El 2015: l'any del vagi vostè a saber què.

Acabem el 2015 esperant a què aquesta gent (en femení) de la CUP es decideixi per alguna cosa, els que s'autoanomenaven acceleradors del procés acaben anant a una velocitat que converteixen el Pas de la Somereta en Niki Lauda. A veure si quan faci el resum del 2672 ja s'han decidit... John Forbes Nash ressuscitaria -mort poques setmanes després de rebre el premi Abel- per poder aplicar la seua teoria de jocs en les negociacions. I miri que això de fer la independència ho teníem ben fàcil després de no sé quants 11-S fotent shows com el de la Meridiana i amb la Junta Electoral Central (central de Madrid) dedicant espais electorals compensatoris, amençanant-nos amb corralitos com el de Grècia, inhabilitant el jutge Vidal, Felipe González fent cartes franquistes i el Jorge Fernández Diaz comparant-nos amb el gihadistes. Mirin que estic per fotre un xiscle que ni el del Cristiano Ronaldo aquell.

Un any on s'ha pogut demostrar que la humanitat és capaç de trobar aigua a Mart i d'arribar a Plutó gràcies a la New Horizons però que és incapaç d'entendre la pregunta de la consulta d'Unió el 14-J o d'analitzar frases tan lúcides com "es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde". Vaja, tan clar com que "un vaso es un vaso y un plato es un plato". Ja veuen "me parece que estamos en una disquisición que no conduce a parte alguna". Un grau de competència que ni el de la policia belga... y la europea?

Els d'Arnó enguany han reclamat més quartos a la Paeria pel tema de les multes dels radars -que aprenguin de la UEFA a posar multes!-, però la veritat és que ja no correm tant perquè tenim por de trobar-nos el veí de la ramaderia Pifarré tallant-nos el carrer, i com que anar en un Volswagen trucat pot sortir-nos car algun crio es dedicava a passejar per sobre de la passarel·la. Clar que per molt que Arnó reclami la Paeria tenia feina en vestir el personal amb 36.000 € en corbates, foulards i en sopars a Casa Irene d'Arties, Ep, tot suposadament segons la Marta Camps. De fet va ser tot tant suposadament que el PSC se va fotre la gran castanya en les municipals i han entrat ERC, la CUP, el Comú i aquell partit on diuen Lérida. Com amb el PSC per molt que l'Iceta els balli "Don't stop me now" no hi volia pactar ningú ni fart de cansalada i frankfurts, van ser aquests de C's que van tancar l'anomenat pacte de la vergonya, un pacte amb uns punts que realment no diuen res de concret excepte un on deixa clar que el català deixarà de ser llengua preferent a la Paeria. L'Àngel i l'Àngeles ja són la parella de moda a Lleida, fins i tot inaugurant la fira De Nuvis. Nostresinyó mos va castigar amb una brutal pedregada el dia 1 d'agost precedida d'un eclipsi que ja mos va avisar el 20 de març i una nevada el 4 de febrer, Res de "caloret faller". La natura és sàvia i ni el nou bisbe no ho para, Sort que hem tingut el "Som de l'Oest" del Postureig de Lleida per distreure'ns. Perquè si sortíem de Lleida la cosa no anava gaire millor, per l'A-2 mos vam trobar l'incendi d'Òdena i si anàvem a Salou teníem els senegalesos en peu de guerra durant l'estiu.

L'any pintava fatal començant amb l'emissió del documental "Barcelona ciutat morta", que mos posava sobre avís dels desastres que arribarien enguany. Uns de provocats com els atacs de París i de Charlie Hebdo, els del museu de Tunis i el dels estudiants de Kenia. Altres provocats per l'origen d'aquests atemptats amb les tragèdies dels refugiats sirians, els naufragis al Mediterrani i la famosa foto del nen mort a la platja. Uns altres provocats per vagi a saber vostè què com l'explosió de la fàbrica de Tianjin i el del famós vol 9525 de Germanwings del copilot Andreas Lubitz. Accidents desgraciats com el de les padrines d'Agramunt, les noies dels Mangraners i els ciclistes de Serós. I els típics desastres naturals com el terratrèmol del Nepal. L'any ha estat  més negre que el del watsapp en molts aspectes i tot i que hem estat contents perquè la UNESCO ha reconegut com a patrimoni de la humanitat les falles del Pirineu no ens hem pogut estar de recordar la violenta mort de  la Mónica Pérez de la Mariola, el metge Jaime Villalba, la noia de Sabadell, les noies de Cuenca, de Castelldefels i l'assassinat del professor Abel Martínez. També dos famosos empresaris lleidatans ens han deixat enguany: Josep Vall Palou i Àngel Pujol.

Per acomiadar l'any amb una mica d'alegria podem posar la música de Demis Roussos, Sergio Blanco (Mocedades, Sergio y Estíbaliz), Steve Strange (Visage), Chris Rainbow (Alan Parsons), Lesley Gore, Mike Porcaro (Toto), Moncho Alpuente, Percy Sledge, Ben E. King, BB King, Manuel Molina (Smash), Marujita Diaz, Javier Krahe, Gary Richrat (REO Speedwagon) James Horner, Cory Wells (Three Dog Night), Scott Weiland (Stone Temple Pilots), Willie Nelson i lemmy Kilmister (Motorhead).  I acompanyades per les explicacions de dos grans savis: Jordi Tardà i José Claudio Cifuentes "Cifu".

Si vostè és dels que es queda mirant la tele pot recordar el Saza o la Lina Morgan, que fa molt de cap d'any del tipus Viva el 89. O si li va un altre estil pot mirar alguna obra de la Rosa Novell, l'Àngels Poch, l'Ana Diosdado o l'Amparo Baró. Pel·lícules del Vicente Aranda, Christopher Lee o Wes Craven. Si és més vintage pot recordar alguna entrevista del Jesús Hermida amb Txiqui Benegas per exemple o amb Ruiz Mateos. Si tira més per l'esport recordi alguna cursa del Joan Garriga o de Jules Bianchi. O si és més de casa nostra miri una funció dels Pastorets amb el gran homenot lleidatà Enric Castells. 

Per últim, si vostè és més de lectura, gaudeixi de Gunter Grass en alguna edició de José Manuel Lra Bosch, però això sí, ben mudat per la data i si pot ser de Pedro del Hierro. La política també ens ha deixat defuncions com la de Lluís Hernández i Pedro Zerolo, però també la de CiU i potser la d'Unió, no? 

No sé, com que segurament el 2016 sigui millor, no? Que vagi molt bé!

The Darkness - Christmas Time (Don't Let the Bells End)

Bé, en aquests moments de l'any en què ja tinc la mateixa feina que un militant d'Unió em proposo fer el meu típic post nadalenc de felicitació amb una cançoneta. La intenció és alegra'ls la cara i que no surtin a les fotos durant aquestes festes amb la mateixa malajandí amb què hi surt l'Anna Gabriel.

Consultant els articles publicats ens darrers anys i sense esperar a prendre cap decisió assembleària enguany em decideixo a dedicar-lo a un grup, diguem-ne, més modernet... fixi´s en les nadales dels anys anteriors:

2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"

2010: Elton John "Step into Christmas"

2009: Slade "Merry Xmas everybody"

2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

Enguany prendré una cançó dels The Darkness. Aquest grup londinenc fou format l'any 2000 pels germans Hawkins: Justin, guitarra, veu, melenes al vent i un sentit de l'humor molt histriònic; i Dan, el dels riffs de guitarra a l'estil del vell heavy metal. En un segon terme es mantenen el baix Frankie Poullain i el bateria Ed Graham.

Debuten el 2003 amb una meravella de la música com fou el disc "Permission to land" que va vendre més de quatre milions de còpies. Impressionant el riff a "Black shuck" o l'èxit mundial "I believe in a thing called love".

El segon disc "One way ticket to hell... and back" (2005) és el disc on se foten la gran hòstia després de l'èxit del primer. Experimenten amb triangles i flautistes peruans, però la gent el que vol és escoltar l'estil més rocker dels Darkness. Tot i això salvo "Friday night". L'any 2006 se separen perquè Justin Hawkins s'emprenya i blablablà... les coses típiques que passen a tots els grups de canalla quan després de l'èxit se la foten a l'estil Ciudadanos el 20-D.

