La paradoxa del conjunt

Ara fa uns dies, el company Estanislau Fons, a qui vàreu llegir en aquesta mateixa secció fa dos diumenges i a qui tornareu a llegir d’aquí dos diumenges, publicava a Twitter la foto que podeu veure acompanyant l’article. La foto, feta en un tren de rodalies de Barcelona, indica que per accedir a un martell trenca-vidres cal trencar el vidre. És a dir, cal trencar el vidre per accedir al martell que trenca el vidre.

Això ens va fer pensar en una de les cèlebres paradoxes de Bertrand Russell, un curiós matemàtic de qui ja he parlat més d’un cop i que va guanyar el premi Nobel de Literatura. Segons el DIEC una paradoxa és un “enunciat o raonament que porta a dues conclusions aparentment contradictòries.” I Russell era un especialista a embolicar la gent amb elles.

Per explicar aquesta paradoxa cal que tinguem clar que un conjunt és una col·lecció d’objectes que tenen alguna característica i que els elements d’un conjunt són els membres que pertanyen  al conjunt. Per exemple el conjunt dels nombres parells està format pels elements {2, 4, 6, 8…}. Els elements d’un conjunt s’escriuen matemàticament entre claus { } i poden ser finits o infinits com el cas del nostre exemple. Els conjunts poden tenir com a elements altres conjunts, per exemple podem imaginar el conjunt {{nombres parells},{nombres imparells}}, un conjunt amb dos elements que al mateix temps són conjunts amb infinits elements. Un cop dit tot això, a Russell se li plantejà la pregunta «Pot un conjunt tenir-se a si mateix com a element?» Suposo que després de pensar-hi molt Russell va escriure «Em sembla que hi ha una classe de conjunts que sí i una altra classe de conjunts que no». I va posar un exemple molt anglosaxó i obvi amb culleretes de te: el conjunt de totes les culleretes de te no és una cullereta de te i per tant no es conté a si mateix com a element.

Però Russell, que era molt llest, no defallia en la recerca del seu conjunt i va pensar en el conjunt de totes les coses que no són culleretes de té, és a dir, croissants, morters d’allioli, xancletes, atomitzadores… Tot excepte les culleretes de te. Aquest nou conjunt de coses que no són una cullereta de te ¡no es una cullereta de te! I per tant, com no es una cullereta de te, ha de ser un element de si mateix.

Un altre exemple proposat va ser el conjunt de “tots els conjunts que es poden anomenar utilitzant vint paraules o menys”. Per exemple, el conjunt de “totes les colles de l’Aplec del Caragol” formaria part d’aquest conjunt perquè hem necessitat només vuit paraules per enunciar-lo. O el conjunt de “tots els articles de ciència del Lectura” també en formaria part perquè només necessita set paraules per anomenar-lo. D’aquesta forma el conjunt que els seus elements són “conjunts que es poden anomenar utilitzant vint paraules o menys” només necessita deu paraules i per tant formaria part d’ell mateix.

Russell va anar més enllà encara i es va posar a pensar en el conjunt de tots els conjunts que no es contenen a si mateix com a element… aquest conjunt és un conjunt que es conté a si mateix com a element? I aquí a Russell, i a molts altres estudiosos de la lògica, els va explotar el cap.

(Article publicat a la revista Lectura el 16/2/2020)

Què se n’ha fet?

Els que teniu certa edat i sou aficionats a la música rock espanyola dels 80 segurament recordareu un grup granadí dirigit pel José Ignacio Lapido i que portava el fàcil nom de 091. L’any 1989, dins del disc Doce canciones sin piedad, s’incloïa un dels seus majors èxits, la cançó “¿Qué fue del siglo XX?” en la qual es repassen fets i esdeveniments del segle que ja s’esvaïa (i que ja porta dinou anys esvaït encara que no ens ho sembli): «Qué fue de King Kong, de los psicoanalistas y el jazz? ¿Qué fue del Dadá, del Big Bang y del "No pasarán"? Guitarras eléctricas y LSD. Uniformes fascistas y Juan XXIII. La Beatlemanía, la foto del Che…» anaven desgranant durant els tres minuts de la cançó.

Amb el seu permís, i suposo que amb el dels 091, adaptaré la temàtica de la cançó a alguns afers extraesportius del nostre benvolgut Lleida.

