Ralf Hutter i Florian Schneider es van conèixer en el conservatori de Düsseldorf estudiant piano i aviat es van aficionar als teclats. Juntament amb Klaus Roeder i després de passar per l'efímer Organisation van decidir crear un projecte comú de nom Krafwerk, paraula que en alemany vol dir central elèctrica. El nom ja deixava clares les intencions del que serien com a grup: endollar els seus instruments a l'electricitat. Altres noms que havien pensat foren Die Mensche Machine (l'Home màquina) o Klangchemiker (Química del so), tots amb aires molt futuristes per aquella època de country-rock, hard-funk i disco sound. Com hauran endevinat els lectors i lectores estem parlant dels anys setanta.
Debuten l'any 1970 amb un disc molt progressista per aquella època. Recollien les influències de la nova música d'aquells temps dels Tangerine Dream i de clàssics com Karlheinz Stockhausen i l'escola de Darmstadt. El disc duu de títol "Kraftwerk" així per evitar confusions i és un disc durillo d'escoltar si no esteu acostumats a aquest tipus de música. L'elapè només té quatre cançons, dos a cada cara i una d'elles és "Ruckzuck", potser la més propera al rock però barrejant alhora flautes, violins, guitarres elèctriques i teclats Hammond que farien les delícies de moltes sessions golfes de discoteques eivissenques. Al tema "Vom Himmel hoch" es deixa sentir un efecte Doppler on els teclats imitin el so de bombes caient.
El segon disc és "Kraftwerk 2" (1972), també per evitar confusions amb el nom, i que es una continuació del primer. I també en la mateix línia experimental segueixen a "Ralf and Florian" (1973), fixeu-vos que el nom ara és una mica més meditat. Aquest fou el final d'una trilogia dirigida pel productor Konrad Plank. Durant la gira de presentació van fitxar Wolfang Flur per substituir Roeder.
Arriba el 1974 i decideixen deixar de banda l'experimentació per realitzar un disc minimalista que reflecteixi les seues experiències per les autopistes alemanyes -la portada ho deixa claríssim- i contra tot pronòstic el disc "Autobahn" es converteix en un espectacular èxit. El tema "Autobahn" va entrar en llistes tot i no arribar als Top Ten, en aquell temps fou una proesa per aquest tipus de música. El disc, a dia d'avui, és considerat com una obra mestra de la música electrònica.
A continuació van enregistrar un parell de discos conceptuals "Radio-Activity" (1976) i "Trans-Europe Express" (1977). I m'aturaré amb "The man machine" (1978), el seu setè disc, en el qual va quedar demostrat que a part d'estar a anys-llum de la música de tots els altres grups també ho podien estar amb les lletres que predeien el futur. Això ho reflecteix el single del disc i el seu èxit més conegut "Das model" on reflexionen sobre la vida d'una model i l'obsessió de la fama. La cançó, a part de la lletra, ho tenia tot: la durada del tema era més curt del que ens tenien acostumats -menys de quatre minuts-, una melodia que s'enganxa, un baix vibrant creat amb sintetitzador... Un número 1 a UK però curiosament... tres anys més tard. L'altre tema important del disc és "Die roboter" en la qual anticipen el gran l'avenç de la robòtica.
Un altre àlbum fonamental de la discografia de Kraftwerk és "Computer world" (1981). El àlbum continua la visió futurista del grup centrant-se aquest cop en l'increment de l'ús de l'ordinador en la societat. La icònica portada del disc ho explica prou bé. Hutter confessà que el seu primer ordinador va ser un Atari i que se'l va comprar encabat d'editar el disc, és a dir, tanta electrònica i no tenien ni un punyetero PC. El número 1 "Computer love", segon single del disc, és el lament d'un home solitari envoltant de tecnologia i que buscava l'amor a través d'ella. Els Kraftwerk eren uns avançats a la generació del Tinder o Badoo. La melodia d'aquesta cançó ha estat utilitzada pels Coldplay a "Talk" (2005).El 1983 publiquen el conegut single "Tour de France" suposo com una picada d'ullet a les bones vendes i èxits que estaven tenint justament en l'estat francès. Els pares de les cançons d'Azul y Negro per a voltes ciclistes. Es va reeditar dins del disc "Tour de France soundtrack" (2003).
I la trilogia de discos de culte dels Kraftwerk, segons la meua humil opinió, acaba amb "Electric cafe" (1986). En aquest disc ja utilitzen ordinadors per a reproduir la veu humana sobre la mateixa base musical i amb això van aconseguir publicar el disc en diferents idiomes simultàniament. Els temes "Techno pop" i "Sex object" van ser editats en castellà per exemple. El single "Musique non-stop" suposà una nova fita perquè arribà al 1 de les llistes, però no les convencionals, sinó a la de Hot Dance Club Play. L'altre gran èxit del disc va ser el single "The telephone call" arribant al 2 de les pistes de ball.El 1991 publiquen "The mix", un disc amb temes clàssics seus remasteritzats i amb noves mescles. I el 2003 el disc que he comentat abans "Tour de France soundtrack", que va ser l'últim disc amb participació i producció de Florian Schneider. L'última actuació d'Schneider amb el grup va ser el 2006 en un concert a Saragossa.
Schneider i els Krafwerk han estat els pares del tecno-pop i la música electrònica de la qual han begut des dels OMD fins a William Orbit, des de Yazoo i Softcell fins a The Chemical Brothers, des d'Azul y Negro a Bob Sinclair. Tan gran és el nom d'Schneider que David Bowie, sí el més gran geni del pop, dins del disc "Heroes" (1977) li va dedicar l'instrumental "V-2 Schneider" -no ho digui a ningú però el "Radio Gaga" de Queen trobo que s'hi sembla molt-.
Schneider va morir per un càncer que havia portat en la més absoluta intimitat el dia 21 d'abril als 73 anys, no es va anunciar la seua mort fins el 6 de maig.
Article relacionats:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada