Prince (III) - Peach

Aquest article és la continuació de la segona part que, al mateix temps, és continuació de la primera part.  

Després de ser un dels artistes més creatius dels vuitanta, Prince va decidir des d'aquest moment  (en l'anterior article ens vam quedar en el 1991) canviar el seu nom artístic pel de TAPKAP que són les inicials de The Artist Previously Known As Prince. Això fou conseqüència del seu enfrontament amb la discogràfica que es negava a editar -amb bon criteri- els centenars de cançons que tenia enregistrades, un episodi que el portà a aparèixer en públic amb la paraula slave pintada a les galtes. Aquest fou el gran problema de Prince als noranta, que componia cançons indiscriminadament i volia publicar-les totes. Si s'hagués dedicat a publicar només amb criteri i no tota la morralla que feia, de ben segur hagués continuat sent el de feia deu anys enrere. 

La cosa no va acabar aquí perquè després es va inventar un símbol per identificar-se, tan complicat de reproduir que només es podia dibuixar manualment, amb la qual cosa fou un altre mal de cap per la comunicació de la discogràfica que va tenir la fenyada d'enviar arxius amb el símbol perquè els mitjans el poguessin transcriure. I encara no acabà aquí perquè després es tornà a canviar el nom pel de Víctor fins que es cansà de fer el paripè i tornà a anomenar-se Prince, però aleshores la seua carrera ja havia caigut en picat i no importava només que als seus fans incondicionals.

El primer disc editat sota el pseudònim del símbol fou "Love Symbol Album" (1992). Curiosament el segon single del disc fou "My name is Prince", cançó que l'amic @mikibardaji cantava contínuament allò del my name is Prince and I'm funky, my name is Prince the one and only amb seqüència de rap inclosa i que era tota una sessió de narcisisme sobre les seues destreses musicals ara que es volia amagar el nom. Bart Simpson va fer una paròdia coneguda de la cançó. El primer single del disc fou una barreja de funk i R'N'B "Sexy MF", les inicials de motherfucker que varen causar que els puritans enganxessin a l portada l'etiqueta de Parental advisory. El tema més exitós del disc fou "7", inspirat en el llibre bíblic de l'Apocalipsi i amb la primera aparició de la futura coneguda Mayte Garcia en el videoclip. La cançó és una curiosa barreja de cant coral, ritmes acústics i bateries. El darrer single fou "The morning papers" on el senyor símbol explicava el seu enamorament amb la tal Mayte Garcia que abans he anomenat i que es convertirà en una habitual en els propers anys, ja que formaria part de la NPG, seria la coreògrafa oficial de les gires i l'any 1996 la seua esposa. Curiosament i aprofitant que es publicava un disc de grans èxits "The hits" (1993) es publicava com a single del disc "Pink cashmire", gravada l'any 1989 i dedicava a la seua anterior novia Ana Garcia, segurament fou alguna venjança de Warner. També en aquest disc recopilatori s'hi inclou la rockera i guitarrera "Peach", una cançó que m'agrada molt amb xiscles de la Kim Basinger afegits i "Nothing compares 2U", cançó que Prince havia composat per la Sinead O'Connor i que popularitzà l'any 1990.

El dissetè àlbum arriba el 1995 i duu de títol "The gold experience". Un nyap de disc que la crítica considerà com el seu millor disc dels últims anys. Ens trobem amb la penúltima cançó gravada per Prince o com se digui que val una mica la pena, una balada declaració d'amor a Mayte Garcia i que es titula "The most beautiful girl in the world". Cançó que també cantaria ella reversionant-la com "The most beautiful boy in the world" . Al videoclip de la cançó original hi apraeix l'actriu madrilenya Paz Gómez, que guanyà un concurs organitzat per la Cadena 40 Principales per a seleccionar les noies més beautiful per al videoclip. Aquest fou el començament de la carrera d'aquesta actriu que després participà en sèries com Al Salir de Clase i Hospital Central. No salvaria absolutament res més d'aquest disc.

I a partir d'aquí misèria i companyia. Em ve al cap la banda sonora de "Girl 6" (1996) una peli de l'Spike Lee, el "Dinner with Delores" del disc "Chaos and disorder" que es va negar a promocionar, discos triples a punta pala, discos en MP3, instrumentals, una versió acceptable del "Betcha by golly wow" (1996),  "It's about that walk" (1999) i paro de contar ja. Així fins el seu trenta-novè i últim disc editat per streaming "Hit'n'Run Phase Two".

