Tal dia com avui, un 24 de setembre, però de 1501, naixia a la localitat italiana de Pàdua el matemàtic Girolamo Cardano. Cardano publicà un dels llibres més importants de la història de les matemàtiques l’Ars Magna, que va ser el primer tractat íntegrament d’àlgebra publicat en llatí. Al mateix temps Cardano és un dels protagonistes d’una de les històries amb més joc brut de les matemàtiques.
Tot comença amb Scipione del Ferro, un matemàtic que va aconseguir trobar les solucions d’un tipus d’equació de 3r grau (cúbica) que en aquells temps encara no se sabien resoldre. Abans de morir del Ferro va confiar el seu descobriment al seu alumne Antonio Maria Fior i al seu gendre Annibale della Nave. Al mateix temps, un altre eminent matemàtic, Niccolo Fontana conegut com a Tartaglia, estava treballant en la recerca de les solucions d’aquest mateix tipus d’equació. Així que Fior, fent-se el fanfarró aprofitant-se dels coneixements que li havia confiat del Ferro va decidir reptar Tartaglia amb 30 problemes que van proposar-se mútuament depositant-los davant notari per a què guanyés qui primer donés les solucions. Però a Fior li sortí el tret per la culata perquè del Ferro només li havia ensenyat a resoldre algunes equacions de 3r grau, en canvi, Tartaglia havia aconseguit trobar la solució general per a resoldre qualsevol equació de 3r grau, així que Tartaglia s’endugué el repte gairebé sense baixar de l’autobús i Fior es quedà amb un pam de nas.
I espereu que la cosa no s’acaba aquí, que el personatge del títol de l’article encara no ha aparegut. En el mateix moment en què passava tota aquesta història que acabo d’explicar Gerolamo Cardano, ajudat per Lodovico Ferrari, estava escrivint un llibre d’àlgebra i és clar, en un llibre d’àlgebra no podien faltar les equacions. Així que Cardano va contactar amb Tartaglia per a convèncer-lo que li expliqués la solució general de l’equació de 3r grau amb la promesa que ell no ho publicaria mai abans que Tartaglia. El jurament de Cardano va ser una cosa semblant a «us juro sobre els Sants Evangelis, que si em comuniqueu els vostres descobriments no els publicaré mai i els anotaré en xifra només per a mi, de manera que ningú pugui entendre’ls fins després de la meua mort». Poca broma! Cardano tenia un mètode propi de xifrar missatges que consistia en distribuir les lletres d’un missatge en una quadrícula i després acabar d’omplir la quadrícula amb altres lletres a la babalà.
Però el 1542 Annibale della Nave (que recordem que havia assistit a la confessió de del Ferro) li va explicar tot a Cardano. D’aquesta manera Cardano va poder publicar a l’Ars Magna les fórmules sense trencar cap jurament i sense remordiments de consciència. A partir d’aquí, emprenyament monumental de Tartaglia, encreuament de cartes amb paraules no gaire políticament correctes entre ells, debats públics amb Ferrari també pel mig… al final la solució salomònica històrica ha estat anomenar aquesta fórmula per a resoldre les equacions de 3r grau com a fórmula de Cardano-Tartaglia.
Resoldre equacions
La resolució d’equacions ens ajuda a modelitzar l’univers matemàticament. Les de segon grau fa segles que es coneixen; amb Cardano, Tartaglia i el pobre del Ferro vam resoldre les de tercer grau, Ferrari va resoldre les de grau quatre. El que va passar amb el grau cinc ho deixem per un altre article.
(Article publicat al Lectura el 24 de setembre de 2023)
Aquest passat curs 22-23 l’associació Lleimat formada per professors i professores de matemàtiques de les comarques de Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran i de la qual ja he parlat de les seues activitats en alguns articles va organitzar el 1r Isard matemàtic. L’Isard matemàtic és un concurs de resolució de problemes en grup destinat a alumnat de 1r i 2n de Batxillerat. El concurs es divideix en dos fases, una de rapidesa on cal resoldre 3 problemes en 20 minuts com a màxim i una segona part de 15 problemes en 60 minuts. En aquesta primera edició van participar 20 equips entre les seus de Lleida i Tàrrega i van resultar guanyadors els equips de l’Escola Vedruna de Balaguer i el de l’IES Ciutat de Balaguer.
Com és habitual en aquesta secció aprofito el mes d’agost per formular trencaclosques matemàtics per distreure el lector o lectora durant aquests dies de calor i enguany els plantejaré a partir d’enunciats d’aquest primer Isard matemàtic.
Repte 1: Si escrivim set nombres enters consecutius i la suma dels tres més petits és 33, quina serà la suma dels tres més grans?
Repte 2: En Pau puja les escales de casa seua saltant-les de 2 en 2 i les baixa saltant-les de 3 en 3. Si entre pujar i baixar ha fet un total de 20 salts, quantes escales hi ha a casa seua?
Repte 3: Una gallina pon 2 ous cada tres dies. Quants dies necessitaran per a que 4 gallines ponguin dos dotzenes d’ous?
Repte 4: Dins d’un calaix hi ha 2 parells de mitjons negres, 3 parells de vermells i 4 parells de blaus. Hi ha 3 mitjons foradats però no recordo de quin color eren. Si estan tots barrejats i en trio alguns a l’atzar, quants mitjons he d’agafar, com a mínim, per a estar segur de poder-me’n posar dos del mateix colors i sense forats?