Què se n’ha fet del trofeu Emili Vicente? El Lleida, Lleida i el Camp d’Esports necessitava un partit inaugural de temporada que recuperés l’esperit del Ciutat de Lleida de dècades anteriors. Fa dos temporades es va refer sota el magnífic nom de Trofeu Emili Vicente amb un partit contra el CF Reus i amb el FC Andorra l’any passat. Però... i enguany? A la premsa es va dir que es jugaria contra el Girona durant el setembre per fer-lo coincidir amb la celebració del centenari del Camp d’Esports. Tot i que una presentació de la plantilla amb la temporada començada és com menjar els torrons per Tots Sants continuarem confiant en aquest partit.

Què se n’han fet de les assemblees? Una pregunta molt habitual entre els socis (o abonats, depèn del dia) que no entenem perquè d’un dia per un altre es van deixar de fer aquelles profitoses trobades i de proximitat amb la directiva. Curiosament es van deixar de fer la temporada que més ganes d’explicacions hi havia. I nunca más se supo...

Què se n’ha fet de l’embargament de 928.242,60 € per l’Agència Tributària destapat per la premsa ara fa un any i confirmat per alguns patrocinadors? Des del dia que es va fer pública la notícia no hi ha hagut res més que silenci per part del club i... de la mateixa premsa! Preguntarem al professor Darbó a veure.

Què se n’ha fet del museu Mario Duran? Al 2014 ja es va començar a parlar del projecte mostrant els plànols i tot. Al 2018 es va anunciar oficialment el començament de les obres amb un pressupost assignat de 125.000 € (un senyor museu!) per inaugurar-lo el març del 2019.

Què se n’ha fet de l’afer del no sé què havia de passar amb el Força Lleida i no se sap si va passar o no?

Què se n’ha fet del reglament de règim intern? Un RRI que es va fer a bombo -suposo que amb permís demanat per entrar-lo al camp- i plateret en una taula de treball després del lamentable afer dels vets a l’atzar. S’ha aplicat algun cop? Què cal fer per aplicar-lo? Sabent que hi ha socis (o abonats) que es passen el dia bramant insults contra altres socis (o abonats), penyes, periodistes, equips rivals, jugadors i exjugadors que acaben sent entrenadors els seria convenient una homilia de l’article 10 d’aquest reglament. (Faig un parèntesi perquè amb això m’ha vingut al cap l’anècdota de Robbie the Bobby, la mascota del Bury FC que els àrbitres la van expulsar tres vegades del camp per mal comportament).

Què se n’ha fet de tres dels quatre marcadors que s’havien de col·locar al Camp d’Esports i anunciats a l’octubre de 2017? «Col·locarem primer dos marcadors, un en la ubicació actual i un altre, rectangular, a Tribuna i més endavant se’n col·locaran dos més, a Lateral i a Gol Nord» deia el president. Efectivament i en una encertadíssima decisió es va canviar el marcador de Gol Sud, juntament amb la fibra òptica i la megafonia… però què ha passat amb els altres i el pressupost de 179.104 € finançat en un 30% per un pàrtner? A veure, que potser no en calen tants però si s’anuncien els esperem.

Què se n’ha fet de l’àrea social? Apareix i desapareix com lo riu Corb? Hi és encara el Juanjo Silva? 

Què se n’ha fet de l’anunciada transformació en SAE amb un «sin prisa pero sin pausa» per part del president Albert Esteve durant el maig de 2015? A fe de déu que el sin prisa és al peu de la lletra!

En fi, ja veuen que la dita arrencada de cavall, parada de burro és encara vàlida massa cops. Bona temporada!

(Article publicat al número 12 de la revista Lo Lleida)

Parlar del Lleida

Johan Cruyff deia que “el futbol és la discussió del dilluns”. Tot i que ara sembla que amb el VAR s’havien de reduir aquestes discussions, els dilluns en arribar a la feina es continua xerrant de futbol. La llàstima és que a aquests habituals contertulians dels dilluns feiners futbolístics no acostumen a veure més enllà de barces i madrids i a molts d’ells se’ls fa complicat identificar un jugador del Vila-real o del Celta. I és clar, ja no els dic què passa quan jo entro en conversa per parlar del Lleida. Una mica de “ah, molt bé, molt bé” i després a continuar els debats arbitrals entre els forofos dels dos equips més beneficiats arbitralment. Un d’aquests companys arriba a tenir un punt histriònic, i és que del Lleida només coneix els jugadors cedits del Barça (és a dir, molt pocs en els últims 25 anys: Agostinho Ça, Quintillà i Calavera… anteriorment hem de remuntar-nos a Herrera, Albert Tomàs i Javi García), va a veure només els partits contra el Barça B i recorda que al Lleida havien jugat Òscar García Junyent, Carles Busquets i… Ramon Ros.

Així que, tot i que parlar de futbol acostuma a ser habitual els dilluns, a la feina, al bar o als grups de whatsapp, parlar del Lleida continua sent complicat. Almenys entre el meu entorn dels dilluns. Certament hi ha hagut èpoques en què el Lleida era tema de converses als bars, això succeïa durant els nostres happy nineties i ara fa poc es va reviscolar durant la temporada que va acabar amb el dissortat partit de Sevilla. Aquell any amb Imanol Idiakez a la banqueta, entre esmorzar i esmorzar i tallat i tallat, en aquests locals de restauració on es solucionen absolutament tots els problemes del país de forma més o menys contundent, es parlava del Lleida. Hi havia il·lusió, hi havia bon equip, es jugava bé a futbol i suposo que la pèssima gestió de la situació extraesportiva també va ajudar en què tothom hi digués la seua.

Amb tot això, als que ens agrada compartir visions amb una mica de profundidat sobre el nostre club més enllà del “i què va fer el Lleida ahir?” només ens queden les trobades de friquis del Lleida -aquell esmorzar, aquell sopar entre forofos del Camp d’Esports-, algun grup de wats on acostumem a ser els mateixos d’abans i les xarxes socials. 

Però, aiiiiiiii… les xarxes socials. I aiiiiiii el Twitter en concret. Que diferent és el Twitter del 2012 al Twitter del 2019. Twitter era una xarxa social on podies llegir, opinar, compartir i fins i tot establir converses discrepant tranquil·lament. Era un fòrum interactiu i força instantani. Però ara aquesta xarxa -que continuo trobant una gran eina per a compartir articles i activitats- s’ha convertit en un cul de sac d’insults, retrets i perfils maleducats que no aporten absolutament res, només intentar alienar cap a un costat o altre. L’escriptor Enric Gomà deia fa uns dies “Quantes meravelles hauria fet Goebbels si hagués tingut Twitter”. I l’agost de 2016 la revista Time ho posava directament en portada “Why we’re losing the internet to the culture of hate?” (Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?”. Vaja, que cal destriar molt el gra de la palla i encara se’t cola algun terrós pel sedàs.

I això és el que trobo jo -i força altra gent amb qui comparteixo- que ha passat a l’hora d’opinar, conversar o intercanviar parers sobre el Lleida a Twitter. S’ha convertit en un esport de risc en el qual et poden ploure insults de tota mena des de perfils fakes i perfils no gens fakes amb noms i cognoms. Una espècie de tribunal d’ordre tuitaire que està a l’expectativa de segons qui és qui opini. 

Les xarxes socials són indispensables avui en dia com a element de comunicació corporativa per associacions, empreses i clubs esportius. Però també cal saber-les utilitzar i crec que el Lleida, pel que representa corporativament, hauria d’interactuar més en aquest aspecte. Com a perfil institucional evidentment no pot respondre absolutament totes les interaccions, ni ho hauria de fer, ni s’hauria de posar al mig de qualsevol conversa, però sí que crec que: 1) seria produent de cara a l’afició interactuar una mica més a través de les xarxes -retuitejar un missatge d’ànim o una foto d’un aficionat a Sebastopol amb la samarreta del club, posem per cas-; i 2) el club, que en el seu moment va redactar un reglament de règim intern a bombo y platillo, hauria de fomentar un entorn de convivència social entre els aficionats. Pocs que som i sembla que a algú li agradi que et fotin els plats pel cap.

Ah! I cal vigilar el hooliganisme per part dels community managers no fos cas que passi com aquell d’un equip de l’OK Lliga que va publicar a les xarxes que el seu equip s’havia salvat del descens quan l’altre equip que també se l’estava jugant no havia acabat el partit encara… i al final es va haver de menjar les paraules. O els caràcters més ben dit.

(Article publicat en el númro 11 de la revista Lo Lleida)

El soci és el soci

«El soci és el soci i al soci no se’l pot enganyar.» Aquesta va ser una de les frases més populars en el món del futbol durant els anys noranta. El responsable fou Josep Lluís Nuñez, president del FC Barcelona, amb la seua particular entonació característica i les esses allargades. No sé si la va dir un cop o la utilitzà més vegades però la frase va quedar en el substrat dels aforismes futbolístics. 