Com vostè, informat o informada lector i lectora ja sap, Prince va morir el dia 21 d'abril i, tot i mort, encara genera notícies i rumors sobre les causes del decés. Que si quan es va trobar ja duia sis hores mort, que si estava en una posició horrible dins de l'ascensor, que si una setmana abans havia estat tractat per una sobredosi d'opi, que si una antídot intravenós, que si la seua amant Phaedra Ellis Lamkins... vaja, en definitiva, un gran monstre de la música i de la guitarra que si no hagués estat pel seu enorme ego podria haver estat molt més del que ha estat. Crec jo. Amén.

Prince (II) - Cream

...continua de la part I

Aquest home no para de publicar i amb menys d'un any de diferència es presenta "Kiss" (1986) avançament del que seria el seu vuitè disc "Parade". La cançó torna a ser un èxit mundial, igual que ho fou la versió que en va fer Tom Jones l'any 1987.  Aquesta cançó, en un principi, la va composar pel debut del grup Mazarati, quan aquest grup s'encarregà de donar-li el ritme funky aleshores Prince se la va quedar. Del disc, que s'aprofità per la banda sonora de "Under the cherry moon" s'extragueren altres singles obviables com "Mountains", "Anotherloverholenyohead" i "Girls and boys". Aquell mateix any la seua banda The Revolution es dissol i suposà l'inici de la carrera en solitari de Wendy and Lisa amb trajectòria diguem que poc significativa. Tampoc hi perdré el temps.

El 1987 publica el doble "Sign O the times", un disc del qual se van vendre millor els singles que el disc en si. Amb "Sign O the times" com a cançó celebrada el disc potser fou el que va rebre millor crítiques musical. També s'inclou "U got the look" fent duet amb Sheena Easton i "I could never take the place of your man". Aquell 1987 també enregistrava un disc que no arribarà a sortir publicat fins el 1994 "The black album" i del qual van circulat còpies pirates a punta pala. El disc va passar força desapercebut perquè en aquella època Prince ja no era el que havia arribat a ser.

El 1988 edita "Lovesexy", el disc amb potser la seua portada més famosa i en la qual Prince surt despullat. El disc és molt fluixet i tot i que es van arribar a extreure cinc singles crec que no en posaré cap. El 1989 torna a les bandes sonores amb el "Batman" de Jack Nicholson, Kim Basinger i Michael Keaton amb el qual li retornen els números 1, recordo aquell estiu sense parar de sonar el "Batdance" a la ràdio i el videoclip per la tele. El segon single fou "Partyman" i amb l'actriu Kim Basinger roda el videoclip del tercer single "Scandalous" que Warner censura. I amb aquesta cançó s'acaba el Prince dels vuitanta, bé, dels vuitanta i gairebé del tot.

El 1990 roda una altra pel·lícula "Graffitti bridge" amb el disc corresponent. Un disc horrible que li serveix per estrenar la seu anova banda d'acompanyament, la New Power Generation, que l'honora amb el segon single del disc "New Power generation", el primer fou la dolentíssima "Thieves in the temple". Disculpi'm  la sinceritat. Per compensar aquest desastre sonor, el 1991 (aquest home era un no parar)  publica una altra meravella "Diamonds and pearls". Amb un ritme molt pop/rock/funky conté grans temes com "Cream" -de les millors, escrita mentre se mirava en un espill-, "Get off" i "Money don't matter 2night".

I aquí s'acaba Prince i comencen altres denominacions estrafolàries que continuaran el el proper capítol.

Maig festós, posa la filosa a redós

Ja sabran les lectores i lectors d’aquesta humil pàgina que les expressions “costa de gener” o “el gener costerut” tenen el seu origen en les retallades pressupostàries de les famílies després d’haver (mal)gastat en regals nadalencs i manduques copioses. Però bah, això no és res si ho comparem amb com pot ser l’adaptació dels bioritmes al mes de juny després d’haver sobreviscut el mes de maig.

El maig a Lleida és com el Tribunal Constitucional amb les lleis catalanes, un no parar. Comença el primer cap de setmana amb la Fira de Titelles que, organitzada pel Centre de Titelles i la Paeria i amb una vintena de companyies participants, déu n’hi do el que omple els carrers. Tots amunt i avall amb la canalla a buscar espectacles gratuïts on passar l’estona.