Repte 5: La igualtat A + B + C + D + E = FG representa la suma de cinc nombres d’una sola xifra que és igual a un nombre de dos xifres, on totes les xifres que apareixen són diferents. Si el nombre FG és el més gran possible, quin és el valor d’aquest nombre?
Repte 6: En una habitació hi ha exactament quatre fills, cadascun amb el seu pare, a més, hi ha exactament dos oncles, i cadascun amb algun nebot. Quin és el nombre més reduït de persones presents a l’habitació per tal que això pogués succeir?
Repte 7: El quadrat de la figura és un quadrat màgic, totes les files, columnes i les dos diagonals sumen el mateix. A cada lletra li correspon un nombre, pot ser de 2 xifres, i lletres diferents corresponen a nombres diferents. Quin és el valor de la suma: C + M ?
Les banderes són aquells trossos de tela que serveixen per identificar tota la diversitat ideològica possible que es pot identificar mitjançant unes formes geomètriques que segueixen unes determinades proporcions amb unes determinades simetries (o no) i tota una àmplia combinatòria de colors i objectes representables.
La primera errada geomètrica que cometem quan veiem o representem banderes és creure que totes són rectangulars. Si ens fixem en les banderes dels estats, n’hi ha tres que, oficialment, no són rectangulars. Les banderes del Vaticà i de Suïssa són quadrades (un quadrat és un tipus de rectangle? deixo aquesta pregunta per a reflexió del lector o lectora) i la del Nepal té una forma matemàticament molt interessant. Segons l’article 5 de la constitució del Nepal la bandera “consta de dos figures triangulars juxtaposades” i a més en un annex explica com ha de ser la seua construcció mitjançant regle i compàs. Compte que la cosa no és gens trivial ja que són 24 passos de geometria sintètica escrits en un text constitucional.
L’altre error que es comet habitualment és pensar que totes les banderes rectangulars segueixen la mateixa proporció entre els costats. La proporció s’acostuma a donar amb el quocient entre l’alçada i la base del rectangle. És a dir una proporció 2:3 vol dir que per cada 2 unitats de longitud de l’alçada la base en fa 3. O una proporció 1:2 ve a dir que la base és el doble de l’alçada. I una proporció 1:1 ens diu que és un quadrat. La que té proporcions més estranyes és la de Qatar que és 11:28, molt més llarga que el doble d’alt. Hi ha moltes proporcions diferents 10:19, 5:9, 4:7, 3:5… però les més habituals són la proporció 2:3 (França) i la 1:2 (Regne Unit). La bandera espanyola segueix les proporcions 2:3 segons el Real Decreto 1511/1977 i la d’Andorra la proporció 7:10 segons el Llibre de normes gràfiques per a la reproducció i aplicació dels signes d'Estat del 1999. En canvi l’Estatut de Catalunya no legisla sobre les proporcions de la nostra senyera. Les que tenen proporcions 11:18 (Finlàndia) i 5:8 (Polònia) serien les més àuries, és a dir els rectangles més perfectes.
Les simetries són uns recursos força utilitzats en la construcció de banderes tenint majoritàriament eixos de simetria verticals o horitzontals, sobretot si no tenen dibuixos entremig. O fins i tot quatre eixos de simetria.
I per últim i potser l’element més significatiu són les combinacions de colors en franges horitzontals i verticals, unes franges que no tenen perquè ser de la mateixa mida sinó que hi poden haver unes més amples que altres. Amb vuit colors gairebé ja en tenim prou per a totes les banderes (el roig és el més freqüent present en un 65% de les banderes i el verd apareix en el 77% de les banderes africanes). Si considerem una bandera amb franges verticals la podem acolorir de 8×7×6=336 maneres diferents sense repetir color. I si la posem en horitzontal 336 maneres més. I amb això ja en surten 672 banderes diferents. Sabent que en algunes es poden repetir els colors de la primera i la tercera franja, o que hi poden haver més franges i que a més s’hi poden afegir elements com llunes, escuts, estrelles, arbres, creus i corones la combinatòria és espectacular.
La importància de la geometria
Bandera quadrada del Vaticà, bandera de triangles juxtaposats del Nepal, bandera amb quatre eixos de simetria de Macedònia, bandera àuria de Finlàndia, banderes de Mali i Guinea amb els mateixos colors però en diferent posició, i bandera 11:28 de Qatar.
(Article publicat al Lectura el 30 de juliol de 2023)
Ara fa quinze dies es van constituir els nous ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del dia 28 de maig. El repartiment de regidors en els diferents ajuntaments, excepte en els municipis de menys de 250 habitants, es fa mitjançant el sistema de la llei D’Hondt a partir dels partits i agrupacions d’electors que superen la barrera legal del 5% dels vots en un municipi. El mètode D’Hondt és un mètode d’assignació basat en els divisors i ja vam explicar el seu funcionament en un altre article d’aquesta mateixa secció.
Aprofitarem les recents eleccions per a comentar altres mètodes d’assignació de regidors, uns mètodes anomenats de quotes i residus. Aquests mètodes (Hamilton, Droop i Imperiali) multipliquen els vots dels partits per un factor que s’obté a partir del nombre de regidors a repartir h i dels vots totals N dels partits que superen la barrera legal.
El mètode Hamilton és el més senzill d’aquest grup de mètodes. Alexander Hamilton (1757-1804) va ser secretari de George Washington, contribuí en la redacció de la constitució dels EUA i proposà el seu mètode de repartiment d’escons per a les primeres eleccions presidencials. La regla consisteix en multiplicar el nombre de vots d’un partit pel nombre d’escons a repartir i dividir-ho pel nombre total de vots. Suposem el cas de la Paeria de Lleida que té h=27 regidors i el nombre total de vots dels partits que van superar el 5% és de N=40336 aleshores cal multiplicar els vots obtinguts per cadascun dels partit pel factor h/N=27/40336. Amb això obtindrem un primer vector anomenat vector de quotes q=(8,688; 4,919; 4,819; 4,593; 2,393; 1,588) ordenats segons PSC-PP-ERC-JUNTS-VOX-COMÚ. A partir d’aquest vector s’assignen uns primers regidors segons la part entera (no decimal) dels valors obtinguts e=(8; 4; 4; 4; 2; 1). Si comptem hem assignat 8+4+4+4+2+1=23 regidors, per tant ens en falten 4 per a repartir. Aquests 4 els assignarem a les parts decimals més grans, que casualment corresponen als 4 primers elements del vector de quotes. Per tant l’assignació final d’escons serà (9, 5, 5, 5, 2, 1) que és exactament el mateix que la que ha resultat de la llei D’Hondt que es fa servir actualment i que massa sovint és demonitzada.
El mètode de Hamilton no s’utilitza actualment tot i ser un mètode molt òptim perquè no és monòton respecte el nombre d’escons, és a dir, si s’augmenta el nombre d’escons a repartir podria ser que un partit perdés escons respecte el repartiment anterior. Aquest fet es coneix com a paradoxa d'Alabama. L’any 1800 el mètode de Hamilton estava en vigor en el repartiment de membres del Congrés, quan el Congrés americà estava format per 299 membres a Alabama li’n corresponien 8 però si augmentava a 300 la representació d’Alabama baixava a 7.
Altres mètodes
Els mètodes de Droop i Imperiali són correccions del mètode de Hamilton amb petites variacions del càlcul de les quotes. Amb el mètode de Droop es multiplica per (h+1)/N i l’Imperiali per (h+2)/N. Aquests mètodes afavoreixen més als partits grans i tenen el problema que la suma de les parts enteres de les quotes pot ser més gran que el nombre d’escons a repartir. Calculat a la Paeria aquest mètodes també donen el mateix resultat que el real.
(Article publicat al Lectura el 2 de juliol de 2023)
The Hawks era la banda d'acompanyament del cantant canadenc Ronnie Hawkins durant els primers anys seixanta. La banda estava formada pel guitarra Robbie Robertson, Rick Danco al baix, Levon Helm a la bateria, Richard Manuel al piano i Garth Hudson al teclat. Amb Hawkins van gravar uns quants singles, entre els quals "Who do you love" (1963), "Mary Lou" (1959) i "Mr Dynamo" (1960). Però The Hawks tenien més interès pel soul o el blues que pel rockabilly i van partir peres amb Hawkins. Amb el nou nom de Levon and The Hawks actuaven en els clubs on acostumaven a tocar, van enregistrar els singles "The stones I throw" (1965), "Go, go, Liza Jane" (1968) i "He don't love you" (1968), tots tres escrits per Robertson i van participar en el disc "So many roads" (1965) de John Paul Hammond. I amb un altre canvi de nom, The Canadian Squires van publicar el 1965 un single amb "Uh uh uh" a la cara A i "Leave me alone"a la cara B i també amb composició de Robertson.
Però la història no els arribaria fins el 1965 quan van acompanyar Bob Dylan en l'enregistrament d'alguns temes del cantautor folk com el single "Can you please crawl out your window" (1965) i alguns del disc "Blonde on blonde", del qual van fer milers de preses perquè a Dylan no li agradava cap. Aquest és el disc de "Rainy day woman", "I want you" i "Just like a woman". Bob Dylan els va reclutar per la posterior gira britànica del 1966.
Després de l'accident de moto de Dylan que el va apartar dels escenaris van començar unes noves sessions d'assaig en una casa que anomenarem Big Pink i que havien llogat els músics prop de Woodstock. Aquests assajos van comportar molt posteriorment la publicació del doble LP "The basement tapes" (1975) amb cançons de Dylan, de Rick Danko, de Richard Manuel i de Robbie Robertson com "Yazoo street scandal". La línia més country de Dylan va fer que el grup i el músic divergissin de les seues carreres i amb la tutela d'Albert Grossman, el mànager de Dylan, el grup comença etapa en solitari. Com era la banda d'acompanyament de Dylan es passen a dir The Band. El primer resultat va ser "Music from Big Pink" (1968), un disc amb portada dibuixada per Dylan i en el qual trobem el clàssic de Robertson "The weight" que tot i no ser un èxit en llistes s'ha convertit en un tema fonamental en la història del pop-rock. Robertson deia que el tema estava inspirat en les pelis de Luis Buñuel i la impossibilitat d'arribar a la santedat, i per una altra part, el Nazaret al qual es fa referència és el de Pensilvània, on es situa la fàbrica de Martin Guitar. George Harrison, Eric Clapton i Van Morrison van quedar encantats amb aquest elapè i això els va fer valedors de seguida del reconeixement internacional.
