Tito Vilanova a la Unió Esportiva Lleida.

La temporada 1996-1997 la Unió Esportiva Lleida l'acabava patint un altre cop pel descens a 2aB. Començava amb Txetxu Rojo a la banqueta, però després de perdre 0-3 al Camp d'Esports contra l'Albacete se'l carreguen lo dia de Reixos. Miguel Rubio fa d'entrenador interí fins l'arribada del salvador Paco Martínez Bonachera, un entrenador poc valorat però a qui li tinc un respecte enorme. Gràcies a ell i a un encertat Estefan Julià durant les últimes 5 jornades vam acabar sense patir a la zona mitja de la 2aA.

Mig recuperats després de la fosca etapa del fantasma del Jaume Llauradó (tornaven Mario Duran i Josep Menchón), la següent temporada tocava revolució. Aquestes coses que cada estiu mos venien als socis del club i que molt de tant en tant (però molt de tant en tant, eh?) funcionaven. Per començar contractàvem (cedit, sí... l'últim cedit que hem tingut del Barcelona) un tros d'entrenador que va fer unes excel·lents temporades al Logronyés i al Barça B, Juande Ramos. Renovàvem la defensa per complert deixant marxar a Txutxi, Sandro i Carlos Llorens. A més, també dos dels jugadors amb més qualitat que hem vist passat cedits pel Lleida David Belenguer i Àlex Fernández.

Però la base formada per Calderón, Roa, Óscar Arias i Gerard Escoda continuava. Es fitxava el central Fran Navarro del Logronyés, al mite Pep Setvalls del Barça B, a Vicente Fernández provinent del planter de l'Espanyol i Yasunaga posava el toc exòtic.També Michael Emenalo, ara director esportiu del Chelsea en companyia de Vicente també component de la plantilla lleidatana aquell any. I diria que també fou l'any en què debutà Jordi Esteve, actual secretari tècnic del Lleida Esportiu.

Tito Vilanova acotxat a la fila de baix, el primer per la dreta

Aquell estiu arribava a Lleida un jugador conegut per l'afició pel seu passat a l'etern rival, la Unió Esportiva Figueres. Havia disputat la famosa promoció d'ascens a 1a divisió amb l'equip empordanès que entrenava Jorge d'Alessandro i que al Camp d'Esports aplaudíem els gols dels equips rivals... òbviament. Però Tito Vilanova era famós sobretot per les seus temporades a 1a divisió al Celta de Vigo (de Cañizares o Michel Salgado) i havia de ser aquell tipus de jugador que deia abans, com Fernández o Belenguer, un jugador amb una qualitat enorme dels que passaven pel Camp d'Esports en el que fou l'època daurada del Lleida i que, al final, hem acabat pagant.

Tito Vilanova en un partit contra l'Atlético B

Tot i que no era titular habitualment (hi havia Calderón, Roa i Oscar al mig del camp i això són paraules majors) va deixar empremta de la seua qualitat en alguns detalls. 

Molt recordat és encara el gol que va fer el 24 de març de 1998 en un partit de Copa Catalunya contra el Barcelona. Un gol que no va servir de res ja que fou al final del partit i vam acabar perdent 1-2 al Camp d'Esports. Va ser una cessió que li van fer a Vitor Baia i l'àrbitre xiulà un lliure indirecte dins de l'àrea que Vilanova transformà en gol de la manera més complicada possible: al pal curt. Aquell dia un tal Mourinho va fer d'entrenador del club barceloní... ho dic per si alguns no tenen memòria històrica.

També recordo un gol al camp de l'Albacete que suposà la victòria lleidatana al Carlos Belmonte per 0-1. Aquest gol no hi és a Youtube, però sí la crònica del partit:

Al Lleida només va ser-hi una temporada. El que va fer després ja ho saben de sobres.
Poca cosa més podem fer... només confiar en la ciència. I agrair al dorsal 14 el seu pas per la Unió Esportiva Lleida. 

Lo lleidatà és fàcil. Txarra'l sisquere!

  I com és Sant Jordi i he de fer propaganda del llibre, faltaria més... aquí us deixo un sarpat de coses.

