Roquetas de Mar

Després de la dura tanda de penals que suposà la derrota del Lleida Esportiu en la seua fase d'ascens a 2A, dels resultats d'unes eleccions on els únics que volen que a Espanya canviï alguna cosa són bascos i catalans i després de veure que Enrique Iglesias tronava un altre estiu a donar-nos el tostón, vaig tenir la necessitat de marxar uns dies de vacances amb la meua unitat familiar que duc incorporada durant tot l'estiu -cony de professors, no sé que foten tantes vacances, los crios no es poden aguantar tot l'estiu!- sobre meu.

No els tornaré a escriure sobre com vaig fer el trajecte Lleida-Alcover i com després vaig trobar quilòmetres i quilòmetres d'autovia perquè ho poden trobar en molts articles del bloc en les etiquetes de viatges i per la nostra salut no deu ser bo recordar-ho. Aquells dos miserables que conversaven vantant-se del "les hemos destrozado el sistema sanitario" qualsevol dia sortiran dient que "les hemos destrozado sus infraestructuras". Potser abans de les properes eleccions, així els servirà per pujar de vots És vergonyós.

Bé, al que anàvem, per arribar a Roquetas de Mar hi ha 800 km des de Lleida. Parant a esmorzar, a dinar, a omplir el dipòsit un cop i a fer les pixadetes protocolàries vam estar 9 hores de camí, de les quals més d'una per arribar fins a Alcover a causa de l'elevat trànsit de camions per aquesta via tercermundista que diuen mos arreglen posant rotondes. Fantàstic, quin gran pensament. Bueno, prou.

La ciutat, o vila o poble de Roquetas de Mar -50.000 habitants- està al sud de la província d'Almería, força avall. El recorregut en cotxe des de Puerto Lumbreras (província de Murcia) fins Almería deu ser d'uns 200 km però és un deja-vú continuat en blucle. Vas fent i fent quilòmetres i sembla que no et moguis del puesto. Paisatges erms a banda i banda, pobles que estan separats 50 km uns dels altres, l'autovia no té ni sortides gairebé, sembla que no hagis d'arribar mai aumón. Vostè s'imagina què és el no res? Però res del res? Doncs això gairebé. Hi ha un moment en què el no res deixa de ser un no-res per convertir-se en un no-res però amb hivernacles. D'aquesta manera passes de veure erm i terrossos a veure plàstics, que mira, ja és alguna cosa per a canviar la vista. La conducció es fa avorridíssima, perquè fins i tot és complicat avançar algun camió perquè ni se'n troben. Només es comença a divisar una mica de trànsit quan ens apropem a la badia d'Almería, amb San José, l'aeroport, Almería i Aguadulce. Allà ja hi ha senyal de vida, però només si mirem cap a l'esquerra a mesura que anem baixant, el paisatge de la dreta continua igual.

Un cop passada la ronda d'Almería i el poble turístic d'Aguadulce -vist des de la carretera té un skyline que recorda Benidorm- arribem a la sortida de Roquetas de Mar. Des de la mateixa sortida se va també a un poble de curiós nom Énix y Félix. Roquetas és un poble, com li diria, jo... s'imagina Salou? Doncs com no sé, uns quants Salou junts. I quan em refereixo a Salou m'hi refereixo físicament i en concepte. Amb una diferència, que Roquetas té una miquetetea de nucli històric, que no és gaire nucli que diguem, però en té.

Teníem contractat el Diverhotel Roquetas, gens recomanable -deixo l'enllaç a la meua valoració a TripAdvisor per si els interessa- , i per arribar a ell vam estar una mitja hora creuant rotondes i rotondes i carrers i avingudes -la del Sabinar és la via principal- per Roquetas. La zona d'hotels està a una punta de poble i els tenen tots junts allà amuntegats. I arribar-hi en cotxe és tota una pista americana de rotondes, bandes rugoses i passos elevats, Vaja, una mica com Lleida en aquest aspecte.

Es veu que, fins a mitjans del segle XX, Roquetas de Mar era un petit poble on els seus habitants vivien de la pesca -el port pesquer es remunta en època fenícia- i d'unes salines. També el poble tenia unes platges que a poc a poc van anar sent descobertes, sobretot, per persones de la província d'Almería que s'hi van començar a edificar els seus xalets d'estiu. I allò que va començar per uns pocs ara se'ls n'ha anat de les mans. O almenys m'ho sembla  a mi. Urbanitzacions, més urbanitzacions i molts hotels. Tot això vora el mar, perquè a unes quantes línies endins hi troben hivernacles i més hivernacles. En els últims quinze anys l'urbanisme habitual a què estem acostumats amb les alcaldies del Partit Popular ha acabat d'engrandir el destí turístic que és Roquetas amb els típics camps de gols de la zona, enormes hotels, passeigs marítims i obres faraòniques com la plaça de toros més moderna d'Espanya i l'Auditori amb nom de no sé quina infanta.