Després ens ve la Festa Major: que si la Batalla de les Flors a fotre’ns lo confeti pel cap, que ara a veure desfilar els gegants i lo Marraco, ara els Castellers, que si un tomet per les Firetes,  que el seguici de Sant Anastasi i la revetlla dels Campos... Vaja, que ni el gos del Txero, cregui’m. Una cosa a part és la sorpresa que vaig endur-me el dissabte a la nit quan en arribar a l’anomenada revetlla popular me vaig trobar una taquilla als morros per veure un concert.

Aquest cap de setmana passat va tenir lloc la representació de la festa dels Moros i Cristians amb què l’Associació de la Festa Moros i Cristians ens recorda que Lleida és la ciutat on s’han documentat els orígens més antics d’aquestes festes ja al segle XII. A més, enguany he tingut l’oportunitat de viure la festa des de dins perquè se’ns va proposar als autors de l’imprescindible best-seller “Lo lleidatà és fàcil” redactar els parlaments de la batalla final. Ha estat un goig poder col·laborar-hi. De veritat.

I ara per acabar de rematar-ho ens queda l’Aplec del Caragol. “Lleida cada any fa un aplec / amb la crida d’un bon tec./ I a redós de la Seu Vella, els caragols són l’estrella!”, aquests són els versos de l’última pàgina del conte “La caragolada” en el qual el Patufet descobreix els caragols a la llauna i que pot servir com a explicació així ràpida de la festa de l’Aplec. Una festa organitzada per la Federació de Colles (FECOLL) i que porta a Lleida milers de visitants. La FECOLL és una entitat que, a part de muntar els tres dies de festa gastronòmica, organitza accions solidàries -per exemple el finançament de la construcció de la casa Aplec del Caragol per a habitatges a Yerronipalli a través de la Fundació Vicente Ferrer-, és dinamitzadora del Centre Històric, dóna lloc a actes culturals en la seva seu social i promociona Lleida a l’exterior amb lo Caragol Tour. Per exemple, en motiu de la setmana cultural de l’Aplec aquest dijous a l’amfiteatre dels Camps Elisis té una cantada d’havaneres i una juerga carrinclona amb la Violeta, lo Machinet, lo Boira i la Banda del Canyeret. Tremendo. No s’ho perdi.

He titulat l’article amb un refrany popular català referent al maig i acabo amb un altre refrany popular que diu “De maig a l’agost, ni caragols ni most”. Mirin, amb el most no m’hi posaré, però los caragols del maig que no me’ls toquin... Realment, quanta gent a Lleida deu preferir l’Aplec a la Festa Major? Bon Aplec!

(Article publicat al Nació Lleida el 19/5/2016)

Parlaments de batalla Moros i Cristians Lleida 2016

INTRO

VEU EN OFF: Cap a l’any 800 la ciutat de Lleida no ere gran cosa que diguéssim: una torre redona, una miqueteta de castell, un sarpat de cases de fang i uns visigots amb noms raríssims vivint-hi: Xindasvint, Recesvint, Dagobert, Sigibert, Sisebut, Suintila... no podíem nar bé de cap manera així. L’únic que tenien de bo és un tresor que diuen van dixar a Lleida i que afededeu ningú no sap pas on deu ser. Qui el trobi tindrà l’IBI gratis durant uns quants anys.

Després d’aquesta època d’avorriment, els àrabs que van arribar per l’estret de Gibraltar se van plantar a Lleida de seguida, és que en aquell temps encara no existie la rotonda de l’Agustí Mestre. Poca broma, quins paios los àrabs!, van ser los artífexs de la sèquia de Pinyana. I aquí estem, a la suda de Medina Larida del segle XII,  amb les  vistes a les hortes de Vallcalent, lo camí de Granyena i Fontanet lo Curt.

ESCENA 1 –Diàleg guàrdies moros-

 (Els dos guàrdies arriben després de fer una ronda)

GUÀRDIA MORO 1: Ja hem anllistit la ronda i, apart de natres, no hi ha més moros a la costa.

GUÀRDIA MORO 2: Ansacte. Ara mos quedem aquí tranquil·lets a guanyà-mos lo jornal sense fotre re, que ja hem fet prous tomets. M’hai portat l’arradiet per sintir lo partit del Larida Esportiu.

GUÀRDIA MORO 1: Astupendo, avui mos juem la promoció contra l’Espòrting de Dàniyya. Sisquere anguany l’àrbit no mos foto lo partit anlaire.

VEU EN OFF: Han passat unes setmanes després de la incursió sorpresa. La gent de Medina Larida seguix la seua vida amb la barreja de l’aulor del Sequestrene i la de txana de tossino. Les tomateres s’amparcellen, les safranòries s’ansufaten i a la suda...

ESCENA 3 -arribada missatger cristià-

(Els guàrdies moros que vigilen la fortalesa)

GUÀRDIA MORO 1: Hostiqueta, qui és aquet paio que s’anfile per la falda del castell tan mal fargat? Afededéu que va fet un accihomo!

GUÀRDIA MORO 2: No ho sé pas, pero no fot cara de moro. Ràpid, avisa la Saïda i que vingo pac aquí alego!        

GUÀRDIA MORO 1: Saïda!! Un missatger!                                                                             

(Lo guàrdia 1 va a buscar la Saïda)

MISSATGER: En dia d’avui, 15 de maig de l’any 1149 de nostressinyó, i en nom de la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, esposa d’Ermengol VI comte d’Urgell, companya de botifarra de Guillem Ramon de Montcada, del llinatge de...

GUÀRDIA MORO 2: (Interrompent) Espera, espera, espera. Apara l’alto, capdecony, que això no és “Lo senyor dels anells”! Avere, ndéu busques tu aquí?

MISSATGER: Vull parlar amb lo vostre cabdill!!!

GUÀRDIA MORO 1: (Dirigint el cap cap a dins del castell) Saïda, aquí hi ha un paio astrafalari que demane per tu, diu que porte un missatge de la comtessa Arsenda de Cabrera. Deu ser que se’ls ha tornat a acabar l’allioli pels caragols.

AL-MIKNASIYYA:  (Des de dins del castell) Dí-li que s’aspero, ara’m poso los queds i baixo, que ancara vai amb salèncios!

GUARDIA MORO 1: Un moment, si us plau, en breus moments serà atès per la nostra Saïda Al-Miknasiyya. No es retiri.

(Sona durant uns segons la música típica d’espera de contestador mentre baixa la Saïda i se pot sentir un “està siendo procesado”)

AL-MIKNASIYYA:  Dis-me txiquet, que mane?

MISSATGER: Porto un missatge de la meua capitana, la comtessa Arsenda de Cabrera.  Hem vingut per capturar Lleida i convertir-la en ciutat cristiana. Esteu rodejats: les tropes cristianes envolten tot lo turó de La Seu Vella. Tenim hosts instal·lades a tots els punts estratègics: (Assenyalant amb el dit) al Turó de Gardeny, al Tossal de la Moradilla, a la Cerdera i a la clamor de la Femosa. Tenim més de mil soldats a baix a Fernando esperant per atacar si fos menester, i un sarpat més que venen pel Polígono. Estan fent cua a la rotonda del cimintiri encara. Abandoneu la ciutat de forma pacífica i evitareu un innecessari bany de sang. Lluiteu, i veureu los vostres soldats travessant lo pont d’asquena!                              

AL-MIKNASIYYA: I cà! Que t’has pensat tu, pocassustància? Dí-li a la bleda de la teua ama que ni se li passo pel cap d’atançà’s, que li fotré un bardo que l’ambarcaré a dalt a la Gremial! Medina Larida és mora, i seguirà sent mora, pels segles dels segles. Torneu-vos-en a les vostres corralines pallareses, urgellenques i Anglesoles, bàrbars! Ascunilleu-vos a les muntanyes i no en sortiu mai més! Resistirem!

(Sona la cançó “Resistiré” del Duo Dinámico)

ESCENA 4 -avançament capitana cristiana-

(Arriben les tropes cristianes)

ARSENDA: Gent de Medina Larida, sóc la comtessa Arsenda de Cabrera, filla del vescomte d’Àger, néta de...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... no’t faigos tan lo grande que ja sembles lo Pablo Iglesias, sabem que ets la paa que mane als quatre arroplegats de l’Urgell.

ARSENDA: Aquet cop no venim sols els urgellencs. No mos astossinareu com a la batalla de la Caparrella, quan la mitat de la tropa se va quedar atrapada perquè un veí no mos dixae travessar cap a la ramaderia Pifarré. Avui mos acompanyen les hosts d’Anglesola i del Pallars, i hem format un exèrcit prou gran com per assegurar-nos la victòria. Som tants, que fins i tot hem hagut d’aparcar cavalls a darrere’l Pryca. Observo amb preocupació que a Medina Larida cada cop hi ha menys aparcament per a cavalls i més zona blava. I també heu apujat l’IBI, i heu fet posar radars, n’hi ha un a baix a Boters que mos ha fet un retrato. Alliberarem la ciutat de la vostra opressió impositiva i farem que per nar a vere un aspectacle a la Llotja no calgo demanar un crèdit al banc! Per cert... Que ia no tiniu lo Pep Tort per aquí?

AL-MIKNASIYYA: No m’acalentos lo cap! Qui mos fotrà fora? Tu? Au, ves a fer-la petar al banc del sinofós. Agafa’l portante, i brillo! Fot lo camp o t’ampastraré al trebòl dels Jusgats! (Assenyalant amb lo dit cap als jusgats del Canyeret)

ARSENDA: Què passe, no voleu lluitar? Teniu por que se us ascagarrínon les tropes? Abandoneu la ciutat ara, o prepareu-vos per la batalla!

AL-MIKNASIYYA: Ah, sí? Aspavil, tu ho has volgut: tropes, a per ells! No tingueu compassió!

(Comença la batalla)

ESCENA 5 -diàleg 1 entre capitanes-

AL-MIKNASIYYA: Atureu la batalla! No vull veure la nostra ciutat tenyida de sang musulmana i cristiana! Ancabat hi ha una fenyada a llimpiar de cuidado, que encara no s’ha inventat ni’l ròdex ni’l Mister Proper. Armanda, Griselda o com te digos: no vessem més sang inútilment: lluitem les capitanes, tu contra jo, i qui guanyo se queda com a mestressa i sinyora de la ciutat.

ARSENDA: Personalment me sembla una proposta acceptable. Lamentablement, no puc prendre jo sola aquesta decisió, perquè a la meua tropa hi tinc uns cupaires. I necessito la seua aprovació per tirar endavant aquest procés.

AL-MIKNASIYYA: Tu rai! Jo a la meua tropa n’hi tinc quatre de Ciudadanos, i de ves en cuando hai de soltar alguna frase en castellano, pa’ que astígon contentos, mecatxis! Sisquere tus cupaires no tàrdon tres mesos, como a Can Fanga!

ARSENDA: (Dirigint-se a un soldat cristià cupaire) A vere, cupaires, com ho veieu?

(Un grup de deu soldats cristians -els deu cupaires- es reuneix en rotllana durant 5 segons i murmura)

CUPAIRE: Mos semble bé la proposta, comtessa, però només si la persona que lluite no és vostè. Volem que tota la tropa se senti representada en aquest combat, eixamplant horitzons. Per això, te demanem que facis un pas al costat.

ARSENDA: Perlamordedéu! Jo sóc la líder i qui us ha portat fins aquí! Sóc la vostra heroïna! Ara no em podeu dixar de banda! O Arsenda o mai!

CUPAIRE: Dona, si vols ho consultem a l’assemblea, però no ho podem pas decidir avui: ja saps que anem a poc a poc perquè anem lluny.

ARSENDA: D’acord, faré un pas al costat, però només si jo trio a qui ha de lluitar per mi. I triaré al cavaller Guillem d’Urgell, fill del noble Bernat d’Almenara i Ermessenda de Camarasa, del noble llinatge...

AL-MIKNASIYYA: (Interrompent) Que sí, que sí... Que vingo cap aquí! Que ja tinc ganes de tallar-li lo cap i enviar-vos a tots als collons d’Andares!

GUILLEM: En guàrdia!

(Comença el duel amb el Guillem, i immediatament el substitueix Arsenda)

ESCENA 6 -diàleg 2 entre capitanes-

(La capitana cristiana Arsenda derrota a la Saïda mora Al-Miknasiyya)

ARSENDA: Au! Ja ham anllistit. Tururut mangala Al-Miknasiyya. Sisquere tinguésseu un nom més fàcil, afededéu!. T’he deixat més escaldada que si t’hagués futut un capot a la botifarra.

AL-MIKNASIYYA: Oh! Comtessa Arsenda, no em mateu com si fos un pollastre de la Guissona. Lo que vulgueu que faigui ho faré.

ARSENDA: Aaaaaah txiquetes! Com canvie la cosa, eh? Avere, tampoc tinc pas ganes de fer mondongo amb tu i portar les gandutes a vendre a l’escorxador. Pero ara que ho dius... potser te faré patir una miquirrina.

AL-MIKNASIYYA: Compliré tot lo que vos me demaneu senyora comtessa.

ARSENDA: Dixa’m pensar... Mira, te portaré l’últim ressibo de la llum i avere si entens tot lo que hi pose.

AL-MIKNASIYYA: No! Això és una tortura massa gran que no podria suportar aquesta humil persona que ha caigut derrotada com lo campanar de Rosselló.

ARSENDA: Vaaaaaale, ja te’n buscaré una altra... per redimir lo teu pecat me llegiràs vint-i-cinc vegades lo text del pacte entre PSC i Ciutadans a la Paeria.

AL-MIKNASIYYA: No puc complir aquesta sentència que em condemnaria al meu pitjor dolor. Prefereixo morir amb dignitat recordant aquesta ciutat. I ja de pas, a veure si així me dediquen un carrer, perquè aquí per poc que faigos ja te’n donen un.

ARSENDA: Vataqui... Tu lo que vols és ser més famosa que lo Pepito de la Fonda i lo Postureig de Lleida. No patiu que no us clavaré mon punyal, més que res perquè me quedaria tot escatxigat de sang. Demaneu perdó i us deixaré escapar, que a l’airoport d’Alguaire hi ha un avió esperant-vos ple de jubilats per nar cap a Penyíscola.

AL-MIKNASIYA: Lo que maneu se farà. Deixaré enrere Medina Larida enmig de la tristesa que me commou. L'Orient hi deixà la seva sang de roses, la mitja lluna càlida del seu minvant eterni,  enllà d'un gran silenci de persianes closes, un riu profund corre per una nit d'hivern.

ARSENDA: (Interrompent-la) Va, no me vingos amb monsergues que això t’ho has copiat del Màrius Torres. Au, camina que t’asgarrono. I vatres també, foteu lo camp! Que el foc de la batalla se convertixo en festa... Foteu-li txera al castell!!!!

(Ampessen los focs)

Benvolgut Albert

Permet-me que me dirigeixi a tu amb la cordialitat amb què sempre hem parlat i el bon tracte mantingut des de que ens coneixem fa cosa de quatre anys, quan a uns quants pesats se’ns va acudir aquesta idea de demanar una assemblea informativa per tal que poguéssiu exposar-nos les vostres idees i intencions després d’una primera temporada poc comunicativa, tal i com vau reconèixer. 

El 18 de maig de 2013 fèieu aquesta primera assemblea on crec que a molts abonats -perquè no som socis, recordem-ho- ens va convèncer la teua gestió. Recordo algunes frases teues que tots compartíem: «si no hi ha ingressos no hi ha projectes», «què preferiu, estar a 2B nets o a 2A amb un forat de 10 quilos?», i a més ens informaves que fèieu gestió econòmica mes a mes amb el mètode dels «ingressos consolidats», expressió que has repetit un fotimer de vegades i que consisteix en no comptabilitzar un ingrès fins que realment no es té. Perfecte, tots contents. A més acabaves la intervenció dient que a maig de 2013 els ingressos superaven en 100.000 € les despeses. Finalment es va reconèixer un superàvit de 18.500 €. Els que ens ho vam creure estàvem més eufòrics que un regidor de Ciutadans davant d’un cartell bilingüe, sobretot si recordàvem com havia acabat la Unió Esportiva, en pau descansi. 

El 14 de juny de 2014 es feia la II assemblea. Allí hi era per escoltar-te com a president del club que du el nom de Lleida. Perquè es digui Unió, es digui Esportiu o es digui uns quants paios de Lleida que foten bardos a la pilota, aquest club me’l sentiré meu. En aquesta ocasió es va fer famosa una altra de les teues frases «no gastem ni un euro que no tenim», dita amb aquella entonació tan característica teua començant parlant fluix i acabant fort. Ens vens que el principal objectiu econòmic és «ser sostenibles», ens anomenes els quatre pilars bàsics en els quals el club es sosté: «il·lusió, humilitat, ambició i compromís» i ens soltes un superàvit de 35.000 €. Alça Manela! I tots una altra vegada convençuts. Olé, olé. En aquesta assemblea també mos vas vendre el Museu del Lleida pel setembre de 2014, punyetero, com en saps de tocar la fibra quan vols, eh? 

I el 16 de maig de 2015 hi tornem a ser, allà dalt al Castell, a interessar-nos per com va la pestanyó al club. Escoltem un altre cop el «club sostenible» i els «ingressos consolidats» i un saldo positiu en aquest banc amb qui treballes, que se veu fa les transferències tard, de 15.000 €. I una altra vegada tots contents i rient perquè la gestió econòmica era digna de ser explicada a Oxford. I tornava a sortir el Museu del Lleida, que com si d’un estudiant maldestre de l’ESO fos el tornem a deixar pel setembre. Un any després el Museu està més desaparegut que els votants d’Unió. 

