Des de Lleida...: Spencer Davis group

divendres, d’octubre 23, 2020

Spencer Davis group - Gimme some lovin'

L'agost de 1963 el cantant i guitarrista Spencer Davis crea un grup amb el seu amic i bateria Peter York, i els germans Muff i Steve Winwood. El nom del grup no se'l van pensar gaire i com Spencer Davis va ser qui ho va manegar tot es va quedar en Spencer David Group, segons expliquen perquè a ningú se li acudia cap nom.

Fou el productor Chris Blackwell qui es fixà en ells per portar-los a Islands Productions, el que acabaria sent Island Records. El primer single que van enregistrar va ser "Dimples" (1965), una versió d'un clàssic de John Lee Hooker i que va passar sense cap pena ni glòria. El mateix Blackwell va veure que necessitaven alguna cosa més i fou ell mateix qui contractà un altre productor, Jimmy Miller -que posteriorment llençaria a la fama els Rolling Stones- i amb qui les coses van canviar i es va adreçar moltíssim la cosa.

Es va adreçar tant la cosa que l'any 1965 van aconseguir tot un seguit de números un en llistes. El primer un meravellós tema d'una estrella del reggae Jackie Edwars "Keep on runnin'" i que alguns coneixereu per la banda sonora de la pel·lícula Buster (1988) interpretada per Phil Collins. Després arribaria "Someone help me" (1966), també de Jackie Edwars i també número u al regne Unit.

A continuació, l'èxit més important que van tenir, la seua cançó estrella, la fenomenal "Gimme some lovin'" (1966). La cançó és fantàstica, però personalment, la versió que van fer el Blues Brothers per la seua primera pel·lícula The Blues Brothers (titulada aquí incomprensiblement com a Granujas a todo ritmo) és apoteòsica amb la secció de vent incorporada. El tema va deixar constància del futur que li esperava al cantant Steve Winwood, que posava la veu amb només 18 anys. Winwood va escriure la tornada, la van completar en una hora i van baixar a un pub a tocar-la. La portada del disc on s'inclou és molt seixantera i recorda moltes portades dels The Troggs, The Pretty Things, The Animals, The Kinks, Them... amb aquest tipus d'iconografia.

A finals de 1966 la banda protagonitza la comèdia musical The Ghost Goes Gear. I el gener de 1967 publicaven el seu últim número un "I'm a man", escrita per Winwood i Miller. Els Chicago Transit Authority -després abreujats com a Chicago- en van fer una coneguda versió el 1969.

L'abril de 1967 Muff Winwood deixa el grup per dedicar-se a la producció i amb la fama agafada Steve Winwood se n'aniria a formar els Traffic amb Jim Capaldi. Els dos músics són substituïts per Eddie Hardin i Phil Sawyer, que només estaria uns pocs mesos perquè es dedicaria a fer de guitarrista de sessió. Seria substituït per Ray Fenwick. D'aquesta formació és la psicodèlica "Time seller" (1967), "Mr second-class" (1967).

La quarta formació de la Spencer Davis duraria de l'octubre de 1968 i acabaria el juliol de 1969 amb la retirada del baix Dee Murray i del bateria Nigel Olsson que se'n van a tocar al costat d'Elton John formant l'Elton John Band que començava carrera en les mítiques actuacions en el Troubadour Club de Los Ángeles. El 1969 arriba la dissolució oficial de la banda i Spencer David se'n va a fer carrera de productor canviant absolutament d'estil dedicant-se al jazz fins als anys vuitanta. També va fer de promotor musical d'artistes com Bob Marley o Robert Palmer. El 2006 Spencer David va intentar reorganitzar el grup només amb Eddie Hardin com a component històric fent algunes gires pels Estats Units i Europa.

L'Spencer David Group al final ha estat conegut per ser on es va iniciar el teclista i cantant Steve Winwood. Spencer David ha mort a la seua casa de Califòrnia a causa d'un atac de cor als 81 anys.