Els discos de l'any 1965

Enguany (alguns) vivim en l'any 2015, així que es compleixen 50 anys des de que existí en la història de la humanitat l'any 1965. Entenc que l'argument està menys currat que un tuit del Coscu, però d'alguna manera havia de començar.

I què té d'especial això? Què va passar l'any 1965? Josep Antoni Duran i Lleida ja era diputat amb la Tere Cunillera i el José Ignacio Llorens? Franco Rabell ja es queixava de l'excés d'escons de la demarcació de Lleida? Nooooo, res de tot això per estrany que pugui semblar.

L'any 1965 fou un any històric en el món de la música. Històric pel fet que encara no s'havia estrenat Operación Triunfo ni els anuncis d'Estrella Damm i històric per la quantitat de discs imprescindibles que es van publicar aquell any. Inspirat en un article del diari El PuntAvui i amb el seu permís (i sense també) el complementaré:

• Banda sonora de The Sound of Music (Sonrisas y lágrimas). Tot i que l'èxit de la peli fou als anys 70, la banda sonora de la família Trapp amb partitura de Richard Rogers i Oscar Hammerstein II fou un disc molt venut mantenint-se quatre anys i mig a les llistes Billboard. Julie Andrews va tenir una feina de por en interpretacions tant diferents com "Climb ev'ry mountain" (gravada també per Four Tops o Plácido Domingo), la infantil "Do-Re-Mi" o la sofisticada "My favourite things".

• Banda sonora del "Doctor Zhivago". Ara amb la mort recent de l'Omar Shariff poden recuperar aquesta banda sonora que s'endugué un Grammy i un Oscar. Maurice Jarre reclutà 110 músics simfònics, 24 tocadors de badalaika i un cor. El tema més conegut és "Lara's theme".

• "Bringing it all back home" de Bob Dylan. El primer disc de Dylan basat en una orquestra elèctrica que els seus seguidors fanàtics no van poder sofrir de tal manera que després de la publicació del disc anaven als concerts a increpar-lo. Jo que sempre he trobat Dylan un pesat aquest disc sí que el tinc a casa. La cançó que més destaco és la primera "Subterranean Homesick Blues", podem dir que és una espècie de rap?

• "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. En cinc mesos, per gust dels seus fans ortodoxos, Dylan treia el seu segon disc elèctric que duu per títol el nom de la carretera que va de Minessota a Nova Orleans. La peça imprescindible és "Like a Rolling Stone", una cançó de sis minuts en una època que no duraven més de tres minuts. Un autèntic himne del rock que els Rolling van versionar majestuosament.

• "Out of our heads" dels Rolling Stones. Un altre himne de la música "(I can't get no) Satisfaction" en el quart disc dels Stones i el seu primer número 1. 

• "My name is Barbra, two..." de Barbra Streisand. Era la seua època de glòria, el seu segon disc i el seu primer programa de tele amb el mateix nom que el disc, coses del màrqueting suposo. El popurri final del disc prové justament del show televisiu.

• "Rubber soul" de The Beatles. Feia dos anys que havia començat la beatlemania i venien absolutament tot el que publicaven. Fins i tot d'aquest disc al qual no es van molestar ni a posar el nom en la portada en van vendre sis milions de còpies. Un disc on ja se'ls havia passat l'etapa de les cançonetes adolescents fent música més madura. Destaca "Michelle" que va endur-se el Grammy a cançó de l'any.

David Fernández

Mira David, carai, que no és just. Que ja sé que tu ets un paio molt honrat i molt noble, que et deus als estatuts o al codi ètic o com se digui del teu moviment polític format per les Candidatures d’Unitat Popular. Que en les vostres assemblees vau decidir que només podríeu estar una única legislatura ocupant càrrecs polítics, en aquest cas ni càrrec, simplement un escó al Parlament del nostre país o nació o comunidad autónoma o el que siguem, que sí, que ho trobo molt noble i molt coherent. Però home, no podries fer una excepció? Segur que les militants i les assembleàries, per escriure-ho així com us agrada, poden arribar a entendre que t’hi quedessis una miqueteta més. Que ets el polític millor valorat, que no és poca cosa això. 

David, tu veus quin Parlament mos entrarà aquest setembre? Tio, serà bestial! Amb el Romeva, la Forcadell, la Casals, el Llach, el Reyes, el Forné, el Ferran Civit, l’Usall, l’Antonio Baños… si potser fins i tot hi tindrem lo Jordi Calvís que els retratarà a tots. Sí, ja sé que me diràs que ara la teua feina és al carrer i que els nous que entraran seran molt bons i ho faran tant o millor que tu. Que jo ja m’ho conec això. Però a tu també et necessitem. Necessitem els millors, que això que anem a fer és molt gros. Has estat exemplar, així, amb totes les lletres E-X-E-M-P-L-A-R. Que ja dono per suposat que per suportar certs comentaris que tenies per les bancades de la vora -crec que algun cop t’hi vas referir com a «bancada de la por»- t’havies d’armar amb una paciència infinita. 

Vas començar amb el famós «sí crític» aquell de la declaració de sobirania que sincerament no vaig acabar d’entendre. Te’n recordes d’aquell ple? L’Àngel Ros va marxar per no votar-hi en contra i mira com ha acabat ara, quines coses, no? Ja t’ho deu explicar el Pau o el Francesc. Però els teus discursos els he trobat sublims, des de la teua peculiar entonació, fins les citacions que fas servir molt habitualment i aquell posat flegmàtic però combatiu alhora. Memorable fou el dia que vas abocar-li el «Hasta pronto, gángster» i el «Nos vemos en el infierno» a Rodrigo Rato. Molts et van recriminar les frases i el gest de brandar-li la sandàlia. Però crec que encara et vas quedar curt davant d’aquest estafador que ens donava lliçons d’economia comprant whiskys amb targetes de Bankia. 

Com a president de la comissió del frau fiscal suposo que has fet el que has pogut posant els punts sobre les is quan tocava, perquè crec que de ben poca cosa ha servit. Per allà han desfilat -o no- uns senyors i senyores que han dit el que han volgut, que a vegades ens han tractat de rucs i adiós muy buenas. Més aviat jo recomano la lectura del bloc Llums i Taquígrafs, que segur hi tens alguna cosa a veure, i on queda tot més clar i ben explicat. 

Vaja David, que no sé si et convenceré. Jo et continuaré seguint els teus zascas antològics que fas a Twitter quan t’acusen de dreta, perquè ja sabem que tots els independentistes som de dretes, clar. Jo tinc un cunyat empresari i aquest Nadal quan va venir a sopar a casa no m’hi vaig abraçar, no fos cas. Que la veritat és que si no hagués estat per tu i la CUP potser no haguéssim tingut ni 9N. En definitiva, David, que sé que ens guardes alguna sorpresa i que aquesta retirada no serà del tot, eh? Moltes gràcies per aquests anys, per la teua coherència i pel compromís amb la lluita social i nacional. Et necessitem, no t’apartis gaire per si de cas.

(Article publicat al Nació Lleida el 14 d'agost de 2015)

La New Horizons i Plutó

Imaginin que llencen un dard a 50.000 km/h des de la Terra fent servir només les tres lleis de Newton. Imaginin que després de nou anys doni al blanc situat a 4700 milions de quilòmetres i arribant amb un marge d'error d'un minut respecte el que vostè va imaginar. S'ho ha imaginat, no? Doncs això és el que ha fet la NASA amb la New Horizons.

Imatge de Plutó feta des de 766.000 km

Plutó fou descobert oficialment per Clyde Tombaugh el 1930, però la seua existència ja fou suposada per Percival Lowell que postulava la presència d'un planeta X més enllà de l'òrbita de Neptú. Fixi's que Plutó comença per PL, les inicial de Percival Lowell. Aquests noms són prou coneguts però... un desconegut astrònom de nom Vesto Slipher gairebé el descobreix. Gairebé descobreix Plutó i gairebé descobreix la llei de Hubble, Quan va morir Lowell, Slipher continuà la cerca del planeta "més enllà de Neptú" i va contractar el jove astrònom Claude Tombaugh que el 1930 descobrí Plutó tal i com hem comentat abans. El 1917 Slipher descobrí que els espectres de les galàxies estaven desplaçats al roig, que era el senyal per demostrar que s'allunyaven de nosaltres... i el 1929 Edwin Hubble publicava la famosa llei que calculava la velocitat d'allunyament de les galàxies fent servir les dades d'Slipher sense donar-li cap menció. Per cert, que dins de la New Horizons viatgen les cendres de Tombaugh.

Dades de la missió New Horizons

El 15 de juliol la NASA feu una espectacular roda de premsa anunciant les notícies que des de Plutó anava enviant la New Horizons. Potser la dada més sorprenent fou l'anunci que Caront, el major satèl·lit de Plutó, ha estat actiu volcànicament. La primera imatge del satèl·lit Caront que es visualitza és rebuda amb força aplaudiments, i perquè vegi que la gent de ciència també és catxonda, decideixen anomenar Mordor a una zona fosca prop del pol de Caront. 

S'aprecia a partir de les imatges que la superfície de Plutó té molts pocs cràters, és a dir, és una zona jove amb activitat geològica recent. També s'ha descobert una espècie de "gran canó" d'uns 3 km d'alçada de formació desconeguda. És molt bona l'alegria amb què reaccionen els científics quan se'ls pregunta i la seua resposta és "encara no ho sabem"... així funciona la ciència. El millor que pot passar en ciència és no saber alguna cosa.

El famós cor que sembla veure's en les ja famoses imatges de Plutó se l'ha anomenat Tombaugh Regio, en honor a Clyde Tombaugh, de qui ja hem parlat abans,

Les imatges en alta resolució es poden trobar en el web de la NASA: http://www.nasa.gov/mission_pages/newhorizons/images/index.html

Una altra de les preguntes que es formulen des de la NASA és d'on ha tret Plutó l'energia que hagi pogut produir tota aquesta recent activitat. Podria ser que fos calor per desintegració radioactiva però s'esperava que un cos tan petit com Plutó -recordem que és un planeta nan- no pogués mantenir aquesta calor interna. L'atmosfera desprèn grans quantitats de nitrogen.

Les dades enviades també han servit per prendre unes mesures més exactes de la mida de Plutó  Amb les noves dades es creu que Plutó té un diàmetre de 2370 km, 70 km més del que es pensava. Quin és el problema? Que amb aquesta nova mida supera la mida del planeta nan Eris en 44 km, que era el segon de la llista. La missió també ha permés mesurar el diàmetre de Caront que és de 1208 km. La NASA ha publicat una imatge comparant les mides de la Terra , Plutó (18,5 % de la Terra) i Caront (9,5 % de la Terra):

Comparació de les mides de Plutó, Caront i la Terra

També s'han mesurat les altres llunes més petites: Nix, Hidra, Cerber i Estigia. Totes elles de menys de 50 km de diàmetre.

Els deixo uns altres enllaços per si els convé gaudir de la física durant una estona i així no haver de pensar amb el pacte de govern de la Paeria durant uns minuts:

• Espectacular foto de Plutó i el seu satèl·lit Caront vistos des de la New Horizons el 8 de juliol:

• Posició de la New Horizons en cada moment: http://pluto.jhuapl.edu/Mission/Where-is-New-Horizons/index.php

• Imatges del viatge de New Horizons cap a Júpiter, Plutó i més enllà: http://www.theatlantic.com/photo/2015/07/the-voyage-of-new-horizons-jupiter-pluto-and-beyond/398408/

• Més imatges de Plutó: http://pluto.jhuapl.edu/soc/Pluto-Encounter/

• Novetats sobre Plutó i Caront: http://www.startres.net/novedades-sobre-pluton-y-su-misterioso-satelite-caronte/

El nom és Lleida

Es veu que el nom del nostre topònim lleidatà va sorgir a conseqüència de l’evolució del nom romà Ilerda. Quan l’any 1149 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat ja adoptà la denominació Lleyda. Així amb y que ara ens fa una mica de mal a la vista però que llavors devia quedar molt modern, igual que fem ara quan escrivim amb la k enlloc de la c.

D'aquesta manera, Segons expliquen el Romà Sol i la Carme Torres, dos veus molt autoritzades sobre el tema, «Lleyda és doncs un vocable autòcton, que va ser la forma parlada i popular emprada pels repobladors i que aviat es va generalitzar per tota l'àrea de domini de la llengua catalana».

El llibre d’actes més antic de la Paeria data de ja fa dies, del 1340, i en ell ja hi surt escrit el nom de Lleyda. A partir del segle XIV Lleyda és el nom utilitzat per tothom: pel tribunal de Coltellades -una espècie de jutjat de l’època-, en les capbrevacions, en documents jurídics… A tot arreu s'usava la forma excepte en la documentació llatina on encara hi figurava Ilerda.

Quan Felip IV i el comte duc d’Olivares ens enviaven cap aquí 15000 soldats amb l’excusa de defensar la frontera pagant nosaltres -a què em sona això?- tots aquells palanganes que li escrivien les seues glòries feien servir la forma Lérida. El 1719, un altre Felip, el cinquè i primer dels campechanos, va oficialitzar la forma Lérida a part de perpetrar altres desastres per la nostra ciutat i cultura.

Vam passar uns segles i durant la Renaixença es va tornar a recuperar, des del poble, el nom català. Amb l’aplicació de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra publicades l’any 1913 es canvià Lleyda per Lleida. Però aquest ús popular no el convertí en topònim oficial, i menys sabent què va passar amb lo Sisquet, que no estava gaire per la fenya d’això del català.

Un cop morta la ràbia, van començar a sorgir campanyes amb el nom de Lleida. L’any 1976 des del Congrés de Cultura Catalana apareix “Salvem Lleida”. Però potser la campanya més coneguda i que durant uns quants anys tingué ressò fou la de “El nom és Lleida”, duta a terme també per la gent del Congrés de Cultura Catalana i, si no recordo malament, per Òmnium Cultural i l'Ateneu Popular de Ponent. El lema de “El nom és Lleida” va ser prou contundent i era la frase amb què l’historiador Josep Lladonosa concloïa les seues conferències en temps de la resistència sobre quin havia de ser el nom de la ciutat. Després de recollir dos mil signatures, l’adhesió de moltes entitats a la campanya i la venda de no sé quants adhesius, l'oficialització del topònim Lleida per a la capital no va produir-se fins l'any 1979, en què el primer Ajuntament democràtic després del franquisme, amb l’alcalde Siurana i regidors del PSC, UCD, PSUC, CiU i ERC, ho va aprovar per unanimitat.

Es va tramitar l'expedient i la Generalitat va instaurar l'oficialització única del nom Lleida per a la ciutat en el decret 103/80 de 23 de juny. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar l'acord el 16 de juliol del mateix any.

És a dir, que un senyor de Toledo a casa seua faci servir el nom Lérida, doncs mirin, m’és ben bé igual. De fet ho trobaria normal i tot. Si algú castellanoparlant ho utilitza col·loquialment doncs perfecte. Però que un grup municipal de la Paeria en el document del pacte de govern que signa escrigui Lérida o que ho faci servir el coordinador d’un partit polític quan escriu en un diari només té dos motius: o bé anar amb ínfules de conqueridor o bé per tocar els nassos.