Però, vet aquí, que enguany no sé què ha passat Albert. Uns «ingressos consolidats», una sostenibilitat i un «no gastarem ni un euro que no tinguem» i patapam, els jugadors amb nòmines pendents des de fa mesos. Què ens has fet Albert, tan feliços que érem amb la suposada bona gestió econòmica del club? Com és que ara es deuen quartos fins i tot a jugadors de la temporada passada? Entenc que hagi pogut haver una tensió de tresoreria imprevista sobretot treballant amb els pressupostos ajustats amb què es treballen, però tant costa explicar-ho clarament? Se’ns ha quedat a tots una cara que ni el cartell de la Festa Major. 

I també sé, Albert, que fareu el possible per abonar tots els pagaments i que hi deveu estar treballant sense parar. Però home, no calia haver arribat a aquest extrem, això del «cria cuervos» i de bloquejar watsapps és molt lleig. I més per vosaltres, que esteu tan pendents del que diuen els periodistes i del que es diu a les xarxes socials. El comunicat dels jugadors fou demolidor i penso que això és el que mos va saber més greu a tots. Que l’Idiakez parli de «situació personal límit» i de «temporada trista i surrealista perquè estan més patint que disfrutant» ens va fer més mal que la situació econòmica en sí. La comunicació i les bones maneres entre persones no poden fallar mai i en això a la directiva us ha fallat la humilitat i el compromís que tu mateix pregonaves. 

I ara a gaudir del play-off, a omplir el camp i li dius a ton germà Jordi que comenci a buscar jugadors per a 2A, que té un molt bon ull fitxant… però ei, amb humilitat, compromís, il·lusió i ambició. I no gastant ni un euro més del que tinguem. No fos cas.

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 11 de maig de 2016)

Prince (I) - 1999

Hi ha hagut quatre icones musicals que van marcar la dècada dels vuitanta: Madonna, Michael Jackson, Bruce Springsteen i Prince.

Prince Roger Nelson va néixer l'any 1958 a Minneápolis fill del pianista i de la cantant del trio de jazz Prince Roger, d'on sortí el nom del seu fill. Als set anys el jovenet Prince comença les seues classes de piano i amb només deu anys ja anava al seu primer concert, el seu padrastre Hayward Baker el portà a veure James Brown. Perquè es facin la idea i poder comparar, un servidor va anar a veure el seu primer concert als quinze anys i fou de la Década Prodigiosa. Igualet. Als dotze anys s'escapà de casa per anar a viure amb el seu pare ja divorciat. També viu a casa del seu íntim amic Andre Cymone, qui tornarà a sortir per l'article. En aquestes dates son pare li regala la seua primera guitarra i amb tretze anys el paio ja domina varis instruments.

L'any 1972, fitxat per la germana d'André, entra a formar part del grup col·legial Grand Central, grup pel qual també hi passaren el futur súperproductor Terry Lewis i el cantant Morris Day. Prince, ja començant a fer-se veure que el seu ego podia amb tot el que l'envoltava, el canvià de nom per anomenar-lo Champagne. Prince escriu les cançons barrejant folk, funk i rhythm and blues.Veient que això de la música li tirava més que un cartell en castellà als regidors de Ciutadans, Prince deixà els estudis als setze anys per dedicar-se, ara ja sí, a jornada completa al món de la música. Primer treballa al voltant del grup Flyte Time amb el bateria Jellybean Johnson i el cantant Alexander O'Neal, noms bàsics de la música negra dels vuitanta. El seu primer contracte en un estudi de gravació fou per la part instrumental d'un disc d'un tal Pepé Willie. Superava tant en talent el petit geni a l'artista del disc que l'any 1986 es reedita sota el títol de "The Minneapolis Genius: 94 East". Després de Memphis, Detroit i Filadèlfia i gràcies a aquests noms podem parlar també d'un so Minneápolis.

Al mateix temps enregistra les seues primeres maquetes que de seguida causen un gran impacte, les olora Owen Husney, i tenen com a conseqüència la signatura d'un contracte milionari amb la discogràfica Warner. L'"única" condició que posa Prince és que ell pugui fer el que li doni la gana amb la seua música. Així l'any 1978 surt el seu primer disc "For you", produït per ell mateix (yo me lo guiso yo me lo como) i que no ven allò que tenia previst i el cost del disc acaba triplicant-se d'allò que hi havia pressupostat. El seu primer single fou "Soft and wet" que està silenciada en tots els vídeos de Youtube però que els hi puc deixar el sampleig que feu MCHammer l'any 1990. Sort del single, que va vendre 350.000 còpies i es col·locà ben amunt en les llistes de rythm and blues per compensar les xifres de vendes del disc.