• La portada que mos l'ha fet la Maria Oliva i que és molt maja (tant la portada com la Maria)

• La presentació que vam fer a Lleida a l'edifici del Matadero, que ara se'n diu lo Café Tiatro de l'Ascortxador i on va venir lo Màrius Serra, que txarre molt millor que natros:

• Vam travessar los confins de la Panadella per presentar lo llibre a l'FNAC de l'Illa Diagonal, abans que fésson vaga:

• També vam travessar lo Coll de L'Illa per anar al Corte Inglés de Tarragona i atançar el llibre als habitants dels barris marítims de Lleida, és a dir Cambrils, Salou, la Pineda, Torredembarra, Tamarit, Sant Salvador...

• A la Tele 3 mos van fer un bon reportatge (a partir del minut 5:30): http://www.tv3.cat/videos/5015012/TN-comarques-Lleida-09042014

• Dels llibres més venuts a Abacus i a Caselles, per exemple:

• Òmnium Cultural mos dóna la Llança de Sant Jordi:

• Semàforos als diaris:

• I adhesius, adhesius i samarretes que podeu comprar des d'aquí, l'e-botiga de SEGRE:  

L'extintor no és en venda

• Per últim, i si durant lo dia de Sant Jordi voleu un autògraf o lo que convingo mos trobareu a:
• Ferreteria Albert Soler: de 12 a 13
• Punt de Llibre: a les 13:30
• Estand de Turisme de Lleida: de 16:00 a 16:45
• Estand d'Editorial Fonoll: de 17:00 a 17:30
• Llibreria Caselles: de 17:30 a 19:00
• LLibreria Abacus: a partir de les 19:15

• I si no mos voleu vere perquè som uns llords i només mos voleu sintir per algun puesto:
• 9:30: Onda Cero amb la Núria Mora
• 10:40: LaXarxa amb Jordi Cortinas
• 11:00: Cafeïna de LleidaTV amb la Mariví Chacón.
• 12:15: Tertúlia d'UA1
• 13:30: Lo Món Moniato a UA1
• 20:00: Tertúlia a Catalunya Ràdio

I a sopar i cap al caixó. 

La llança de Sant Jordi

Avui, Òmnium Cultural mos ha fet entrega del guardó La llança de Sant Jordi com a un dels cinc llibres més recomanats per Sant Jordi.

Quan Òmnium Cultural et reconeix aquesta feina crec que a poques coses més ja podem esperar. Hem compartit escenari amb el "Cuina" del Joan Roca, "Ni tant alt ni tan difícil" de l'Araceli Segarra, "Si Beethoven pogués escoltar-me" de Ramon Gener i "Salvador Puig Antich, cas obert" del Jordi Panyella. 

I a tot això afegeixo la felicitació i el comentari personal d'aquesta gran dama de Catalunya com és la Muriel Casals.

Gràcies, gràcies i un catafal més de gràcies!

Cheo Feliciano-Yesterday

A vegades, els que som melòmans i ens agrada col·leccionar discos en general, ens acabem comprant coses que mirat anys més tard, no saps ni com te les vas arribar a comprar en aquell temps.

Mai m'ha agradat la música salsa. Em molesta fins i tot. Un estil de música massa sobreexplotat i sobrevalorat en bodes, revetlles i festesmajons. Quan toquen cumbies ja me pot venir a buscar a la mateixa latitud i longitud que el Boeing 777 de Malàisia. Insuportable.

L'any 1996 va sortir un disc anomenat "Tropical tribute to the Beatles". No crec que fos pel fet de ser tropical sinó més aviat pel fet de ser un tribute to the Beatles me'l vaig acabar comprant en una de les meravelloses botigues (aquesta estava a la meitat de carrer a mà esquerra en sentit plaça Universitat) que hi havia en aquella època al carrer Tallers de Barcelona, on residia per motius universitaris. Fa poques setmanes hi vaig tornar i poca cosa queda del mític carrer Tallers, només Revólver i Castelló. Ni rastre de la millor botiga que era Edison's. Ara al carrer Tallers només trobarà botigues per si vostè es vol convertit en un gòtic o en un emo en pocs minuts. 

Bé, tal com li deia, aquest disc va acabar a les meues mans després d'haver desemborsat la quantitat necessària de diners per tal de produir l'intercanvi. Del disc en qüestió havia sentit la versió que Ray Sepúlveda havia fet del "Fool on the hill" amb el títol de "El loco de la colina" i el "A hard days night" interpretat per Johnny Rivera.

En el disc es troben grans de la salsa com Celia Cruz versionant "Obladi, oblada", Oscar D'Leon atrevint-se amb "Lady Madonna" i Domingo Quiñones fent el "Day tripper". I al final un "Come together" col·lectiu. Les adaptacions al castellà van ser obra del mític Salvatore Adamo.

En aquest disc crec que va ser el primer cop que vaig sentir a Cheo Feliciano, un porto-riqueny que es veu que ja era un fenòmeno en això de la música salsa des de començament dels setanta. Cheo s'encarregava de versionar el "Yesterday" en una seua manera molt peculiar recordant el mític Lalo Rodríguez.

Avui m'he assabentat de la mort de Cheo Feliciano als 78 anys d'edat víctima d'un accident de trànsit.

P.D: Beatlemaniacs, absteniu-vos.

Emma Castelnuovo

Ara mateix quan em poso a escriure aquest article, les tendències de Twitter són #GalaSV5 #FrasesQueGritarFollando #Velvet9 #chicotecubano i #MQBaila12 . Com vostè pot imaginar-se no parlaré de res de tot això, ni de res que s'hi assembli, suposo que ja s'ho deu pensar. A més, per acabar-ho d'arrodonir ara mateix estic escoltant un programa d'esports d'una emissora de ràdio nacional catòlica on entrevisten Hristo Stoichkov.

Bé, ara que ja els he posat en la meua situació mental i psíquica per la qual estic passant aquests minuts em trobo amb la imperiosa necessitat de parlar d'Emma Castelnuovo. Aquesta senyora fanàtica d'Arquimedes i de Galileu que ha mort avui als 100 anys d'edat no ha estat ni notícia de tele-diari i no conto pas que demà surti en cap mitjà informatiu. Però després ens posarem les mans al cap quan surten estadístiques matemàtiques sobre l'informe PISA. Miri sinó com, per exemple, tracta la notícia el diari ARA... com si els hi fos una molèstia...

Emma Castelnuovo ha estat una pedagoga i matemàtica italiana que es llicencià l'any 1936 a la Universitat de Roma especialitzant-se en geometria algebraica. En acabar els seus estudis universitaris, durant els següents anys, treballà com a bibliotecària en l'institut Guido Castelnuovo. Institut que duu el nom d'aquest important geòmetra italià i pare d'Emma. L'any 1938 es presentà a les oposicions per a professora, però no li van donar la plaça per culpa de les lleis racials vigents a Itàlia en aquella època, aquestes lleis feren que a més perdés la seua feina de bibliotecària. Un cop alliberada Roma l'any 1944, va poder obtenir una càtedra en una escola amb alumnes d'entre 11 i 14 anys. Per decisió pròpia sempre ha volgut fer classe a alumnes d'aquesta edat. Aquell any començà a organitzar cicles de conferències sobre l'ensenyament de les matemàtiques i començà a consolidar la seua fama en aquest aspecte.

L'any 1946 escriu l'article "El Mètode Intuïtiu" per a ensenyar geometria en el primer cicle de secundària, les idees que exposava en aquest article són les que van fer que l'any 1949 publiqués el seu primer i més conegut llibre "Geometria Intuïtiva" desenvolupant uns mètodes d'ensenyament que res no tenien a veure amb els temaris ni amb les programacions vigents en aquella època. Uiiiii... els temaris.... aquestes coses intocables.... Segons diu el llibre "L'objectiu principal del curs de geometria intuïtiva és el de suscitar, a través de l'observació de milers de fets de la tècnica, de l'art i de la natura, l'interès de l'alumne per les propietats fonamentals de les figures geomètriques i amb això el gust i l'entusiasme per la investigació." Fer que l'alumne pensi, fer que l'alumne descobreixi... quines coses de dir, no?