El 2012 es tornen a reunir, devien anar justos de quartos, i el tercer disc "Hot cakes" surt al juliol de 2012 (només Prince treia discos en ple estiu) amb una portada amb senyores i pastes que recorda molt a l'"Sticky Fingers" del Rolling Stones i amb una versió del "Street spirit" dels Radiohead. Mediocre en general però amb el seu millor tema "Everybody have a good time".

El juny de 2015 van treure el seu quart disc "Last of out kind" amb el single "Barbarian", una bona cançó en la seua línia bona dels orígens i amb videoclip d'historieta còmica al més pur estil A-ha o Thin Lizzy, un dels grups referents per The Darkness. Segons Justin Hawkins, que mai no saps si parla seriosament o en conya, diu que "la lletra descriu la invasió víking d'East Anglia que culminà amb la decapitació d'Edmund el Màrtir".

Bé, sí, tot això és molt bonic però anem per feina que és Nadal i en qualsevol moment la CUP pot fer una assemblea i fotre'ns les festes enlaire. La cançó que dedico avui és de l'any 1993, s'edità primer com a single i després s'inclogué en el seu primer disc en una edició nadalenca. Tant en la cançó com en el videoclip fan ús de tots els tòpics possibles que ha de tenir una cançó nadalenca.
Bones festes amb el divertit "Christmas time (don't let the bells end)" de The Darkness.

Bon Nadal coral

«Entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo diosinfantehijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir túrabadán? ¡Quiero desayunar!”» 

No, llegint el títol no es pensin que aquest article és simplement un desig de bones festes al llarg i lluent de closca presentador del ‘.Cat’. El títol de l’article fa referència a la situació que podem viure a casa meua durant els propers dies com a conseqüència de la situació social i política del país, de la nació, de la regió, o de la comunitat autònoma segons sigui el seu partit polític de referència. 

Per començar, els llums aquells espantosos que acostumem a posar al balcó creant una atmosfera similar al Corral de la Pacheca, enguany els he posat apagats. Ja que no sóc conscient si a casa vam complir o no el protocol de Kyoto faré el possible per intentar complir«el primer pacte universal de la història de les negociacions climàtiques», frase que no tinc ni idea de què vol dir però que deu ser una cosa molt important. És l’acord de la Cimera del Clima de París i permi això no pot passar desapercebut a l’hora de reduir les emissions de carboni. 

Aquest Nadal també hem substituït el tradicional arbre de Nadal per unes mates d’Stevia. D’aquesta manera quan la família estigui embafada de les copioses alifares anirem a fotre-li quatre xarrupadetes i així pairem amb facilitat gràcies a les seues propietats antidiabètiques, diürètiques, antireumàtiques, antibacterianes, antioxidants i cardiotòniques. Vaja, que la floreta posseeix més propietats que una oficina de Bankia. 

Entre els parents vam fer una votació per a veure qui havia de fer el sopar per la Nit de Nadal, i el resultat fou que l’havia de fer jo però sol no, sinó que m’havia d’ajudar el meu cunyat que s’autoanomena cunyada. Vaig trucar-lo per preguntar-li si vindria i em va dir que no, però que era un “no tranquil”, amb la qual cosa no em quedava gens de clar si acabaria venint o no a sopar ni si podríem sopar o soparíem mesos després. El meu cunyat i cunyada alhora em comentava que no li agradava que jo estigués de cap de taula i volia que a la punta dela taula ens asseguéssim tres o quatre, cosa que va anomenar un cap de taula coral. 

A l’hora de decidir què havíem de sopar la majoria ens vam decantar per la carn. De cop i volta un cosí o cosina que porta cua va dir que el millor que podríem fer era un referèndum per decidir si volíem carn quan ja tots ho teníemclar. Aquesta consulta legal i acordada diu que la vol fer negociar amb l’associació de vegetarians. Ell està convençut que hi haurà un dia que al president de l’associació de vegetarians li agradarà menjar un tall de ternasco, a hores d’ara encara estic esperant resposta seua... 

I com a última novetat canviarem la llengua preferent de les nadales que cantarem a l’hora de la ratafia i del licor de camamilla, així entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo dios infante hijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir tú rabadán? ¡Quiero desayunar!”. Bé, i tot això ho farem si els convidats poden arribar a casa perquè el veí de la granja Pifarré ha comprat l’altre pis del replà i de moment he d’entrar a casa pel balcó del menjador. 

