Aquest cap de setmana la ciutat de Lleida omple els Camps Elisis d’espirals: d’espirals logarítmiques en forma de closca de caragol i d’espirals d'Arquímedes en forma de llonganissa encaragolada per fer-la a la brasa. Com d’aquestes espirals ja vaig parlar-ne en un altre article avui anem a per una altra espiral, aquest cop resultant d’una curiositat numèrica: l’espiral d’Ulam.
Stanislaw Ulam (1909-1984) va ser un matemàtic nascut a la ciutat ucraïnesa de Lviv i conegut sobretot pels seus càlculs teòrics utilitzats per a construir la bomba d’hidrogen quan treballava al laboratori Nacional de Los Álamos. Tot i això Ulam tocà moltes altres tecles en el món de les matemàtiques com la teoria de nombres, els atractors en sistemes dinàmics, la generació de nombres pseudoaletoris, el pla 'Orion' per a la propulsió nuclear de vehicles espacials, la biomatemàtica (centrant-se en la genètica i l’estudi del cervell) i seu també és el mètode Monte Carlo, molt utilitzat per a resoldre problemes mitjançant mostreig estadístic de nombres aleatoris.
S’explica que un dia de l’any 1963 assistint a una conferència que resultava ser una tabarra, Ulman va agafar un paper i un boli (ara ens posaríem a mirar el mòbil) i va començar a escriure els nombres naturals: 1, 2, 3, 4, 5… amb la gràcia que els va anar escrivint formant una espiral. No sé quants números devia escriure Ulan a la seua llibreteta però de ben segur que en van ser uns quants, la qual cosa volia dir que la conferència era llarga. Quan Ulam es va haver cansat d’escriure números se’ls devia quedar mirant i com molts matemàtics quan veiem nombres sempre ens fixem primer en els nombres primers (aquelles coses estranyes que fem) Ulman va fer el mateix. Així que va començar a encerclar els nombres primers de l’espiral de nombres naturals que s’havia dedicat a fer per passar l’estoneta. Ulam se n’adonà que, sorprenentment, els nombres primers encerclats es situaven al llarg d'una sèrie de línies rectes diagonals provocant una aparença no gaire aleatòria. L'espiral va esdevenir tan famosa entre els matemàtics que va aparèixer a la portada del març de 1964 de la revista Scientific American .
Des de fa segles un dels objectius de les matemàtiques és trobar algoritmes que permetin trobar nombres primers enormement grans i descompondre nombres grans en nombres primers. De moment amb l’espiral d’Ulam només hem aconseguit una curiositat, però com passa amb les matemàtiques qui sap si d’aquí uns anys la farem servir per millorar la seguretat de les nostres transaccions per internet o per evitar que Pegasus entri al nostre mòbil?
Formació de l’espiral
En una imatge podeu veure com es forma l’espiral d’Ulam amb els 49 primers nombres i en l’altra imatge podeu observar els patrons formats amb una espiral de 40.000 nombres. Hi ha diagonals, que he ressaltat, que es destaquen perfectament.
(Article publicat al Lectura el 22 de maig de 2022)
Des d'Essex Dave Gaham, Andy Fletcher, Martin Gore i Vince Clarke ens arribaven aquests noms històrics del pop electrònic. Els primers en formar un grup amb noms com No Romance in China i Composition of Sound, el 1976, van ser Fletcher, Gore i Clarke que anaven junts al cole i posteriorment s'hi afegí Gaham. L'any 1980 Gaham, queera estudiant de disseny i moda, llegint revistes de moda per agafar idees en va descobrir una de francesa anomenada Depeche Mode, que ve a dir una cosa semblant a moda ràpida, prengué un exemplar de la revista i la portà als altres tres del grup. El nom els va agradar.
Tot i que van començar fent so guitarrer, en un gir de cervell, els donà per la música electrònica que s'estava posant molt de moda a inicis dels vuitanta. Aquell mateix any 1980 toquen al futurista pub Bridge House de Londres i resulta que allà estava Stevo, propietari del segell Some Bizarre. Els fitxa i enregistren la cançó "Photographic" en una recopilació de grups del segell de títol "Some Bizarre album" en la qual també hi sortia Softcell. El febrer de 1981 amb el productor Daniel Miller de Mute Records, publiquen el seu primer single "Dreaming of me", un single que va passar absolutament desapercebut en l'escena comercial d'UK.
El primer disc de la banda va ser "Speak and spell" (1981) i fou l'únic disc amb Vince Clarke, de fet va deixar el grup després de la gira que van fer. Clarke, que era el lletrista principal, deixa el grup per a formar Yazoo al costat d'Alison Moyet i més tard Erasure, el seu substitut va ser Alan Wilder i el seu sintetitzador i Martin Gore passà a ocupar-se de les composicions. D'aquest primer disc és el single "New life" i la conegudíssima i excel·lent "Just can't get enough", el primer clàssic de la banda i el primer videoclip del grup. El tema, que només aconseguí el 8 en llistes, s'ha convertit potser en l'himne per excel·lència dels Depeche i fins i tot és cantat en estadis de futbol pels grups d'animació. Marta Sánchez la va fer servir pel seu "Superstar" (2007).
El segon disc va ser "A broken flame" (1982). "See you" és el primer single i primer tema composat per Gore després de la sortida de Clarke, el tema arribà al 6 de les llistes UK i hi ha algun moment que em recorda el "No controles" d'Olé-Olé. Els altres singles van ser temes menors com "The meaning of love" i "Leave in silence". A la cara B de "The meaning of love" hi figura el tema "Oberkorn", del qual els OBK s'inspiraren pel nom del grup. Personalment, la portada d'aquest disc i la del "Diesel and dust" (1988) de Midnight Oil me recorden molt l'una a l'altra. "Get the balance right" (1983) va ser un estrany single publicat sense pertànyer a cap àlbum, un tema experimental i del qual els Depeche tampoc en van molts escarafalls.
Del tercer disc "Construction time again" (1983) cal destacar "Everything counts" que arriba al 6 de les llistes angleses. El tema de Gore fou el vuitè single del grup i van utilitzar objectes metàl·lics quotidians per a capturar el seu so mitjançant samplers. Amb aquest exitós tema van començar a guanyar fans de manera seriosa sobretot en pistes de ball.
Per tancar el que podríem dir aquesta primera etapa publiquen "Some great reward" (1984) amb el qual aconsegueixen entrar en les llistes americanes per primer cop amb el single "People are people" número13 als EUA i 4 a UK. També s'inclou en aquest disc el polèmic "Blasphemous rumours/Somebody" un doble single que no feu sentir bé al conservadorisme religiós. Finalment "The singles 81-85" (1985) és un elapé que recopila els seus millors temes publicats fins aleshores amb els dos inèdits de rigor "Shake the disease" i "It's called a heart".
Al single "Stripped" (1986) del disc "Black celebration" (1986) inclouen per primer cop guitarres a la seua música, el mateix Martin Gore s'encarregà de tocar-la. Altres singles del disc foren "A question of lust" i la més animada "A question of time". Havien ja entrat amb tanta força al mercat americà que els van regalar el tema "But not tonight", no inclòs en la versió europea.
