Originaris de Newcastle comencen l'any 1960 anomenant-se The Alan Price Combo i tocant en els concerts del dissabte del Downbeat Club i en el Club A Go-Go. La formació inicial estava formada per Alan Price als teclats, Hilton Valentine a la guitarra, Chas Chandler al baix i John Steel a la bateria. Amb aquesta formació van acompanyar Jerry Lee Lewis en un gira. L'any 1962 s'incorpora el cantant Eric Burdon al grup fent-los canviar d'estil musical i volent donar una nou aire també canvien el nom i es passen a dir The Animals, "pel salvatges que són les seues actuacions en directe" segons afirmen.
L'any 1964 es traslladen a Londres i aconsegueix gravar i vendre 500 còpies d'un enregistrament, una d'elles cau a les mans de Mickie Most, qui els aconsegueix un contracte amb EMI. Abans de començar a gravar per ells mateixos Most els porta als estudis de gravació per a què toquin al costat de Bob Dylan per "Baby let me take your home" (1964), l'exitós disc de debut de Dylan i els treu de gira al costat de Chuck Berry.
Després d'una sèrie d'actuacions a l'Scene Club de Londres graven el seu primer single que és una adaptació d'un clàssic del folk americà que Dylan va incloure al seu disc. Amb aquesta versió gravada en només un quart d'hora es converteix en un dels més grans èxits de la dècada dels seixanta i que s'ha mantingut com una gran cançó de la història del pop-rock "House of rising sun" (1964). El single va arribar al número 1 de totes les llistes a l'est i l'oest de l'Atlàntic. La cançó és una trista història d'una noia atrapada en un bordell de Nova Orleans i diuen que part de la melodia que hi sona està inspirada en el "Walk on the wild side" del jazzman Jimmy Smith.
Seguidament arribarien altres singles d'èxit com "I'm crying" (1964) i una encertadíssima i absolutament oposada versió del "Don't let me be misunderstood" (1965) popularitzada anteriorment per Nina Simonei després per moltíssims altres grups: la versió setantera dels Santa Esmeralda; la blusera de Robben Ford; la característica de Joe Cocker o la de Los Apolos, grup que va provar sort a principis dels noranta.
El novembre de 1965 Alan Price abandona el grup pel seu pànic a volar en avió i és substituït per Dave Rowberry. Dos mesos després canvien de productor a Tom Wilson i fitxen per Decca Records. Amb tot això tornen amb els singles "Bring it on home to me" (1965), "We gotta get out of this place" (1965) -tema que amb aquest títol se'l van fer seu les tropes aliades a Irak- i "It's my life" (1966) arribant a les posicions 7, 2 -frenat pel "King of the road" de Roger Miller- i 7 de les llistes respectivament.
El setembre de 1966 se separen definitivament una mica per culpa dels jocs d'Eric Burdon amb l'alcohol i l'LSD emigra als EUA per a formar uns new Animals. Entre San Francisco i Los Ángeles recluta Mick Briggs a la guitarra, Danny McCullought al baix i l'acompanya Barry Jenkins. Aquesta nova formació entra en llistes amb "Help me girl" (1966), "When I was young" (1967), "San Francisco nights"(1967), "Monterey" (1968), "Sky pilot" (1968) i "Spill the wine" (1970). Finalment Burdon deixa el grup per altres projectes amb Jimi Hendrix i els War entre d'altres.
També Hilton Valentine se'n va anar a viure als EUA, i l'any 1969 publica un disc en solitari "All in your head" per a Capitol Records. El 1977 Valentine i la banda original es tornen a reunir per a gravar "Before we were so rudely interrupted". I el 1983 un altre cop per fer una gira americana.
En els últims anys, Valentine formà la banda Skiffledog de música skiffle, realitzant gires americanes publicant el disc "It's flok and skliffe, mate" (2004) amb una rara versió del "Working class hero" de Lennon i el disc de nadales "Merry skliffemas" (2011) al costat de Big Boy Pete dels Jaywalkers amb cançons com "It's skifflemas time!".
Hilton Valentine, la conegudíssima guitarra del començament de la casa del sol naixent, ha mort als 77 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada