Comença el #JuntsPugem

Avui és diumenge. Sí, ja sé que no li he donat molta informació del seu gran interès amb aquesta primera frase, però avui és un diumenge especial. Avui m'he despertat a l'hora que m'ha deixat despertar la canalla, però amb un pessigolleig a la panxa. Com si fos un dia d'aquells que has d'estar nerviós. Avui passaré tot el dia esperant la tarda, amb aquella il·lusió que et fa estrenar la temporada al Camp d'Esports. Com quan un nen petit ha d'anar d'excursió. Una hora abans del partit ja hauré de buscar pel fons de l'armari on va quedar hivernant -durant l'estiu- des del maig passat el coixí dels partits de futbol a casa, i la gorra blava del Lleida Esportiu pels dies de sol. 

Avui és al dia que estrenem el carnet, posat dins de  la cartera en un lloc destacable i el paio de seguretat de la porta li farà la seua primera lectura del codi de barres. Això pel carnet deu ser un moment especial. Li preguntaré. 

Mitja hora abans del partit agafaré el cotxe (el bus, per moltes remodelacions que facin de línies, és impossible agafar-lo i quan acabi el partit ja noi hi haurà servei) i sintonitzarem la prèvia. O bé l'Íñigo Blanco ens estarà esperant des del 99.2 a Ona FM amb el fitxatge del Juanjo Lecumberri, un cognom històric del futbol lleidatà. I si vol al 104.5 té UA1 Ràdio que enguany han canviat radicalment d'estil amb les retransmissions fent-les més dinàmiques i amb l'agradable veu del Gerard Costafreda narrant, i l'equip format per l'Àlvar Llobet, la Laura Estadella i el Xavi Boira fent la propaganda de Naturlandia i Joieria Zodiaco.

Tornarem al mateix seient de sempre, saludarem -espero- als mateixos habituals de la vora de cada temporada. Ens quedarem una estona de peu mirant l'estat de la gespa i pensant que pel proper partit ja farà el goig que habitualment fa la gespa del nostre camp. Observarem la tribuna que la tinc de frente a veure si han pintat algun mural nou o si han fet alguna remodelació. Ens fixarem amb les tanques de publicitat per poder dir "mira, aquella empresa l'any passat no hi era".  Les alineacions de la megafonia, l'anunci del Roda-Roda.Rodamón, els gols patrocinats per Paco Mozón i Albert Soler.

I què veurem enguany...

1) Veurem en directe a Imanol Idiákez. Veurem els seus moviments a la banqueta, veurem si és dels que crida molt o bé s'està assegut. Si és dels que porta xandall o porta traje. Si els seus rínxols són de veritat o si quan sua molt se li aplanen... Veurem el seu estil de joc, que segons el que vam sentir dir diumenge passat des de Sant Adrià pinta molt bé.

2) A la porteria veurem com el Pau Torres continua en la seua trajectòria ascendent durant aquesta temporada, aquest xiquet cada cop ha anat a més. És jove i sisquere el tinguem molt anys al Lleida, hauria de ser un porter d'aquells de moltes temporades al club. 

3) Després de l'a-déu (així com una mica de patac) del Biel Medina i del Mario Fuentes, veurem estrenar nova parella de centrals. Veurem la seriositat i experiència de Pedro Baquero i acollirem a Ekhi Senar, aquest central que jugant amb l'Osasuna B ja tenia simpatia pel Lleida i fa dos temporades ens va ajudar amb dos gols en pròpia porta. 

4) Veurem si Raúl Fuster al lateral esquerra es converteix en un jugador de 2aA aquesta temporada, que és on el tio podria jugar de manera sobrada i que, enguany, comptarà amb la competència per la seua banda d'una altre monstre del lateral esquerre com és David Fornies. Veurem si Carlos Barreda serà l'amor del lateral dret o tornarà el gran capità Pau Bosch a la seua posició natural. I no ens oblidem de Molo, aquest potent Jondere en forma de futbolista idolatrat per l'afició que aviat tornarà a jugar després de la greu lesió.

5) Sembla ser que Albístegui i Fragoso seran els encarregats d'organitzar. Amb l'ajuda d'un senyor que juga amb un guant als peus per cuidar la pilota com és el Jorge Miramón. No oblidem la gran qualitat tècnica de Dídac Devesa per la banda i la velocitat en banda de Chupe. I ens ha arribat un jove que des de Tarragona i des de Sevilla en parlen meravelles i que ja tenim ganes de veure, l'Eugeni Valderrama.

6) Sí, al davant ens falta Milla, Imaz i Mata. Els trobarem a faltar? Salva Chamorro ens vol demostrar que no, que els aficionats del futbol podem canviar d'ídol d'una temporada a un altra com aquell qui canvia de jaqueta. Dieguito Sánchez ve amb bons números de quan va jugar al Fuenlabrada. I Osado i Óscar Canadell han demostrar que també podem comptar amb ells, bon fons d'armari a la davantera.

7) I veurem les sorpreses que en forma de càntics que ens tenen preparades la gent de Rudes, de la Molo Esportiu i d'És un Sentiment. Friso per veure quina cançó tindrà Pedro Baquero amb aquest cognom que dóna molt joc per això.

8) En l'aspecte social veurem si la mitjana d'espectadors augmenta després dels últims play-offs al Camp d'Esports o si ens estanquem asimptòticament en la xifra dels 2000-2500 que al gener seran uns quants menys. Si vostè és dels que va venir el dia del Toledo o del Leganés a veure el Lleida, pensi que per tornar a disputar un play-off és necessari que vingui a tots els partits. I que es faci soci,. i que li digui a un amic que també se'n faci. I al seu fill, que és gratuït fins a finals d'octubre fer-lo soci. Què més vol? Un munt d'idees.

9) Enguany, gràcies a l'hiperactiu Kiko Pérez ha nascut el projecte d'Esportiu TV com un canal de Youtube per tenir tots els vídeos relacionats amb el Lleida centralitzats, un projecte que pot arribar a fer-se gran. Només falta més gent hiperactiva com el Kiko. Estem en la commemoració dels 75 anys del Lleida... esperem més projectes per unir Lleida amb el club de futbol.

I a tot això... vostè em dirà... i a quina hora és el partit?  El partit és a una hora inacceptable, a les 21:00 del vespre. No sé quins han estat els motius de la directiva a prendre aquesta decisió, però als socis grans segurament els ha fet un flac favor, i als socis més petits també... Ah! que em diuen que a les 19:00 donen per la tele el partit del Barcelona,,, i que així jugant a les 21:00 vindrà al Camp d'Esports tothom qui estava mirant el partint per la tele... claro, claro...

Ei, així que l'espero avui al camp, eh? Que té temps de sobres de tornar de fer la paelleta de Cambrils. Bona temporada i l'any vinent el primer article de temporada el faré des de la 2aA, Li prometo!

Leño - Maneras de vivir

Miri, aquest cop ja els aviso que aniré per feina perquè se m'acumulen els articles i, sí, és clar, també hi haurà article dedicat al Peret. Però no ens embalem més que un membre del Tribunal Constitucional en una moto i anem article a article.

Pocs grups han tingut tant pes en allò que s'anomena rock urbà com han estat els Leño. No està mal la frase per començar, no? Es van formar l'any 1977 a Madrid com un trio, amb el conegut Rosendo a la guitarra i cantant, Chiqui Mariscal al baix i Ramiro Penas a la bateria. Van començar rodant en sales madrilenyes de Carabanchel fins que l'any 1978 van gravar un tema pel disc "Viva el Rollo, Rock del Manzanares", editat pel segell Chapa Discos. Chapa fou un segell discogràfic dedicat a promocionar artistes d'aquella època, amb Chapa Discos van gravar Asfalto, Obús, Smash, Tequila, Los Elegantes, Mermelada, Barón Rojo, Ñu, Kaka de Luxe, Cucharada, Topo... clàssics de l'època de finals del setanta.

El grup va agradar als Chapa i els van fer entrar a l'estudi de gravació l'any 1979 per enregistrar el seu disc de debut que per evitar confusions van titular "Leño". Els singles del disc vares ser "Este Madrid" -fixi's en la cara de Rosendo en la portada del disc, digna del Nil dels Joves-, "El tren" i "El oportunista". Tot molt progressiu, que es deia llavors. Mentre es duia a terme la gravació Mariscal deixà el grup i fou substituït per Tony Urbano que provenia dels Coz. Els Coz va ser aquell grup famós només per "Las chicas son guerreras".

El 1980 graven el seu gran èxit "Más madera", un disc molt més rockero que el primer i del qual van viure de rendes força temps i van amortitzar prou bé. La millor cançó era "La noche en que te hablé" y hi col·laborava Luz Casal i Teddy Bautista en els teclats. 

El 1981 amb una popularitat creixent fan "En directo" des de la sala La Carolina de Madrid, amb una cançó nova que es convertiria en el seu himne "Maneras de vivir". I, sincerament, quantes cançons coneixia vostè més de Leño a part d'aquesta? La cançó fou excel·lentment versionada per Los Suaves en el seu directe del 1996.

L'any 1982 editen "¡Corre, corre!", que la crítica (??) considerà el seu millor disc -jo ja he dit que el millor és l'anterior-. Aquest disc considerat com un dels 50 millors discos del rock espanyol segons la revista Rolling Stone van començar a gravar-lo als estudis londinencs d'Ian Gillan -de Deep Purple- i van acabar gravant en uns altres estudis perquè eren molt antics. En aquest disc es recullen grans clàssics com "No lo entiendo", "¡Qué desilusión!" i la bestial "¡Que tire la toalla!". 

Com aquest disc fou el moment culminant de la seua carrera, ja sap què passa en aquests casos, el cantant diu que ell pot anar sol fer feina i Rosendo se'n va amb Miguel Rios a fer El rock de una noche de verano, començant una llaaaaarga carrera en solitari. L'adéu va ser molt de sobte, els músics han resistit a noves ofertes i això potser ha contribuït a formar-se més la llegenda dels Leño. L'any 2006 la discogràfica Sony rellança un directe gravat l'any 1983 amb l'original títol de "Vivo'83". Vaige, que va ser un llumbrera qui posà el nom al disc.

Després dels Leño, Tony Urbano va acompanyar a Luis Eduarto Aute, Rosa León (!!) o Miguel Rios. Als 58 anys, José Antonio Urbano Gornals ha mort a Reus.

Aquí "Maneras de vivir" en una actuació dels Leño en el mític programa Tocata de TVE.

238

Ara feia dies que no parlava -bé, escrivia- sobre números. Així que, al contrari del que deia l'ex-Molt Honorable Jordi Pujol, avui sí que toca. Els que són seguidors (o seguidores) d'aquest humil bloc saben que a aquestes alçades de període estival sempre cau un apunt dedicat al meu número d'abonat del Lleida Esportiu. Com tots els seguidors (i totes les seguidores) aclamaven aquest article sobre el número 238 d'una manera més sorollosa que uns trabucaires davant de la casa d'un regidor del PP de Cardedeu m'he abocat a escriure aquest interessantíssim text que tindran a continuació.

El primer que em va saltar als ulls en veure que enguany posseïa el 238, fou veure tres nombres gairebé consecutius de la successió de Fibonacci: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13... guaiti! guaiti! Gràcies a aquesta afirmació potser em saturaran el web en massa els seguidors (i les seguidores) del Codi da Vinci. 

La següent cosa que cal fer immediatament després de tenir un número entre les teues mans és mirar si és primer o no. Ja sé que vostè no té costum de fer-ho, i no cal que ho faci, però hi ha gent pel món que som així de raros. Si fem la descomposició en factors primers tenim que 238=2*7*17 (llàstima! el 239 sí que ho és!). Curiosament no té cap divisor comú amb el meu anterior número d'abonat, el 275.  Bé, això no té molt mèrit, però les ganes de jugar amb nombres primers no s'esvaeixen i arribo a una gran propietat d'aquest número 238. Fixi's (i ho poso sol en una línia per tal que es vegi millor):

• 238 = 2+3+5+7+11+13+17+19+23+29+31+37+41

Brutal! Veu el mateix que veig jo? 238 és la suma dels 13 (primer!) primers nombres primers.

• En base dos el 238 també és curiós ja que està format per dos seqüències idèntiques de quatre dígits: 11101110. Aquesta cadena és 1110 que correspon al número 14 en base decimal, i 14 és justament un divisor de 238, de fet és el divisor no primer (exceptuant l'1) més petit d'aquest nombre.

• En base 4 el número 238 és 3232, també format per dos cadenes iguals, en aquest cas, de dos dígits. Aquest 32 en base 4 resulta que torna a ser 14 en base 10.  En base 5 el 238 es converteix en 1423 que no li trobo cap gràcia a no ser que surten els dígits de l'1 al 4 sense repetir.

• El 238 és el vuitè número tridecagonal, que són els números de la forma n*(11n-9)/2. que ens diu quantes "fitxes" fan falta per construir un polígon regular de 13 costats. Si està encuriosit o encuriosida en aquesta fascinant propietat, aquí pot trobar què són els nombres poligonals.

• Ara prenem el 238 i el multipliquem per 6: 238*6=1428, i li sumem i li restem un per aquesta manera obtenir el 1427 i el 1429. I patapam! Resulta que aquests dos nombres són primers bessons.

• 238^4+1=3298542737 també és primer. Però és que 238^6+238^5+238^4+238^3+238^2+238+1 també és primer! No escric el resultat de l'operació perquè el número és més llarg que un editorial del Màrius Carol. I també 7^238-2.

• El nombres (84, 187, 205) formen una terna pitagòrica, és a dir, són els costats d'un triangle rectangle. El semiperímetre d'aquest triangle és... 238.

• El 238 també és un isòtop de l'urani, de fet és el més habitual dels isòtops de l'urani que es troben a la natura, aproximadament un 99,284%. 

• I la N-238 és la que mos porta des de l'AP-7 fins a Vinaròs....

La ciutat de Málaga... la calle Larios i una catedral no apta.

Doncs després de Múrcia, les autovies, Marbella, Estepona i Ronda tocava ja visitar la capital provincial. Així que tornem a prendre l'autovia A-7, carretera i manta per vora de la costa, i fem 60 km des de Marbella. Abans d'arribar a Màlaga però ja tocant-hi deixem a mà dreta les mítiques poblacions de Benalmádena i Torremolinos, poblacions que fa anys que me porten reminiscències de las suecas, López-Vázquez i Santiago Segura però que ara evoquen més a un conegut vídeo que passen a l'APM.

Fou en la immensa platja de Torremolinos on als anys cinquanta del segle XX començà tota la història de la Costa del Golf, perdó, Costa del Sol volia dir. Però compte que fins l'any 1988 no va ser ni ciutat, era simplement una barriada de Màlaga. Quan passem aquesta espècie del que fou barri marítim de Màlaga encara ens falten uns 10 km per arribar al centre. I ho vam fer per la MA-20, també autovia, no es preocupi. Anirà passant pel centre comercial Plaza Mayor, la desembocadura del riu Guadalhorce i a mà esquerra el pavelló Martín Carpena on juga el mític Unicaja- Agafi la sortida de l'avenida de Andalucía i faci un bon tros, pensi que haurà de creuar la ciutat d'oest a est gairebé sencera. Quan passi per sobre del riu Guadalmedina ja serem al centre neuràlgic, i un cop estigui a la Plaza de la Marina ja pot aparcar al pàrquing subterrani que hi ha allà mateix. 

Només sortir de l'aparcament vam tenir la necessitat d'anar a fer les necessitats fisiològiques urinàries que acostumen a demanar els nens quan estem de viatge en el moment menys inoportú. Per tal de solventar aquests petits problemes de la canalla sempre opten per un McDonalds, un Burger King o un Corte Inglés. Vam tenir sort i a la mateixa Plaza de la Marina vam veure un Burger King i vam tirar cap a dins a buscar el lavabo. Però, oh! desastre! es veu que per entrar-hi necessitaves un codi que t'havien de donar amb el tiquet de caixa un cop feies una consumició. A on anirem a parar amb aquests establiments insolidaris? Així que vam girar cua convencent als nostres crios que les seues bufetes urinàries encara tenien capacitat volumètrica per emmagatzemar una mica més de barreja d'urea amb altres substàncies. 

La calle Larios

Només girar la cantonada ja ens trobem en un dels carrers més famosos d'Espanya, el carrer Marqués de Larios, conegut simplement com la calle Larios. El senyor en qüestió, Manuel Domingo Larios, fou el promotor l'any 1891 de l'obertura del carrer, i si vol saber com era (el senyor, no el carrer) es trobarà de morros una estàtua seua a la sortida de les escales del pàrquing on abans hem deixat el cotxe.  La calle Larios és un carrer ample i típicament comercial, amb les franquícies típiques de tots els carrers comercials, barrejades amb alguna botiga de records, la famosa òptica que posa cartells en català sin ánimo de ofender -casualment fou el dia que nosaltres hi vam ser!- i les típiques terrasses caríssimes dels llocs cèntrics. Com la bufeta apretava no ens va quedar cap més remei que aturar-nos a una de les terrasses més conegudes, el Lepanto, i fer les orxates, els batuts i els gelats corresponents que suposaven el peatge per poder anar al lavabo. El puesto sí, molt cèntric i molt bonic, però prepari la cartera.

La torre de la Catedral

La calle Larios és llarga i acaba a la plaza de la Constitución i ara tocarà recórrer els carreronets de la part dreta de Larios.  Passant per la plaza del Obispo veurà el Palau Espiscopal -el reconeixerà per una portalada i retaule en la seua façana- i la Catedral -la Manquita-. Una de les façanes de la Catedral dóna al carrer Molina Lario i veurà que hi té una torre i un tros d'una altra. Se veu que l'ajuntament de Màlaga va fer una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- als seus ciutadans preguntant si preferien que els diners que tenien fossin invertits en urbanitzar el carrer Larios o en l'acabament de la segona torre de la Catedral. Si ha llegit el paràgraf anterior ja sap quina de les opcions va guanyar. De la Catedral li puc dir com és per fora, amb una escalinata de marbre, una portalada que sembla gòtica... però de com és per dins no li explicaré res. Ens cobraven 24 € per entrar-hi. Vam girar cua, evidentment, pensant de què devia anar allò que a l'església en deien vot de pobresa.