L'any 1950 es crea la Comissió Internacional per l'Estudi i la Millora de l'Ensenyament de les Matemàtiques i és nomenada membre de dita comissió. Comissió dins de la qual també es trobaven Piaget o Pere Puig i Adam. Amb el matemàtic català (sí, hi ha hagut matemàtics catalans importants) publicaren "El material para la enseñanza de las matemáticas". El 1963 escriu "Didattica della Matematica", el llibre que definitivament li obre les portes a participar en gairebé tots els congressos internacionals sobre ensenyament de les matemàtiques. Fins als 98 anys, quan va haver de retirar-se a causa de problemes de salut.

Coses interessants que pot llegir:

-Ressenya del llibre "Didáctica de la matemática moderna" a Divulgamat. En aquest llibre exposa la necessitat (que avui encara no entén mooooolta gent) que les matemàtique sno han de ser simple mecanització.

-Ressenya del llibre "Pentole, ombre, formiche, in viaggio con la matematica".

-Homenatge a Emma Castelnuovo per part de la Sociedad Madrileña de Profesores de Matemáticas que duu el seu nom.

-Vídeos d'homenatge.

La sergent Anna Grimm

No, no s'ha equivocat de bloc. És el mateix bloc on pot llegir les necrològiques musicals habituals, les propietats numèriques del 2014 o articles d'opinió sobre l'evolució en Lliga del Lleida Esportiu. No se m'esveri amic (o amiga) lector (o lectora). En aquest humil bloc que, d'una manera molt peculiar, també incita a la lectura (fixi's si n'incita que ara vostè està llegint) de tant en tant em deixo anar i recomano algun llibre.

Alguns cops ja ho he fet, no gaires, això de recomanar llibres. Reconec que jo sóc molt raro i els llibres que m'agraden no acostumen a agradar a molta gent que diguem. En termes musicals podríem dir que els llibres que llegeixo jo són una mica undergrounds potser... 

Però avui farem una excepció, va! No sóc de llegir novel·les, no m'agrada la literatura de ficció, els llibres que llegeixo són d'assaig, científic, històric o polític. Però quan llegeixo novel·la sí que acostumo a coincidir en el mateix tipus. Afinant més, si llegeixo novel·la és perquè, o bé és policíaca, o bé ens explica coses de les terres de Lleida, o bé és la intersecció de totes dos coses alhora.

La novel·la policíaca és el gènere que més m'agrada, no es pensi pas que sóc un expert per això, eh? La primera que vaig llegir-me va ser la famosa "Diez negritos" de l'Agatha Christie, recomanada pel meu professor de literatura per algun curs de BUP. Diria que també a 2n de BUP, el professor de literatura castellana ens feu llegir en allò que anomenen lectura obligatòria el llibre "Los mejores cuentos policiales", una selecció de Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, llibre que me va enganxar moltíssim, un fet que no succeïa gaire en les lectures anomenades obligatòries... També recordo haver llegit algunes coses d'Edgar Allan Poe que agafava en préstec a la Biblioteca Pública quan encara estava a la plaça Sant Antoni Maria Claret. A causa de la selecció de contes de Borges i també per culpa que el meu profe de literatura en parlava molt malament, vaig descobrir els llibres del Ferran Torrent. L'estiu entre 2n i 3r de BUP me vaig llegir "No emprenyeu el comissari" (divertidíssim i molt fàcil de llegir) i "Un negre amb un saxo". Me van encantar tant que després continuaria llegint "Penja els guants, Butxana!", "Cavall i rei", "L'any de l'embotit", "Gràcies per la propina" i "La mirada del tafur". Aquests dos últims els vaig trobar ja molt allunyats dels llibres seus del començaments i aquí vaig acabar amb Ferran Torrent. 

Per una altra banda, m'agrada la novel·la ambientada a Lleida, on pots imaginar-te los puestos on van succeint les accions. Per això vaig llegir sense pensar-m'ho gaire el "Sense partit" del Jordi Guardiola, on a més, feia infinites referències al futbol lleidatà. Encara ho va fer més d'obligada lectura. Igual que el "Mur d'Indíbil" del Quim García Albero, amb reminiscències històriques.

Però sí una em va enganxar moltíssim fou "L'abominable crim de l'Alsina Graells" del Pep Coll. La vaig devorar en un no-res! Cosa rara per mi. Un llibre amb molta intriga i en el qual m'hi sentia retratat, no pas pel fet que jo vagi pel món cometent crims, sinó pel fet que era un assidu de la línia Lleida-Barcelona de l'Alsina Graells en aquell temps. Línia en la qual es comet el crim de la novel·la.

I bé, a què ve tot aquest escrit? Doncs que enguany, la Montse Sanjuan (la kweilan pels amics i amigues blocaires) mos ha escrit un llibre d'intriga i assassinats amb el rerefons a la ciutat de Lleida. Porta per títol "La sergent Anna Grimm". En el seu bloc hi podreu trobar informació de primera mà i explicada de molt millor manera que no pas si ho explico jo. Aquest passat dimarts, en una biblioteca pública de gom a gom (no va caler avisar al meu contacte del PSC que et porta paquistanís quan necessites gent) va tenir lloc la presentació. Haurà de ser de lectura obligada, tant pels lleidatans com pels aficionats a la novel·la policíaca, no?

Per una vegada, faci'm cas quan parlo de llibres...

- En aquest apunt l'autora parla (escriu millor dit) del seu llibre.

- En aquest altre apunt ens parla del dia de la presentació.

- I en aquest enllaç podeu llegir les primeres pàgines de la novel·la.

Yakov G. Sinai, premi Abel de matemàtiques 2014

Com vostè ja s'haurà assabentat a causa de l'allau informatiu en tots els mitjans sobre la notícia en qüestió, el matemàtic rus Yakov G. Sinai, de 78 anys, ha estat guardonat amb el premi Abel 2014. L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres ha atorgat el premi a aquest catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA), de l'Institut Landau de Física Teòrica i membre de l'Acadèmia de Ciències Russa "per les seues contribucions fonamentals als sistemes dinàmics, la teoria ergòdica i la física matemàtica".

Sinai ja havia aconseguit anteriorment la Medalla Boltzmann l'any 1986, el Premi Dannie Heineman l'any 1989, la Medalla Dirac el 1992, el Premi Nemmers el 2002 i el Wolf de Matemàtiques el 1997. Vaige... que tampoc li ve de nou. Pot dedicar part del seu temps a comparar el palmarès d'aquest senyor amb el de qualsevol concursant de Mujeres, Hombres y Viceversa. Més que res com a curiositat, sap?

Però bé, i què és això dels sistemes dinàmics? Des del s.XVIII els matemàtics, que són gent que fa coses rares, utilitzen unes equacions anomenades diferencials (equacions on la incògnita no és un número sinó una funció) per explicar fenomens naturals i intentar predir la seua evolució. Moltes equacions incorporen processos estocàstics (esdeveniments temporals amb un determinat grau d'aleatorietat) per modelar factors desconeguts i aparentment aleatoris que actuen sobre aquesta evolució. Em segueixen de moment?

Les aplicacions de tot això són múltiples: l'estudi del moviment dels planetes, els corrents oceànics, els senyals sísmics, senyals de telecomunicacions, les taques solars, les evolucions de la borsa, les dinàmiques de població, electrocardiogrames...

Alguns dels sistemes dinàmics que regulen tots aquests esdeveniments poden ser previstos amb gran precisió, però altres semblen evolucionar de forma caòtica i indescriptible. Aquí segur que pensarà en la previsió meteorològica, no? Exactament! també és un sistema dinàmic. Qui li hauria de dir que cada cop que xerra del temps a l'ascensor amb un veí vostè està parlant de matemàtiques?

Yakov Sinai ha realitzat gran aportacions en aquests camps gràcies als seus treballs en teoria ergòdica, que estudia la tendència d'un sistema dinàmic a explorar tots els estats disponibles. Potser la seua principal aportació fou l'invariant d'entropia de Kolmogorov-Sinai. Juntament amb Ruelle i Bowen descobrí la mesura SRB, que estudia un dels sistemes dinàmics més famosos i que més mal de caps porten als enginyers avui en dia: les turbulències. O el famós billar de Sinai, una regió de l'espai on s'estudien moviments sense fricció.

Si s'ha quedat amb ganes de saber més coses pot llegir:

- La notícia en el web de l'agència SINC.

- L'anunci al web oficial del Premi Abel.

- Article a la revista NAture News.

I amb això crec que ja té una mica per on començar.

De res!