Durant els anys seixanta per la costa oest dels Estats Units es va posar molt de moda un tipus de música instrumental que s'anomenà música surf. Un dels grups punters d'aquest estil van ser The Ventures, format per Nokie Edwards, Don Wilson, Bob Bogle i Howie Johnson, que s'havien conegut a Seattle treballant en la construcció.
The Ventures es van donar a conèixer amb "Walk don't run" (1960) editat per ells mateixos i que s'enfilà als número 2 de les llistes EUA i un èxit a nivell internacional.
A partir d'aquí no van trigar en enregistrar uns quants elapés produïts per Bob Reisdorff: "The Ventures" (1960), "Another smash!" (1961), "Twist with The Ventures" (1962), "The Ventures play Telstar and the lonely buil" (1963), "Surfin'" (1963), "The Ventures" (1963), "Let's go!" (1963), "The Ventures in space" (1964) i "Walk don't run volumen 2" (1964). En aquesta primera etapa, com podeu veure en els títols, fan incursions en el twist, en temes de pel·lícules de ciència ficció i, evidentment, en el so surf. S'especialitzen en versions instrumentals de tot tipus introduint la guitarra elèctrica de forma generalitzada a temes com "Perfidia" (1960), "El cumbachero" (1963), "Red river rock" (1963) o "Blue moon" (1961), "Let's twist again" (1962). L'èxit d'aquesta etapa els proporciona un creixement important i un reconeixent internacional que els obliga a intentar un estil més personal.
Sense Reisdorff i amb Joe Saraceno a la producciócomença l'etapa de les bandes sonores. La primera seria "Batman theme" (1966), després "Secret agent man" (1966), "Mission: impossible" (1969). Però la més exitosa sense dubte va ser la d'una sèrie que encara avui està tenint èxit "Hawaii 5-0" (1969), el tema d'obertura va arribar al 4 en llistes. Aquest èxit els arribà en plena efervescència de la guitarra elèctrica al Japó on impacte enormement. El 1967 publiquen ni més ni menys que una versió del "Strawberry fields forever" de The Beatles. També s'atreveixen amb "La bamba" (1967).
La banda comença a trencar-se i Jerry McGee, Mel Taylor i Johnny Durrill substitueixen Edwars, i Johnson. Comencen una nova etapa d'experiment psicodèlics que no donen resultat comercial i el grup comença a caure en picat a tot arreu separant-se el 1972. D'aquesta època són les seues versions del "Light my fire" de The Doors, del "Satisfaction" dels Rolling Stones, del "Respect" d'Aretha Franklin, del "Pretty woman" de Roy Orbison, del "Happy together" de The Turtles o del "Proud Mary" de la Creedence. Una mica embafador... eren com el so d'aquells fitxers MIDI que es creaven als anys noranta rudimentàriament amb els PCs de l'època.
L'any 1982 ressusciten per una gira nostàlgica de la música surf a Califòrnia recuperant el quartet original. The Ventures són la banda instrumental que més discos ha venut.
Howie Johnson va morir el 1988, Mel Taylor el 1996, Bob Bogle el 2009, Nokie Edwards el 2018, Jerry McGee el 2019. Ara Don Wilson ha mort als 88 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada