Des de Lleida...: Fleetwood Mac

El guitarrista londinenc Peter Green i el bateria Mike Fleetwood van coincidir el febrer de 1966 en una banda de nom Peter B's Looners, pocs mesos després es fusionaven amb un altre grup, The Cheynes, en el qual havia tocat anteriorment Fleetwood, i funden la superbanda -eren set músics-Shotgun Express. Al mateix temps, el juliol de 1966, John Mayall s'assabenta que Eric Clapton vol deixar la banda per fundar els Cream i es fixa en Peter Green per substituir-lo als seus Bluesbreakers. L'abril de 1967 finalment acaben formant els Bluesbrakers el mateix John Mayall, Peter Green, John McVie i Mike Fleetwood. Un bon embolic genealògic que es podria continuar perquè de tot això també en surten Manfred Mann, Blind Faith, Jeff Beck, The Firm, Robert Plant, Yardbirds i Mick Taylor dels Rolling Stones...

A Hard Road (Vinyl, LP, Stereo, Album) portada de album

Però anem al que ens convé ara i és que els Bluesbreakers amb els nous fitxatges publiquen el que potser va ser el seu millor disc "A hard road" (1967), el conegut disc de la portada feta i pintada pel mateix Mayall. La guitarra de Peter Green es fa notar entre els fans de Mayall que obliden ràpidament la marxa de Clapton. A més a més Green escriu els temes "The same way" i "The supernatural" i és la veu principal a "You don't love me" -cançó popularitzada per Boo Diddley- i "The same way".

Els Bluesbreakers fitxen a Mick Taylor, futur bateria dels Rolling, i publiquen "Crusade" (1967). En aquest disc Green signa les cançons "Curly", "Rubber duck", "Greeny" i "Missing you". En el següent disc "Bare wires" (1967) els músics van deixar l'arròs fet i només va caler posar l'aigua, Green havia posat la guitarra a "Picture on the wall" i "Jenny".

I és que el setembre de 1967 John McVie, Mike Fleetwood i Peter Green, amb les lliçons de blues apreses al costat del mestre John Mayall, van decidir formar una nova banda que basaria la seua música en el blues britànic de nom Fleetwood Mac per motius obvis. Van reclutar els serveis del guitarrista Jeremy Spencer i el 1968 gravaven el seu primer disc "Peter Green's Fleetwood Mac". L'àlbum es situà al 4 en llistes gràcies ja a la fama de la guitarra Gibson Les Paul de Green només a l'ombra de la d'Eric Clapton. Al disc hi ha versions de clàssics com "Shake your moneymaker" d'Elmore James i "Hellhound on my trail" de Robert Johnson combinades amb temes de Green com "Merry go round".

Pocs mesos després van presentar el segon disc "Mr Wonderful" (1968) amb un estil molt similar al primer però amb força menys èxit. D'aquest disc us sonarà possiblement "Stop messin' round", un tema de Green, versionat per Gary Moore i Aerosmith. D'aquest disc també és "Lazy poker blues" que posteriorment fou adaptat sense gràcia pels Status Quo i el primer instrumental del grup "Evenin' boogie". Per últim un altre clàssic d'Elmore James "Dust my broom". Tots els riffs de James comencen igual...

Cover of the Spanish release: McVie, Kirwan, Green, Spencer, Fleetwood

Curiosament l'èxit no els arribaria amb cançons incloses en discos sinó en singles. "Albatross" (1968) és un instrumental que barreja psicodèlia i soft rock que arribà al nº1 en llistes UK. "Man of the world" (1969) arribà al 2 en llistes. El single "Oh well" (1969) -al mercat espanyol el van titular "Muy bien"- tenia dos parts, una en cada cara del single i arribà al 2 en llistes. La primera part plena de blues i la 2a part uns instrumental per a violoncel, guitarra acústica i flauta interpretada per Sandra Elsdon, la parella de Green. La cançó alternava moments acústics, rock elèctric, blues... i el mateix Jimmy Page va afirmar que l'estructura musical de "Stairway to heaven" es va inspirar en aquesta cançó. Una cosa diferent és aquest "Oh well" (1989) que recordem dels nostres inicis a les discos. L'altre single així esgarriat de gran èxit fou "Black magic woman" (1969), aquest últim tema de Green arribà al més alt de les llistes un any després de la mà -i guitarra- de Carlos Santana.

El tercer disc seria "Then play on" (1969) amb la incorporació d'un altre guitarra: Danny Kinvan que ja anava agafant el rol de Peter Green, ja més desapercebut aquí: "Closing my eyes" o "Rattlesnake shake".

L'any 1970 Peter Green abandona el grup per problemes místics i religiosos -sortia amb túniques i creus a l'escenari i parlava de regalar tots els seus diners- als quals s'hi va veure abocat a causa d'un trastorn mental combinat amb un excessiu consum de drogues i una esquizofrènia diagnosticada que el va portar a estar internat en diferents centres de salut mental amb tractaments d'electroxoc. Quan se'n va sortir va acabar treballant en un cementiri. Una mica com acabarem la gent de Lleida després d'aquest confinament estival.

L'any 1979, quan la nova formació dels Fleetwood Mac veia milions de còpies gràcies a "Rumours" -havien incorporat les veus melòdiques de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks- Peter Green va tornar en solitari. Molta gent a les xarxes homenatjava Green amb cançons de la 2a època dels Fleetwood amb qui Green ja no hi tenia res a veure. El disc "In the skies" (1979) compta amb la col·laboració del gran guitarrista Snowy White i tot i no ser un èxit comercial Green composa tots els temes com aquest fabulós "In the skies" amb un estil molt diferent que dona nom al disc. Després vindrien "Little dreamer" (1980), "Watcha gonna do?" (1981), "White sky?" (1982), "Kolors" (1983) i "A case for the blues" (1984) sota el nom de Katmandu.

El 1995, un altre guitarrista de blues com és Gary Moore -qui va comprar-li la guitarra ja batejada com a Les Paul Green- va publicar el disc "Blues for Greeny" en homenatge a Peter Green. En aquest disc s'inclouen 13 temes de totes les etapes del guitarrista

El 25 de febrer d'enguany al London Palladium es feia un concert d'homenatge a Green que serà publicat properament en LP i CD. En aquest concert hi van participar Noel Gallagher, Neil Finn, David Gilmour, Johnny Lang, John Mayall, Christie McVie, Pete Townshed, Steve Tyler; Bill Wyman...

Peter Green ha mort als 73 anys mentre dormia segons va comunicar la seva família.