El cantant Marvin Lee Aday va néixer a Dallas el 1948. L'home, que tenia un aspecte físic ben ferrenyo, jugava a futbol americà a la seua escola i el seu entrenador a causa de la seua gran corpulència li va posar el sobrenom de Meat Loaf, que vol dir una cosa semblant a tros de carn. La seua juventut no fou gaire tranquil·la que diguem, a l'escola era turmentat per la seua condició física, el seu pare alcohòlic el maltractava fins al punt d'intentar matar-lo i la seua mare va morir de càncer quan ell tenia 19 anys.
Amb inquietuds artístiques forma la seua primera banda Meat Loaf Soul, que refusa tres contractes i debuta en directe el 1967, posteriorment canvien el nom a Floating Circus o Popcorn Blizzard enregistrant amb aquest últim nom el single "Once upon a time" (1968).
Aficionat al món del teatre vivia en una comuna a Echo Park (Los Ángeles) fins que el 1969 aconsegueix entrar com actor figurant al musical hippie Hair. Mentre representava Hair a Detroit va coincidir amb la cantant Shaun Murphy, coneguda com Stoney, i aconseguí gravar un disc sota el nom artístic d'Stoney and Meatloaf. El disc, barreja de soul i psicodèlia, duia per títol "Stoney and Meatloaf" (1971) així per evitar malentesos i va ser publicat per Rare Earth, subsegell de la Motown. Del disc es van extreure dos singles "It takes all kinds of people" i "What you see is what you get" una famosa frase ben coneguda pels que fa anys treballem amb processadors de textos.... quins temps aquells del WordPerfect!
Després d'actuar algun cop amb el seu amic Alice Cooper es traslladà a Nova York amb les representacions de Hair. Encabat del musical s'enrolà en altres representacions com Rainbow i sobretot, amb la que més va triomfar, The Rocky Horror Show. El 1976 canta amb Ted Nudgent a "Free for all" fins que edita el seu propi elapé.... però la història venia de feia dies.
L'any 1973 Meat Loaf actuava en el musical More than you deserve estrenat en un dels teatres de Papp amb lletra i música del compositor Jim Steinman. Aquella trobada va resultar màgica, i és que a conseqüència d'això va sortir un disc rodó i dels més exitosos de la història del rock "Bat out of hell" (1978) situant-se en el Top 20 dels més venuts de tots els temps amb més de 50 milions de còpies, el que es coneix per un long-seller. A les llistes de vendes britàniques va estar-hi més de 7 anys! El disc pretenia ser un hard-rock teatral futurista, i a fe de déu que resultà amb temarros com "Bat out of hell", "You took the words right out of my mouth (hot summer night)", "Two out of three ain't bad", "Paradise by the Dashboard light" o "Heaven can wait", un tema que ja tenia escrit Steinman des de feia anys. La veu histriònica i operística de Meat Loaf sobre les suites instrumentals d'Steinman, els riffs de piano... L'obra artística quedà completada amb la producció de Todd Rundgren, la participació de Roy Bittan i Max Weinberg músics de la E Street Band, una famosíssima portada dissenyada per l'il·lustrador Richard Corben amb la moto de la dramàtica història del protagonista del single que titula el disc i uns vídeos per explicar autèntics dramons d'històries en l'era pre-MTV.
Meat Loaf, que recordem es va iniciar com actor, va donar el salt al cine i el 1980 participa a Roadie al costat de Debbie Harry de Blondie, Roy Orbison o Hank Williams Jr. La carrera d'actor l'acompanya una brillant carrera com a cantant, i un clar exemple és "Dead ringer" (1981), un llargmetratge que protagonitza ell i que va ser acompanyat amb aquest disc com a banda sonora. Els singles "I'm gonna love her for both of us", "Dead ringer for love" amb Cher i "Read'em and weep" foren uns èxits en llistes.
