Earth, Wind & Fire - Boggie wonderland

Maurice White estudiava al conservatori de Chicago quan començà a treballar com a músic de sessió per al segell discogràfic Chess Records (Muddy Waters, Etta James, Chuck Berry, Bo Didley...). També acompanyà les gires de Ramsey Lewis entre 1967 i 1969 fins que al final formà un grup anomenat Salty Peppers, amb qui grava el single "La la time" (1969), que fou un petit èxit local.

Maurice White en una de les seues moltes visites a Egipte.

Amb aquesta petita fama funda una gran banda de nom Earth, Wind & Fire amb alguns germans seus i grava dos primers discos amb Warner, El nom el posà el mateix Maurice, molt interessat per l'astrologia i l'egiptologia, cosa que es reflecteix en les portades dels discos i dels singles. Però l'èxit els vingué després de firmar amb CBS i començar a fer èxits del disco soul que tants i tantes van ballar en discoteques durant els anys setanta i vuitanta. Els primers discos amb aquesta discogràfica foren "The last days and time" (1972) i "Head to the sky" (1973).

Després d'alguns canvis Maurice White aconsegueix fer una banda estable i de molta qualitat. Els discos "Open our heart" (1974) i sobretot "That's the way of the world" (1975), que arribà al número 1 de les llistes, consagren el grup dins l'escena musical. En aquest disc s'inclou la guanyadora d'un Grammy "Shining star" i serví com a banda sonora de la peli de mateix nom de Stig Shore. Aprofitant el reprise d'aquest últim disc graven un disc mig en directe i mig d'estudi que també arriba al número 1 de les llistes "Gratitude" (1975). Aquest doble disc amb tres milions de còpies venudes té algunes peces curioses que no van arribar a ser single: "Reasons" que combina la veu potent de Philip Bailey amb el saxòfon de Don Myrick i un instrumental de nou minuts i mig "New World symphony" en què la intro podria colar com a música de Port Aventura pels espectacles de la Xina.

Els següents àlbums continuen aconseguint molt bons resultats "Spirit" (1976) i "All'n'all" (1977) arribant a altes posicions de les llistes. Aquest últim disc va vendre tres milions de còpies i s'afrontava amb un nou productor després de la mort del seu anterior Charles Stepney i que els havia sabut donar una sonoritat característica. La cosa va sortir bé incorporant Joe Wisser i David Foster com arreglistes, van rebre tres Grammys en la categoria de Rhythm & blues (??). Fixin-se en els motius egipcis de la portada, molt característics del grup.

L'any 1978 creen el seu propi segell discogràfic, ARC,  des d'on publiquen els seus primers grans èxits "Best of" que com a novetat incloïa una versió del "Got to get you into my life" dels The Beatles.

El 1983 comença el declivi de la banda amb la separació del seu cantant, Philip Bailey, que aprofita per gravar un disc en solitari. Els Earth, Wind & Fire editen "Powerlight" que fou un fracàs absolut. White prova sort en solitari l'any 1985 amb el disc "Maurice" i el 1987 Bailey retorna al grup per gravar "Touch the world" i iniciar una nova gira mundial. En la gira muntaven un gran espectacle ja que apareixien dins d'una nau espacial que aterrava a l'escenari, la idea era originària de George Clinton quan actuava amb Parliament.

Tot i vendre força discos (tres dels seus discos s'inclouen entre els 100 més venuts dels anys setanta) ha estat un grup de cançons i singles del disco funky de la glitterball i els pantalons acampanats, a part dels que ja he comentat abans podria destacar:

• "That's the way of the world" (1975). Maurice White va tenir una il·luminació quan tocava la bateria per John Coltrane: "Coltrane no parlava molt, però quan ho feia se'l sentia". La seua etapa amb el jazz fou la inspiració d'aquesta cançó de "bondat, veritat i amor".
• "Sing a song" (1975)
• "Getaway" (1976)
• "Serpentine fire" (1977) va ser un tremendo número 1
• "I'll write a song for you" (1977), un baladorro.
• "Fantasy" (1977), la qual molts la vam descobrir per una versió disco que es va fer l'any 1990 per part de Black Box i de qui fa poc em recordava en aquest article.
• "September" (1978)
• "Boogie wonderland" (1979)... ha ha dance boogie wonderland...
• "After the love has gone" (1979), que no va poder arribar a número 1 perquè es va trobar el "My sharona" dels The Knack.
• "Let's groove" (1981), cançó que identificareu de seguida per la base rítmica que s'ha fet servir milers de vegades.

Maurice White, que va néixer un 19 de desembre com jo ha mort als 74 anys després de conviure molt temps amb un Parkinson que cada cop se l'agreujava més.

Actualització: El bateria Fred White ha mort als 67 anys el 3 de gener de 2023.

Potser si els agrada aquest article, també els pot agradar el de Sugarhill Gang, el de MFSB  , Boney M, Harold Melvin o el de The Trammps.