Teatre romà i muralles musulmanes darrere

L'altre monument significatiu de la ciutat és l'Alcazaba, que és allí mateix. Si té ganes de caminar i pujar escales serà el seu lloc favorit. Primer es trobarà el recinte emmurallat, i a mesura que vagi avançant veurà més muralles i torres defensives, palaus, un petit barri de carrers estrets, una torre del homenatge i, no hi podia faltar, un museu arqueològic. Antigament des de l'Alcazaba podia arribar-se fins al castell de Gibralfaro -des d'on hi ha vistes de tota la ciutat i la badia-, ara s'hi ha d'anar per un altre lloc. 

Curiosament, en una de les faldes de l'Alcazaba hi ha les restes d'un teatre romà que va aparèixer fa només 50 anys quan construïen una biblioteca. Creuen que és de l'època d'August, cap allà al s I dC, més o menys quan Jordi Hurtado començava a presentar el "Saber y ganar". No deixa de ser curiós veure un teatre romà tocant una muralla musulmana.

Per tots els carreronets de la zona trobarà centenars de llocs de tapeo i pescadito: el Pimpi, el Chinitas, el Tapa's Bar, la Taberna del Obispo, el Quitapenas o lo Güeno Mesón (sic). Ara bé, si vostè encara està afectat per la síndrome d'Stendhal, a pocs metres del teatre romà i passant la plaza de la Merced podrà visitar el Museo Picasso. Jo... ja sap que entre tapeo i quadres... ho tinc molt clar.

Com no podia ser de cap altra manera, havia d'acabar la visita a Màlaga fent un tomb per la Rosaleda. Aquest gran camp de futbol que ha vist des de futbol de 2aB a partits de Champions, el del Màlaga de Caballero, Demichelis, Jesús Gámez, Monreal, Portillo, Joaquín, Saviola i Isco. La Rosaleda està dins de la ciutat -tal i com han d'estar el camps de futbol- però a l'altra punta de ciutat des del centre, fins i tot té sortida pròpia des de l'autovia. Les portes d'accés a les grades de l'estadi tenen nom de jugadors mítics del Màlaga (CD i CF, ai això de les refundacions...) i un d'ells és un tal Miguel Ramos... cosa que, com aficionat del Lleida Esportiu, me va fer certa gràcia. Tenen museu i botiga tot visitable. El museu fa visites guiades, a la botiga pot accedir-hi sense guia, evidentment. De tots els flòtils inútils que acostuma a haver en les botigues de clubs de futbol em vaig quedar amb un despertador que fa sonar l'himne del Màlaga. No el vaig comprar, evidentment.

I ja falta poc per acabar aquesta sèrie de capítols estivals... va que només en falta un! Ànims!

Júzcar, el poble blau i Ronda, el poble torero. (V)

La lletra V posada entre parèntesis en el títol de l'apunt no fa cap referència a l'acte que aquesta diada ens ha muntat l'ANC per tal que anem a reclamar la independència de Catalunya des de Barcelona, no fos cas que si la reclaméssim des de Lleida, la propera capital de la Catalunya independent la posessin a Juneda i que el llibre d'estil de la televisió pública del país adapti els keds, el sisquere, l'alego i les popes com a vocabulari d'ús comú. La V aquesta fa referència a què és el cinquè capítol d'aquest viatge que li estic explicant i que no sé si a algú de vostès li importa gaire, però com que cada entrada té uns quants lectors els seguirem acontentant.  Per si és del seu interès els anteriors són l'I, II, III i IV, evidentment.

Avui (avui en un sentit metafòric, perquè avui en sentit físic no em mouré de casa) anirem cap a l'interior de la província de Málaga i a més, i aquí rau el mèrit d'aquesta excursió, farem zero quilòmetres per autovia. Difícil, eh? 

Avui prendrem com a referència la carretera A-397, la carretera que deu tenir la ràtio pijerio/km més alt de l'estat. Fixi's que escric pijerio i no quartos, perquè dóna la sensació de molt quiero y no puedo. Per això no sé si podria comparar-se a l'avinguda Pearson, que allí sembla que hi hagi més quartos que pijerio. O les dos coses. No sé.

Una torreta de les de Benahavís

La Charca de las Mozas, amb mozas

Bé, el començament de l'A-397 a San Pedro de Alcántara està format per tres camps de golfs, així posats tots junts: Club de Golf el Higueral, La Quinta Golf & Country Club i los Arqueros Golf & Country. Barrejat amb el gols urbanitzacions de luxe amb centres comercials propis: Villa Padierna Estates, los Arqueros, Vivienda Real... i seguint la carretera també cotos i cortijos d'extensions superlatives, amb finques que vam arribar a veure que tenien fins a 5 entrades diferents i  megaxalets increïbles dalt dels turons. El bloc (sencer) on visc jo a Lleida té menys superfície que qualsevol casa d'aquelles que vèiem. Tot això pertany al terme de Benahavís. En aquest petit poblet de cases blanques deuen viure la mar de bé de la manera com han explotat tot el seu terme municipal des d'un punt turístic, tenen els camps de golf, les urbanitzacions pijes i, d'una manera extraordinària (i aquí no ho dic amb ironia) un paratge natural amb gorgs d'aigua dolça posats allà al mig on menys t'ho esperes. És el paraje de la Angosturas on el riu Guadalmina forma la que per allà coneixen com a Charca de las Mozas i que la Junta de Andalucía ho ha declarat com a Monumento Natural.

Seguirem per la carretera de Ronda passant finques enormes com la del Madroñal. Per cert, vigili amb la reserva de benzina, que és una carretera que puja amb força pendent i no tindrà cap benzinera fins arribar a Ronda, pensi que són uns 50 km i trigarà ben bé una horeta en arribar-hi.  Les corbes i revolts l'endinsaran dins de la serrania de Ronda fins arribar a la mateixa població, que té una variant i tot. 

La Plaza de Toros!!!!

