Sugarhill Gang - Rapper's delight

Un dels singles de vinil que li tinc més carinyo és el "Rapper's Delight" dels Sugarhill Gang. El tinc ben guardadet com si fos una subvenció agrícola d'aquelles que rebia la duquessa de Alba pels seus latifundis i que no li tributava.

Hi ha cançons, que per molt que s'inventin els CD's, el so MP3, l'Spotify i tots els adelantos que li vinguin al cap, per ser conscients del que representen aquestes cançons, cal escoltar-les en vinil, i més concretament en single de 45 rpm. I en aquell any 1979, així com en alguns pocs posteriors i alguns d'anteriors, de cançons per escoltar en single se'n van fer un bon fotimer. Des del "Ring my bell" d'Anita Ward, al "Born to be alive" de Patrick Hernandez, el "Send me an angel" de Real Life, "Rama lama ding dong" de Rocky Sharpe & the Replays, "Cuba" i "Que será de mi vida" dels Gibson Brothers, "D.I.S.C.O." d'Ottawan, o els clàssics que feien servir els disc-joqueis quan havien d'anar al lavabo: el "Disco Samba" de Two Man Sound i el "Rock collection" de Laurent Voulzy... i molts més, que si em poso a enumerar-los tots ocuparia més volum que totes les querelles que volen presentar aquells éssers suprems anomenats fiscals.

Tornant als Sugarhill Gang, eren un trio de músics americans (Wonder Mike, Big Bang Hank i Master Gee) que van ser reclutats per la productora Sylvia Robinson. Aquesta curiosa senyora va fundar una discogràfica que volia apostar per un tipus de música novedós en aquell temps: el rap.  El que es considera primer rap de la història fou el primer single que es gravà en aquesta discogràfica i fou justament el "Rapper's Delight" que comentava anteriorment. Fixi's que el títol de la cançó ja diu per on han d'anar els tiros, les delícies del rapper, tot i que la traducció castellana deia una altra cosa tal i com poden comprovar a la foto del single. Un dia caldria fer un article sobre les traduccions dels títols dels singles. L'altre single publicat per la productora fou "The message" (1982) de Grandmaster Flash and the Furious Five.

Els rapers dels Sugarhill Gang

El hit "Rapper's delight" es convertí en un èxit l'any 1979 tot i que no arribà al nº1 de les llistes, un trist nº36 als EUA però un nº3 a Europa. La cançó és història i la revista Rolling Stone l'ha escollit en la posició 248 de les seues 500 Greatest Songs of All the Times, El gènere rap o hip-hop nascut aleshores va haver d'esperar 11 anys en tenir un èxit al número 1 de la Billboard americana, i fou gràcies  al "Ice ice baby" de Vanilla Ice. No, MC Hammer amb el seu "U can't touch this" no arribà al nº1 com molta gent es pensa.

Si vostè és de les generacions més modernes segurament li sonarà perquè l'any 2002 unes xiquetes anomenades Las Ketchup van "versionar" lliurement aquesta cançó durant la tornada del seu internacional, diguem-ne que hit, "Aserejé". Fixi'n-se en la poesia de la cançó adaptada que ha d'intentar cantar fent els gestos característics que s'han de fer determinades cançons considerades de l'estiu. Segueixin amb atenció, és poesia pura:

I said a hip hop the hippie (Aserejé ja de je de jebe)

to the hip hop, a you don't stop (tu de jébere sebiuouva)

the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie (majabi an de bugui)

to the rhythm of the boogie, the beat. (an de buididipí).

Els Sugarhill Gang van publicar altres singles de molt menor èxit com "Eight wonder" (1980), una versió pròpia del "Apache" (1981) dels The Shadows i "Livin' in the fast lane" (1984). Aquesta setmana als 57 anys ha mort a causa d'un càncer Henry Lee Jackson, el Big Bang Hank dels Sugarhill.

No sé si és tot el què vol saber sobre el Rosetta-Philae

Aquesta setmana ha tingut lloc un esdeveniment històric. No, no em refereixo a la votació (perdó, procés participatiu no referendari) que també és històric ni al fet de conèixer que José Antonio Monago no necessita dosis de viagra en els seus viatges a Canàries. Em refereixo a un fet científic. I en aquest punt ja acabo de perdre un sarpat de lectors i lectores del bloc... ah la ciència... 

Suposo que en algun lloc haurà vist que aquesta setmana un robot anomenat Philae i a través d'una sonda especial de nom Rosetta, s'ha aconseguit fer-lo aterrar (hauríem de dir acometar per ser estrictament correctes) a sobre del cometa 67P, nom pels amics del cometa Churyumov-Guerasimenko descobert l'any 1969 pel científic ucrainés Klim Churyumov gràcies a unes fotos que havia fet Svetlana Guerasimenko a un altre cometa, el 32P Comas-Solà (en honor aquest últim al barceloní Josep Comas-Solà que el descobrí des de l'observatori Fabra). El nom del cometa fa referència al fet que ocupa la posició 67 en la llista de cometes descoberts i la P fa referència a què és un objecte periòdic, cada 6 anys i mig dóna el tomet pel Sol. La forma del cometa em recorda la dels ànecs de goma amb què juga la canalla a la banyera, aquí hi trobarà una galeria de fotos del cometa i aquí una curiosa comparativa de la mida del cometa amb algunes ciutats europees.

La missió ha estat un èxit tot i que els periodistes remarquen les errades que ha tingut, un d'ells ha arribat a preguntar a un dels enginyers de l'equip "No hauria d'haver dissenyat la nau d'una altra manera?"... La roda de premsa ha tingut polèmica inclosa per culpa d'una camisa amb dibuixos e senyores en roba interior que portava l'enginyer Matt Taylor que ha demanat disculpes per les ofenses generades. Bé, pensin que abans s'havien enviat robots a la Lluna, a altres planetes, a satèl·lits i fins i tot a asteroides... però no a cometes. Un avenç històric fabulós. Impressionant.. d'aquells que els professors hauríem d'explicar a les classes de física i ensenyar-lo als alumnes. Sí, sabem que no ha sortit tal i com es desitjava que hagués sortit, un mal rebot en el moment de l'aterratge ha fet que les seues bateries no puguin recarregar-se amb els raigs solars -per polítiques europees no van deixar posar generadors nuclears com fa la NASA-, però Philae no ha mort. Qui sap si quan el cometa s'apropi més al Sol... diguem que està hibernant. Philae continua sobre el cometa, ha pogut completar alguns experiments i va enviar unes primeres informacions.

Les cares dels científics de l'ESA pocs instants abans que s'apagués la comunicació amb Philae

Últimes dades transmeses per Philae

I què hem d'anar a fer a estudiar un cometa? Doncs perquè potser aquest cometa ens explica els ingredients i la recepta de la formació del Sistema Solar, i sí, el Sistema Solar també inclou a vostè, a Monago i a Pablo Iglesias. El Sistema Solar es calcula que es va formar fa 4.500 milions d'anys, i els rosangos de la seua formació van quedar escampats cap allà passat Neptú, allí formen un anell anomenat cinturó de Kuiper i encara més lluny formen una espècie de núvol format per escurrualla sideral anomenat núvol d'Oort. I els cometes vénen de per allà dalt... així que estudiant un cometa potser sabrem més coses, no?

S'han fet missions per atansar-nos a cometes, però mai s'hi ha aterrat. L'any 1986 cinc naus espacials (una europea, dos russes i dos japoneses) van anar a xafardejar el Halley, la missió europea Giotto va apropar-se fins a 600 km del nucli del cometa. El 2001 la missió Deep Space 1 de la NASA s'apropà al cometa Borelly. Al 2004 la missió Stardust de la NASA va aconseguir portar pols del cometa Wild 2. I el 2005 la missió Deep Impact, també de la NASA, estudià el material alliberat en disparar un projectil sobre el cometa Tempel 1.

