El 7 de maig de 2021 ens llevàvem amb la notícia de la mort de l’Antoni Gausí, llegenda i història del Lleida, com a jugador i en dos etapes com a president. «Nosaltres teníem la filosofia de viure pel Lleida, no del Lleida» era la seua filosofia.
Antoni Gausí va néixer a Lleida el 10 de desembre de 1927 i ja de ben jove va mostrar el seu interès i destresa per al futbol. Després de practicar l’atletisme va començar carrera futbolística el 1945 al CF Ilerda, va seguir al CD Leridano, i quan es va fusionar amb el Lérida Balompié per crear la UE Lleida, UD Lérida en aquells temps, l’Antoni hi va acabar jugant. Era un futbolista ràpid, atlètic i amb bon físic i per això el feien jugar d'extrem.
Gausí figura ja com a jugador del primer equip de la UE Lleida la temporada 46-47, a la Tercera Divisió del grup aragonés amb Joan Porta a la presidència, Antonio Franco d’entrenador i al costat de jugadors com Rivero, Bademunt i Vendrell. El seu debut, però, no va ser fins el 23 de novembre de 1947 amb Josep Pérez a la banqueta en un partit al Camp d’Esports contra el Terrassa. Antoni Gausí marcà el primer gol del Lleida al minut 5 i el resultat final va ser 3-2. Aquella temporada va jugar 10 partits i va fer 4 gols.
Gausí viuria en primera persona una de les etapes més esplèndides del futbol lleidatà: la temporada 48-49, quan el Lleida puja a Segona sense perdre ni un sol partit a casa i en la qual va jugar deu partits i la 49-50 quan s’aconsegueix l’ascens a la Primera Divisió. Tot i viure-ho Gausí no va poder participar activament en l’ascens a Primera ja que aquella temporada una pleura el va mantenir inactiu sense disputar ni un sol partit.
Gausí formà part de la històrica plantilla que va jugar a Primera divisió la temporada 50-51, a la davantera, al costat de Di Paola, Fustero, Bidegaín, Pellicer o Nogués. Aquella temporada Gausí va ser titular en 6 partits: Lleida 2-Celta 3; Málaga 9-Lleida 0 (partit que provocà la dimissió del president Eduard Estadella); València 4-Lleida 1; Lleida 4-Sevilla 5; el partit de récord Athletic 10-Lleida 0 i el Lleida 0-Athletic 3. Amb aquestes anotacions no era d’estranyar que l’equip acabés descendint a Segona, però la temporada a Primera ja no ens la treia ningú.
Després de la dimissió d’Estadella com a president hi accedí Llorenç Agustí Claveria amb qui es començà una etapa de relacions amb el Real Madrid que comportaren partits del Lleida a Chamartín i uns bons ingressos per la sempre minsa economia del club. Uns d’aquests ingressos van arribar pel traspàs d’Antoni Gausí a l’equip blanc. Encara que de forma indirecta perdonant 30.000 pessetes (180 €) al Lleida, Gausí salvava econòmicament el club per primer cop. Al Madrid cobrava 2.500 pessetes (15 €) mensuals. A Madrid va compaginar el futbol, la mili i els estudis de filosofia.
Després de jugar al Madrid (51-53), el Celta (53-58), el Zaragoza (58-60) i el Llevant (60-62) va tornar a Lleida pel nou projecte del Ramon Vilaltella a la presidència la temporada 62-63 amb el Lleida un altre cop a Tercera divisió. Aquesta temporada va ser la del famós escàndol del partit contra l’Europa en què l’àrbitre Martínez Benegas va pitar un penalt contra el Lleida quan justament Gausí tenia la pilota a l’altra àrea i que va acabar amb expulsions, agressions i clausura del camp durant tres partits. Amb Arbea, Altisent i Trilles com a màximes estrelles Gausí va jugar encara 19 partits i va ser la temporada de la seua retirada com a jugador amb un còmput total de 149 partits i 22 gols. El seu últim partit va ser el 31 de març de 1963 a Vilafranca.
Posat ja en el món dels negocis immobiliaris, el president Josep Jové el va cridar la temporada 67-68 per una breu incursió en la comissió esportiva del club, però aquell primer contacte com a directiu no av acabar reeixint gaire bé.