El gener de 1979 s'entrena en el teatre Capri de Minneápolis en una gira en directe acompanyat de l'amic André Cymone, el guitarra Dez Dickerson, el bateria Bobby Z i els teclistes Matt Fink i Gayle Chapman que formarien la banda d'acompanyament de Prince amb el nom de The Revolution. Aquell mateix any, a l'octubre, es publica el seu segon disc "Prince", que només aparéixer ven de patac mig milió de còpies, i això que s'havia fet només en un mes i mig i els de Warner estaven cagats després de fracàs econòmic del primer. El single "I wanna be your lover" arriba a disc d'or. Aquest èxit el porta a creuar l'Atlàntic i l'any 1981 debuta a Londres. Només fa un concert al London Lyceum. N hi havia ni Déu al públic. Al juliol es publica un disc dels The Time (el grup de Morris Day, a qui he anomenat fa tres paràgrafs) amb cançons escrites per Prince sota el pseudònim de Jamie Starr. Es comencen a veure els seus dots instrumentals i de lletrista. Es van extreure quatre singles del disc -"Why you wanna treat me so bad", "Still waiting", "Sexy dancer" - però cap tingué un excessiu èxit, va passar el contrari que en el primer disc. Els aviso que costa molt trobar cançons de Prince, no són ni a Spotify i moltes ni a Youtube.

El 1980 publica "Dirty mind", un desastre de disc que Prince va voler gravar sol a casa seua perquè ell solet era prou bo per fer-ho tot. Quan encara no era prou conegut el Rolling Stones el van fitxar per obrir la seua gira, i en el seu primer concert va haver de deixar l'escenari perquè li van fotre ampolles al cap, al dia següent li van llençar una bossa de basura a sobre, marxà plorant de l'escenari i abandonà la gira. A finals de 1981 edita "Controversy" que torna a superar el milió de còpies venudes però la consagració definitiva li arriba l'octubre de 1982 amb el cinquè disc "1999" que té un èxit tremendo. La cançó que més hi influí fou el segon single "Little red corvette", una fusió de rock i funk amb un reconegut solo de guitarra que l'artista havia escrit en el seient de darrere d'un Ford Edsel després d'haver-se quedat dormit. També és d'aquest disc la coneguda "1999"... potser són les dos millor cançons seues?

Prince no té prou amb tot això, li queda la seua faceta d'actor i a finals de 1983 comença el rodatge de "Purple rain" durant set setmanes amb un cost d'un milió de dòlars per setmana. L'avançament de la banda sonora fou "When doves cry" (1984) que ven dos milions de discos i es converteix en el single més venut aquell any, i això que va cometre l'excentricitat d'esborarr la pista del baix en l'últim moment. El 27 de juliol s'estrena la pel·lícula, que recapta un milió de dòlars cada dia durant dos mesos. La pel·lícula guanya l'Òscar a la millor banda sonora i el disc guanya un Grammy -els dos premis més grossos- i ven un milió de còpies en una setmana. També són èxits del disc "Let's go crazy", "I would die 4U" -Prince posa de moda substituir les paraules to i you per 2 i U-, "Take me with U" i "Purple rain", aquesta última sonada fins a rebentar. El cost de producció cobert en escreix. Potser que el president del Lleida Esportiu pensi en gravar discos. Comença una monumental gira pels EUA amb dos milions d'entrades venudes i promocionant una nova percussionista i cantant Sheila E amb qui gravaria el duet "A love bizarre" (1985). "Purple rain" és el setè disc més venut de la dècada dels vuitanta.

L'any 1985 se l'ofereix participar en la cançó "We are the world" -sí que hi participa Sheila E- però denega la seua presència dient que ell no vol cantar amb ningú -tornem amb el seu ego- però a canvi cedeix al projecte USA for Africa el tema "Four tears in you eyes". Aquest fet li comportà el primer gran atac fort de la premsa. El segon fou a Londres quan se li va fer entrega del guardó al millor artista internacional del 85 quan es despatxà amb poques paraules, no volgué fer declaracions a la premsa i se'n tornà pitant cap a casa. A partir d'aquí la carrera de Prince disminuirà en qualitat musical i augmentarà en polèmiques amb la premsa i les discogràfiques. Així que, aquest mateix 1985 deixa Warner per Paisley Park i debuta en el nou segell discogràfic amb "Around the world in a day", un disc potser del pitjor que ha fet però amb un parell de singles d'èxit: una de bona "Raspberry Beret" i una de dolenta "Pop life".

Continuarà...