de Sant Jordi o la sal de frutas que tots prenem per Sant Esteve. Tampoc ha tingut molta devoció per part del clergat que diguem, que no s'ha esmerçat gaire en fer-la conéixer, ni a ella ni la seva obra, la Congregació de les Germanetes del Ancians Desemparats.

Fins i tot, a Lleida, li fou dedicada una parròquia cutríssima per part del bisbe Ramon Malla, aquell bisbe famós per haver-se venut la diòcesi a Barbastre i per prohibir que les cobles sardanístiques toquessin a les esglésies. Fins l'any 2005, amb monsenyor Ciuraneta de bisbe no se li va fer una missa com Déu mana (i mai millor dit). Que, escolti'm, a mi dins de les misses només em veuran per batejos, bodes i enterros només. No es pensi vostè que sóc un expert en aquests singulars edificis. Només Lleida, València i Cupey Alto (Puerto Rico) tenen parròquies dedicades a la nostra santa.

Lleida és terra de sants. Primer perquè hem d'aguantar una fauna de camacus i pixapins contínuament. I segon, per Sant Pere Claver (Verdú), Sant Anastasi (Lleida), Sant Faust (Alguaire)... i Santa Teresa Jornet, que ha estat la santa catalana més universal que ha passat a la història. Ho sabem això els lleidatans?

Uf! Com em costa fer un article sobre aquests temes eclesiàstics!

Això de les dues llunes és cosa del Zapatero

Segurament i per motius obvis, el lector (o lectora) d'aquest bloc es pot imaginar que un servidor no és pas Nicolau Copèrnic, ni Tycho Brahe, ni Johannes Kepler, ni William Herschel, ni Carl Sagan, ni Joan Oró, ni Stephen Hawking. He de confessar també que no sóc Lucía Lapiedra, la qual cosa potser em farà perdre seguidors d'aquest bloc.

Però em veig en l'obligació (ara que tothom valori la meva credibilitat en el nivell que cregui convenient) de comentar un mail que m'ha arribat unes 10 vegades per persones diferents. El mail diu:

DUES "LLUNES" AL CEL

El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mireu al cel. El planeta Mart serà l'estrella més brillant. Serà tan gran com la lluna plena. Mart serà a 55,75 milions de quilòmetres de la Terra. No us ho perdeu. Sembla que a ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes! La propera vegada que aquest esdeveniment es produirà serà l'any 2287. Comparteix aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podrà veure una segona vegada.

No em queda cap més remei que pensar que això és una altra de les promeses dels socialistes amb Zapatero al capdavant, sinó no s'entèn com algú és capaç d'inventar-se una tonteria similar a aquesta.

La Lluna està a una distància mitjana de la Terra de 400.000 Km i és la meitat de gran que Mart (Mart té un diàmetre d’uns 6.800 Km i la Lluna d’uns 3.500 km). Perquè Mart es veiés com la Lluna caldria que estés a uns 800.000 Km de la Terra (com Mart és el doble de gran només caldria que estés al doble de distància que la Lluna de la Terra). Però Mart estarà a 55 milions de Km (que si s'ho para a pensar és molt lluny). És a dir, seixanta-nou vegades més lluny del que caldria. El que veurem de Mart serà 69 vegades més petit que la Lluna (uns 13 segons d'arc). En conclusió, una merdeta.

Si, fins i tot, Venus, que és semblant a la Terra (uns 12.000 Km de diàmetre) i està a una distància semblant és més visible que Mart!

Aquestes nits, si us fixeu o us heu fixat es veu un estel molt brillant. Aquell estel és Mart, i es veu petitet, no?  Així que algú pot creure que Mart s’acostarà de cop el dia 27? I es tornarà a allunyar de cop el 28? Com si no tingués cap més feina...

La nit del 27 al 28 d'Agost no passarà res d'especial, si més no, astronòmicament parlant. Ara bé, si vostè vol compartir la nit amb Lucía Lapiedra per posar un exemple, si que la recordarà especialment.

La Fortalesa d'Hostalric i el regidor d'urbanisme de Palafolls

Aquest passat cap de setmana vaig aprofitar per fer una petita estada al Maresme nord-La Selva sud i el Vallès Oriental est (i el Mediterrani oest per si vol més dades) en companyia de la sra Babunski i del Babunsket. L'objectiu fou la visita a la vila d'Hostalric i al castell de Palafolls. El cap de setmana va incloure un avís de bomba a la platja de Calella, justament davant de l'hotel on estàvem allotjats però ja aviso que aquest fet la família Babunski no el tenia previst durant el cap de setmana. No cal dir que aquell avís resultà més fals que una promesa del ZP (Zapatero Pinotxo).