Sense fer gires es van concentrar en l'enregistrament d'un segon disc "The Band" (1969), que aquest cop sí arribà al Top Ten de la Billboard. D'aquest disc és "The night they drove old dixie down", un tema de Robertson que parla sobre un soldat els últims dies de la Guerra Civil dels EUA. També és d'aquest disc "Up on cripple creek" i "Rag mama rag" que va arribar al 16 a les llistes UK i va ser el major èxit en el mercat britànic. Amb la influència de Dylan i sota el liderat de Robertson The Band va arribar a ser qualificat d'un grup de soul blanc.
Després del festival de Woodstock la popularitat de The Band continua en ascens. "Stage frights" (1970) gravat en directe en un teatre de Woodstock sense públic durant dos setmanes i amb Todd Rundgren com a enginyer de so es converteix en el disc que més setmanes va estar en les llistes de vendes. "Time to kill" i "Stage fright" són els temes més destacats. En la mateixa línia va anar "Cahoots" (1971) amb la secció de vent de "Life is a Carnival", un tema a tres mans de Danko, Helm i Robertson. Aquesta etapa culmina amb "Rock of ages" (1972), un doble LP en directe, i el disc de versions "Moondog matinee" (1973) en el qual toquen temes de la seua etapa amb The Hawks com el conegut "The great pretender" o "I'm ready" de Fats Domino.
A finals de 1973 Bob Dylan els va tornar a cridar per al seu retorn als escenaris en una nova gira i va gravar amb ells el seu disc "Planet waves" (1974). Aquest és el disc de "On a night like this" i de "Forever young". The Band van convertir Dylan en més elèctric i menys folk. Aquesta gira la van aprofitar per fgravar en directe molt material que posteriorment s'editaria en el doble "Before the blood" (1974) i que va entrar al 3 en llistes. Amb "Northern lights, southern cross" (1975) The Band tornava a gravar material seu. D'aquest disc cal destacar "Acadian Driftwood", un tema de Robertson sobre l'expulsió dels acadians -francesos en territoris canadencs- durant la guerra franco-índia.
Robertson produeix els discos de Neil Diamond"Beautiful noise" (1976) el disc de "If you know what I mean" i el directe "Love at the Greek" (1977). Amb "Islands" (1977) el quintet arriba al final de la seua carrera ja que cadascun dels membres de The Band començaven a anar a la seua bola. Així que, abans de separar-se, tenen una idea que acabaria sent meravellosa: fer un concert amb tots els seus amics. Van convocar Bob Dylan, Eric Clapton, Neil Diamond, Van Morrison, Neil Young, Ringo Starr, Ron Wood, Paul Butterfield, Dr John, Muddy Waters, Joni Mitchel, Ronnie Hawkins, Staple Singers... i li van dir al director Martin Scorsese que ho filmés. I d'aquesta manera va sortir una obra d'art en format pel·lícula i triple disc anomenat "The last waltz" (1978). Un documental musical que forma part de la història documental justament i que té el màxim amb la interpretació conjunta del "I shall be released". Hi ha una anècdeota entre Diamond i Dylan durant aquest concert: després de l'actuació de Diamond aquest es va retirar al camerino i es va trobar a Dylan, aleshores Diamond li digué «Ho hauràs de fer molt bé per aa superar-me» a la qual cosa Dylan li respongué «I què he de fer? Pujar a l'escenari i quedar-me adormit?».
I aquí es va acabar The Band. Rick Danko i Levon Helm van començar projectes musicals i cinematogràfics pel seu compte i Robertson va començar a treballar per Scorsese després de la relació que van establir. D'aquesta manera va aparéixer en les bandes sonores de Carny (1980), Toro salvatge (1980), El color dels diners (1986), Casino (1995), Gangs of New York (2002)... A Phenomenon (1996) va ser Robertson qui va convéncer Clapton perquè gravés "Change de world" que acabaria guanyant el Grammy a cançó de l'any. A El color dels diners interpreta "It's in the way that you use it", un tema que havia fet amb Eric Clapton. Mentre Hudson, Manuel, Danko i Levon ressuscitaven The Band el 1986 Robertson, que no en volia saber res, començava a emergir com a artista individual amb el disc "Robbie Robertson" (1987) amb un estil allunyat de la seua anterior etapa i amb les col·laboracions de Peter Gabriel i dels U2. A "Broken arrow"Bono hi posa les veus i a "Fallen angel" ho fa Peter Gabriel. A tot això el resorgir dels The Band va quedar truncat pel suïcidi de Manuel.