Un cop a Ronda, també torna a ser difícil aparcar, però hi ha habilitats pàrquings en llocs cèntrics i bé de preu. Per si els serveix nosaltres vam deixar el cotxe al de la Virgen de la Merced, vaig pensar que amb aquest nom evitaria qualsevol ratllada de columna i vetllaria pel meu estimat Honda. A més, només sortir del pàrquing ja estarà al mig del meollo rondense. Ronda val perdre una tarda o més si convé, ara bé, si vostè és dels gore que gaudeix veient com en una superfície circular uns senyors vestits estranys es dediquen a matar uns animals negres i amb banyes no només ha de visitar Ronda sinó que s'hi hauria de quedar a viure. Ronda és el santuari dels toros, dels toreros, de la tauromàquia i de qualsevol paraula amb la mateixa arrel etimològica. 

La botiga de las Torerías. Imprescindible!!

A veure, ja sé que el primer que li passarà pel cap visitar serà el famós pont aquell sobre el riu Guadalevín que surt a tots els llibres de Visite España o Maravillas de España i que ara, gràcies a un anunci de no recordo què s'ha tornat a fer més famós. Però anem a poc a poc, que acabem de sortir del pàrquing on hem deixat el cotxe i no mos fotrem ja pont avall. Des del carrer aquest vagi cap a la Iglesia de la Merced i prengui el carrer Virgen de la Paz que serà l'eix de la visita. Fixi's que aquests noms de carrers li donaran protecció. A mà dreta deixarà un parc que li diuen Alameda del Tajo i al costat ja petarà amb la plaza de Toros de Ronda. La plaça és tot un símbol de la població, se veu que és del l'any 1785 -de quan Duran Lleida començava en política-, sota els tendidos hi ha el Museo Taurino de la Real Maestranza de Caballería de Ronda -fixi's que no ho tradueixo perquè no es pot traduir això- i davant de la plaça els monuments als toreros de la família Ordóñez, no hi surt la Carmina. Sentiments a flor de pell. Ni un grup d'antisistemes fent una visita a la Ros-Roca. Tocant a la plaça veurà que hi ha una botiga amb el nom de Torerias, on pot trobar tot el que fa referència amb el noble art de matar aquestes bèsties a més de figuretes de sevillanes. Vaige, el mateix que troba a les botigues de records de la Rambla de Barcelona.

Lo famós pont de Ronda vist pel costat que no surt a les fotos

Seguint pocs metres farà cap a la plaza de España, i allà ja podrà fer-se el selfie a l'espectacular pont de 87 m d'alçada sobre el tajo del Guadalevín. Miri que l'he vist vegades en llibres i en fotos, però a la realitat impressiona. El pont és del s.XVIII i li'n diuen Puente Nuevo, ja veuen... fou dissenyat per José Martín de Aldehuela i pagant una petita quantitat que ara no recordo ben bé quant era pot visitar el centro de Interpretación del Puente Nuevo, on es farà un fart de pujar i baixa escales per poder veure el pont de prop i llegir la seua història.

La Casa del Gigante (??)

Un cop ha passat el pont per sobre i l'ha mirat bé i ha fet moltes fotos entrarà a la part més antiga, el que s'anomena la Ciudad i declarada conjunt històric. Allà hi té de tot, des d'un fotimer de botigues d'objectes de cuiro i marroquineria típica d'allà fins a cases i museus per visitar per aquest traçat medieval i monumental. Aquí al seu gust: l'església de Santa Maria la Mayor, l'església del Espíritu Santo, el minaret de San Sebastián, la Casa del Gigante -aquesta als nens els hi va fer molta gràcia el nom, la casa tampoc té res-, el palau de Mondragón, el palau Salvatierra, el museo del Bandolero, unes muralles àrabs -que no faltin- i la bonica placeta de la Duquesa de Parcent, on hi ha l'ajuntament. Llàstima que la majoria dels carrers no són de vianants i cal anar en compte amb els vehicles.

Plaza del Socorro

I de la part nova de Ronda cal destacar el barri del Mercadillo, que cau a l'altra banda del carrer Virgen de la Paz que hem anomenat anteriorment. Allà trobarà el típic eix comercial -calle Nueva, calle las Tiendas-amb totes les botigues que troba a tots els eixos comercials i la plaza del Socorro, la típica plaça andalusa amb terrassetes i on hi fotia una calor que cremava més que la consulta en mans d'UDC.

Júzcar, tot pintat de blau.

I ara per últim i abans d'anar a sopar mos atansarem al poble de Júzcar. Sortirem de Ronda pel mateix lloc per on hem vingut i allà on hi ha l'única gasolinera ja trobareu el desviament cap a Júzcar. No s'espantin sobretot i agafi bones dosis de Biodramina si li calen, són 20 km per la serrania de Ronda amb uns revolts que et veus la matrícula. La carretera és estreta i amb prou feines hi caben 2 cotxes en sentit contrari, per tant si veu que ve un cotxe cal buscar algun lloc per on puguin passar els dos. Bé, i què nassos té Júzcar perquè jo recomani anar-hi? La veritat és que a mi aquest poblet de 200 habitants tampoc me fa ni fu ni fa, però si vostè té canalla li asseguro que els hi caurà la baba com a Joan Herrera en una manifestació pro-Sàhara-Tíbet-Palestina alhora -Catalunya no perquè no ho tenen clar-. Júzcar és el poble barrufet -Pueblo Pitufo- des del 2011 quan es va escollir aquest poble per la presentació oficial de la peli Los Pitufos. Els seus veïns van acordar en una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- pintar totes les cases de color blau pitufo, incloent-hi l'església i el cementiri. És espectacular veure tot un poblet pintat amb el blau del Lleida Esportiu. Com els habitants de Júzcar van veure que això els donava promoció econòmica ho van deixar i ara han ambientat tot el poble amb bolets, figures pitufes i cartells escrits en Comic Sans... i com no podia ser d'altra manera, amb botiga de records. La veritat és que és un lloc molt i molt curiós que no apareix al llibres ni guies de viatge. Els nens ho recordaran.

I acabem un altre dia... va, que ja queda poc de viatge. 

Casares i Estepona (IV)

Continuant amb els apunts corresponents als capítols I, II i III, evidentment ara toca el IV, i que juntament amb el V i el VI correspondran a petites visites a la rodalia de Marbella.

Farem un recorregut per dos pobles variats, "de contrastos" com diuen a totes les guies de viatge, un mar i muntanya malagueny.  Primer farem cap a Casares, un poblet de muntanya declarat Conjunt Històrico-Artístic l'any 1978 situat a 45 km de Marbella. Som-hi, un cop sortim de Marbella o de qualsevol hotel o urbanització de per allà la vora prendrem, com no podia ser de cap altra manera, una autovia, l'A7. Anirem recorrent el paisatge típic de la zona format per la casa Porsche, el Casino de Marbella, el Golf Jandía, l'H10 Plaza Marbella, el Cortijo Blanco, el Marriott's Playa... i així na fent. En arribar a la sortida 153 trobarà una carretereta secundària que el durà fins la MA-8300 que després d'uns quants revolts -uns 14 km- ja podrà veure l'skyline penjant (per dir-ho d'alguna manera) del poble de Casares.

Skyline de Casares

Carrerots de Casares

A Casares vagi-hi ben berenat (o berenada) si va a la tarde o ben esmorzat (o esmorzada) si hi va al matí. Si hi va a les tres de la matinada, faci-s'ho mirar. Veurà que anirà pujant amb el cotxe fins arribar a dalt de tot, és clar, i allí aparqui. Ja veurà que hi ha la típica P blanca sobre fons blau i unes places d'aparcament habilitades per a guiris com nosaltres. Fins aquí no ha estat res i prepari's. Si el dia abans pot anar al Decathlon a comprar calçat de muntanya i estris necessaris com si hagués de fer el GR-11 molt millor. Pensi que els carrers del poble són pujades i baixades d'aquelles que si vas en fila tens als morros el cul del del davant. No, no exagero. Vaig acabar rebentat. Des de la zona d'aparcament haurà de baixar entremig de les típiques casetes blanques plenes de flors, trossos amb escales i trossos amb rampa. Una bona estona baixant. Sabrà que arribarà a baix perquè es trobarà els pocs jornals de terreny pla del poble i una font construïda -o feta construir més aviat- per Carlos III. Però no es quedi allà i ara pugi pels carrers que estan en sentit oposat als que vostè haurà baixat. D'aquesta manera arribarà al punt més alt de Casares on hi trobarà un castell -bé, el que queda- i una església.

Se veu que el nom del poble de Casares prové del mateix emperador Juli César, que després de batallar per Ilerda devia anar allà a banyar-se en les aigües sulfuroses de la zona per curar una mal de fetge. Fixi's que en aquells temps els avantpassats de l'Albert Rami ja feien recomanacions d'aquestes. A Casares també hi podeu visitar la casa natal de Blas Infante, aquell senyor que aquí Lleida té una plaça dedicada amb el seu nom coneguda popularment com la plaça dels ferros per aquelles escultures que només la dissenyadora va entendre. Si m'hagués presentat com a lleidatà a la casa-museu de Blas Infante no sé pas què m'haguessin dit. Infante fou el precursor de l'andalusisme i m'expliquen que tots els partits polítics van a retre-li homenatge. No m'imagino ni PSOE ni PP fent homenatges als catalanistes...però clar, l'andalusisme és una altra cosa... claro, claro.

Vista des del castell de Casares

Tornem a la ruta pel poble. Mentre va pujant veurà com s'ha conservat l'arquitectura àrab dels carrerons i arribarà al recinte emmurallat i això voldrà dir que gairebé és a dalt de tot. Des de dalt de la zona del castell hi ha unes vistes espectaculars, des de la badia d'Algesires, el penyal de Gibraltar, la serrania de Ronda i Àfrica -entenent-ho en sentit literal com el continent-. Quan hagi visitat això i hagi fet les pertinents fotos amb la família amb Gibraltar de fons o el selfie que penjarà a Instagran, prengui aire i iniciï la ruta inversa fins al cotxe. Un cop arribi allí descansi i esperi que se li passi el flato. Com la nostra família és molt progre i d'esquerres -ara portem tots cueta i mirem la Sexta- vam decidir assembleàriament que la visita al poble mos va agradar, només jo vaig abstenir-me per motius de cansament.

Ara al cotxe engeguem l'aire condicionat (m'és igual que no sigui sostenible) per recuperar-nos del poble trenca-cames i descansem fent la mateixa carretera d'abans costa avall fins arribar a Estepona que ens ho trobarem de frente. Pensi que Estepona manté les essències polítiques de Marbella ja que Jesús Gil Marín en fou alcalde pel GIL. Quan arribi a Estepona tiri cap a baix a la platja que és on hi ha la part visitable, faci-ho per l'avenida de Juan Carlos I -són noms intraduïbles- perquè tots els altres carrers són molt estrets i es fa complicat de conduir- fins arribar al passeig marítim que duu el nom d'Avenida de España. Allà hi trobarà un aparcament soterrani on podrà deixar-hi el cotxe, no cal que doni gaires tombs perquè no hi ha gran cosa per poder aparcar. 

El passeig marítim Pedro Manrique és més o menys com tots, geladeries, terrasses, botigues de flotadors i molt ben arreglat. Si el fa en sentit sud-oest tindrà de fons el penyal de Gibraltar que li semblarà que està molt i molt a prop. Si vostè és de les persones que es preocupa pel fet que a les firetes de Lleida sonin Andy y Lucas als caballitos, pensi que allí posen el "Que viva España" de Manolo Escobar. Ei, i es queden tan amples... potser els d'Amnistia Internacional haurien d'actuar-hi.

Passeig marítim d'Estepona amb Gibraltar de fons

Estepona també té un bonic casc antic per a visitar, que està justament a l'altra vorera de l'avenida de España, és a dir, ho té tot junt. Va perfecte. I què hi trobarà? Només pels carrerons laberíntics guarnits de geranis ja val la pena ficar-hi el nas -o els peus-, però si vol més motivació pot començar des de la plaza de las Flores, la plaça central farcida de terrassetes i flors on hi ha l'ajuntament, les restes del castell de Sant Lluís, la torre del rellotge -que és el minaret d'una antiga mesquita-, la iglesia de los Remedios... hi té per perdre una tarde sencera. 

