El soci és el soci

«El soci és el soci i al soci no se’l pot enganyar.» Aquesta va ser una de les frases més populars en el món del futbol durant els anys noranta. El responsable fou Josep Lluís Nuñez, president del FC Barcelona, amb la seua particular entonació característica i les esses allargades. No sé si la va dir un cop o la utilitzà més vegades però la frase va quedar en el substrat dels aforismes futbolístics. 

Al Lleida Esportiu potser l’hauríem de canviar per un «l’abonat és l’abonat» per ser més fidels a la realitat tot i que durant la campanya de promoció dels carnets sí se’ns tracta de “socis”. Bé, la qüestió és que voldria reflexionar sobre la manera de fer socis -o abonats- del Lleida Esportiu, Sempre ens planyem dels quatre gats que som al camp: que si Lleida és així, que si tenim el Barça massa a prop, que si el futbol per la tele, que si quan fa fred fa fred i quan fa calor fa calor… però al soci… l’anem a buscar perquè vingui a fer-se soci o abonat? Si el soci no ve cap al club, potser hauríem de fer que el club vagi cap al soci, no? 

El màrqueting ens diu que les fases que cal seguir amb clients potencials són atreure, vendre, satisfer i fidelitzar. Crec que en aquest club la fase de fidelització la tenim més que assumida perquè els que hi som tenim clar que hi som i que hi hem de ser, tot i que  percebo que aquesta fidelització ha anat a la baixa en els últims anys  -cal vigilar amb els clients insatisfets-. Per tant la qüestió és l’«atreure» i el «vendre». Per exemple, que calgui fer més de dos hores de cua per a retirar un abonament, doncs que volen que els digui, no ajuda ni a «atreure» ni a «vendre». I no em serveix l’excusa del “és que veniu a última hora” perquè el soci, és a dir, l’abonat o client va quan pot o quan li va bé. Només faltaria. Culpar el client de les cues diguem que no és ètic i menys quan es tenen quatre gats com a clients. Imagineu que algú que està mig convençut amb un “va, enguany sembla que hi ha una bona plantilleta, me’n vaig a treure el carnet del Lleida” arriba a les “oficines” del club i es troba el percal d’haver de fer l’espera inacabable, aleshores és probable que aquest possible nou abonat digui “bueno, potser ja tornaré un altre dia, o un altre any”. Clar, tampoc anem sobrats d’abonats com per deixar-nos perdre clients potencials. Facilitar les coses i una reverència si convé, tu! En aquest fet, tal i com els deia abans, es veu que la fidelització està força ben consolidada perquè les hores de cua que vam fer estoicament els fidels les vam fer amb una fe que ni la que té Albert Rivera per presidir alguna cosa. Si fóssim 12.000 socis, com al CD Castellón, m’imagino al desembre encara fent cua per a renovar!

Vaja, que la idea és que caldria dissenyar noves estratègies de màrqueting adaptades als nostres temps per tal d’arribar a més clients, millorar la creativitat i trencar-se el cap per veure què es pot fer. I no em refereixo a la publicitat tradicional ja que les enquestes diuen que un 60% de la gent no suporta els canals publicitaris per ràdio i televisió. Només per posar l’exemple d’un altre club de la ciutat, el Força Lleida -ai, les coses que s’han dit d’ell!- permet abonar-se on-line. Oferir aquest tràmit on-line, al segle XXI, hauria de ser d’obligat compliment. A més, el club situa paradetes per Lleida per atansar-se a la gent, anar a buscar el possible client. A part d’altres idees com un talonari d’ofertes i descomptes o l’opció de pagament de l’abonament en dues quotes. No sé, penso que tot ajuda a ampliar això que s’anomena la massa social.. 

L’equip anglès del Stockport Country té el récord d’haver disputat el partit més llarg de la història del futbol, un partit de copa contra el Doncaster Rovers que va durar 3 hores i 23 minuts a base de pròrrogues, el partit va acabar en empat i l’any 1946 encara no hi havia el format dels penals. Però té un altre récord curiós, ser l’equip anglès que té menys entrades comprades en un partit: 13. Ara fa uns dies el Country va jugar un matx contra el Darlington corresponent a la sisena categoria anglesa, a Edgeley Park hi havia... 6173 espectadors!. No voldria ser el Stockport de les 13 entrades però sí el dels 6173 espectadors. I això, com va dir el company José Carlos Monge fa uns dies a la seua columna del diari SEGRE, no depèn només de l’entrenador.

Bona temporada!

(Article publicat en el número 10 de la revista Lo Lleida)