L'èxit del primer disc no li va passar factura i es va prendre amb temps la publicació del seu segon disc "Storyville" (1991) amb tocs més de jazz. En aquest disc s'acompanya d'Aaron Neville a "What about now" i de Bruce Hornsby a "Go back to your woods". Ja a finals de la dècada dels 2000 participa amb Clapton al Crossroads Festival, en l'àlbum d'homenatge a Fats Domino amb el tema "Goin' to the river" i rep el Grammy a la carrera artística. El 2011 torna a publicar acompanyat de Clapton i Steve Winwood"How to become clairvoyant" que suposa el seu major èxit de vendes en solitari. D'aquest disc són la fabulosa "He don't live here no more" feta amb Clapton i "Fear of falling". El darrer disc fou "Sinematic" (2019) en la qual Van Morrison participa en "I hear you paint houses" i ret un homenatge a Lennon amb "Let love reign".
Després del suïcidi de Manuel el 1986, el baix Rick Danko va morir el 1999, el bateria Levon Helm moria d'un càncer de gola el 2012 i Ronnie Hawkins moria d'un càncer de pàncrees el 2022, ara Robbie Robertson ha mort als 79 anys.
Bernie Marsden va començar a tocar la guitarra en grups locals de Buckinham com Clockwork Mousetrap i Skinny Cat amb només 17 anys. Amb 21 anys entra a formar part de manera professional als UFO, un grup de hard-rock format el 1970 i que va ser força popular a Alemanya. També va tocar amb els Wild Turkey de Glenn Cornick durant el 1973, a la Cozy Powell’s Hammer del bateria Cozy Powell i amb la banda de rock progressiu Babe Ruth amb els quals va enregistrar dos elapès "Stealin' home" (1975) i "Kid's stuff" (1976). amb temes com "Elusive" o el single amb un començament molt a lo Doobie Brothers"Since you went again" (titulat aquí com "Desde que te fuiste") amb "Standing in the rain" a la cara B, ambdues cançons compostes per Marsden.
Per una altra banda, David Coverdale abandonava els mítics Deep Purple el 1976 intentant arrencar una carrera en solitari a Alemanya ja que uns problemes contractuals l'impedien gravar fora dek Regne Unit, el seu país. Coverdale reuneix el teclista Jon Lord i el bateria Ian Paice de Deep Purple (ja tenia un bateria, David Dowle, però li va durar poc). Lord i Paice, quan Deep Purple s'havia dissolt havien format el grup Paice Ashton Lord en el qual també s'hi incorporà Marsden i de la mateixa manera va anar a parar al nou equip de Coverdale, amb P.A.L. van publicar un únic disc "Malice in wonderland" (1977). I juntament amb Micky Moody a la guitarra i Neil Murray al baix és l'inici d'una nova formació, Whitesnake, que era el nom dels músics de sessió amb qui Coverdale havia gravat el seu disc en solitari "Whitesnake" (1976).
Amb aquesta aliniació comencen amb força, amb una barreja de rock dur i blues, un blues sobretot que venia de la mà de Marsden. Quatre discos d'estudi i un directe per començar: "Trouble" (1978), "Love hunter" (1979), "Ready and willing" (1980) amb el qual van arribar a més públic, "Live in the heart of the city" (1980) i "Come and get in" (1981) . D'aquesta primera etapa resulten temes com:
"Fool for your loving", un tema de Marsden, Coverdale i Moody del disc "Ready and willing" i que havia de ser per a BBKing en un primer moment. Es va convertir en el primer èxit del grup arribant al 13 de les llistes angleses. "She's a woman" també és d'aquest disc.
"Ain't no love in the heart of the city" una versió blues d'un tema soul de Bobby Bland inclosa a "Trouble" i que seria el títol del seu exitós directe del 1980.
"Trouble" també del disc homònim, i en aquest disc inclouen una versió guitarrera del "Day tripper" dels Beatles.
A finals de 1981 arriba la primera crisi per discrepàncies amb David Coverdale a qui van arribar a qualificar de tirà. Murray i Paice van anar a tocar amb Gary Moore. Coverdale reforma el grup fitxant el bateria Cozy Powell -de qui ja hem parlat al primer paràgraf-, el guitarrista Mel Galley i el baix Colin Hodgkinson. Aquesta nova formació enregistra "Saints and sinners" (1982). En aquest disc Marsden ja passa a un segon pla darrere d'un Coverdale cada cop més protagosnista. Només tres temes: "Young blood", "Saints and sinners" i un que seria un bestial èxit però cinc anys més tard "Here I go again". Escrit per Marsden el 1982 el tema va ser reeixit el 1987 en l'impresionant disc "1987" (1987) en el qual s'hi inclouen a més "Still of the night" i "Is this love" que van convertir a Coverdale en un rock star als quaranta anys.
I el 1982, després de "Saints and sinners" són Marsden i Hodgkinson els qui abandonen per problemes familiars, financers i administratius. Amb la marxa de Marsden la banda va anar abandonant el blues per orientar-se més cap a la música més comercial. Marsden va formar la banda Alaska amb qui va publicar dos àlbums "Heart the storm" (1984) i "The pack" (1985). La banda va tenir un segell més hard rock qu eno pas blues amb temes com "Headlines", "Susie blue", "Miss you tonight" o "Show more emotion" i de qui no he trobat cap cançó per Youtube, per a què diguin que a Internet hi és tot!
