Visage - Fade to grey

Hi va haver un temps, cap allà a començament dels vuitanta, on els cantants feien coses més rares de les que fan habitualment. Es pintaven la cara, los morros i es vestien de forma estranya. De tot això va néixer el glam -que eren els més exagerats en tot això- i els anomenats new romantics. Dels que es pintaven hi havia els Kiss o Billy Idol, que eren més hard, i dels que es pintaven però eren menys hard que diguéssim, estaven els Culture Club de Boy George. I una mica més seriosos, a estones, els Duran Duran i els Spandau Ballet. Un món a part eren els Sigue Sigue Sputnik.

Però si hi havia un paio que estava considerat com el rei dels new romantics era Steve Strange. De nom real Steve Harrington -aquest cognom li semblà poc glamurós- fundà l'any 1978 el mític Blitz Club, local on començaren a tocar la majoria de grups que he anomenat anteriorment. La seua afició a la música li va venir després de quedar captivat l'any 1976 per un concert dels Sex Pistols -ja em diran-, i vés per on, que va acabar treballant per Malcom McLaren, el mànager dels Sex i qui el va catapultar definitivament al'escena musical d'aquells temps.

L'any 1979, Steve Strange forma el seu supergrup electrònic Visage. Aquest grup de tecno-pop comptava en un principi en les seues files amb el bateria Rusty Egan i el teclista Midge Ure (que formava part d'Ultravox).  Posteriorment s'afegirien Barry Adamson, el guitarra John McGeoch i el pianista Dave Formula provinents de Magazine. El seu primer single fou "Tar" (1979).

L'any 1980 els arribà l'èxit amb "Fade to grey" que s'incloïa en el seu primer disc "Visage" (1980). A part d'Strange, que feia les habituals incursions dels músics d'aquells temps amb les drogues, els altres components de Visage continuaven fent concerts i gravant amb les formacions Ultravox i Magazine. Això feia que la situació no fos gaire sostenible i amb mota tibantor van gravar "The anvil" (1982), un àlbum excel·lent però no gaire reconegut. I menys si ho comparem amb el primer. Per cert, el primer single del segons disc de Kelly Osbourne "One word" (2005) té una certa retirada a la cançó "Fade to grey", no? 

El desastre definitiu els arribà amb el disc "Beat boy" (1984) que amb prou feines arribà a la posició 79 de les llistes d'èxit. Amb la feina feta el grup es va separar i Strange se'n va anar a viure a Eivissa. El grup ressuscità l'any 2004 amb "Hearts and knives" i l'any 2014 amb una formació amb només Steve Strange de l'original encara publiquen "Orchestral" amb noves versions de les seues cançons. En aquests temps Strange continua amb el Blitz i grava una versió del "Ashes to ashes" del mestre David Bowie.

Steve Strange ha mort als 55 anys culpa d'un atac al cor mentre estava passant uns dies a Egipte.

Coses que científicament poden passar aquest 2015

Sí, ja sé que amb molt de retard perquè som a mitjans de febrer, però és que estic més ocupat que un progre espanyol contant els tic-tac de Pablo Iglesias.

Un dels post habituals que acostumo a fer cada començament d'any és aquell en què intento endevinar els esdeveniments científics que tindran lloc durant l'any en curs. 

Començo a enumerar així una mica a l'ample, que tampoc cal escriure molt per dir segons quines coses i ja som a finals de febrer:

• Per començar l'any 2015 ha estat declarat com l'Any Internacional de la Llum (International Year of Ligh, que dit així en anglès queda més cool) ja que enguany es compleixen els 150 anys que el físic i matemàtic escocès James Clerck Maxwell (1831-1879) va unificar, a partir de les idees de Faraday, les interaccions elèctriques i magnètiques en les seues equacions de Maxwell. Electricitat, magnetisme i òptica resultaven ser una mateixa cosa encara que a vegades tenien aparences diferents. Imagineu l'alegria de Maxwell quan devia adonar-se del que havia aconseguit. Per a un físic no hi deu haver millor recompensa que unificar fenòmens aparentment diferents. Avui en dia aquestes equacions, encara que poca gent n'ha sentit a parlar, són probablement les equacions comercialment més importants que coneixem. No tan sols regeixen el comportament de tot plegat, des de les instal·lacions domèstiques fins als ordinadors, sinó que també descriuen ones diferents de les de la llum, com ara microones, radio-ones, llum infraroja i raigs X. 

• Després d'acabar l'any passat pendents de les peripècies del Philae al cometa 67P i de l'imprevist de l'ombra del lloc de caiguda que no permet carregar les bateries del robot explorador, a finals d'aquest any veurem si la proximitat del cometa al sol pot despertar  la màquina de la hibernació. Aquest és el que havia de ser el projecte estrella de l'Agència Espacial Europea i del qual en vaig parlar ja al bloc.

• També a Europa, i aquest cop des de la catedral científica que és el Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) es té previst tornar a obrir el Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC), que es va tancar el 2013 després del possible descobriment del Higgs per fer-li la ITV i millorar-lo amb més potència. De fet, es creu que les partícules xocaran a una energia de 13·10¹² eV. L'objectiu ara és l'estudi de la teoria de la supersimetria (la SuSy) i de la matèria fosca, aquest cosa que ocupa el 95% de l'univers. La supersimetria és una característica que consisteix en què cadascuna de les partícules fonamentals té una companya supersimètrica amb un espín que es diferencia en 1/2, és a dir, la partícula supersimètrica d'un fermió (espín  1/2, 3/2, 5/2,...) serà un bosó (espín 0, 1, 2...) tenint ambdues la mateixa massa. Es planteja que en l'Univers primigeni, les partícules i les seues companyes supersimètriques eren indistingibles, a mesura que l'Univers s'expandia i es refredava aquesta supersimetria es trencà. La partícula supersimètrica estable més lleugera LSP (lightest supersynnetric particle) se veu que correspon a materia fosca "freda" formada per partícules del tipus WIMP (weakly interacting particle) totes hipotètiques i d'aquí la relació entre els dos conceptes. Pot llegir més sobre el tema en aquest article o en aquest altre. Si es disposa a fer-ho tingui el cap ben clar.

• La NASA torna a la càrrega en l'exploració espacial i es preveu que al mes de juliol la sonda New Horizons arribi al planeta nan Plutó després de 9 anys de viatge. Curiosament quan la NASA va enlairar aquesta missió, l'any 2006, Plutó encara no havia perdut la categoria de planeta el pobre. A veure quines coses ens aportarà d'aquest llunyà objecte. De totes formes espero que enguany la NASA ens anunciï alguna nova sorpresa després de la missió Rossetta de l'ESA.

• Una altra sonda de la NASA, la Dawn, arribarà a l'objecte més gran del cinturó d'asteroides que volten entre Mart i Júpiter. Aquesta sonda estudiarà la composició de Ceres per comprovar si és cert el que es creu que conté aigua gelada.

• També es preveu que a partir d'unes restes de 400.000 anys s'aconsegueixi aclarir la relació evolutiva entre humans i neardentals. A veure què en diu l'ADN.

Aphrodite's Child - Rain and tears

A veure si anem per feina perquè tot i que jo no tingui gaire temps, els senyors i senyores del món musical la continuen dinyant i se m'acumulen els articles necromelòmans.

Ara que Grècia està més de moda que en temps d'Aristarc, Anaximandre, Tales, Pitàgores, Plató, Euclides i companyia -quines farres se devien fotre!- cal parlar d'un trio hel·lènic on el teclista tenia un nom grec a més no poder: Evangelos Papathassiou, ja veuen, amb aquest nom segur que no era nascut a Almatret, no. Els altres dos components eren de nom més normalet: el cantant Demis Roussos i el bateria Lucas Sideras. Ells fan formar Aphrodite's Child. Un grup que mesclava la música tradicional grega i el pop de finals dels seixanta.

El grup va veure que quedant-se per les terres aristotèliques no es menjarien ni un rosco -una orelleta hauríem de dir en lleidatà?- van decidir traslladar-se a Londres, que era un puesto molt més glamurós. Però com això era el 1968 i van passar per París i se van trobar tot el follón del maig del 68, van acabar fitxant per Phillips a la ciutat francesa. No els va sortir malament la cosa, no. Des d'allà van treure al mercat el famosíssim i milionari "Rain and tears" (1968), una adaptació del conegut "Canon" de Pachelbel, aquella cançó que sona en multitud de bodes quan entra la núvia. La cançó fou un èxit a tot Europa excepte al seu país.

El grup va continuar gravant grans singles en només dos anys: "I want to live" (1969) versió també d'un clàssic del segle XVIII de Jean Paul Egide Martini; "It's five o'clock" (1969) -molt en l'estil dels Procol Harum-, "The end of the world" (1968) i "Spring, summer, winter and fall" (1970). A mitjans dels any 70 Evangelos comença carrera en solitari amb el nom de Vangelis -el de "Carros de fuego"- i Demis Roussos comença també a cantar pel seu compte. L'any 1972 publiquen el controvertit disc "666" censurat i tot per part del franquisme... però bé, aquest disc donaria per un article sencer.

Demis -de nom Artemios Ventouris-, nascut a Alexandria l'any 1947, ja venia de família musical i de petit tocava la trompeta, la tuba, la guitarra i el baix. Vaja,. com tots els nens petits. Abans de formar part dels Aphrodite ja formà part d'altres grups com The Idols i We Five. Un cop desfets els Aphrodite's Child va gravar un parell de discos amb Vangelis "Sex Power" i "Magic" i comença una carrera de cantant melòdic, allunyat dels circuits d'èxit, però amb molt d'èxit en els països llatins del sud d'Europa gràcies a la seua veu potent i a un cert exotisme a causa del seu físic ferrenyo i la seua manera de vestir. Encara en hotels de Benidorm i Peníscola poden escoltar-se les seues cançons en els balls de dissabte de l'Imserso.

Alguns dels seus èxits en la dècada dels setanta foren "Whe shall dance" (1971), "Por siempre y para siempre" (1973); la famosa cançó del triquitriquitriqui "Mañanas de terciopelo" (1973) -6 setmanes de nº1 a Los 40 Principales- competint amb Camilo Sesto i Nino Bravo; "Adiós mi amor" (1973); "Algún día en algún lugar" (1974); "Morir al lado de mi amor" (1977), "Happy to be an island in the sun" (1976)... cantats en varis idiomes, fins a set de diferents.

A començament del vuitanta es va retirar, fou un dels passatgers de l'avió segrestat el juny de 1985 i els segrestadors van quedar impressionats en tenir-lo d'hostatge. Va tornar el 1988 amb el disc "Time". Els temps canviaven, però ell no, continuava a la seua.

Demis Roussos morí el 25 de gener a Atenes a causa d'un càncer d'estòmac, pàncrees i fetge.