Far de Roquetas

El nucli més antic de Roquetas són carreronets que mostren l'origen àrab de la població, l'església està dedicada a Nuestra Señora del Rosario i data del segle XVIII. Cal dir que a causa dels terratrèmols és difícil veure construccions gaire antigues en aquesta zona almeriesa. El port pesquer està a uns 10 minuts caminants del centre-centre, i junt al port hi ha l'element més característic de Roquetas i que no és cap hotel, el castell de Santa Anna. El castell actualment està destinat a activitats culturals i la seua visita és gratuïta. Cosa que s'agraeix. Fan tantes activitats que el dia que vam anar a visitar-lo estava tancat per uns cursos d'estiu de la Universidad de Almería. Au. La història del castell comença al segle XIV amb el monarca Yusuf I, però els terratrèmols del segle XVII van fer estralls, van quedar quatre pedres i la restauració més recent és de 2008, en ple boom. Tocant al castell hi ha el bonic far de Roquetas i un amfiteatre on s'hi feia un mercat medieval. Sí, allà també se'n fan.

Castell de Santa Ana

Des del far surt un llarguíssim passeig marítim que recorre tot el terme per les diferents platges fins la més famosa que és la Playa Serena. El passeig està farcidet de xiringuitos on ofereixen els típics fatos que s'ofereixen als xiringuitos, tot i que n'hi havia que tenien carta amb bona pinta.

Passeig marítim de Roquetas

Al final de Roquetas i després de la Playa Serena hi ha uns espais naturals amb, diuen, important valor ecològic: les salinas de Cerrillos i la Reserva Natural de Punta Entinas amb dunes i llacs amb moltes especiés d'aus i flamencs -el charcón del flamenco- que s'aturen en el seu camí de migració. També, però ja dins de l'aigua es troba l'arrecife de Posidonia, que ha estat declarat monument natural. 

El bon tracte humà del Santa Maria

El factor humà, una bonica expressió que s'acostuma a fer servir només en connotacions negatives. Quan hi ha un greu accident de trànsit o d'avió i no hi ha indicis d'avaries mecàniques en l'aparell sempre s'acaba concloent que el factor humà fou el causant de la tragèdia i les tertúlies s'omplen de dissertacions filosòfiques i psicològiques sobre si aquestes errades humanes podien ser evitables o no.  

Aquestes últimes setmanes he hagut de visitar unes quantes vegades l'Hospital Santa Maria. Quan has d'anar a algun lloc d'aquest estil no hi vas amb la intenció de caçar Pokémons sinó que hi vas per pura obligació mèdica. I, sincerament, molta gràcia no em fa, no, haver-hi d'anar. Però hi ha cops que no queda més remei. I com hi has de fer cap per imperatiu sanitari amb una mica de por confies en un tracte que sigui més íntim que el que reps a la caixa del supermercat, en una oficina bancària o en un taller mecànic. Que amb això no vull dir que en aquests establiments te tractin malament, i ara, sinó que espero que del tracte d'un personal sanitari -i aquí també hi inclouria mestres i professors- un tracte molt més proper i menys despersonalitzat que en una finestreta del banc o en la caixa d'un súper on has de centrar els esforços en posar els articles al carro a la mateixa velocitat amb què la persona de la caixa els passa pel lector de codi de barres. 

Una vegada, el meu metge de capçalera llegint-me els resultats d'unes analítiques, aquells fulls farcits d'intervals de confiança de tal manera que el grau de satisfacció és inversament proporcional al nombre d'asteriscs que hi surten, em recriminà "Montardit, hauries de fumar menys". A mi, que ni fumava, ni fumo ni he fumat en ma vida. O un altre cop una doctora me va dir que havia de menjar-me l'enciam sense amanir, així com si jo fos un caragol de carxofera. Me'n guardaré prou de posar en dubte la professionalitat de cap dels personals sanitaris que treballen, però són situacions en les quals hi vaig trobar poc factor humà d'aquest que parlo. 

Bé, tal com els explicava en un paràgraf de més amunt i per motius que tampoc vénen gaire al cas, sinó ens deprimiríem tots aquí més que un votant de Podem mirant els resultats electorals, he hagut de visitar el nostrat Santa Maria un sarpat de vegades. I aquí he de dir que he trobat un tracte humà excel·lent. L'acollida, l'atenció, les explicacions donades, les preocupacions de cara al pacient, l'ajuda, en definitiva, la personalització de la feina i no prendre-ho com un simple afer mecànic. He d'agrair i donar les gràcies a la Lídia, al Miquel, a la Irene i a tots aquells que fan que la seua professió sigui gaudir de la feina que fan de cara el pacient. Segurament que hi deu haver de tot, però el personal que treballa al Santa Maria no és només personal que hi treballa, sinó una colla de persones que es desviu perquè l'atenció sigui immillorable. 