Plaza de las flores... s'imagina quant durarien
aquestes flors a Lleida?

Continuarà... aviso.

Marbella i Puerto-Banús (III)

Aquest apunt és la continuació dels apunts sobre Murcia i sobre l'autovia de Murcia a Marbella. Aviso més que res per si els vol llegir en ordre seqüencial, i sinó, llegeixi'ls com vulgui. Faltaria més.

Bé, ja instal·lats a San Pedro de Alcántara, a la urbanització Guadalmina Alta -urbanització bastant assídua a la revista Lecturas segons m'informa ala meua senyora- ens quedava conèixer la famosa vila de Marbella. No els enganyaré i els diré que anava a Marbella amb uns prejudicis més grans que el nou guapo del PSOE cap als independentistes. M'imaginava Marbella com una barreja de la pijeria castissa mesetària de Benidorm, amb la lletgesa urbanística de Salou i les borratxeres nòrdico-guiris de Lloret. Sí, sí, tenia una idea feta a base d'intersecar aquestes tres ciutats. Però no, no és res de tot això. En visitar Marbella em vaig quedar més sorprès que la Vanguardia amb les herències del Jordi Pujol.

Des de l'autovia fins a Marbella centre vas deixant a banda i banda hotels i urbanitzacions, però no com aquells hotels que te trobes per Salou que els hi posen quatre estrelles i en sobren cinc, hotels de cinc estrelles gran luxe. Allà tot va a lo grande. Per cert, me va fer molta gràcia passar per davant del Meliá Don Pepe, on se feien les pelis de l'Alfredo Landa. Un cop vam arribar al centre de Marbella vam poder aparcar bé i vam descobrir que... té casc antic! Sí, jo pensava que, a l'igual que Salou, no existia casc antic i que tot estava format per terrasses, geladeries, botigues de xinesos i paradetes on venen flotadors i xancles. Res d'això. El casc antic de Marbella, una gran zona per a vianants, és preciós. Sí, sí, dels millors puestos per visitar i passejar. No exagero, no, ja sap que no ho faig jo això.

Muralles de Marbella

Per començar té allò que ha de tenir qualsevol poble turístic, unes muralles antigues. Què és un poble sense unes restes de muralles? Es veu que és el que queda d'unes muralles d'un castell àrab. Baixant unes escales ja tenim una de les entrades al centre de Marbella. La part visitable es situa en el polígon limitat pels carrers Salvador Rueda, avenida Mercado, Castillejos, Huerta Chica, Ramon y Cajal, Rodríguez de la Fuente, Nabeul i Juan Alameda. A veure, tampoc m'hi mataré molt explicant què visitar perquè a mesura que passegi ja s'ho anirà trobant. És tot un fotimé de carrerons estrets, amb cases blanques i llustroses, plenes de geranis, amb botigues arreglades als baixos i bars, restaurants i terrasses per tot arreu. Fins i tot en carrers molt estrets amb taules a banda i banda que es fa difícil passar i que si hi ha gent sopant casi els hi fots el cul als morros. No s'avorrirà pas. 

Ara bé, si tot i això vol que li digui alguna cosa que no s'ha de perdre doncs li recomano la plaza de los Naranjos. És la zona zero de la corrupció a Espanya, ja que hi trobarà l'ajuntament. Tot i això l'edifici de l'ajuntament és molt lluït, data de l'any 1568 amb una balconada de ferro forjat plena de geranis. En la mateixa plaça hi ha la casa del Corregidor de l'any 1522, amb una bonica façana i un bar amb terrassa a sota, que no falti. 

L'ajuntament de Marbella, vagi al tanto amb la cartera

La missa per dins

Dins d'aquest perímetre anteriorment anomenat també haurà de visitar obligatòriament la missa de Santa María de la Encarnación. Típica tipologia d'església del sud que aquí, al nord, no estem gens acostumats a veure. La veneració que tenen allà es veu de seguida perquè entris a l'hora que entris i vagis a l'hora que hi vagis, sempre hi ha beates enllustrant les imatges i arreglant flors que abunden per tot arreu. I després, sobretot faci una copa del fabulós vi dolç de Màlaga i una tapeta en qualsevol dels centenars de milers de bars de la calle San Lázaro, Aduar, Remedios... El vi que tastarà si vol el pot comprar a la Vinacoteca Castillejos, al carrer Castillejos, per tal d'evitar confusions. 

A veure, i a part d'això, què més visitem a Marbella? Home (i dona) a partir d'aquí pot triar segons les seues preferència. Hi ha des d'un Museo del Bonsai, al Museo del Grabado Español Contemporáneo, el Museo del Arte Mecánico (???), la moderna plaça de toros de Nueva Andalucía on no es fan toros sinó concerts o la urbanització Puente Romano, molt ben dissenyada aprofitant un pont medieval que es troba allà al mig.

Com ja sap d'apunts anteriors, jo que sóc aficionat a camps de futbol, no vaig poder estar-me d'anar al camp del mític Atlético Marbella que va arribar a 2A amb Martín Domínguez, Aranalde, Paulino i Ruano. No oblidem aquella mítica frase d'un dels marbellís més il·lustres com era Jesús Gil: "No se puede intentar ganar un partido con Paulino, Ruano y dos muertos más". Amén.

Mític camp de futbol

A Marbella, que tot ho foten a lo grande, tenen quatre ports esportius: Marbella i la Bajadilla al casc urbà, Cabopino a l'est i Puerto Banús a l'oest. Per indicacions de la part femenina de la meua unitat familiar vam dirigir-nos a aquest últim.

La Torre del Duque

Puerto Banús fa ràbia. I punt. En molts aspectes. És un port modern dissenyat l'any 1970 per Alberto Díaz Fraga i el promotor José Banús i que queda a uns 10 km del centre de Marbella. És el paradigma del neopijisme, tota una urbanització construïda al voltant d'un port de superluxe i d'un passeig marítim -calle Ribera- amb botigues de grans marques de preus inabastables per la majoria d'éssers vius honrats. Tot el glamour que llueix Puerto Banús queda difuminat, però, per petits detalls com el fet de tenir una avinguda dedicada a Julio Iglesias, un carrer per a Jesús Puente o que el Corte Inglés estigui al carrer de Ramón Areces. Per cert, vam haver d'aparcar al pàrquing d'aquest centre comercial i ho vam poder fer de gorra perquè no funcionaven les barreres. Si hi va provi-ho a veure què tal.