Algunes dades sobre el tema que li poden interessar, o bé potser no l'interessen gens però si més no són curioses:

• Aterratges anteriors a altres cossos que vaguen pel Sistema Solar, com podria acabar Catalunya segons el ministre Margallo: Lluna (1966), Venus (1970), Mart (1977), els asteroides Eros (2001) i Itokawa (2005) i a Tità (2005), satèl·lit de Saturn. 

• La nau Rosetta té una massa de 3.000 kg, dels quals més de la meitat són combustible. Té 24 propulsors i panells solars de 14 m. 

• La sonda Philae fa uns 100 kg de massa i fa un metre d'altura. Els trepants que no van funcionar en el moment de l'aterratge podien perforar fins a 20 cm.

• 6500 milions de quilòmetres ha recorregut Rosetta des de que va ser llançat el març de 2004. El dibuix de la trajectòria seguida dóna idea de la gran quantitat de matemàtica meravellosa que hi ha en aquest missió.

• La velocitat que portava el Rosetta en el moment que va soltar Philae, era de 40.000 km/h. L'operació tingué lloc a pocs centímetres del punt on s'havia previst.
• Les dades que envia Philae  mitjançant ones electromagnètiques des del 67P triguen 28 minuts en arribar a la Terra, ara és a una distància de 511 milions de quilòmetres de la Terra.
• L'experimentació durarà fins que el cometa passi tan a prop del Sol que es desintegrarà.
• La missió ha costat 1400 milions d'euros, 0,20 € per persona i any si compten els habitants dels països europeus que participen en l'ESA. Anar al cine a veure Interestellar li costarà més de 8 €: http://scienceogram.org/blog/2014/11/rosetta-comet-esa-lander-cost/

I un altre sarpadet de coses...

• Pàgina web de la missió Rosetta: http://rosetta.esa.int/

• Animació interactiva en 4D (espai-temps) en la qual pot moure's en el temps i en l'espai per saber on és Rosetta:  http://sci.esa.int/where_is_rosetta/

• Maqueta del Rosetta per a nens: http://esamultimedia.esa.int/docs/rosetta/RosettaModel.pdf

• El robot Philae va descendir del Rosetta fins arribar a posar-se sobre el cometa. En aquesta animació es veuen algunes fotos que Rosetta va fer a Philae mentre baixava:

• Vídeo resum dels 12 anys a l'espai del Rosetta:

• Vídeo sobre la maniobra de descens i aterratge del Philae sobre el cometa:

• Vídeo de la missió en dibuixos animats... Al cap i a la fi són uns catxondos els de l'Agència Espacial Europea (ESA).

• Foto feta a 3 km d'alçada del cometa:

Conclusió: estudiïn ciències, estudiïn enginyeria...

Cream - Sunshine of your love

Si he d'escollir els 4 millors discos de la música tinc ben clar quins serien però no m'atreviria a posar-los en ordre de l'1 al 4. Aquests discos són el "Let's dance" de David Bowie, el "Synchronicity" de The Police, el "What's the story morning glory" d'Oasis i el "Disraeli gears" dels Cream. I de tots aquests me quedo amb l'últim per fer l'article.

Els Cream es van formar quan el gran (grandíssim) Eric Clapton havia deixat els Yardbirds i els Bluesbreakers de John Mayall havent arribat a la glòria bluesística, de fet Clapton deixà el grup la mateixa setmana que el disc "Bluesbreakers" -on a la portada destaquen Mayall i Clapton- arribava al top de les llistes. Ja tenim veu i guitarra. El baix se'l va endur Clapton dels mateixos Bluesbreakers i també després d'haver passat pels Manfred Mann, un tal Jack Bruce. I ara falta el bateria, i en van buscar un de cotitzat que treballava per molta gent a l'hora però format en l'escola del rythm'n'blues londinenca, el pèl-roig Ginger Baker.

Els tres van decidir format un trio, un trio que volia dedicar-se al blues més purità del món i que acabaria sent el primer supergrup de la història del rock. S'estrenen l'any 1966 amb el seu primer single "I feel free" apadrinats pel totpoderós Robert Stigwood (mànager dels Bee Gees i productor dels musicals "Hair", "Grease", "Evita"...) Aquest single fou la prèvia al seu disc de debut "Fresh Cream" (1967) que arribà al nº6 a les llistes UK. En aquest disc s'inclou també el tema de Muddy Waters "Rollin' & tumblin'" que 30 anys després popularitzaria Clapton en el seu premiat "Unplugged". Amb molt èxit a Europa, l'abril de 1967 marxen de gira pels Estats Units en ple moviment underground. El disc era molt bo però el directe permetia llargues improvisacions de guitarra que començaven a mitificar Eric Clapton.

El desembre de 1967 publiquen el gran, l'enorme, el suprem "Disraeli gears" que arriba al nº5 a UK però aquest cop també al nº4 als EUA,-un grup blanc de blues! un sacrilegi!- i que suposa la consagració del trio. És que si un disc com aquest no et consagra, ja pots plegar! En aquest disc hi ha himnes històrics com "Strange brew", cançó que es refereix a un estrany beuratge que no és res més que l'efecte de les drogues al·lucinògenes que es posaven de moda en aquells temps i que moltes altres cançons de l'època recorden. El millor tema dels Cream -i dels grans grans de la música- és "Sunshine of your love", amb un fabulós riff de guitarra de Clapton -a alguns potser us sonarà més l'horrible versió que van fer els Living Colour per la banda sonora de "True lies"- . La portada de Martin Sharpe també és de les mítiques, un testimoni d'aquella època amb un catàleg de símbols hippies: LSD, herba, còmics, camises rares i la permanent de Clapton. L'estil de la portada us recordarà també la de "Axis: bold as love" de Jimi Hendrix o la d'"Aoxomoxoa" de The Grateful Dead.

Uns mesos més tard, ja l'any 1968, i després d'arribar a l'èxit comencen els rumors de separació del grup. A l'agost d'aquell any publiquen "Wheels of fire" gravat un tros en estudi i un altre tros en directe a la Fillmore West de San Francisco. El disc millora encara més la marca de l'anterior arribant al nº3 a UK i sent nº1 als EUA, en plena dictadura musical dels Beatles. En aquest disc s'inclou el clàssic del misteriós bluesman Robert Johnson "Crossroads", que després esdevindria un tema recurrent de la carrera de Clapton en solitari.




El 25 i 26 de novembre els Cream decideixen acomiadar-se finalment del públic en dos memorables actuacions al Royal Albert Hall de Londres, en uns concerts que van tenir els Yes i Taste com a teloners. Oficialment es deia que "la seua música ha anat el més lluny que podia arribar". Només retirar-se del concert, Clapton i Baker ja anunciaven que formaven el nou grup Blind Faith amb Steve Winwood i després sortia el directe "Goodbye" (1969) gravat en aquelles dos nits de novembre. Els últims dos discos oficials del grup surten un cop ja desfet i són directes que recullen la llegenda ja formada pels Cream: "Live Cream" (1970) i "Live Cream vol 2" (1972). Per què matar-se més pensant els títols?

Jack Bruce va revitalitzar la figura del baix en els grups rock-pop gràcies a les seues llegendàries converses amb la guitarra solista de Clapton, així que va decidir continuar la carrera com a solista amb el disc "Songs for a tailor". Va ser un desastre. No va tenir gaire sort amb altres grups tampoc, primer els West, després com a Bruce and Laing... una trista carrera com a solista pel que potser és el millor baix de la música.

L'any 1993 Bruce i Baker van intentar refundar els Cream, però com Clapton anava ja d'un altre pal havent publicat el famós "Unplugged", van reclutar Gary Moore com a guitarra i solista i es van batejar com BBM, les seues inicials (Bruce, Baker, Moore). El disc "Around the next dream" té cert èxit incloent bones cançons com "Where in the world?", però clar, no és el mateix...

El millor baix de la història, o el baix del millor grup de la història, ha mort als 71 anys víctima d'un càncer al fetge.