2011: retallades, indignats i la prima de risc

Començàvem el 2011 prohibint fumar a tot arreu i allargant la vida laboral fins als 67 anys. Però aquestes encara eren bones notícies pel que vindria després. L'any en el qual ens hem indignat per tot arreu. A Egipte, a Tunísia, a Síria, al Iemen, a Bahrein, a London, a Líbia on pelaven el Gadaffi, a Grècia que munten referéndums que no fan i a Lleida els indignats ocupaven Ricard Vinyes de manant "Democracia Real ya" (sic). Uns "democràtes" que van fer que el president Mas hagués d'entrar en helicòpter al Parlament per poder revisar el PIRMI. Al Japó s'indignava l'oceà, provocava un tsunami i feia "petar" Fukushima per goig de tots els ecologistes. També s'emprenyava la Terra a Nova Zelanda i a Lorca, però no va fer tantes per coses allà pel que es veu. A l'illa de Hierro un volcà també es va posar sèrio... A Noruega el que s'emprenyava era un tal Anders Breivik que fotia una masacre a Oslo.

Mentres Dominique Strauss-Khan assetjava cambreres en un hotel de Nova York aquí només féiem que parlar de la prima de risc i del fons de competitivitat sense tenir ni idea del què era. Però de l'única crisi que se n'ha parlat ha estat la del pepino per culpa de l'e.coli. I a Catalunya com estàvem ennuagats amb les "Polseres vermelles" d'Albert Espinosa i amb "Pa negre" ni ens assabentàvem que es podien fer reformes constitucionals sense necessitat de referéndum, que el TSJC estava en contra de la immersió lingüística o que ens posaven les autovies a 110 km/h. Sort del Twitter, dels Trending Topics i dels hashtags. I dels neutrins.

La política catalana retalla per tot arreu, sou dels funcionaris per aquí, paga extra per allà, ara IRPF de més... mentres Joana Ortega falsificava currículums i al PSC acaben de descobrir la democràcia en forma de primàries (Hereu-Tura) o de candidats a primer secretari (Ros-Navarro-Élena-Iceta). Esquerra fa neteja i amb Oriol Jonqueras torna a ser ERC. I mentres Bildu triomfa a Euskadi i el procés de Donosti posa el punt i final d'ETA, aquí vam provar sort el 10-A amb una consulta a Barcelona que va tenir èxit... o no, segons qui t'escoltis. Al País Basc Espanya no roba (i si ho fa ho fa poc) i aquí ens roba molt però segons Núria de Gispert no ho podem dir. De moment, qui sí podem dir que potser els que roben són l'Urdangarín, el Paco Camps i el Teddy Bautista. I qui sí pot dir que ens vol bombardejar és el socialista Peces-Barba.

En el capítol de defuncions, ens han deixat totes les caixes i han nascut unes altres: Unnim, Caixabank, Catalunya Caixa, Banca Cívica... Ens ha deixat la Unió Esportiva Lleida però ha nascut el Lleida Esportiu, i va haver una fecundació per allà del LLeida 1939. Edu Torres fa reviue bestialment el LLeida Bàsquet. L'aeroport d'Alguaire també el donaven per mort però un tal Thomas Cook l'ha ressuscitat. Els que sí ens han deixat definitivament però mai en la seua memòria han estat el Sebastià Gràcia, l'Heribert Barrera i el Víctor Torres. Aquí potser algú hi afegirà l'Steve Jobs o l'Ossama Bin Laden.

I un record per molta gent... del món musical: Kim Laría (Topolino), Cesaria Évora, Gil Scott-Heron, Manolo Otero, Clarence Cleemons, Carles Lordan (los Manolos), Amy Winehouse, Nickolas Ashford, Janio Marti, Bobby Farrell (Boney M), Bernie Wilson (Blue Notes), Gerry Raferty, Augusto Algueró, John Barry, Gary Moore, Jordi Barre, Mike Starr (Alice in Chains) i Damià Sans (Ambaparà).

Del món de l'esport haurem de recordar després d'enguany a Àngel Pedraza, Héctor Núñez, Sócrates, Severiano Ballesteros, Tomislav Ivic, el Lobo Diarte, Màrius Duran, el doctor Montañola, JOan Miró, Chus Pereda i Marco Simoncelli.

També els actors Jesús Ferrer, el senyor Davis, Jordi Dauder, Juanito Navarro, Florinda Chico, Amparo Muñoz, Pep Torrens, Jordi Serrat, Elisabeth Taylor, Peter Folk, Francesc Luchetti i Maria ISbert. El cuiner Santi Santamaria. Els escriptors JOrge Semprún, Miquel Pairolí i Ernesto Sábato. El diari News of the World. El banquer Luis Ángel Rojo. Personatges del món de la política com David MArtínez Madero, Enrique Curiel, Juan María BAndrés, Carles Sentís, Vaclav HAvel i Kim Jong Il.

I ens avisen que el 2012 serà pitjor. No m'ho vull creure... tot i això, que tinguin un bon any nou i agafi's fort.

El meu particular resum de l'any (*)

Bé, ara que ja hem passat la meitat de les festes del solstici d’hivern (noooo! no puc dir de Nadal perquè se'm podria enfadar el col·lectiu no catòlic i cal ser un sostenible multicultural) estem a punt d’arribar al 30 de desembre, dia escollit per periodistes i mitjans de comunicació seriosos i no tan seriosos per fer el seu tradicional resum de l’any que s’acaba.

L’any 2011 serà recordat per un personatge misteriós que va fer acte de presència, que ens va sacsar a tots amunt i avall i que l’anomenaven prima de risc. A Lleida, els periodistes seriosos s’encarregaran de recordar-nos que es va inaugurar l’arborètum Pius Font i Quer, el Parc de Santa Cecília, la rehabilitació de La Suda, la Plaça dels Pagesos, la millora (??) del Passeig de Ronda i l’enèsima reforma del triangle Avinguda del Segre-Rambla de Ferran-Lluís Roca.

També el 2011 ha estat l’any de la DOP Pera de Lleida, del Roberto Fernández a la UdL, del senyor Thomas Cook que ens ha de salvar l’aeroport d’Alguaire, i de la majoria absoluta de l’Àngel Ros. Majoria absoluta a la Paeria, perquè a altres llocs…

Culturalment Lleida ha perdut uns grans homenots. El major promotor sardanista que ha tingut la nostra ciutat, el Sebastià Gràcia; el mestre Prenafeta, l’Ernest Ibáñez i el Víctor Torres. També ens han deixat el notari Rico Morales i per la vigília de Sant Jordi en ple concert el Damià Sans, cantant dels Ambaparà. I afegeixo dos defuncions més, el tancament de Can Ramon de la baixada de la Trinitat, els millors pollastres i conills a l’ast de Lleida. I la desaparició del club emblema de la nostra ciutat, la Unió Esportiva Lleida. Casualment, va anar acompanyada de la pèrdua del que va ser el seu millor president, el Mario Duran. I també ens deixava el president Montañola i l’històric mandatari que portà el CFJ Mollerussa a 2a A, el Joan Miró. I tot això quan un lleidatà, l’Andreu Subies, ha estat anomenat president de la FCF.

Ara bé, el que no dirà cap periodista en els seus resums de l’any és el que els explicaré jo. Quan, de moment, encara no he cobrat la paga extra del desembre ni he cobrat el que em correspon segons la meua declaració corresponent a la renda de 2010, diré que aquest 2011 el meu sou s’ha reduït un 7,5%, que he pagat un 5,6% més d’IBI, he pagat un 11,4% més de llum i un 7,6% més d’aigua. I després ens volen fer creure que l’IPC només serà del 3%, va home va! I a tot això li sumo aproximadament uns 300 € de zona blava. Una zona blava que s’estendrà aviat pel carrer Sant Antoni, Major, Carme i Magdalena fins i tot… i lo que te rondaré morena.

Bé, sincerament, que passin un bon 2012. De veritat, ja sé que desitjar això tal i com estan les coses sona a ironia, però si més no intentem-ho. Que l’IBI i la zona blava els sigui lleu.

(*) Article publicat al diari digital www.araponent.cat

Band Aid - Do they know it's Christmas?

La nadala de felicitació d'enguany del bloc torna al 1984. En aquells temps van tenir molt èxit un parell de supergrups amb finalitats purament solidàries. Per una banda USA for Africa liderats per Michael Jackson (ja se sap, allà on hi havia nens estava el Jackson) i Lionel Richie i per una altra banda, la Band Aid ideada per Bob Geldof i Midge Ure (d'Ultravox). En una sessió maratoniana de 24 hores grans artistes d'aquella època van gravar aquesta cançó que va escriure el mateix Geldof després de veure per la tele un documental sobre la gana a Etiòpia. Geldof, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt solidari, va trucar a Midge Ure proposant-li aquest projecte amb nom de caixa de benes per a ferides (Band Aid) i de pas demanar-li si ho podien gravar a casa seua, ja que els Ultravox tenien uns bons estudis per poder fer les seues cançons tecno d'aquell temps.

Van pensar en Phil Collins per la bateria, i els instrumentistes d'Spandau Ballet i Duran Duran per les guitarres, fins i tot està Adam Clayton d'U2. I cantant podem trobar a Paul Young, Simon le Bon, Bono, Paul Weller (en aquells temps als Jam), George Michael (Wham, Andrew Ridgeley ja no pintava res), les Bananarama, Sting (no hi podia faltar!), Holly Johnson (Frankie Goes to Hollywood), Boy George (Culture Club), Paul McCartney, David Bowie, Status Quo, Adam & the Ants, Heaven 17.... res, que amb tot això van vendre un milió de singles en una setmana i va ser el single més venut a UK fins que el 1997 va ser desbancat del récord pel "Candle in the wind" d'Elton John, aquell tribut empalagós a Lady Di. Buf!

L'any 1989 es va recuperar el projecte amb el nom de Band Aid II, amb la producció de la tripleta de moda en aquell temps Stock, Aitken i Waterman i amb la col·laboració dels seus entxufats Jason Donovan i Kilye Minogue entre d'altres (Bananarama, Technotronic, Wet Wet Wet, Bros, Big Fun, Pasadenas, Sonia, Lisa Stanfield...).

I encara el 2004 una nova reencarnació més fashion (Band Aid 20) de la mà dels extremadament solidaris Bono, George Michael i Paul McCartney, aquest cop acompanyats de Dido, Natasha Bedingfield, Chris Martin (Coldplay), Thom Yorke (Radiohead), Joss Stone, Will Young, Katie Melua o Robbie Williams.

Tal i com corren els temps i un servidor cobrant de la Generalitat potser ens l'hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.

Bon Nadal i que sigui lleu. Aquesta és l'original...

Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!

El dr Montañola, president per accident.

L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.

El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

Warrant-Heaven

Warrant era (o és) una banda nordamericana que podrien haver estat com els Guns'n'Roses o com Motley Crue amb qui compartien imatge i so. Però no ho van ser. Ni tan sols ni Skid Row, ni Cinderella. I això que el seu líder Jani Lane (de nom autèntic John Kennedy Oswald, fixeu-vos Kennedy i Oswald junts!!) ho va intentar amb la seva melena rossa i les seues jaquetes de cuiro. Ara ja no hi serà més a temps perquè l'han trobat mort. Coses de drogues diuen, deu ser el més fàcil en els cantants.

Els Warrant van debutar amb molta fortuna perquè el seu primer disc fou el millor (i sincerament, l'únic aprofitable). El 1989 publiquen "Dirty Rotten fifthy stinking rich", el seu disc de debut, d'on extreuen el singles "Down boys", "Heaven" (el més famós, la típica balada), "Big talk" i "Sometimes she cries". Les cançons anaven sobre drogues i sexe majoritàriament tal i com manen els cànons del glam rock.

El 1990 publiquen un segon disc, en una línia semblant al primer però sense l'èxit anterior. "Cherry pie" va funcionar força bé amb cançons com "Cherry pie" (els que jugueu al Guitar Hero us sonarà) i "I saw red".

Els tios es veuen tan aclaparats per l'èxit dels seus primers discos que el 1992 ja treuen un "The best of Warrant" amb els 8 singles que tenen i un inèdit, ni més ni menys que la versió del "We will rock you" de Queen i que es va incloure en la banda sonora original de Gladiator.

I sembla ser que aquest recopilatori va ser un presagi de què ja no farien res més de bo. I així va ser. Penso que van morir a causa del grunge. Han publicat 4 o 5 discos més afegint-hi recopilatoris i algun en directe. Amb nova formació aquest 2011 publicaven "Rockalcoholic" (nom molt encertat) amb el single "Life's a song".

Avui us deixo el "Heaven", que és del que més val la pena... que no vol dir que ho valgui molt tampoc...

Ashford & Simpson - Solid

Ens ha deixat Nickolas Ashford. És d'aquells personatges que si dius el nom sol segurament la majoria no el coneixeria, en canvi, si l'acompanyes d'algú altre la gent ja acostuma a caure-hi. Passa molt amb Paul Simon i Art Garfunkel, que són més famosos com Simon & Garfunkel que no pas per ells solets. Igualment pot passar amb David Crosby, Stephen Stills o Graham Nash per separat, en canvi si tu dius els Crosby, Stills & Nash et diran aaaaaaaaaaah, aquells.

Doncs Nickolas Ashford sempre s'ha associat amb el nom de Valerie Simpson i d'aquí, evidentment el nom del duet, Ashford & Simpson. De fet són duet i matrimoni.

Els inicis musicals de la parella van ser els habituals de tothom, gravant uns singles que es remunten a l'any 1964 i amb el nom de Valerie & Nick. No sé per què no es van atrevir a posar els cognoms ja aleshores. Aquell 1964 editen 3 singles que passen sense pena ni glòria. Com veuen que això de cantar no els va gaire bé es dediquen a composar cançons. I aquí sí que és on triomfen, ja que l'any 1966 són fitxats per la Motown (la discogràfica per excel·lència del soul) i es dediquen a fer cançons per altres artistes que les porten a l'èxit absolut. Només en poso uns quants a tall d'exemple: Ray Charles "Let's get go stoned"; The Fifth Dimension "California soul"; Diana Ross "Reach out and touch" o "Surrender"; The Marvelettes "Destination anywhere"; Smokey Robinson "Who's gonna take the blame"; The Supremes "Some things you never get used to" i les dos més conegudes, el "I'm every woman" de Chaka Khan (sí, també la va cantar la Whitney Houston) i el "Ain't no mountain high enough" de Tammi Terrell i Marvin Gaye, que ara fa 12 anys els amics de Telefónica la van fer servir per enganyar-nos en una de les seues campanyes publicitàries televisives. Si teniu temps escolteu el single "Tears dry on their own" d'Amy Winehouse i penseu a què us sona...

I, esclar, com aquest pobre matrimoni va veure que les coses li sortien bé escrivint van tornar a provar sort gravant discos un altre cop. Van treure un disc l'any 1973 "Gimme something real", l'any 1974 "I wanna be selfish", l'any 1976 "Come as you are" (res a veure amb Nirvana), l'any 1977 tiren la casa per la finestra i en treuen dos de patac "So so satisfied" i "Send it". Tots aquestos amb una acceptació pobra. L'any 1978 treuen el primer dels tres discos importants de la seua carrera com a solistes, el "Is it still good to ya" amb el tema més conegut "It seems to hang on".

Com ara ja estaven animats, el 1979 publiquen el disc de més èxit (no el millor per mi) "Stay free", on la cançó "Found a cure" es converteix en un hit als Estats Units.

Esperonats treuen nous discos l'any 1980, l'any 1981, el 1982 i el 1983. Arribant l'any 1984 amb un àlbum extraordinari com va ser "Solid" amb el gran hit "Solid" i una altra magnífica peça que és "Outta the world". De fet aquest disc va ser l'únic que va arribar a entrar a les llistes de vendes europees.

A partir de llavors continuen gravant sense èxit. Només alguns singles que són èxits mitjans com fou "Count your blessings" (1986) o "I'll be there for you" (1989). L'última gravació que van fer va ser el 2001 quan van participar en la regravació de la coneguda cançó de les Sister Sledge "We are family" en records de les víctimes dels atemptats de l'11-S.

Us deixo amb "Solid", una excepcional cançó que jo vaig descobrir a començaments dels 90... ves per on... 10 anys més tard.

Amy Winehouse - It's my party

No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.

Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...

Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.

El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".

A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.

I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.

Adéu Unio Esportiva Lleida, bon dia Lleida Esportiu

S'ha acabat la Unió Esportiva Lleida. Ha estat una llàstima, però estava anunciat. Han estat massa mans que han volgut fer malbé el club, començant per Jaume Llauradó i acabant per Xavier Massana. No sé encara com jutjar Tatxo Benet o Annabel Junyent.

Vaig al Camp d'Esports des dels 7 anys. El primer partit al qual vaig anar ho vaig fer acompanyat de mon pare i ma mare i va ser un Lleida-Avilés i on al marcador encara hi posava L (de local) i V (de visitante) i on un senyor canviava els números manualment quan es marcava un gol. Des de llavors ja em vaig fer soci, primer infantil, després juvenil, després universitari i finalment sènior. Crec que dec portar uns 27 anys de soci. Ara sóc el 420.

Els meus primers anys van ser a Gol Sud, sense cadires i acompanyat de gent que avui en dia ja no està entre nosaltres, com el Manel o el Pepito. Allà féiem fogueres a l'hivern per fer passar el fred. Passaven equips com el Lalín, el Arosa, el Sanse, l'Endesa, el Calvo Sotelo, el San Fernando o l'Erandio. Vam veure entrenar Roberto Álvarez, Jordi Gonzalvo, Koldo Aguirre i el gran Mané. Les parades espectaculars de Roberto, la banda de Pizo Gómez, els penalts del Tubo Fernández, la generació lleidatana de Rubio-Palau-Elcacho-David-Hernández-Emili, els gols de James Cantero i Mariano Azkona, els guants als peus de Pablo Gómez, Pedro Gálvez, Amavisca, Gustavo Matosas i José Ramón Sánchez Planelles, i l'ascens a 1a divisió dels Ravnic, Jaime, Virgilio, Txema, Gonzalo, David, Gracia, Sigüenza, Bartolo, Palau, Rubio i Bernal. Ah, i atracaments com els casos Mayoral Cedenilla, Puente Rodríguez i Paz García contra el Barça (com és habitual) o Queralte Simón contra el Sabadell i el cas Suker contra el Sevilla. Fins i tot vam descobrir un lateral baixet i ràpid anomenat Roberto Carlos que jugava amb l'At Mineiro en un Ciutat de Lleida on la Penya els Xuts no deixava d'animar.

Després vaig passar a Gol Nord Alt, on ens ajuntàvem uns quants amics i on vam gaudir tardes glorioses amb Juande Ramos i Víctor Muñoz a la banqueta. I decepcions amb Antonio López, Txetxu Rojo o Miquel Coromines. Vam perdre una promoció contra l'Sporting, però vam disfrutar moltíssim amb la classe de Boban Babunski, els passes d'Antonio Calderón, la seguretat de Quique Álvarez, les bandes de Gerard Escoda i Pep Setvalls, la distribució d'Antonio Roa, les excentricitats de Carles Busquets, els gols de Raul Tamudo, PAco Salillas i Josemi i les faltes de Goran Stankovic, Óscar Arias i Dimitri Kutnezov.

Finalment ara tinc la meua localitat a lateral baixa. Temps de crisi, des de que Antoni Siurana va cometre l'error de llençar el club en mans de l'incompetent esportiu més gran que ha parit el món i que es diu Jaume Llauradó. Ens havíem convertit en l'equip ascensor de 2aB a 2aA, amb 2 descensos en l'última dècada. Contractes milionaris a 2aB com els de Tevenet o Sergio Rodríguez. Entrenadors amb poques idees com Felipe Miñambres, Zubillaga, David Vidal o Esteban Vigo. I un sarpat de jugadors que no servirien ni per jugar al Ciutat Jardí de 3a Regional. Fins ara que amb Emili Vicente a la banqueta i amb la nova formada de jugadors lleidatans (els germans Bosch, Imaz, David Giménez, Xavi Gabernet, Miki Massana, Dani Pujol...) torna a començar tot de nou. I hem de continuar lluitant amb el pay-per-view que tan mal ha fet al futbol.

Diguem-li Lérida Balompié, CD Leridano, UD Lérida.... Ara no serà la nostra Unió, el jutge ha dit que serà el Lleida Esportiu... però per tots nosaltres continuarà sent lo Lleida.

Perdonin que no hagi escrit amb el meu estil habitual. Ja veuen, volia ser un post emotiu i potser m'he passat, no?

Lo Sebastià. Lo sinyó Gràcia.

Ja fa uns dies ens vas deixar. Com diuen els castellans vas anar-te amb la música a otra parte, en el teu cas amb la música de la tenora.

Puc dir que la meua infància i joventut la vaig passar amb la teua companyia. Ja fos en contacte real o en contacte telefònic. Aquelles reunions dels Huracans que devien ser interminables al nº2 del carrer la Palma. Havia anat moltes vegades a buscar a mon pare enmig del Pepín, el Manel, el Quimet, l'Alba, el Ramon i el París. En aquell pis d'escales fosques, estretes i inacabables on em rebia la Maria i la vostra inseparable Tana.

Recordo participar en infinites Festes de Retrobament Sardanista a Corbins, Cervià de les Garrigues, l'Albagès, Alguaire... on els menús de dinar cada any eren els mateixos! Els Aplecs de la Sardana del Racó d'en Pep i de les Basses d'Alpicat... I les Ciutats Pubilles de la Sardana, on per primer cop i de molt petit vaig descobrir que existia la Catalunya Nord anant a Ceret i a Sant Llorenç de Cerdans. Recorries institucions buscant quatre duros per muntar una ballada de sardanes... mentres ara donen subvencions a fons perdut per muntar Ferias de Abril... ja se sap, el socialisme...

Et recordo també a la llibreria Guimet. Penso que darrere del taulell no t'hi vaig veure mai, sempre estaves voltant pel mig dels prestatges que havia en una espécie de sala apart entrant a la llibreria a mà dreta. En aquella llibreria tenies qualsevol llibre escrit en català. Sempre trobava el llibre que necessitava per extrany que fos. I a part de trobar aquell llibre que necessitava sempre me'n treies 4 o 5 més per recomanar-me. Suposo que en temps d'aquells ancestrals la llibreria devia ser un punt de trobada subversiu del catalanisme d'aquella època.

Un dia em vas explicar que durant el franquisme, quan venien segons quins personatges afins al règim, et venien a buscar a casa i t'embotien al calabós del que és avui la subdelegació del Govern (símbol encara de l'ocupació espanyola). I fins que l'interfecte en qüestió no tornava a escampar la bòria no et deixaven anar. Sempre mogut pel catalanisme estaves enmig d'aquells homenots de la Joventut Republicana de Lleida en temps de la transició. Quan JRLL i ERC no havien perdut ni els ideals (uns) ni les sigles (els altres). Quan van perdre ideals i sigles ja te n'havies cansat de tanta farsa.

No has parat en cap moment, el dissabte a les 15:00 era obligat a casa escoltar La Sardana a Ràdio Lleida i llegir la pàgina de la Veu de la Sardana a La Mañana. Unes tradicions que ara s'han trencat de cop i volta.

I no voldria acabar sense remarcar l'última fita que has aportat. Lo Nou Diccionari Lleidatà es va fer gràcies al Sebastià. Segurament que no exageraria si digués que potser el 10% de les paraules són aportacions teues. No vas parar de remoure per terra, mar i aire per intentar que publiquessin el llibre. Al final ens en vam sortir. I em deixat els lleidatans al lloc on la nostra cultura es mereix.

Espero que ara els lleidatans deixin el teu nom allà on també es mereix.

Los Manolos - All my loving

La rumba catalana és un estil que sempre m'ha agradat. Suposo que el fet de ser descendent d'un homenot nascut i criat entre los gitanos i calistros del Pla de l'Aigua hi deu haver influït. Sentir cantar un garrotín encara posa la pell de gallina. Ei, que un garrotín és una cosa artística de collons de mico! a més, un garrotín sempre, sempre cal cantar-lo en lleidatà. Sinó no és garrotín. Tot i que els andalusos Smash tenen la seua particular versió editat pel mític segell Chapa Discos.

A casa s'escoltava força el Peret, i de petit coneixia també el Gato Pérez. Però va ser l'any 1991 amb una versió de l'"All my loving" dels Beatles que em va acabar de captivar. Un disc absolutament imprescindible anomenat "Pasión condal" d'un grup de 10 músics anomenats Los Manolos que em va fer descobrir les arrels gitanes rumberes catalanes. Un dels fundadors de Los Manolos era Carles Lordan, que la setmana passada con su barca se fue a naufragar per culpa d'un accident de cotxe.

"Pasión condal" és dels pocs discos 100% aprofitables de la història del pop (si algú creu que aquí m'he passat és que no en té ni idea de rumba). L'"All my loving" va ser horriblement comercial aquell estiu. "El meu avi" va acabar imposant-se en totes les festes majors per sobre de l'havanera d'Ortega Monasterio. "La barca" del Gato Pérez (que no he trobat a Youtube!!!). Una versió sensacional de "El muerto vivo" de Peret que tots hem cantat algun cop. La divertídissima vesió de l'"Strangers in the night" del Frank Sinatra. La "Carta de amor" de Juan Luis Guerra i temes propis com "Esa rumba va" i "Dame un beso". Va ser el 3r disc més venut l'any 1991 i conto que deu ser un dels cd's que més vegades ha sonat a casa meua!

Immediatament i aprofitant la tirada publiquen "Dulce veneno". Amb una portada el dibuix de la qual ja ha quedat com el seu logotip. El disc també està molt i molt bé. El single "Una aventura", una genial i animada versió del "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa. Una altra vegada hi surt versionat Frank Sinatra amb un immillorable "Cheek to cheek" i una fricada com és el "Lay Down Sally" (que tampoc està a Youtube!) d'Eric Clapton, versió gratament acceptada per un purista de Clapton com sóc jo.

L'any 92, any que tots els catalans ens obliguem a recordar, Los Manolos salten a la fama amb els JJOO de Barcelona, aquells que vam pagar tots els catalans perquè a Barcelona poguessin fer la ronda de Dalt i la del Litoral. En l'acte final en què tots recordem Constantino Romero dient "Atletas bájense del escenario", Los Manolos eren els responsables que els atletes estiguessin ballant a so de rumba l'"Amigos para siempre" d'Andrew Lloyd Weber. Des de llavors aquesta cançó ja ha quedat en l'imaginari popular i s'utilitza per posar punt i final a les actuacions musicals en les bodes. També van versionar el "Gitana hechicera" de Peret.

Un èxit descomunal dels quals 3 d'ells (el de la cua i dos més) se'n volen aprofitar, se'n van del grup i funden Chocolate, que treuen un bon primer disc però que en aquest article no ve a tomb. Més tard el Joan Herrero (el de la cua) fa carrera en solitari amb poc èxic com The Manolo. Intentant rendibilitzar la tirada del nom.

El 1994 encara aguanten força bé amb el seu 3r disc "Bailes regionales", amb una portada horrorosa i versions d'"Il mondo" de Jimmy Fontana, "Que te quiero" de Katrina & the Waves o "Gran ganga" d'Almodóvar & McNamara. En aquest disc ja se'ls veu una mica esgotats, però encara és potable. Els recordo als Campos aquell any per les Festes de Maig fent-nos cantant a tots allò de calamares por aquí, boquerones por allá.

Més tard funden la productora Ventilador Music, el nom ve d'una de les cançons de "Dulce veneno", "El ventilador" (del Gato Pérez). Dels 10 que eren al començament en deuen quedar només 5 i el 1998 editen un disc ja obviable titulat "Robando gallinas". I a partir d'allí han anat tirant de recopilatoris, ara entra un músic nou, ara en surt un altre, ara torna un dels que havia marxat... només una última versió el "No puedo quitar mis ojos de ti".

Una llàstima tot plegat com ha acabat, però va ser molt bonic mentres va durar. Van anar sorgint altres grups com Los Rolin, Los Romeros o Los Sobraos, però res... A veure si el Carles Lordan per allà dalt s'anima i fa una versió del "Padre Nuestro" o "Pon tu mano en la mano"....

Us deixo potser amb el pitjor videoclip de la història de la música, però una cançó que va significar molt: "All my loving".

La Buena Vida - La mitad de nuestras vidas

Sembla ser que, estadísticament, la mort es ceba sobretot amb el baixistes dels grups. Portem una mala ratxa en aquest tema i ara li ha tocat a Pedro Sanmartín, el baix d'un dels grups emblemàtics del panorama indie espanyol, La Buena Vida.

La Buena Vida és un grup fundat a Donosti a mitjans dels 90, enmig d'una onada de nous grups autoanomentas indies o alternatius. D'aquella època són els Australian Blonde (potser els més coneguts), Los Planetas, Nosoträsh, Dover, los Fresones Rebeldes, Le Mans o coses molt més estrambòtiques com El Niño Gusano o Doctor Explossion. Grups que anys més tard desembocarien en altres com La Habitación Roja, Deluxe o els més mediàtics la Casa Azul. És a dir, gairebé tot el repertori dels Primavera Sound...