Amics lectors i amigues lectores, passin unes bones festes i no deixin que la realitat els espatlli el Nadal. Ja veuen que a mi no em passa.

(Article publicat al Nació Lleida el 16.12.15)

Turisme a Cervià

Se’n recorden dels últims onzes de setembre? Aquells anys que havíem d’agafar el cotxe i baixar cap a Barcelona o cap a les Terres de l’Ebre per manifestar-nos o agafar-nos de les mans per la independència? Que mos feia una mandra absoluta però que al final hi anàvem contents, i sortíem rient a la gigafoto, i ens divertíem fent ves baixes i totes les coses estranyes que ens deien que havíem de fer per a poder ser independents? Doncs vagin-ho recordant perquè ara mateix això que s’anomenava la revolució dels somriures s’ha acabat i tots fotem la mateixa cara de malahandí que fa l’Anna Gabriel quan parla de l’Artur Mas. 

Bé, tots els somriures no s’han acabat, perquè hi ha alguns que deuen estar descollonant-se (amb perdó) del paper galdós dels 10 que es pensen que són 62 i d’alguns dels 62 que es pensen que només n’hi ha un. Els membres del Tribunal Constitucional, que han de fer hores extres per anul·lar la declaració aquella de desconnexió, deuen estar la mar de tranquils perquè tot plegat «ya lo están haciendo ellos solitos». 

Jo, que no tinc ganes d’estar emprenyat, dec ser l’única persona de tot Catalunya que creu que això acabarà bé i per celebrar-ho me’n vaig anar a fer turisme aconsellat indirectament pel periodista Miquel Andreu (@lotigre), a qui tinc el bon o mal costum de fer-li cas massa habitualment. Gràcies a un poètic tuit seu que deia «Hi ha un lloc on novembre i desembre és temporada alta: les Garrigues. Oli a tope» i al web LesGarrigues.cat vaig agafar el cotxe diumenge i vaig fer cap a Cervià de les Garrigues. 

A Cervià hi vaig anar des de Borges Blanques i comprovareu que la comarca, de pla no en té res. Situat vora de la vall del riu Set antigament hi passava el camí ral que anava de Lleida a Reus i Tarragona i per això hi ha llegendes de bandolers i traginers per aquella zona, però ara no li cal patir per això. Tot respira tranquil·litat. En arribar a Cervià els recomano que deixin el cotxe a l’entrada del poble ja que els carrerons del nucli antic són estrets i millor no maniobrar gaire per allà. Poden passejar per veure les cases senyorials que s’han mantingut amb pòrtics molt ben cuidats i amb grans terrasses. 

L’església parroquial està dedicada a Sant Miquel Arcàngel i a pocs metres hi ha el curiós edifici de la Casa de la Vila, construït l’any 1912 i fet tot de pedra. L’arquitecte d’aquesta esplèndida obra modernista fou Francesc de Paula Morera i Gatell, conegut a la ciutat de Lleida per ser l’arquitecte municipal des del 1906 fins el 1951 i per haver dissenyat l’edifici del Pal·las, la casa Melcior, l’Escorxador, les cases noves de Boters, el Mercat del Pla o l’Aquàrium dels Campos. 

Un dels atractius turístics de les Garrigues és la cuina amb l’oli, les olives i les ametlles. I clar, en un visita turística meua no podia faltar el moment d’èxtasi gastronòmic en un dels millors restaurants de les comarques de Ponent. I no li cal cap estrella Michelin, que a vegades en aquests de l’estrella té porten plats amb un ordre de magnitud del nanòmetre i surts més esvaït del que has entrat. Aquí no. L’opció dels Fogons de la Carme, restaurant situat en una de les cases senyorials amb gran terrassa que descrivia abans, és obligatòria per a tothom algun cop a la vida almenys. Amb el menú degustació de la Mostra Gastronòmica de les Garrigues que ja es celebra per vintè any pot gaudir des d’una degustació d’oli d’oliva verge, fins a uns panellets salats amb pernil i ametlles, carpaccio de ceps amb foei, cuixetes de guatlla o bunyols de moniato, tot amb un estil casolà però exquisit. Ideal per oblidar-se dels polítics, almenys per una bona estona.

(Article publicat al Nació Lleida el 3/12/2015)