Dos elements de Puerto Banús

Durant tot el passeig de la Ribera per la vora del port empastifat de iots de luxe pertanyents a reis d'Aràbia Saudí o directors de cadenes de televisió internacional podrà gaudir dels aparadors de Versace, Gucci, Dior, Bulgari, Dolce & Gabanna, Armani...Podrà veure cotxes aparcats que possiblement ni haurà vist mai, ni els tornarà a veure, i si els veu probablement no els tornarà a veure junts: Bentleys, McLarens, Ferraris, Lamborginis... i veurà molts senyors amb polo Ralph Lauren de coll aixecat, bermudes a quadres i nàutiques. I després de pensar en la ràbia que fot tot això, puc explicar-li que la majoria de cotxes de luxe que es veuen són de lloguer i que els Ralph Lauren són imitacions que venen els mateixos top manta allà mateix. En conclusió, llevat dels àrabs que voltaven per allí -que aquestos sí estaven forrats- tot el demés eren un munt de quiero y no puedo. Molts aparadors amb camises de 300 € i sabates de 1000 € però no hi havia ni cristo comprant-les.

I la platja, què dir de la platja? Com nosaltres també volíem aparentar ser gent de la jet set vam decidir anar a la platja de Guadalpín, allà on lo Julian Muñoz i la Isabel Pantoja se van comprar el famós àtic amb diners públics, cosa que és el més normal del món en aquests països. En aquesta platja hi havia un sector reservat pels clients de l'hotel de gran luxe Guadalpín-Banús, allà m'hi posava jo per veure com circulaven les ampolles de Moet-Chandon entre els guiris clients de l'hotel.

Continuarà...

Sensacions d'autovia (capítol 2)

Continuant el viatge de l'anterior apunt, vam prendre rumb cap a Marbella. Sí, Marbella, com si fos un José Luis López Vázquez buscant las suecas.  Circulant per les autovies (recordo que ja fa molts quilòmetres que hem deixat Catalunya) passant per Torremolinos, Mijas i Benalmádena em sentia com Mariano Ozores en aquelles pel·lícules que començaven amb una imatge d'un Seat 600 sortint de Madrid amb musiqueta dels anys seixanta i quan acabaven els crèdits inicials es veia el mateix 600 arribant a Marbella. Posar-me a la pell d'aquests grans del cine per mi fou una sensació només comparable a la d'un càrrec del PP dins d'una fàbrica de sobres.

Però anem a pams, bé, millor a quilòmetres que sinó no acabaríem mai. Sortint de Murcia torni a la nostra amiga l'A7 i després de deixar el bonic poble amb el bonic nom d'Alcantarilla -ara em ve al cap aquell director que va tenir Catalunya Ràdio que es deia Josep Maria Claveguera, quina associació d'idees, tu- a mà dreta passarà per la Hoya i Lorca, que són dos pobles diferents tot i que l'equip de futbol es digui La Hoya Lorca fins arribar a Puerto Lumbreras, poble de 15000 habitants, recordi aquesta xifra. A Puerto Lumbreras agafarà l'A-92N fins a Guadix, poble de 19000 habitants, recordi també aquesta xifra. Són 140 km per l'autovia més sosa, insulsa i avorrida per on mai he circulat, no voldria pas exagerar però potser només vaig avançar 5 o 6 camions en aquesta distància. 140 km és com la distància Lleida-Barcelona per l'A2.. compari, compari... i una autovia que en 140 km no passa per aumón, només sortides a Baza, Vélez-Rubio, Chirivel i potser alguna altra que portava a algun xalet o alguna torre. 140 km d'una autovia en perfectes condicions amb gens de trànsit per unir 34000 habitants. S'imagina una autovia entre Mollerussa i la Seu d'Urgell per exemple? Doncs l'autovia Puerto Lumbreras-Guadix fa aquesta funció.

Després del grau d'emprenyament en passar per aquesta autovia, a Guadix prenem l'A92 que també és autovia, evidentment, i que uneix Almeria amb Sevilla passant per Granada. A l'alçada de Cuesta la Palma prendrà una altra autovia -no fos cas- l'A92-M que l'enllaçarà amb l'autovia A45 que baixa des de Córdoba. L'A92-M passa per grans entitats de població de nom amb sonoritat poètica com Villanueva del Trabuco (5482 hab) i Villanueva del Rosario (3641 hab). La densitat de vehicles circulant per aquestes autovies com es pot imaginar deu ser similar a la de la pista que uneix Berrós Jussà i Berrós Sobirà. L'A45 es tornarà a enllaçar a l'A7 a l'altura de Málaga, i a partir d'aquí, com si la meua senyora i jo fóssim Paco Martínez Soria i Gracita Morales en "El turismo es un gran invento" o Alfredo Landa a "Manolo la nuit" anem deixant a la nostra esquerra Torremolinos, Benalmádena, la cala de Mijas, Fuengirola i Marbella. Fins arribar a San Pedro d'Alcántara, on ens desviem a una dels milers de zones pijes (perdó, de poder adquisitiu per sobre de la mitjana) de la zona, la urbanització Guadalmina Alta. En aquest cas l'hotel escollit és el Barceló-Marbella que, curiosament, no és a Marbella. És un hotel molt tranquil, amb l'aparença exterior d'una plaça de toros i és un quatre estrelles molt complert. Pensi que en aquella zona de celebrities la gran majoria d'hotels són de cinc estrelles! Nosaltres, com a pobres (perdó, de condicions dineràries allunyades dels cercles econòmics habituals) que som vam conformar-mos amb aquest hotel envoltat de camps de gols. De fet més que la Costa del Sol, a aquesta zona de l'anomena la Costa del Golf. Sí, sí, així l'anuncien. I així estan de secs tots els rius.