Els psicòlegs Robert Emmons i McCullough van concloure en els seus estudis sobre la gratitud que el fet de ser agraït contribueix a tenir efectes positius en el benestar físic i emocional de les persones. Entre l'excepcional cura dels professionals del Santa Maria i aquest agraïment que acabo d'escriure, crec que ara estic més sereny que Brad Pitt i el Di Caprio junts. Moltes gràcies gent del Santa Maria. I bon estiu a tothom.

(Article publicat al Nació Lleida el 20/7/2016)

La justícia és un catxondeo.

Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, passà als annals –bonica paraula- de la política espanyola l’any 1985 per haver arribat a la contundent conclusió citada en el títol de l’article. La història es referia a una ampliació del xalet del senyor Norberto Ortiz, altrament conegut com a Bertín Osborne, que segons l’ajuntament era il·legal i havia de ser enderrocada. L‘audiència donà la raó al molt ben plantat cantant i presentador i l’alcalde Pacheco s’indignà emetent aquestes sàvies paraules que ofengueren les molt honroses institucions defensores de l’equanimitat i la dretura. 

Pel títol de l’article podria semblar que parlaria tranquil·lament del Tribunal Constitucional, dels contactes amb la Fiscalia que tenen tots els militants del PP o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no és ni de Justícia ni de Catalunya. Però no, vull parlar de la justícia, millor dit, de la no-justícia futbolística. 

No m’agrada gens l’expressió “al final se farà justícia” que diem molts cops per autocompadir-nos. Si en el futbol hagués existit aquesta justícia el Lleida Esportiu ara mateix seria equip de Segona Divisió. Era el que havia de ser just i el que ens mereixíem. Com podíem creure en aquest concepte abstracte de la justícia mentre ens queien unes llàgrimes que farien sobreeixir la sèquia de Torres i el torrent de la Femosa? El company Jordi Guardiola, que el trobarà per aquí a prop, ja va fer un emotiu article només acabar la tanda de penals amb més mala llet de la història del futbol. 

Aquesta plantilla es mereixia l’ascens. Per justícia i cinc motius més. Primer, perquè esportivament eren bons. No vam quedar més amunt perquè ens va costar uns quants mesos conjuntar l’onze titular, però en pic van començar a jugar de memòria ha estat una de les plantilles que millor futbol ha fet en el Camp d’Esports. Ha estat una plantilla que tot i no haver aconseguit l’ascens la recordarem. Com aquella plantilla amb Fran, Quique Álvarez, Roa, Calderón, Escoda, Setvalls, Tamudo i Josemi, que sense assolir cap gran fita esportiva molts la tenim al cap com la millor del Lleida. Segon: per l’entrenador. Toni Seligrat mos va portar a dos play-off, sí, molt agraïts però ja està. En canvi, Imanol Idiakez ens ha deixat una base, un estil de joc que ha agradat i que ens ha fet gaudir, la memòria col·lectiva de veure Crespo traient de porteria en curt començant jugades ens ha demostrat que a la 2aB tot és compatible i que es poden veure millors partits que molts tostons de l’Eurocopa. Tercer: per tot el que ha succeït a nivell econòmic en el club. Aquella roda de premsa dels jugadors va ser un cop fortíssim per a tothom, les declaracions d’Idiakez, el “cria corbs”... la plantilla es mereixia un premi major després dels mesos viscuts per unes estranyes circumstàncies que encara ningú sap explicar i que la majoria ni entenem. Quart: per Ivan Crespo, que ha rebentat tots els recomptes de rècords a l’Oriol Jové, i per la magnífica feina de l’Edu Gasol, entrenador de porters. I cinquè: a nivell social el Lleida Esportiu sembla –compte, que dic sembla només- que arriba a un punt d’inflexió. Enguany hem viscut una excepcionalitat històrica mai vista: el Camps d’Esports atapeït de gent en dos partits. Allò que no s’havia aconseguit en vint anys –ni en la promoció contra l’Sporting de l’any 1995- ho hem fet en quinze dies. Fantàstic, fabulós. A veure si serveix per enganxar uns quants socis més l’any vinent. Eh que vàreu gaudir en aquests partits? Doncs us convido a venir durant tota la temporada i us ho passareu pipa. I a més, en aquest últim punt sumo la publicació del llibre Blau al firmament que fou un dels més venuts a Lleida en la categoria de no-ficció el dia de Sant Jordi. A veure si així posem el Lleida al centre social de la ciutat, que ja toca. 

I ara a esperar una nova temporada, amb nou entrenador, nous jugadors i a confiar en què el Jordi Esteve hagi clissat bé els jugadors que hauran de substituir Molo, Urko, Marc Martínez i Pau Bosch –no es pot acomiadar un jugador amb set anys implicat al club com si fos un bulto d’una empresa de paqueteria-. I a pagar al dia. Perquè, de moment, la història del Lleida Esportiu és paral·lela a la del procés, portem un fotimer de dies històrics en cinc temporades però encara no hem aconseguit res. Visca el Lleida!

(Article publicat al Nació Lleida el 6 de juliol de 2016)