El primer que vaig escoltar La Buena Vida va ser un single de l'any 1995 anomenat "Magnesia" inclosa dins dels eu àlbum de debut "Los mejores momentos". Una cançó que dins dels cercles alternatius va tenir el seu èxit, tot i que parlar d'èxit en música indie no sé si és bo o dolent per la mateixa filosofia indie. A mi la cançó no m'agradava. També d'aquell temps és una curiositat que s'incloïa dins de la BSTV de "Cuéntame", la cançó "En bicicleta" .

El 1997 arriba el seu disc més conegut "Soidemersol" (llegiu el títol al revés i potser entendreu quelcom), en el qual adopten una forma de fer diferent i els hi dóna per posar arranjaments orquestrals de corda i vent. La revista Rockdelux va situar aquest disc en la posició 67 dels 100 millors discs espanyols del s.XX. En aquest disc trobem els singles "Pacífico" i "Desde hoy en adelante", sobretot val la pena el començament d'aquest últim.

Després vindrien "Panorama" (1999) i "Hallejullah" (2001) amb un estil molt semblant i dels quals destacaria la cançó "Tormenta en la mañana de la vida", més que res perquè us feu una mica la idea de les filosofades que deien les seues lletres.

Al 2003 graben el que per mi és el seu millor disc "Album" (no s'hi van matar gaire en el títol) on s'inclouen "Un actor mexicano" i "Los planetas", un tema d'homenatge al grup de Granada Los Planetas. El motiu? Perquè eren col·legues. Per torna-los el favor, anys després Los Planetas graben el single "Y además es imposible" (2004) amb La Buena Vida.

L'any 2006 publiquen "Vidania" amb una cançó fabulosa "La mitad de nuestras vidas", la millor cançó del grup i segurament també la més comercial. I el 2009 Pedro Sanmartín ens deixava ja el seu últim treball "Viaje por paises pequeños" havent canviat de discogràfica després d'uns quants anys en la mítica Siesta.

La Buena Vida no ha deixat de ser un grup de culte, és a dir, el que es diu sempre dels grups minoritaris... Us deixo amb "La mitad de nuestras vidas".

Els 27 districtes de Lleida

Suposo que després de veure un munt de cares de senyors (i senyores) penjant dels arbres i fanals de la nostra ciutat ja se n’haurà adonat que hi ha unes eleccions a prop. En concret li informo que són unes eleccions municipals on els senyors i senyores que anem a votar escollirem, en el cas de Lleida ciutat, 27 regidors (i regidores) per la Paeria.

Enguany, durant la campanya electoral estic a l'atur, però personalment trobo que les eleccions municipals són les més divertides i interessants. Són unes eleccions (en teoria) de proximitat entre els candidats (i les candidates) i els votants. En el cas dels pobles la cosa s’accentua molt més, ja que normalment tothom coneix tothom i cap dels integrants de les llistes electorals passa desapercebut.

En el cas de la ciutat de Lleida és diferent. Segurament vostè recordarà el partit que va votar ara fa 4 anys. Fins i tot recordarà el cap de llista d’aquell partit. Però... recordem el nom del segon de la llista? I del tercer? Seríem capaços d’anomenar el nom dels 27 regidors (i regidores) actuals de la Paeria sense mirar cap xuleta? Pensi, pensi... Jo reconec que en podria dir un bon sarpat ja que per motius polítics em toca estar pendent de tot el que es mou. Però la gent recorda l’Ismael Zapater? O el Francesc Mitjans? I la Bea Obis? I el Lluís Franco? O d'una tal Xari Rodríguez? El Xavier Sàez i l’Isidre Gavín ja no valen.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que cal canviar els sistemes electorals. Imagineu que dividim Lleida en 27 districtes electorals. Si us ho pareu a pensar serien districtes força petitets. Cada petit districte triaria el seu regidor (o regidora). Aquest regidor representaria un petit grup de votants a qui podrien demanar explicacions. A més, cada 4 anys s’hauria de treballar molt bé el seu electorat i aquest electorat li revalidaria o no el seu càrrec pels següents 4 anys. S’aconseguiria una fidelitat entre el votant i el regidor. I, segurament seria una eina per tal d’afavorir la participació. Per exemple, podríem votar a l’Àngel Ros o al Txema Alonso sense necessitat de votar una llarga llista de noms del PSOE (o era PSC?).

Ara fa uns dies hi va haver eleccions a la Gran Bretanya. Iain Gray, el cap dels laboristes escocesos ha estat a punt de perdre el seu escó, li va anar de 151 vots, i això que és el líder del seu partit. Aquí això seria, de moment, impossible. Si un partit es fot la gran castanya, alguns continuaran tenint la cadira assegurada.

I ja que hem parlat de regidors, m’agradaria acabar amb un comentari pel Txema Alonso. Benvolgut Txema, tots el que et recordem amb el 5 a l’esquena i amb la samarreta per fora volem saber si tu sents pel nostre Lleida el mateix que senten els jugadors que tenim aquesta temporada. Tu que tens influències, si la resposta és afirmativa (que creiem que sí) no deixis que ens rematin d’aquesta manera. Gràcies. T’ho diu el soci 420.

El Berguedà (i III)

I al tercer dia s'acabà el pressupost. Però ens va donar temps d'acabar d'enllestir alguns racons de la comarca. Ja aviso que si l'estimat lector (o estimada lectora) troba a faltar alguna ressenya sobre la part del Pedraforca (Gósol, Vallcebre...) és que té raó. No hi vam estar. La zona del Pedraforca ens la guardem per alguna altra excursió.

El tercer dia d'excursió va ser una mica "un poco de todo y revuelto". Vam començar el dia (després de fotre'ns l'esmorzar de forquilla i porró de Cal Marçal) anant a Olvan. És un poble que cau a la dreta de la C-16 abans d'arribar a Berga. Com els Babunskets ja devien d'estar farts de veure ermites i coses d'aquestes rares que mirem els grans, vam decidir que fossin ells ara els qui s'ho passessin una mica distrets. Així que vam visitar un lloc anomenat Fuives on s'autodefineixen com el Centre Mundial del Ruc Català (bestial!). És un nucli zoològic amb una masia del s.XII on tenen més de 150 rucs catalans (dels de 4 potes) pasturant per allà. Casualment el dia abans havia sortit al programa Veterinaris de TV3. S'ho fan pagar a l'entrada però la canalla està distreta mirant bèsties i escoltant les explicacions del Joan (fill). El Joan (pare) em va confessar que el dia que se li va acudir muntar aquest negoci "se li va aparéixer l'àngel de la guarda". I ja té raó ja. Per visitar unes quadres i uns femers...

Un cop va passar el ratet aquest vam tornar a la normalitat visitant coses de grans. El Baix Berguedà (i el Bages) és conegut pel patrimoni industrial de les seues colònies tèxtils. A més, la sra Babunski i per culpa de l'"Olor a colònia" de la Sílvia Alcàntara em va fer anar a visitar la colònia més immensa que deu haver en tot el món. Cal Vidal és tocant a Puig-Reig i pels que estem acostumats a veure la Mata de Pinyana (Alguaire) tot aquell conjunt d'edificacions impresiona. Les cases, la fàbrica, l'escola, el teatre, la fonda, la biblioteca, el colmado... tot molt bé. Això sí, una mica fantasmagòric l'ambient. I el senyor Vidal aquest no sé si va tenir molt olfacte pels negocis, va ser l'última colònia que es va construir i la primera que va tancar. No sé què devien pensar els sindicats d'aquell temps. Devien estar defensant els funcionaris, com sempre.

Per anar a dinar vam decidir arribar-nos a Sant Jaume de Frontanyà, poble emblemàtic perquè és el municipi de Catalunya amb menys habitants (coranta-i-pico). La carretera (per dir-ho d'alguna manera) passa per 2 poblets (Vilada i Borredà) que també tenen les seues cosetes però que no ens hi vam parar. Sant Jaume té una església romànica d'estil llombard amb un cimborri dodecagonal, cosa que em va fer molta il·lusió. Les innovacions poligonals i polièdriques em fan molta gràcia perquè la geometria m'alegra la vista. El poble està vist en dècimes de segon així que vam anar a la Fonda Marxandó a dinar. Evidentment, en un poble on hi ha més domingueros que habitants no teníem lloc. Almenys el que sí havíem de fer és donar-li el dinar a la petita Babunski, així que li vam donar el potito al sinyó alcalde de Sant Jaume i propietari de la Fonda (de seguida vaig entendre perquè l'ajuntament no deu concesdir llicències per obrir més restaurants) perquè ens l'escalfés. Però l'home no sabia fer anar el microones! Que li havíem d'explicar naltres sobre microones a l'alcalde de Sant Jaume? Alcalde que s'ha presentat pel PSC i per ERC, un paio curiós. A les últimes eleccions només van votar 12 persones.

Al final vam dinar a Borredà, en un camping-hotel-casa rural anomenat Mas Campalans. Com sempre vam menjar de fàbula i per 40 €. No m'ho podia creure.

Per acabar el dia vam decidir donar un tomet per Puig-Reig i per la colònia Pons. El més espectacular és l'església dedicada a Sant Joan i feta construir pel senyor Pons. Crec que està dedicada a Sant Joan i és de finals del s.XIX. És molt xula. I el parc que tenen per fer-hi un passeget també.

I aquí es va acabar, les vacances i el pressupost...

El Berguedà (II)

Continuant investigant la comarca del Berguedà, el segon dia va tocar la part de dalt de la dreta. Vaig descobrir que la concessió de l'autovia acaba a Berga i que a partir d'allà la C-16 es transforma en carretera, però molt bona carretera. Després de deixar el pantà de la Baells al costat (que està a hores d'ara acaramullat!) em vaig trobar amb la famosa tèrmica de Cercs.

Els meus interessos tecnòlogics i científics van fer que parés a observar aquella obra d'enginyeria enmig de la muntanya i les mines de carbó ja abandonades, però explotades turísticament. La torre de refrigeració és impressionant... i mentres tot ésser viu crida a favor del tancament de les nuclears, tota aquesta colla d'ecologistes que celebren el Fira Natura a Lleida amb l'aire condiconat del pavelló nou a 0º, no diuen ni xerric ni merric sobre les tèrmiques... no deu vendre tant això...

El nostre objectiu familiar aquesta jornada era visitar el poble famós per la frase "Jau, Coloma!". Castellar de n'Hug ha passat a la història de TV3 gràcies als concursos de gossos d'atura. Abans d'arribar a Castellar de n'Hug parem a les Fonts del Llobregat. A peu de carretera hi ha l'hotel Les Fonts i una enorme botiga de records que ja fa intuir el que t'espera. Vam deixar el cotxe aparcat a la vora de l'hotel i vam fer un trajecte d'una mica més d'un quilòmetre a peu per un camí més o menys apte per cotxet de nen. Al final del tot i cansats de la pujada arribem a una megabotiga d'objectes de record i un megaaparcament que si hagués sapigut de la seua existència m'hagués estalviat la pujada a peu. Ah, i un bar, evidentment. En un lloc turístic no pot faltar el bar i la botiga de recordatoris típics. Tot i això el paisatge és meravellós, a mi em va impressionar molt com brolla l'aigua per qualsevol roca i pedra de les que voregen el riu. I també m'impressiona que aquell que neix allà és el mateix riu que veig quan passo l'A-2 per Martorell.

La sensació que em va donar en arribar a Castellar de n'Hug és que aquell poble era una espécie de parc temàtic per a domingueros. Les cases estan molt ben reformades i el poble en conjunt és bonic. Però totes les cases es poden classificar en dos tipus: a) botiga de venda de carquinyolis, ratafies i embotits típics i, b) restaurant. No hi ha res més. Va ser difícil escollir un restaurant (tots tenien bona pinta), però finalment em vaig decantar per un que tenia a la carta els famosos pèsols negres de muntanya amb bacallà i cansalada. I poden imaginar que és el que vaig demanar de primer. Quan li vaig preguntar al senyor de l'Armengou (aquest era el nom del resturant) d'on venia la tradició dels pèsols negres, em va dir que aquests pèsols els feien servir per alimentar el bestiar, fins que es van adonar que els pixapins se'ls fotien també. No hase falta desir nada más. Deuen ser els pèsols que donen a la vedella DOP Berguedà. No cal dir que tota la carn que vam menjar també era deliciosa!

Abans d'arribar a Castellar de n'Hug (o després de passar-hi, segons com es miri) vam parar a donar un tomet a la Pobla de Lillet. També és un poblet pintoresc però sense l'explotació característica. Tenen un casc antic arregladet i un parell de ponts sobre el Llobregat que fan molt goig. Hi ha una vista molt bonica de la vila a mesura que vas baixant la carretera. També tenen un parell de coses curioses com són els desconeguts jardins Artigas (una petita joia gaudiniana que a mi no en sonava de res i un marmotreto molt interessant que és la fàbrica de ciment Asland, situada en el paratge conegut com el Clot del MOro. Ja veieu, turisme per a tots els gustos. Hi ha un tren que et porta a aquests llocs, un tren turístic que a les 5 de la tarde ja està tancat. Turístic a collons... ja em direu... Dins del terme també hi ha el Santuari de Falgàs rodejat d'un bonic paratge natural. I el monestir romànic de Santa Maria de Lillet, que no el vaig trobar gran cosa que diguem.

I aquest va ser el 2n dia... també continuarà...

El Berguedà (I)

Aquest cop ha estat el Berguedà la víctima de les meues vacances. Aviso que no havia voltat mai per aquella comarca, de fet, el més aprop que havia estat era a Balsareny pel sud i a la collada de Tosses pel nord. I realment vaig començar les meues vacances en aquella terra amb un alt grau d'indignació per l'autovia que hi ha fins a Berga (C-16). No pel fet d'haver autovia, sinó pel fet que mentres des de Lleida hi ha unes merdes (sic) de carreteres per anar a Tarragona, la Val d'Aran o Andorra, els pixapins tenen una autovia bestial per sortir el cap de setmana. I a més em va semblar que la concessió (CEDINSA) és en forma de peatge a l'ombra, és a dir la Generalitat (és a dir jo) paga a l'empresa pel nombre de cotxes que hi circulen... quantes vegades hauré pagat jo sense haver-hi passat mai?

Bé, i després d'aquest primer contacte amb el Berguedà la cosa va anar a millor. Ens vam instal·lar a l'hotel Cal Marçal de la colònia de Cal Marçal de Puig-Reig (Purrei com diuen els autòctons de la zona, suposo que el Ramon Solsona que compartia hotel se'n va adonar) i crec que sense exagerar deu ser l'hotel amb millor relació qualitat-preu-fato per menjar que estat mai. Segur, segur.

El primer dia vam visitar Berga, la capital. El que és el casc antic, doncs bé, la veritat és que el promocionen molt, però està molt deixat. D'aquí uns anys potser farà més goig perquè el Pla de Barris està rehabilitant totes les cases, però de moment el vaig trobar obviable a part de no ser gens recomanable per fer el recorregut amb cotxet de nen. I la plaça de la Patum, aquella que sempre surt a la tele amb un futimé de gent me la imaginava molt més gran!!

Molt millor és la rodalia de Berga amb paisatges impressionants a pocs quilòmetres. Cal pujar al Santuari de Queralt i perdre-hi una bona estona amb les vistes (hi ha ascensor) i la típica llegenda de la marededéu trobada corresponent. També cal arribar al pont de Pedret i fer una petita excursioneta de 400 m (en pujada!) a Sant Quirze de Pedret, el paisatge des del pont del riu a un costat i a l'altre és de fons d'escriptori de Windows.

I aprofitant que estem a la carretera del Santuari de Queralt ens podem arribar al mític Pi de les Tres Branques, en direcció a Castellar del Riu, en una zona anomenada pla de Campllong. Aviso que si hi ha algun fetitxista com jo que hi vulgui arribar és molt difícil de trobar perquè no hi ha cap mena d'indicació. Això sí, no sé com s'ho fan els fatxes que tots el troben i hi foten pintades de les seues per embrutar-nos aquest símbol completament oblidat per l'ajuntament d'on toqui o el Consell Comarcal corresponent. I ni una sola placa, ni referència, ni tan sols el poema de Mossèn Cinto al seu voltant. Una llàstima.

Per menjar per aquella zona teniu un restaurant una mica amagadet que es diu Cal Nen, que vist des de fora no hi donaríeu res però que a dins la senyora Magda us tractarà com a reis oferint-vos les patates ennegrides o els peus de porc amb samfaina (xamfaina que diuen). També fan un menú infantil a base de macarrons i llangonissa (tastet en diuen) amb patates i iogurt casolà que hauria de veure al petit Babunsket fotent-se tíbio de halo.

Continuarà...

Ni Barça ni Madrid, Lleida Champions League

Ja sé que escric aquest article encara en estat d’eufòria. Ja sé que potser el proper diumenge ja no estarem en posicions de play-off. Ja sé que en cas de poder jugar el play-off d’ascens a 2a A el podem guanyar o el podem perdre. I ja sé que la temporada que ve potser ni existim perquè un jutge té la decisió de dir si un club amb dècades d’història ha de desaparèixer o no. Tot depèn d’un pla de viabilitat (que em crec) i d’una decisió judicial (que segons quina sigui ja aviso que no em creuré).

Però em veig obligat a escriure aquest article destacant alguns aspectes després de les sensacions viscudes diumenge passat al Camp d’Esports.

-Primer, per l’afició. Feia temps que no es veia el Camp d’Esports amb tanta gent i tant entregada amb l’equip. L’afició del Lleida és freda i molt crítica amb qualsevol aspecte, però diumenge passat vam donar un exemple cívic de suport continu. Les últimes vegades que vam veure tant públic va ser en 3 ascensos, el del Nàstic (perquè estava ple de gent de Tarragona), el del Llevant (perquè estava ple de gent de València) i el del Celta (perquè estava ple de gent de Vigo). I l’últim cop que es va fer l’onada… uf! devia ser l’any que Emili Alzamora va guanyar el campionat de 125. Aquell dia miràvem la cursa pel videomarcador del Camp d’Esports.

- Segon, pel joc de l’equip. Ara està de moda dir que només hi ha un equip que fa bon futbol, i et deixen de carallot cap amunt si ho contradius. Diumenge va quedar demostrat que el futbol no és només exclusiu de la 1ª divisió. Fixin-se que en l’última jornada de Lliga a 1ª hi va haver resultats de 0-0 i 1-0 a punta pala. El joc desplegat pel Lleida en el 3-0 contra el Terol convida a apagar la tele i aficionar-se al futbol no professional, que al cap i a la fi és més autèntic.

-I tercer, que carai, la plantilla i el cos tècnic es mereixen un article lloant-los. La professionalitat dels jugadors ha estat indiscutible en tota la temporada. Veure a Jesús Imaz, Adrià Gallego, Xavier Gabernet, Dani Pujol, els germans Bosch o Miki Massana parlant lleidatà al camp no té preu. Almenys ens fa pujar l’autoestima d’aquest lleidatanisme que cada cop sembla que s’esvaeixi més. I tot això amb un entrenador que és més que un senyor com és l’Emili Vicente. L’home tranquil, modèl·lic i un intel·lectual del futbol.

A partir d’ara que passi el que vulgui, però aquesta temporada ja hem gaudit del futbol al Camp d’Esports, i en contra del que pensa l’opinió majoritària no cal passar la Panadella per veure bon futbol.

Visca el Lleida!

No em fan por els reactors de Fukushima

Una mica de cultura física general, que aquests últims dies fa una mica de falta del món:

1) Que es trenqui el reactor, què vol dir? Ens han fotut informació a palades de les explosions al reactor. Però què és el què explota? El combustible utilitzat a les nuclears és òxid d'urani i és fabricat en forma d'unes petites pastilles en forma cilíndrica. Aquestes peces es posen dins d'un tub molt llarg de Zircaloy (un aliatge) amb un punt de fusió de 2200ºC i molt ben segellat. Aquestes barres s'uneixen formant paquets i uns quants paquets van al reactor. El conjunt d'aquests paquets és el que es coneix com el nucli. I l'embolcall de Zircaloy és el primer sistema de confinament que separa el material radioactiu de la resta del món. És a dir, això no explota, com a molt es fon. El que explota és l'hidrogen en dissociar-se de l'oxigen crec (però això ja és cosa de químics) i això no passa pas al nucli del reactor.

2) Per si l'apartat 1) falla el nucli del reactor està posat dins d'una espécie d'olla a pressió. Aquesta olla està fortament tancada i aguanta centenars de graus.

3) Per si això els hi sembla poc, aquesta olla juntament amb les canonades de refrigeració estan envoltades d'un tercer sistema de confinament. És una paret de molt gruix feta amb acer i ciment, que ja em dirà vostè qui ho travessa això. Aquesta mena de bombolla hermètica té la funció de protegir del món exterior una possible fusió del nucli causadada per una possible mala refrigeració. Està preparat perquè un cop s'hagi fos tot el material en quedar emmagatzemat allí dins es vagi refredant.

4) I encara més, tot això posat dins de l'edifici del reactor. Una edificació que no deixa entrar ni sortir res. I segons les notícies i els periodistes, és aquesta la part afectada pel terratrèmol. Juntament amb el fallo del sistema de refrigeració del nucli és el que sembla ser que causi problemes.

5) Una fusió del nucli no és una fusió nuclear, tal i com he llegit ens alguns diaris que d'escriure en deuen saber molt però de ciència ni papa. En el cas d'aquesta fusió s'alliberen gasos nobles i nitrogen radioactiu. Això no afecta per a res la salud de ningú. El que afecta són les partícules sòlides que puguin haver-se escapat. S'han trobat partícules de cesi i iode en l'aire però... (llegeixi el següent el punt).