L’any 1977 Pepito Esteve es va fer càrrec del club després de la dimissió de Lluís Nadal qui s’havia enfrontat vàries vegades amb els jugadors. Esteve, un home de caràcter afable i honrat, formà un equip de treball amb Rogelio Altisent, Manolo Buján, Marcel Montoy i Antoni Gausí, qui retornava al Lleida com a directiu. Joan Planes el substituí a la presidència quan Esteve morí de forma sobtada i Gausí continuà formant part de la junta directiva com a vocal. Eren els primers temps de la creació de la Segona Divisió B. La temporada 80-81 Planes fa canvis en la junta i Gausí passa a ser vicepresident primer del club, el segon d'abord. En aquesta temporada Gausí va portar de primera mà les gestions amb Fermín Ezcurra i Pedro Mari Zabalza, president i secretari tècnic de l’Osasuna, per tal que arribessin cedits a Lleida Julio i Martínez-López Epi de l’equip navarrés. Era l’inici d’uns temps de bona relació entre clubs que portarien a Lleida Lecumberri, Dioni, Azcona, Roberto i Rojo.
La 81-82 començava amb el president Joan Planes atabalat pel déficit de 18 milions de pessetes (108.000 €) entre els quals figurava un préstec bancari de 5,5 milions (33.000 €), aquesta angoixa i els seus negocis que els tenia a Barcelona va provocar que presentés la dimissió el novembre de 1981. Aquest buit de poder va ser ocupat per Antoni Gausí de manera interina. La primera decisió que va prendre va ser reunir-se amb Pablo Porta, president de la RFEF, per rebre una subvenció pendent que tenien. Gausí tornava a sanejar 30 anys després els comptes del club.
Per tenir clar com funcionava el club en aquells temps, Gausí en la seua primera assemblea de socis, va recalcar que el deute del club era de 34 milions de pessetes (204.000 €) i que en necessitava 10 (60.000 €) urgentment per a poder pagar la plantilla i que si no podia pagar els jugadors ell dimitiria. Entre la campanya soci protector, en la qual cada soci adquiria un carnet nou de Gol Nord per algú altre i la insistència de Gausí visitant empreses ho va aconseguir: «teníem la força que qualsevol acte del Lleida estava cobert per la premsa i això ens feia un club molt visible (...) amb molt ressò mediàtic». Ja com a president de ple dret, Gausí va formar una nombrosa junta directiva amb una important novetat: per primer cop una dona hi entrava, va ser Carmen Zapater.
La temporada 82-83 Gausí, amb experiència en el món empresarial de la construcció, donà prioritat al sanejament econòmic i li va dir a l’entrenador Roberto Álvarez que promocionés el planter, i així van sortir Rubio, Palau, Elcacho, Hernández, Canadell i Alió. Diu Gausí al llibre Blau al Firmament (Fonoll, 2017) «anàvem a les festes majors a jugar partits i això feia que la gent s’estimés aquell equip. I a nosaltres ens anava bé per veure si podíem pescar algun jugador. Com que a la caixa no hi havia un duro, havíem de mirar per la província.»
I aquell any també arriba una altra novetat: el primer sponsor de la UE Lleida que va ser el restaurant La Dolceta. Esportivament, l’equip amateur ascendeix a Primera regional de la mà de Ramon Rosell i Paco Guzmán i més tard fins a Preferent. Però no tot eren flors i violes, el novembre de 1982 amb les riuades a Lleida pel mig, el Nyaca Llorente es va declarar en rebeldia i es negava a viatjar a León amb l’equip per a jugar, va ser el periodista Aurelio Bautista qui va convèncer a Llorente per anar a jugar contra la Cultural, i al final va marxar en cotxe. tanmateix la directiva l’imposà una multa de 25.000 pessetes (150 €) i acabà discutint amb el directiu Jesús Bartolomé. La directiva l’apartà de l’equip, l’obrí un expedient i després de dotze anys causà baixa de la plantilla. Un altre fet polèmic d’aquell any va ser la destitució de Manolo Buján: en un partit contra el Barakaldo -que entrenava Mané- al Camp d’Esports l’àrbitre Caetano Bueno va pitar un penalt contra el Lleida a l’últim minut. L'àrbitre va fer retirar tots els jugadors perquè era el final del partit, excepte el porter del Lleida i qui havia de xutar el penalt del Barakaldo. El davanter Iturregi va fallar el penalt que aturà Duran, l’àrbitre el va fer repetir i Duran el va tornar a aturar. La directiva d'Antoni Gausí va acusar -sempre s’ha dit que injustament- Buján d’intentar agredir l’àrbitre, un espectador i increpar directius. Buján acabà anant-se a entrenar el Binéfar que havia pujat a 2aB.