Marsden va tenir relació amb el seu company Micky Moody amb qui formaria el 1992 The Moody MarsdenBand i posteriorment The Snakes. Van enregistrar dos discos d'estudi "Never turn our back on the blues" (1992) on tocaven temes de Whitesnake i "Real faith" (1994). El 2000 publiquen un directe "The night the guitars came to play" on mano a mano toquen temes seus i algun clàssic del blues com l'"Oh well" de Peter Green dels Fletwood Mac. A part de tot això Marsden ha tingut una extensa discografia en solitari que ja va començar el 1979 amb "And about time too" i es reconcilià amb Coverdale el 1014 quan va incloure una nova versió de "Trouble" en el seu disc "Shine" (2014). També va fer un homenatge a Rory Gallaguer a "Bernie Plays Rory (A Celebration Of The Music Of Rory Gallagher)" (2015).
El 2021 amb Conquest Music començà una nova etapa per a homenatjar clàssics del blues i del rock, el primer disc va ser "Kings" (2021), després "Chess" (2021) i per últim "Trios" (2022). Alguns dels temes que hi trobem són "Back in the USA" de Chuck Berry, "I can’t hold out" d'Elmore James, "Help me through the day" de Leon Russell... "Where's my guitar" és la seua autobiografia que es va publicar el 2017.
Bernie Marsden, fundador de Whitesnake i col·leccionaista de guitarres -en tenia més de 200- ha mort als 72 anys.
Jack Sonni de seguida es va aficionar per la música i després d'aprendre a tocar el piano, la trompeta i la guitarra al Conservatori de Hartford i mentre es guanyava quadre duros fent de músic de sessió se'n guanyava uns altres quatre a la botiga de discos i guitarres Rudy's Music Stop de Nova York. El 1977 va crear la seua pròpia banda, The Leisure Class. Casualment, l'any 1978, i en aquesta botiga va conéixer a uns tals germans Knopfler, un Mark i un David, els quals havien fundat amb John Illsley i Pick Withers un grup que primerament es feien dir The Cafe Racers però els seus problemes de finançament els va fer canviar el nom a Dire Straits.
Aquest contacte va durar temps i el 1984 el van convocar per a les sessions de gravació d'un futur disc que portaria el títol de "Brothers in arms" (1985). David Knopfler havia plegat del grup i Mark li va proposar substituir-lo. Els Dire Straits ja portaven publicats quatre discos i un directe i, evidentment, Sonni no s'ho va pensar i va ser "l'altre guitarrista" del grup. I que poc s'esperava -o no- participar en un dels moments culminants de la història del grup (i de la música?). L'elapé es va enregistrar als estudis Air de l'illa de Montserrat i remesclat a la Power Station de Nova York i va comptar amb la participació de patums mundials de la gravació: els saxos de Chris White, Michael i Randy Becker, el teclista Mike Maineiri...
Amb un homenatge a les guitarres acústiques de Knopfler a la portada, el disc conté cançons de tots els tipus situades perfectament en el context de l'elapè fent gairebé una obra d'art conceptual en tota la seua totalitat.
El primer tema (parlaré del format CD) és "So far away", un blues al més estil Mississipí amb sintetitzador.
La segona cançó és el gran èxit "Money for nothing". Va arribar al número 1 en llistes americanes i es va quedar al 4 al Regne Unit. La cançó està escrita per Mark Knopfler i Sting qui hi també hi posa els cors i és una crítica als vídeos musicals i les estrelles que surgen d'ells. Curiosament el videoclip d'aquesta cançó, una animació per ordinador, va guanyar el Grammy al millor vídeo musical i a la millor cançó de duet.
Seguidament hi trobem la meravellosa"Walk of life" que va arribar al 2 al Regne Unit sent el seu major èxit al mercat britànic i es va quedar al 7 als EUA. Rock'n'roll, twist, duduà... Potser la cançó preferida de més gent dels Dire Straits i segurament la més sonada en ràdios i la més comercial, el seu inici de sintetitzador és inconfonible. Que bé aguanta el pas dels anys, una cançó que mai no falla quan vols animar qualsevol cotarro.
"Your latest trick", l'inici de trompeta i saxo dels germans Becker és un dels més coneguts de la música. D'aquest tema m'agrada més la versió que va aparéixer al directe "On the night" (1993) en el qual és Chris White qui fa el solo de saxo.
"Ride across the river" és un tema que tracta sobre el bel·licisme i el militarisme en plena era Reagan. De fet aquests últims temes tots tenen el mateix centre d'interès.
Herois caiguts, falsos deus, vides truncades és el que explica amb una guitarra més country "The man's too strong". Aquí Jack Sonni toca el sintetitzador de guitarra.
Una mica més filosòfica és "One world": «Can't find the reasons for your actions/Or I don't much like the reasoning you use/Somehow your motives are impure/Or somehow I can't find the cure/Can't find no antidote for blues».
El CD acaba amb la bellesa de "Brothers in arms", el primer single que es va publicar en cdsingle amb només 400 còpies i que és una joia del col·leccionisme musical. Premi Grammy a la millor cançó. Un cant a la reconcil·liació universal. «Every man has to die/But it's written in the starlight/And every line in your palm/We're fools to make war/On our brothers in arms». El Chelsea Hotel ens explica més història sobre el tema.
El disc va ser el major èxit comercial dels Dire Straits, estant tres setmanes en el número de vendes al Regne Unit. Ha venut més de trenta milions de còpies i es va convertir en el tercer disc més venut de la década dels vuitanta i el dotzè més venut de tota al història.
Una gira immensa a un costat i altre de l'Atlàntic i lloances per part de tothom situaven als Dire Straits al cim musical i Sonni també els va acompanyar en aquesta gira de 72 concerts (Nova York, Budapest, Jerusalem, París, Barcelona, València, Bilbao...) que van fer després de la publicació. La gira va ser espectacular amb tots els ingredients: 300.000 W de llum, 30.000 de so, làsers, efectes de fum, cinc tràilers i dotze sintetitzadors! Van participar el 13 de juliol de 1985 al multitudinari concert de Live Aid Wembley del 13 de juliol de 1985.
Quan Knopfler va decidir començar carrera en solitari pensant que millor no els podria anar com a grup Sonni es va retirar de la primera línia musical per dedicar-se a les seues filles bessones recent nascudes. Després va començar una nova etapa musical però dedicant-se al màrqueting com a executiu en diverses empreses musicals. També va escriure llibres i va fer alguna col·laboració amb Dire Straits Legacy, un nou grup format amb antics membres de la banda.
Jack Sonni ha mort als 68 anys. Al vídeo el podeu veure amb jaqueta roja entere Knopfler i Sting.
L'any 1994 a San José (California), el cantant Steve Harwell que procedia del grup de rap F.O.S. (Freedom of Speech) i que tenia de mànager a Kevin Coleman volia formar una banda de rock i per això Coleman li presenta a Harwell els seus amics Greg Camp i Paul De Lisle dels Lackadaddy. El grup que formen és Smash Mouth, nom extret d'una tàctica dels Chicago Bears de la NFL.
A l'emissora local KOME de San José va tenir cert èxit una primera maqueta de la banda "Nervous in due Alley" (1996) de tal forma que la gent d'Interscope Records s'hi van fixar. Així que ja tenien discogràfica i va aparéixer el primer àlbum de la banda "Fush yu mang" (1997), amb una portada en la qual les lletres aparentaven caràcters orientals. El disc va ser un èxit tremendo. El primer i divertit single "Walking on the sun" va petar les emissores de ràdio i les pistes dels pubs que freqüentàvem els que aleshores rondàvem la vintena. Un underground-ska-surf-pop fresc i divertit que va arribar al Top Five de moltes llistes d'èxit. El segon single va ser una versió dels War "Why can't we be friends?" amb un ritme més accelerat i el tercer va ser "The fonz"un tema menys radiofònic i més punk.
Després de petar-ho força amb un primer disc va arribar la difícil prova de mantenir-se amb el segon, però "Astro lounge" (1999) ho va superar. Amb un estil més pop, el primer tema "All star" -que en el fons parla del bullyng-es va fer molt conegut per la seua aparició a la banda sonora d'Shrek uns anys després i amb Ben Stiller al videoclip, però certament no li va caler ja que només publicar-se arribà al 4 de la Billboard i entre els EUA i el RU va vendre més de cinc milions de còpies del single. La cançó continua sonant per tot arreu com el primer dia. El següent va ser "Then the morning comes"que es va quedar a l'11 de la Billboard, un bon tema que quedà eclipsat per l'anterior. Un altra versió aquest cop és "Can't get enough of you baby" dels Four Seasons -el teclat me recorda al de Rick Manzarek de The Doors- i que va aparéixer a la banda sonora de la comèdia romàntica Can't hardly wait (No puc esperar) amb Jennifer Love Hewitt. Greg Camp sempre era l'autor en solitari de tots els temes, però en aquest disc n'hi apareixen dos amb Steve Harwell als crèdits"Fallen horses" i "Come on, come on", un tema que posteriorment ha aparegut en múltiples sèries i pel·lícules.
El tercer disc "Smash mouth" (2001) arribaria amb nou bateria, Michael Urbano i amb retard per la mort del fill d'Steve Harwell.. I per no perdre el costum l'èxit va arribar amb el primer single que, amés, era una versió dels Moonkees "I'm a believer". Una d'aquelles versions que superen l'original i que la seua inclusió a la banda sonora d'Shrek la va acabar de catapultar. El segon single va ser "Pacific coast party" amb trossos a l'estil Vacaciones en el Mar o de Tabares i el tercer "Holiday in my head" però el disc ja no va donar per més.
En el quart disc "Get the picture?" (2003) els Smash Mouth van començar a abaixar el ritme, i això que el primer senzill del disc, el tema de Neil Diamond"You are my number one" era de l'estil dels èxits anteriors però no ho va petar com els anteriors tot i el seu ritme reggae i estiuenc. "Hang on" va ser inclosa en la banda sonora de The cat in the hat (El gat), peli en la qual també s'inclou la versió que van fer del "Getting better" dels Beatles i "Hot" a Hot Wheels. El Nadal de 2005 publiquen la nadala "Baggage claim".
El cinquè disc "Summer girl" (2006) també s'estrenava amb un tema ben comercial i radiofònic tal i com ens tenien acostumats. "Story of my life" també va servir com a promo d'Shrek 3. "So insane", "Getaway car" i "Everyday superhero" que va sonar per la pel·lícula The pacifier (Un canguro superduro). Després d'aquest disc, qui és el líder en la composició, Greg Camp, abandona la banda i publiquen un desastrós "Magic" (2012) amb "Magic" com a únic senzill i la majoria de temes de la mà de Harwell, excepte la versió del "Don't you" dels Simple Minds. Després d'aquest disc que va passar absolutament desapercbut la banda es desmembrà reunint-se algun cop per algun concert.
El 2016 van començar els problemes de salut de Harwell quan es va desplomar en un concert. Després de massa anys d'abús de l'alcohol tenia molts problemes de fetge i una encefalopatia de Wernicke que li produia problemes de parla i de memòria. Ara Harwell ha mort als 56 anys.
Nascut el dia de Nadal de 1946 a Aalbama i criat a Nova Orleans va acabar instal·lant-se a Nashville durant els anys seixanta. amb aquest panorama no és d'estranyar que Jimmy Buffett comencés en el món de la música fotent-li al country.
Però Buffett va acabar evolucionat cap a les balades fins a convertir-se en un gran baladista però sense èxits remarcables. El seu debut va ser amb l'elapé "Down to Earth" (1972) que fou un absolut desastre comercial venent només 324 còpies. Desolat abandonà Nashville i se'n va anar a Cayo Hueso (Florida) a compondre noves cançons. Encabat del recés tornà a Nashville i fou contractat per ABC Records. Amb ells publica el seu segon disc "A white sports coat and a pink crustacean" (1973) -vagin fixant-se amb els títols- que aquest sí obtingué un eco mitjanament important. En aquest disc es fa acompanyar per primer cop pel que seria la seua banda d'acompanyament The Coral Refeer Band i el seu tema més destacat és "The great filling station holdup". Coneguda també és la balada "He went to Paris" inspirada en el músic de Chicago Eddie Balchowsky que va lluitar durant la Guerra Civil Espanyola, Buffet sempre deia que aquesta cançó era la seua favorita.
Els dos últims anteriors àlbums de Buffet van ser força exitosos però el seu major èxit el trobem a "Changes in latitudes, changes in attitudes" (1977). Un tema que arribà al 8 de la Billboard i que duu el nom d'un popular cocktail de terrasseta d'estiu "Margaritaville", un single que li va fer crear una marca pròpia. Un altre disc de certa repercussió fou "Son of a son of a sailor" (1978) en el qual s'inclouen temes diferents per ell com "Cheeseburguer in paradise" i "Son of a son of a sailor" un homenatge al seu padrí mariner. Entre cocktails i hamburgueses ja ens deixava clar que Buffet era el prototip del que es diu un bon vivant. Cançons de platja, de borratxos, el sol, l'aigua del mar, les festes... que eren acompanyades en concerts amb tota una iconografia tropical, de fet els seus fans són coneguts com els parrot head, nom posat per Timothy Schmid dels Eagles. Un estil que s'ha dit country-rock calypso.
A "Volcano" (1979) s'hi inclou un altre èxit "Fins" i amb "Coconut telegraph" (1980) i "Somewhere over China" (1982) acabria la seua etapa més exitosa, que com ja hem comentat, tampoc no ho va ser tant, potser sí en el mercat americà però no més enllà. Buffet era un home de disc més que no pas de single. Aprofitant una mica aquesta inèrcia la primera discogràfica va editar "Before the salt" (1979).
Després arribarien nous discos "One particular harbour" (1983) -amb versió del "Brown eyed girl" de Van Morrison-, "Riddles in the sand" (1984), "Last mango in Paris" (1985), "Floridays" (1986), "Hot water" (1988) on versiona "Great heart" de Johnny Clegg, "Off to see the lizard" (1989)... Amb "Fruitcakes" (1994) tornà al Top Five de les llistes de vendes gràcies sobretot al single "Fruitcakes" i a les versions de "Sunny afternoon" dels Kinks, "Uncle John's band" dels Grateful Dead i el clàssic del country que va popularitzar Patsy Cline"She's got you"... i així fins una trenta de discos, el darrer "Life on the flip side" (2019).
Buffet, un home inquiet sempre ha volgut fer mil coses alhora. Com a cantant amb un cert compromís el 1987 fou escollit director del Save the Manatee Committee Club, una organització sense ànim de lucre per a protegir els manatís i el seu hàbitat. També va escriure guions com el de Margaritaville, un musical rock'n'roll sobre Robison Crusoe. I la sort no li va girar l'esquena a l'hora d'escriure llibres, va escriure tres best-sellers Tales from Margaritaville (1989) -portada molt significativa de tot ell-, Where is Joe Merchant (1992) i A salt piece of land (2004) amb els quals es va guanyar la vida. També disposava d'una flota d'avions, el 1994 es va estavellar amb un que ell pilotava però va sobreviure a l'accident. El 1996 quan viatjava en un dels seus avions amb Bono dels U2 va ser metrallat per la policia jamaicana ja que sospitava que es feia servir per traficar marihuana, d'aquest afer va sortir el joc de paraules del tema "Jamaica mistaica" del disc "Banana wind" (1996). I com no podia ser amb la seua laissez-faire va ser empresari hoteler amb restaurants, casinos, hotels, creiers, cerveses... Amb tot això no és d'estranyar que Forbes li calculés mil milions de dólars de patrimoni
Jimmy Buffett ha mort als 76 anys a causa d'un carcinoma que portava patint des de fa quatre anys i que se li va agreujar aquest mes de maig.