El dia d'Hostalric, sobretot en el moment del dinar, es presentava amb molt bons auguris. Al Restaurant La Fortalesa, dalt de tot del turó des d'on es guaita tot el poble (i el seu lleig polígon industrial que m'esguerrà totes les fotos) i dins d'una fortalesa (evidentment, dient-se la fortalesa no estarà dins d'una bústia de correus, per exemple). Prometia bé només entrar ja que els cambrers parlaven tots en català, cosa més o menys rara en els serveis gastronòmics del nostre país. A partir d'aquí començà la debacle... des de que vam seure fins que ens van prendre nota van passar 45 minuts (2700 s en SI). Es veu que els cambrers no es recordaven si ens havien pres nota o no. Des del moment en què el maitre ens pren la comanda fins que ens porten el primer plat passen 40 minuts més (2400 s en SI). Gairebé una hora i mitja per començar a dinar (o a berenar). El vi que vam demanar (Espelt D.O. Empordà) no el tenien. L'altre tampoc. El menjar estava tot fred i per últim ens van cobrar més del compte... fixi's que compleix tot allò que no ha de tenir un restaurant. De totes formes, prefereixo pensar que va ser un fet (o successió de fets) aïllat i m'agradaria recomanar-o perquè la carta i la qualitat del menjar (no la temperatura) era excel·lent. La sra Babunski va al·lucinar amb un postre de pinya borratxa amb Peta Zetas... increïble!

L'altra cosa que voldria fer és enviar un petit missatge al regidor (o regidora) encarregat de la via pública de l'ajuntament de Palafolls. Sr regidor (o regidora) de Palafolls, miri, que em sembla molt bé que cuidi de la salut dels vianants del seu poble i que posi passos de zebra elevats d'aquells que molesten tant i tant als cotxes. Però jo em pregunto, és necessari posar-los absolutament a tots els passos de zebra que té dins del seu domini? Sap que no em donava temps de posar 2a en el cotxe? Home (o dona), se'n podia estalviar uns quants, que vaig fer tot el recorregut en 1a. Ja ho sap això el sr Saura? Només passant per dins del seu poble (10 minuts o menys) el consum mitjà del cotxe em va passar de 7.0 a 7.7. I la meva senyora que està esperant un altre Babunsket, pobra, gairebé tenia el crio al gargantxó i si es descuida li surt per les fosses nassals. Això sí, la pista forestal per pujar al castell està ben arregladeta i no ha posat cap pas elevat de vianants. Gràcies sr regidor per llegir el bloc. El col·lectiu de senyores embarassades li agrairà molt.

461

Miri, que tinc una alegria que no m'hi cap dins meu. Ompliria d'alegria tots els trajes de Francisco Camps i el bolsos Louis Vuitton de Rita Barberà... i potser podria omplir la Rita Barberà i tot. Feia anys que esperava un moment així, i enguany, per fi, ha arribat. No podia començar de millor manera la temporada futbolística. Tot va començar a les oficines del Camp d'Esports (per iniciats en el món del futbol o per aquells que no veuen més enllà dels 2 primers equips de la 1a divisió, el Camp d'Esports és el nom de l'estadi de la Unió Esportiva Lleida), aquella meravellosa senyoreta que m'expedí l'abonament per la nova temporada em deixà el carnet damunt de la taula i, evidentment, amb el primer que em vaig fixar fou en el número. Enguany seré el soci 461. Enguany, per primer cop des de que tinc consciència (sé que molts i moltes de vostès pensaran que encara no en tinc) tinc un nombre primer d'abonat! Portava molts anys esperant el moment. I per fi ha arribat.

El 461. Fantàstic. Un dels millors discs d'Eric Clapton és el 461 Ocean Bulevard (1974). El primer que em vaig comprar de Clapton. En aquest disc que portava de títol la seva adreça (la de casa, no l'electrònica... avui en dia quan es diu adreça s'entèn que és la de mail, abans quan déiem adreça ens referíem a la de casa) trobem temes mítics com el "Let it grow", la fabulosa "Motherless child" i l'extranya versió del "I shot the sheriff" de Marley. Fins i tot trobem la fricada del "Get ready" cantada amb Yvone Elliman, una senyora que ha passat a la història per fer el paper de Maria Magdalena a la peli de Jesucristo Superstar cantant "I don't know how to love him". Perquè es faci la idea és com si María Jiménez col·laborés amb els Barón Rojo...

Si vostè té ganes de calcular (10^(2*461)+1)/101 pot adonar-se que també és primer. Si no ho calcula no passa res. Pot creure-s'ho perquè ho dic jo. Si hi ha milions de catalans que es creuen les promeses de Zapatero, que li costa creure'm a mi? De fet és el primer més llarg de tots els que tenen la forma (10^(2n)+1)/101.

Si es para a comptar els nombres primers que hi ha menors a 461, veurà que n'hi ha 24 nombres primers.... curiosament 24=4*6*1.

461 són els quilòmetres que hi ha de Madrid fins a la frontera d'Irun. La metilcel·lulosa és l'additiu E-461 que conté molta fibra i és laxant i que va enfrontar Santi Santamaria amb Ferran Adrià. I una última dada im-pres-cin-di-ble per poder acabar d'entendre aquest article... a la sala de lectura del Knoxville Convention Center hi ha 461 cadires. Casualitat? Segur que sí. No es pensi ara que van posar aquest nombre de cadires perquè és primer... no tothom està tan faltat com jo. I si tot això li ha provocat mal de cap faci's una mica d'acupuntura perquè, segons els estudis, és capaç de curar 461 malalties.

Willy deVille - Running throught the jungle

Ja sé que comparar dins de la música Michael Jackson i Willy deVille és com comparar Joan Carretero i Rosa Díez. Però ara que encara estem enterrant i reenterrant a Michael Jackson (fins que sapiguem que és viu en una illa amb Elvis Presley, John F. Kennedy, Jim Morrison i Jesús Gil) i que saben fins i tot si el seu metge compra els calçotets a la botiga Punto Blanco de la Roca Village... ara va i es mor Willy deVille. Sí, ja sé que tothom continuarà parlant de Michael Jackson, però jo em veig amb l'obligació de parlar d'aquest paio ben raro (és tant raro que ningú sap la data de naixement), desagradable, maleducat... mai no he sentit ningú parlar bé d'ell. Ara que s'ha mort potser sí...

Willy deVille començà en un grup format per ell mateix anomenat Mink deVille, però l'èxit li vingué força més tard, en solitari, i amb una versió del "Hey Joe" de Jimi Hendrix. El debut amb els Mink deVille va ser molt prometedor amb l'àlbum "Cabretta" (1977) el qual els crítics musicals (aquells que s'autoanomenen experts) el van qualificar com a millor disc d'aquell any. Tot i això va ser un desastre comercial. La cançó més coneguda d'aquell temps fou "Spanish Stroll" (si pareu atenció a la cançó podreu escoltar un fragment sensacional "¿Por qué robaste mi carro, Rosita?"). Després d'aquest gran debut i barrejant soul, rock, blues van anar seguint elapés no gaire coneguts per nosaltres. De fet, el pobre ni a Estats Units tenia molt èxit.

El 1985 engega Mink deVille a la merda (literalment) i comença a provar sort en solitari amb colaboracions sonades per provar sort, com la de Mark Knopfler al disc Miracle (1987). A canvi, l'andoba li cola una cançó al disc "The Princess Bride". Però res. Que no havia manera de posar-ho en marxa.

Arribem al 1992, any olímpic, de rondes i de Pasqual Maragall. I sobretot de "Backstreets of the desire", el disc que Willy deVille esperava per trobar-se amb l'èxit i poder viure uns anys de rendes (de fet el que deuen esperar tots els músics suposo). L'èxit del mariachi "Hey Joe" (sort que Hendrix no l'ha escoltat, suposo...) fou rotund a tot Europa gràcies als seus nous sons que va aprofitar en tots els seus àlbums posteriors. El 1993 arriba al nº1 de vendes a les espanyes amb el disc "Willy deVille Live" amb un famós èxit en directe que tots recordareu, "Demasiado corazón". És tanta la tirada per la nostra zona que els Celtas Cortos fan una versió amb Willy deVille del famós "Cuéntame un cuento" i titulada "Tell me a story" (que no he trobat al youtube!).

El 1996 treu el que crec va ser el seu millor disc "Loup Garou" i amb el qual us deixaré el videoclip del primer single "Running throught the jungle", la millor cançó del lleig de Willy deVille.

I a partir d'aquest disc... miseria i companyia. Amb dones que se li suïciden, accidents de cotxe provocats i un càncer de pàncrees provocat per ves a saber què... tanta heroïna per les venes...

Aquesta és la millor cançó de deVille... dedicada a ell mateix i aprofito també i li dedico al gran central Dani Jarque... no us podeu morir amb més dies de separació? Gràcies als dos.