Després d'aquest disc es van prendre un període de descans d'actuacions i concerts que es devien dedicar a preparar realment la seua primera obra mestra "Music for the masses" (1987), que va vendre més de dos milions i mig de còpies d'una tacada. Temes com l'imprescindible "Strangelove", l'històric en el concerts "Never let me down again" -ritmes forts, guitarra estrident i tornada enganxosa- i el gran "Behind the wheel" hi van col·laborar sense dubte. La gira Tour for the masses va acabar el juny de 1988 al Rose Bowl de Pasadena davant de 70.000 persones. Un xiquets novells músics del synth-pop arriben a ser estrelles mundials. Inimaginable. El resultat d'aquest últim concert va ser un altre luxe del grup "101" (1989), un doble àlbum en directe que arribà acompanyat d'un documental de D. A. Pennebaker sobre la banda i que ha estat reeditat digitalment fa pocs anys. La peli descriu el concert 101 de la gira i el seu director, que va morir als 91 anys, ja havia dirigit anteriorment Don't look back de Dylan, Ziggy Stardust de Bowie i el festival de Monterrey. La interpretació de "Everything counts" (1989) va ser publicada com a single en directe. La fama feu que Axl Rose els perseguís contínuament fins aconseguir convidar-los a la seua mansió de Beverly Hills per a una barbacoa, ells, els britànics, tocats i posats i vegetarians no els va fotre gens de gràcia trobar-se un tossino mort només entrar. Van acabar fent un comunicat dient que "el grup no vol associar-se amb ningú que vagi pel món matant porcs només per diversió."
Amb "Violator" (1990) van fer el salt definitiu a les llistes d'èxit dels EUA i sobretot amb un tema de culte dels Depeche"Personal Jesus". El tema estava inspirat en el llibre de Priscilla PresleyElvis and me (podeu llegir la història al blog del Chelsea) però la lletra de Martin Gore va ser interpretada en sentit literal i fou titllada de blasfema. El so de la cançó queda remarcat pel sintetitzador de Wilder, la veu de Gaham i la guitarra. Johnny Cashaprofitant la guitarra country inclosa i Marilyn Manson en van fer versions, aquest últim personatge va afirmar que "Escoltava la cançó perquè en realitat volia apartar-me del món". Si mireu el videoclip reconeixereu de seguida que està filmat al desert de Tabernas, a Almeria. "Enjoy the silence" va ser l'altra bomba del disc, número un a l'estat espanyol i versionada per Niños Mutantes. Però és que encara hi ha gent que diu que cap d'aquestes dos és la millor cançó del disc, hi ha gent que diu que és "Policy of truth". Vaja, que a lo tonto el disc va estar 74 setmanes en les llistes de vendes, va ser triple platí i originà la gira World Violator Tour.
A "Songs of faith and devotion" (1993) van deixar la producció de Miller i fou produït per Mark Ellis Flood. En plena època grunge decideixen fer un canvi, deixant de banda el sintetitzador i prenent del nou estil musical. Només cal escoltar el giric de guitarra d'"I feel you". Altres temes que van fer que el disc aconseguís el número un en vendes a mig món van ser la melòdica "Walking in my shoes", "Condemnation" o "In your room". Els canvis tenen conseqüències, i després d'aquest disc Alan Wilder deixa el grup.
El novè disc d'estudi fou "Ultra" (1997), que debutà a l'un en vendes a UK i al cinc als EUA. Personalment no em va agradar. El primer single "Barrel of a gun" em va decebre, "It's no good" ho va arreglar una mica, però ni "Home" ni "Useless" van arreglar la cosa. Excessiva producció. A continuació publiquen la segona part dels grans èxits "The singles 86-98" (1998) amb un inèdit que van editar en single en una versió espanyola raríssima i molt limitada (i que tinc!) de "Only when I lose myself".
A "Exciter" (2001) ja no els vaig fer gaire cas. El disc debutà millor en vendes als EUA que a UK. No em va agradar gens. En aquest disc s'inclou "Dream on" i "I feel loved". "Playing the angel" (2005) ja em va passar força desapercebut, només em va mig agradar "John the revelator". A continuació van venir altres discs de grans èxits, "Sounds of the universe" (2009) -aquí hi ha el tema "Peace" que mira, vès-, "Delta machine" (2013) fins a "Spirit" (2017), l'últim. El 2017 també, en motiu del 40è aniversari del "Heroes" de Bowie els Depeche van enregistrar una versió.
El 2021 s'estrenà “Spirits in the Forest”, un documental dirigit per Anton Corbin, el director de la majoria de videoclips de la banda, en el qual es celebra l'impacte social i cultural del grup.
Andy Fletcher, fundador i cervell de la banda, ha mort als 60 anys.
