La història de James Ingram és curiosa perquè assolí la fama dins del món de la música abans de ser famós en el món de la música. Sí, ja sé que no s'ha entès res de la frase que acabo de soltar però intentaré explicar-me.
Ingram va néixer a Ohio l'any 1952 amb un veu propícia per a dedicar-se al rythm and blues. Els seus inicis musicals als anys setanta van ser en la banda Revelation Funk. Tot i això, va començar la dècada dels vuitanta a fer col·laboracions al costat d'artistes de la mida de Ray Charles, The Coasters, Quincy Jones, Donna Summer o Patti Austin. Aquestes col·laboracions podien ser de dues maneres diferents: Ingram els cedia la lletra d'alguna de les seues composicions o bé els acompanyava en alguna de les cançons en la veu o el piano. El seu primer número 1 -que no era ben bé seu- en llistes fou el tema "Baby, come to me" (1982) en un duet amb Patti Austin. També amb la cantant novaiorquesa aconsegueix un altre èxit amb "How do you keep the music playing?" (1983).
D'aquesta manera Ingram va donar el salt a la fama i sense ni tan sols gravar un disc l'any 1982 guanyava el Grammy al millor cantant de rythm and blues gràcies, un altre cop, a una col·laboració en un disc que no era seu. Era el primer cop que succeïa en la història dels Grammy i la històrica cançó en qüestió "One hundred ways" amb Ray Charles. També, i al costat de Quincy Jones, composa "P.Y.T. (Pretty young things)", una cançó que es va incloure en el disc més venut de la història del pop: el "Thriller" de Michael Jackson. Anys més tard els tres tornarien a col·laborar amb el projecte "We are the world".
Visto lo visto l'any 1983 Quincy Jones es decideix a enregistrar-li el seu primer disc sota el seu nom "It's your night", on un fotimer de músics de Los Ángeles hi col·laboren: Larry Carlton, Tom Scott, David Paich... Tot i la balada "There's no easy way" el disc no és un èxit precisament, amb la qual cosa ell continua fent allò que se li dona bé, cantar amb altres. James Ingram no complia la màxima aquella del val més sol... i el 1985 torna a guanya un altre Grammy amb un duet, aquest cop al costat de Michael McDonald amb "Yah mo B there". També d'aquesta època és el triplet entre Ingram, Kenny Rogers i Kim Carnes en "What about me?" (1984).
El 1986 torna a intentar-ho en solitari sota la producció de Billy Ocean amb el disc "Never felt so good". Però res. A ell el que li funciona és col·laborar amb altres. I l'any 1988 guanya un altre Grammy amb Linda Ronstad per "Somewhere out there" inclosa en la banda sonora de "Fievel i el nou món".
L'any 1989 torna a provar-ho en solitari amb el disc "It's real". Aquest cop li surt bé la cosa i és amb aquest disc quan descobreixo James Ingram per primer cop gràcies al single "I don’t have the heart” (1990), número 1 mundial i potser l'èxit més rotund de la seua carrera,
Les últimes dècades Ingram ha estat poc actiu, i és que els dos últims discos han estat separats quinze anys en el temps: "Always you" (1993) i "Stand in the light" (2008), encara amb producció de Quincy Jones. I el duet amb Dolly Parton del “The day I fall in love” (1994) com a tema més destacat i que a més li comportà l'Oscar a la Millor cançó original per l'aparició a Beethoven 2.
Articles relacionats:
- Natalie Cole.
- Staple Singers.
- The Temptations.
- Ben E King.
- Bobby Womack.
- The Miracles.
- Fontella Bass.
- Booker T.
- Ashford and Simpson.
- Amy Winehouse.
