Natalie Cole - Orange colored sky

Tot just acabem de començar l'any, no mos ha donat temps de pair els ibuprofens del dia 1 de gener que ja hem d'escriure el típic article músico-necrològic. Doncs sí que comencem bé, sí... bé, potser hem d'esperar a veure què decideix la CUP per saber si comencem bé o no del tot...

Natalie Cole nasqué el 6 de febrer de 1950 a Los Ángeles filla del compositor i pianista Nathaniel Adams Cole, conegut com a Nat King Cole pels amics -havia sentit gent que l'anomenava Naps-i- Cols-. Nat King Cole és un d'aquells cantants que molts vam descobrir gràcies a les cintes de cassette que els pares de la generació del quaranta del segle passat portaven al cotxe. Per una banda el sector Nat King Cole, Lucho Gatica i Jorge Sepúlveda i per una altra banda -almenys en el meu cas- l'Emili Vendrell, el Ramon Calduch i la Trinca.

Cole, la Natalie no el Nat, debutà en un escenari l'any 1962 en un concert juntament amb son pare. L'any 1965 i mentre estudiava a la Universitat de Massachussets, on només hi havia dos-cens estudiants negres sobre un total de vint mil, s'afilia en el partit de les Panteres Negres arribant a convertir-se en una activista pública.

El 1973, amb el seu pare ja mort, inicia la seua carrera com a solista en petits clubs de manera semi-professional. I aquí vostè posi l'estil que més desitgi, soul o jazz, ja que per uns és solista de soul i per altres ho és de jazz. De hip-hop està clar que no. Ni de garrotins. I aquí ara entra la figura del productor com en tots els articles sobre música, en aquest cas són Chuck Jackson i Marvin Yancy els que composen els temes del seu disc de debut "Inseparable" (1975) -pronunciï's insepàrabol, eh?-. Els singles "Inseparable" i "This will be" es converteixen immediatament en discos d'or i en els seus primers èxits. A més li suposaren els seus primers Grammys l'any 1976, un el d'"artista revelació" i l'altre el de "millor solista de rhythm & blues", ni jazz ni soul ara. La portada horrorosa per cert.

L'any 1976 publica el segon disc "Natalie" que també és disc d'or. El succeeixen "Unpredictable" (77), "Thankful" (77), "Natalie... Live!" (78) i "I love you" (79) sota la mà del productor i ara també marit Marvin Yancy. L'any 1981 deixa el segell Capitol i comença un llarg període de sequera comercial per ressorgir el 1988 amb la seua versió del "Pink Cadillac" de Bruce Springsteen dins d'un retorn extraordinari com fou "Everlasting" (87). En aquest disc també hi ha altres bones cançons com "I live for your love", "In my reality" o "Split decision" . 

L'any 1990 amb Elektra Records grava tota una extraordinària novetat en el món musical, per primer cop es feia una producció com "Unforgettable" -ja veuen la tendència a posar noms de discos amb el prefix in que tenia la Natalie- en la qual cantava un cover juntament amb el seu pare mort 25 anys enrere. El disc, "Unforgettable... with love" va guanyar Grammys a punta pala -sis l'any 1992, entre ells el de millor solista de soul- i personalment fou el primer que vaig adquirir d'aquesta cantant. A part del duet aquest hi ha una preciosa versió de la tradicional "Route 66" i la fantàstica "Orange colored sky".

El 1993 torna a publicar un disc de Grammy "Take a look", més avorrit i sobrevalorat però amb algunes coses interessants com "Take a look", la versió de "As time goes by" -la cançó famosa de Casablanca-o la que més m'agrada "I'm beggining to see the light", un clàssic de Duke Ellington.

Com el duet amb Nat King Cole li va anar comercialment molt bé, el 1996 ho torna a intentar en el disc "Stardust" amb la cançó "When I fall in love", també guanyà dos Grammys però la cosa no reeixí tal com s'esperava. Cole continuava publicant discos més aviat discrets -també en té de típics nadalencs tal i com manen els cànons de les senyores que canten bé- i em quedo amb "Ask a woman who knows" (2002) amb la col·laboració de Diana Krall a "Better than anything" i la versió un pèl accelerada i desafinada del "My baby just cares for me" que havia popularitzat Nina Simone. Un disc menys soul i més jazz.

Tot i semblar una senyora de bons costums i de no haver trencat mai un plat, Natalie Cole tingué problemes amb les drogues durant bona part de la seua vida, que van accentuar-se l'any 2009 per culpa d'un trasplantament de fetge necessari per curar la hepatitis C que se li havia diagnosticat un any abans. Ell mateixa va reconèixer que el consum de cocaïna i heroïna havia influït en el desenvolupament de la malaltia. Finalment, als 65 anys, ella i el seu particular timbre de veu es van rendir.