A finals de 1983, després de reduir considerablement el déficit de l’entitat, Gausí va presentar la dimissió quedant Paco Burgués com a president en funcions. Després del termini protocolari de quinze dies per tal que es presentessin candidatures alternatives no s’hi va presentar cap aspirant. L’afició corejava el nom de Gausí al Camp d’Esports per a què es quedés com a president, però l’Antoni desistia fins que va aparéixer un altre Antònio, l’alcalde Siurana. I així després d’un sopar i de ser l’inici d’un gran suport econòmic de la Paeria al club, a començament de 1984 Gausí tornava a la presidència. Començava una llarga etapa d’excel·lents relacions entre la UE Lleida i l’alcalde de Lleida, fos qui fos.
Ja hem comentat algunes de les novetats de la junta de Gausí, però encara va tenir més novedoses idees. Durant el seu mandat es va crear una secció de bàsquet amb Jordi Souto d’entrenador i d’on va sortir Manel Bosch; una altra de voleibol portada per Pepito Esteve fill i es va reorganitzar l’Escola de Futbolistes de la UE Lleida. També va arribar de la mà de Jordi Gonzalvo d’entrenador el primer stage de pretemporada, va ser a Solsona.
En l’assemblea de socis del 14 de juliol de 1986 Antoni Gausí va anunciar que deixava el càrrec proposant a Mario Duran com a nou president. Gausí marxava deixant la feina feta, renovant a Gonzalvo, Palau i Rubio i havent agafat el club amb un déficit de 46 milions (276.000 €) i deixant-lo amb un superàvit de 16 milions (96.000 €). Al dia següent es presentava la nova plantilla per la temporada 86-87 i ja ho feia amb Mario Duran als micròfons a peu de gespa.
En resum, polítiques econòmiques austeres -Gausí controlava els sous i les primes personalment fins a l’última xifra, tenia fama de ser un dur negociador-, donar valor al planter i buscar i rebuscar sponsors i aportacions per les empreses. Ell mateix ho diu «la recordo com la més bonica i entranyable… tot i que no teníem ni un duro.»
L’any 1998, amb l’equip a Segona A, després de l’efímera presidència de Josep Lluís González i de Joan Porta sota les accions de Jaume Llauradó, un cop la Paeria havia tornat a tenir el control del club, Tatxo Benet, Antoni Siurana i Josep Maria Menchón van anar a buscar a Gausí per dirigir el Lleida en una nova etapa: Tatxo posava els diners i Gausí només havia de fer les funcions representatives i de gestió del club.
De problemes en va tenir molts més que en l’etapa anterior. La temporada 1998-1999 va ser la de la cessió de Tamudo per part de l’Espanyol que el va tornar a repescar en el mercat de desembre. Tatxo es va emprenyar tant que va tornar els altres jugadors que estaven cedits David Sánchez i Milosevic. Gausí va organitzar un sopar amb Benet i el president de l’Espanyol Dani Sánchez Llibre però «no es van parlar en tot el sopar».
Un altre fet on va haver d’intervenir va ser en l’agressió de Víctor Muñoz al porter Raúl Ojeda en la 1999-2000, la directiva va sancionar Víctor amb 1.000.000 de pessetes (6.000 €) i a Raúl amb 500.000 (3.000 €), el porter va acabant retirant la denúncia.
Com a novetat, la UE Lleida va tenir equip femení d'handbol que milità a la Divisió d’Honor. Gausí ho va deixar el 2002 perquè li va recomanar el metge
Tant estimat era Gausí que el 2005 es va jugar un partit homenatge a Antoni Gausí al Camp d’Esports contra el FC barcelona. A més dels 5.000 espectadors hi van assistir companys seus del Madrid, Celta i Zaragoza. No hi va faltar polèmica ja que els socis del Barça van entrar gratuïtament i els del Lleida van pagar religiosament l’entrada. Per cert, per part del Lleida en aquell partit va marcar un tal Lluís Cortés. El 9 de maig es va guardar un minut de silenci a la ciutat esportiva Alfredo Di Stéfano per la seua mort.
(Article publicat al número 14 de la revista Lo Lleida)