6) Vale, s'han escapat uns quants bequerels i hi ha radiació a l'aire, sí, i què? Estem sotmesos contínuament a radiació. El formigó de casa seua emet radiació i els raigs còsmics de l'espai també. I quan es fa una radiografia i quan passa per escàners corporals. Per això es van definir diferents unitats de mesura de les radiacions com són els Gray (gy), els rads, el factor RBE, el rem i el sievert (sv) d'on provenen els famosos mil·lisieverts que ens bombardejen en informació i que ni els periodistes que ho escriuen saben què és. Les radiacions detectades en els voltants de la central de Fukushima són d'un màxim de 10 mSv, enlloc he llegit que hi hagués una dosis de radiació superior. 10 mSv no és absolutament res, fins a 100 mSv de radiació no presenta cap mena de perillositat i fins i tot amb 100 mSv potser que tampoc passi res. Per tant estem a un 10% de la radiació a partir de la qual es pot començar a considerar una miiiiica perillosa.

Ara ja, faci cas a qui vulgui. Però que consti que no sigui per falta d'informació.

Alice in Chains - No excuses

Aquesta setmana ens ha deixat Mike Starr, baixista del grup Alice in Chains. Aquest grup va sorgir a principis dels anys 90 aprofitant l'efervescència del grunge americà de l'anomenada Generació X d'aquell temps. Com que aquesta Generació X era un mica especial i volia notorietat pròpia, el grunge va dir-se grunge, quan podia anomenar-se tranquil·lament indie-rock. Aquest so grunge es caracteritzava per unes estridents bateries, unes guitarres distorsionades i un cantant amb veu ronca cridant.

Com sempre en qualsevol moviment musical, la gent es posicionava a favor d'un grup o d'un altre. En aquest cas o eres de Nirvana o eres de Pearl Jam (com jo). Però darrere havia altres bandes com Soundgarden, Stone Temple Pilots, Smashing Pumpkins, Hole, Mudhoney o Alice in Chains. De fet, els àlbums que es consideren com els pioners del grunge foren el "Nevermind" de Nirvana i el "Ten" de Pearl Jam.

Els Alice in Chains tenien dos cares principals, el cantant Layne Staley i l'alma mater, el guitarrista Jerry Cantrell. El nom el van prendre de l'antiga banda de glam-punk d'Staley que portava per nom Alice 'N Chainz.

Discogràficament no han fet gran cosa, 5 discos, dels quals 4 en època grunge i que els van esprémer al màxim. Jo els vaig conèixer amb el single "Man in the box" del seu primer disc "Facelift" (1990). Un disc completament obviable personalment.

El segon disc, "Dirt" (1992) va ser una altra història amb temes com "Would?", "Them bones", "Angry chair" o "Down in a hole".

No m'han agradat mai gaire els Alice in Chains i aquests dos primers discos els trobava molt fluixos. Ara bé, el 3r disc "Jar of flies" (1994) va incloure la millor cançó del grup, la fabulosa "No excuses". (primer EP de la història que fou nº1 USA). No era disc d'una sola cançó només sinó que venia acompanyada per altres peces recomanables com "I stay away" i "Don't follow". La millor versió del "No excuses" es va incloure en un unplugged (com sabien aquestos grunges de fer acústics!) de l'any 96.

El 1996 treuen el seu últim àlbum d'estudi mitjanament potable amb el nom d'"Alice in Chains". De cançó aprofitable trobem el "Heaven beside you". Van treure altres singles que no val la pena ni anomenar.

Aprofitant la tirada del grunge van fer algunes cançonetes per a pelis : "What the hell have I" a Last Action Hero i "Got me wrong" a Clercks. I Jerry Cantrell també va provar sort en solitari el 1998 amb cançons com "Cut you in" o "My song" que van passar força desapercebudes per les llistes de vendes. I el 2002 amb un disc de country que tampoc no passarà a la història de la música.

Després de sobreviure a base de directes i sense la veu d'Staley (mort per sobredosis d'heroïna el 2002, tal i com manen els cànons de la música), els Alice es van tornar a unir (devien anar faltats de quartos) i el 2009 van ressuscitar amb pena i sense glòria amb el single "Check my brain" i el disc "Black gives way to blue".

Aquest cop no ho tinc gens difícil per deixar-vos una cançó recomanada, la versió unplugged del "No excuses"... gaudiu-la...

Gary Moore - Cold day in hell

Miri que porto anys fent cròniques necrològiques del món musical, però cap de les que havia fet m'havia tocat tant d'aprop. La mort de Gary Moore ha fet que un paio com jo, amb el mateix grau de sensibilitat que un ròdex, em mostri mitjanament afectat pel decés. Carai!

Vaig descobrir Gary Moore l'any 1989 amb un disc anomenat "After the war", en el qual hi col·laborava Ozzy Osbourne en "Led clones". Un disc molt hard. Estava molt bé. Però la gràcia va ser que el seu següent disc, que va ser un èxit monumental, era completament diferent i molt més recomanable. L'"Still got the blues" ja el podem considerar un clàssic dins de la història. Cançons com el mateix "Still got the blues", "Oh pretty woman" , un tros de blues com "Too tired" o "Walking by myself" ja són històriques. Un grup alemany anomenat Jud's Gallery diu que l'"Still got the blues" és un plagi d'una cançó seua de l'any 1974 anomenada "Nordrach". Ni cas. Com un ou a una castanya.

El 1992 apareix "After hours", que segueix la mateixa línia de l'anterior amb aparicions estel·lars com les dels mestres BB King ("Since I met you baby") i Albert Collins ("The blues is alright"). En aquest disc hi ha una altra obra d'art "Cold day in hell".

El 1993, aquest tigre de Belfast (a Van Morrison, un altre gran del blues se'l coneix com el lleó de Belfast) treu un directe "Blues alive", que tot i que no em va acabar d'agradar (no m'agraden gaire els directes i vaig acabar canviant aquest disc pel "Tubullar Bells" de Mike Oldfield) em va fer descobrir l'època original de Moore amb els Thin Lizzy de Phil Lynnot. Al directe aquest sortia una versió de la legendària "Parisienne walkaways" que ja havia gravat el 1979. Descobrir Thin Lizzy va significar tornar a escoltar el blues blanc essencial d'Steve Ray Vaughan o Peter Green. Una genialitat.

No sóc jo només qui admirava els Fleetwod Mac de Peter Green, sinó que el mateix Moore l'any 1995 publica el disc "Blues for Greeny" dedicat a ell. Aquí trobem "Empty rooms" o "If I loved another woman".

L'etapa més famosa de Moore es comença a acabar tot i que els seus seguidors continuem escoltant-lo. Unes vegades amb més pena que glòria com el seu projecte BBM, inicials de Ginger Baker, Jack Bruce i Gary Moore, grup que volia emular als Cream de Clapton-Baker-Bruce i que va morir en l'intent amb els disc "Around the next dream" i cançons com "Where in the world". Els Cream són inimitables. I punt.

Una altra fricada va ser el seu "Scars" barrejat amb components d'Skunk Anansie i Primal Scream. O coses molt recomanables com el "Back to the blues" del 2001 i el "Close as you get" del 2007 amb versions de Chuck Berry i JOhn Mayall. Un retorn als seus orígens.

És molt i molt complicat triar una cançó de Gary Moore. Em quedaré amb el "Cold day in hell" perquè a la seua guitarra característica incorpora uns cors que la fan molt interessant. Disfruteu-ho!