Al Lleida Esportiu potser l’hauríem de canviar per un «l’abonat és l’abonat» per ser més fidels a la realitat tot i que durant la campanya de promoció dels carnets sí se’ns tracta de “socis”. Bé, la qüestió és que voldria reflexionar sobre la manera de fer socis -o abonats- del Lleida Esportiu, Sempre ens planyem dels quatre gats que som al camp: que si Lleida és així, que si tenim el Barça massa a prop, que si el futbol per la tele, que si quan fa fred fa fred i quan fa calor fa calor… però al soci… l’anem a buscar perquè vingui a fer-se soci o abonat? Si el soci no ve cap al club, potser hauríem de fer que el club vagi cap al soci, no? 

El màrqueting ens diu que les fases que cal seguir amb clients potencials són atreure, vendre, satisfer i fidelitzar. Crec que en aquest club la fase de fidelització la tenim més que assumida perquè els que hi som tenim clar que hi som i que hi hem de ser, tot i que  percebo que aquesta fidelització ha anat a la baixa en els últims anys  -cal vigilar amb els clients insatisfets-. Per tant la qüestió és l’«atreure» i el «vendre». Per exemple, que calgui fer més de dos hores de cua per a retirar un abonament, doncs que volen que els digui, no ajuda ni a «atreure» ni a «vendre». I no em serveix l’excusa del “és que veniu a última hora” perquè el soci, és a dir, l’abonat o client va quan pot o quan li va bé. Només faltaria. Culpar el client de les cues diguem que no és ètic i menys quan es tenen quatre gats com a clients. Imagineu que algú que està mig convençut amb un “va, enguany sembla que hi ha una bona plantilleta, me’n vaig a treure el carnet del Lleida” arriba a les “oficines” del club i es troba el percal d’haver de fer l’espera inacabable, aleshores és probable que aquest possible nou abonat digui “bueno, potser ja tornaré un altre dia, o un altre any”. Clar, tampoc anem sobrats d’abonats com per deixar-nos perdre clients potencials. Facilitar les coses i una reverència si convé, tu! En aquest fet, tal i com els deia abans, es veu que la fidelització està força ben consolidada perquè les hores de cua que vam fer estoicament els fidels les vam fer amb una fe que ni la que té Albert Rivera per presidir alguna cosa. Si fóssim 12.000 socis, com al CD Castellón, m’imagino al desembre encara fent cua per a renovar!

Vaja, que la idea és que caldria dissenyar noves estratègies de màrqueting adaptades als nostres temps per tal d’arribar a més clients, millorar la creativitat i trencar-se el cap per veure què es pot fer. I no em refereixo a la publicitat tradicional ja que les enquestes diuen que un 60% de la gent no suporta els canals publicitaris per ràdio i televisió. Només per posar l’exemple d’un altre club de la ciutat, el Força Lleida -ai, les coses que s’han dit d’ell!- permet abonar-se on-line. Oferir aquest tràmit on-line, al segle XXI, hauria de ser d’obligat compliment. A més, el club situa paradetes per Lleida per atansar-se a la gent, anar a buscar el possible client. A part d’altres idees com un talonari d’ofertes i descomptes o l’opció de pagament de l’abonament en dues quotes. No sé, penso que tot ajuda a ampliar això que s’anomena la massa social.. 

L’equip anglès del Stockport Country té el récord d’haver disputat el partit més llarg de la història del futbol, un partit de copa contra el Doncaster Rovers que va durar 3 hores i 23 minuts a base de pròrrogues, el partit va acabar en empat i l’any 1946 encara no hi havia el format dels penals. Però té un altre récord curiós, ser l’equip anglès que té menys entrades comprades en un partit: 13. Ara fa uns dies el Country va jugar un matx contra el Darlington corresponent a la sisena categoria anglesa, a Edgeley Park hi havia... 6173 espectadors!. No voldria ser el Stockport de les 13 entrades però sí el dels 6173 espectadors. I això, com va dir el company José Carlos Monge fa uns dies a la seua columna del diari SEGRE, no depèn només de l’entrenador.

Bona temporada!

(Article publicat en el número 10 de la revista Lo Lleida)