Parlar del Lleida

Johan Cruyff deia que “el futbol és la discussió del dilluns”. Tot i que ara sembla que amb el VAR s’havien de reduir aquestes discussions, els dilluns en arribar a la feina es continua xerrant de futbol. La llàstima és que a aquests habituals contertulians dels dilluns feiners futbolístics no acostumen a veure més enllà de barces i madrids i a molts d’ells se’ls fa complicat identificar un jugador del Vila-real o del Celta. I és clar, ja no els dic què passa quan jo entro en conversa per parlar del Lleida. Una mica de “ah, molt bé, molt bé” i després a continuar els debats arbitrals entre els forofos dels dos equips més beneficiats arbitralment. Un d’aquests companys arriba a tenir un punt histriònic, i és que del Lleida només coneix els jugadors cedits del Barça (és a dir, molt pocs en els últims 25 anys: Agostinho Ça, Quintillà i Calavera… anteriorment hem de remuntar-nos a Herrera, Albert Tomàs i Javi García), va a veure només els partits contra el Barça B i recorda que al Lleida havien jugat Òscar García Junyent, Carles Busquets i… Ramon Ros.

Així que, tot i que parlar de futbol acostuma a ser habitual els dilluns, a la feina, al bar o als grups de whatsapp, parlar del Lleida continua sent complicat. Almenys entre el meu entorn dels dilluns. Certament hi ha hagut èpoques en què el Lleida era tema de converses als bars, això succeïa durant els nostres happy nineties i ara fa poc es va reviscolar durant la temporada que va acabar amb el dissortat partit de Sevilla. Aquell any amb Imanol Idiakez a la banqueta, entre esmorzar i esmorzar i tallat i tallat, en aquests locals de restauració on es solucionen absolutament tots els problemes del país de forma més o menys contundent, es parlava del Lleida. Hi havia il·lusió, hi havia bon equip, es jugava bé a futbol i suposo que la pèssima gestió de la situació extraesportiva també va ajudar en què tothom hi digués la seua.

Amb tot això, als que ens agrada compartir visions amb una mica de profundidat sobre el nostre club més enllà del “i què va fer el Lleida ahir?” només ens queden les trobades de friquis del Lleida -aquell esmorzar, aquell sopar entre forofos del Camp d’Esports-, algun grup de wats on acostumem a ser els mateixos d’abans i les xarxes socials. 

Però, aiiiiiiii… les xarxes socials. I aiiiiiii el Twitter en concret. Que diferent és el Twitter del 2012 al Twitter del 2019. Twitter era una xarxa social on podies llegir, opinar, compartir i fins i tot establir converses discrepant tranquil·lament. Era un fòrum interactiu i força instantani. Però ara aquesta xarxa -que continuo trobant una gran eina per a compartir articles i activitats- s’ha convertit en un cul de sac d’insults, retrets i perfils maleducats que no aporten absolutament res, només intentar alienar cap a un costat o altre. L’escriptor Enric Gomà deia fa uns dies “Quantes meravelles hauria fet Goebbels si hagués tingut Twitter”. I l’agost de 2016 la revista Time ho posava directament en portada “Why we’re losing the internet to the culture of hate?” (Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?”. Vaja, que cal destriar molt el gra de la palla i encara se’t cola algun terrós pel sedàs.

I això és el que trobo jo -i força altra gent amb qui comparteixo- que ha passat a l’hora d’opinar, conversar o intercanviar parers sobre el Lleida a Twitter. S’ha convertit en un esport de risc en el qual et poden ploure insults de tota mena des de perfils fakes i perfils no gens fakes amb noms i cognoms. Una espècie de tribunal d’ordre tuitaire que està a l’expectativa de segons qui és qui opini. 

Les xarxes socials són indispensables avui en dia com a element de comunicació corporativa per associacions, empreses i clubs esportius. Però també cal saber-les utilitzar i crec que el Lleida, pel que representa corporativament, hauria d’interactuar més en aquest aspecte. Com a perfil institucional evidentment no pot respondre absolutament totes les interaccions, ni ho hauria de fer, ni s’hauria de posar al mig de qualsevol conversa, però sí que crec que: 1) seria produent de cara a l’afició interactuar una mica més a través de les xarxes -retuitejar un missatge d’ànim o una foto d’un aficionat a Sebastopol amb la samarreta del club, posem per cas-; i 2) el club, que en el seu moment va redactar un reglament de règim intern a bombo y platillo, hauria de fomentar un entorn de convivència social entre els aficionats. Pocs que som i sembla que a algú li agradi que et fotin els plats pel cap.

Ah! I cal vigilar el hooliganisme per part dels community managers no fos cas que passi com aquell d’un equip de l’OK Lliga que va publicar a les xarxes que el seu equip s’havia salvat del descens quan l’altre equip que també se l’estava jugant no havia acabat el partit encara… i al final es va haver de menjar les paraules. O els caràcters més ben dit.

(Article publicat en el númro 11 de la revista Lo Lleida)