Meat Loaf va partir peres amb Steinman acabant com el rosari de l'auroraperò el seu contracte amb la discogràfica Epic l'obligà a publicar un nou disc i així va sortir "Midnight at the lost and found" (1983) amb poca història i tres singles fluixets "If you really want to", "Razor's edge" i el millor "Midnight al the lost and found". La gira del disc va ser un èxit, però van començar problemes econòmics per denúncies discogràfiques.
El 1984 es passa a Arista i publica "Bad attitude", amb la coneguda "Modern girl" com a single destacat i col·laborant amb Roger Daltrey a "Bad attitude"i amb John Parr a "Cheatin' in your dreams". I després arribaria "Blind before I stop" (1986) amb producció del mític Frank Farian però poc èxit en llistes, només destaco "Rock'n'roll mercenaries", un tema dedicat al business del món de la música. Com era moda en aquells anys va arribar el directe "Live at Wembley" (1987) i la carrera de Meat Loaf es veurà afectada pels seus problemes a les cordes vocals culpa d'excessos no gaire sans. El 1992 apareix a la peli Wayne's World.
Setze anys després, deixant de banda les seues diferències, Steinman es va reunir amb Meat Loaf per a "Bat out of hell II: Back into hell" (1993). Personalment encara més espectacular que la primera part i que ja porta venudes 26 milions de còpies. En aquest disc s'inclou el bestial "I'd do anything for love (but I won't do that)" -tenien predilecció per títols llargs- guanyador del Grammy a la millor actuació vocal de rock solista. No és de sorprendre amb temes com aquest que Meat Loaf sigui considerat un dels reis indiscutibles de les balades hard-rock. Els videoclips dirigits per Steinman i Michael Bay dels temes van ajudar a fer gran aquest retorn. També em feia molta gràcia d'aquest disc el tema "Objects in the rear view mirror may appear closer than they are" i un extraordinari segon single "Rock and roll dreams come through", un tema que havia inclòs Jim Steinman en el seu únic disc en solitari "Bad for good" (1981).
A finals d'any el cantant fitxa la vocalista Patti Russo i es converteix en la veu acompanyant de Meat Loaf durant vint anys. El setè disc d'estudi que també és èxit arribant a disc de platí és “Welcome to the neighbourhood” (1995), el primer single "I'd lie for you (and that's the truth)" composat per Diane Warren arribà al 2 en llistes UK, també van sortir de singles "Not a dry eye in the house" i "Runnin' for the red light (I gotta life)". El 1996 intervé a El club de la lluita, el 1997 a Spiceworld, la peli de les Spicegirls, el 1998 a Un tipo peligroso i Un mon a la seva mida. El 1999 Antonio Banderas li dona el paper de xèrif a Bojos a Alabama, la seua primera peli com a director. En total va protagonitzar 65 pel·lícules i sèries de televisió.
El 2003 publica el fluix “Couldn’t have said it better” mentre tothom esperava una tercera part del seu major èxit fins que va arribar "But out of hell III: the monster is loose" (2007). L'èxit no va ser com els anteriors tot i el single "It's all coming back to me now" -curiosament amb Marion Raven com a vocalista i sent un tema que havia fet triomfar Celine Dion una dècada abans- i a més va haver de deixar la gira a mitges per un quist que li van trobar a les cordes vocals.
Un cop recuperat publica “Hang cool teddy bear” (2009) amb el bon tema "Los Angeloser"; "Hell in a handbasket" (2011) amb una particular versió del "California dreamin'" de Mamas and the Papas i "Braver than we are" (2016) en el qual torna a treballar amb Jim Steinman qui compon tots els temes. Al mateix temps els problemes de salut de Meat Loaf es van anar agreujant havent de ser intervingut quatre cops de cirurgia a l'esquena.
El novembre de 2021 Meat Loaf anunciava que el gener de 2022 tornaria als estudis de gravació per enregistrar set cançons noves, entre les quals "What part of my body hurts the most?" un tema que Steinman havia escrit per But ot hell: The musical... ara Meat Loaf ha mort als 74 anys conseqüència de la Covid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada