Som en temps d'evolució del rock. Al folk rock el succeiran variants sobre el mateix tema que prendran el nom de country rock i country pop. Al retorn de les arrels del rock que havia marcat la Creedence Clearwater Revival el seguiria un moviment melòdic que s'anomenà rock meridional sureño i que va prendre elements de la música country. Eren temps de Crosby, Stills, Nash and Young, Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.
El bateria Don Henley, els guitarristes Glenn Frey i Bernie Leadon i el baix Randy Meisner funden Eagles l'any 1971. Els quatre eren músics ja consolidats, tots havien tocat amb James Taylor o Linda Ronstadt i un altre van formar part dels Poco.
Cap a l'agost de 1971 foren descoberts mentre feien un concert en un club per David Geffen, qui també se'n cuidava dels CSNY, i sense pensar-s'ho gaire els va fer firmar el primer disc "Eagles" (1972) que va incloure ja un primer potent èxit "Take it easy", composada per Glenn Frey i Jackson Brownie i que el traslladarà a la zona temàtica del far-west de Port Aventura. Als pobres quatre nois que no s'havien mogut del seu ranxo els van enviar a gravar a Anglaterra sota la producció de Glynn Jones.
A continuació graven un parell de discos més de mitjana acceptació -personalment avorridíssims-: "Desperado" (1973) i "On the border" (1974). El 1974 entra el guitarrista Don Felder que ja coneixien perquè havia fet d'slide guitar en algunes gravacions i a partir d'aquí comença la seua bona ratxa. Primer és un single: "Best of my love" (1974) i després el disc que els porta al número u de les llistes durant cinc setmanes "One of these nights". En aquest disc hi poden trobar també les exitoses "One of these nights" i "Lyin' eyes", cançó amb la qual guanyen el Grammy a la millor interpretació vocal. Després d'aquest disc Leadon deixa el grup per les seues pretensions de triomfar en un nou projecte amb Michael Georgiades -que no cal que li digui fou un bluf- i entra Joe Walsh per substituir-lo.
Com la banda es prepara per donar un salt encara molt més gran del que han fet es tanquen a consciència en un estudi de gravació mentre la discogràfica omple el temps publicant un grans èxits "Eagles. Their greatest hits 1971-1975" que sorprèn tothom venent-se com a xurros. I això que és un resum de discos que, excepte l'últim, se van vendre menys que vots va obtenir UPyD a les últimes eleccions.
L'any 1976 finalment publiquen el major èxit de la seua carrera i que vostè i jo hem cantat infinitat de vegades i que estava esperant en aquest escrit "Hotel California", superèxit que arriba al número 1 de les llistes EUA i al 2 a UK. Molts la van escoltar per primer cop a les firetes gràcies als Gipsy Kings. Van vendre més d'onze milions de còpies per tot el món (els Eagles, no els Gipsy Kings), s'enduen quatre Grammys i es converteixen en els reis mundials del country pop. A més ja de la ja molt sobada i satànica (sí, satànica, prometo un article sobre això) "Hotel California" en el disc també hi havia "New kid in town" i "Life in the fast lane".
El grup va necessitar pair l'èxit i se van prendre tres anys sabàtics fins que van tornar amb el disc "The long run" (1979), un disc que no aconseguí igualar res del que havien aconseguit anteriorment però que inclou l'única cançó dels Eagles que no m'avorreix i que puc escoltar sencera sense badallar "Heartache tonight", també número 1 als EUA. Massa èxit al cap i aquest cop és Randy Meissner qui diu que es considera esgotat i deixa el grup. Així que ara tenim al grup Frey, Henley, Felder i Walsh. Un any després publiquen un doble disc en directe "Eagles live".
Després d'aconseguir posar 16 cançons en el Top 40 americà i d'aconseguir nou discos supervendes, entre ells dos de grans èxits, el grup acaba separant-se l'any 1981 per les tensions internes ocasionades pels egos extremadament exagerats que mantenien els components del grup. Amb uns nivell de perdonavides davant dels altres que ni Pablo Iglesias s'arribaven a barallar en els escenaris i discutir-se entre ells fins i tot per la mida de les habitacions de cadascú als hotels. Ah, i era l'època dels problemes de Frey amb les drogues, que no faltin. Al final van prometre que no tornarien a ajuntar-se ni fins que l'infern es congelés.
Glenn Frey començà carrera en solitari debutant amb "No fun aloud" (1982), un disc amb bones cançons com "The one you love" i "Partytown". Fixi's quina portada més vuitantera. I què volen que els hi digui... per mi va millorar el que hi havia. Aconseguí un èxit mundial amb el disc "The allnighter" (1985), no pel disc en sí, sinó perquè el van fitxer per participar a la sèrie Corrupción en Miami i per gravar dos fantàstics temes per la seua banda sonora: "Smuggler's Blues" (1985) i "You belong to the city" (1985). Això de les bandes sonores se li donà bé i així va fer també la cançó "The heat is on" (1985) per Superdetective en Hollywood, "Part of me, part of you" (1991) per Thelma & Louise i "Flip city" (1989) pel remake Cazafantasmas II. També destaco del seu disc del 1988 "Soul searchin'" la cançó que dóna títol al disc "Soul searchin'" i que no he trobat a Youtube.
Com sembla ser que anaven tots una mica justos d'armilla, el 1994 els Eagles decideixen tornar a reunir-se per gravar un disc que no podia tenir un altre títol que "Hell freezes over", és a dir, l'infern ja s'havia congelat. El disc conté un tros de cançó com és "Get over it". Vés per on que les millors cançons dels Eagles es troben en aquesta nova etapa, l'any 2007 publiquen de nou un disc "Long road out of Eden" amb un altre temàs "How long"
Glenn Frey ha mort ha mort als 67 anys víctima de complicacions relacionades amb vàries malalties que l'afectaven: artritis reumatoide, colitis ulcerosa i pneumònia... i segons explica el seu mànager també culpa de la medicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada