A Sayreville (New Jersey) es van conèixer anant junts a escola un tal Jonh Bongiovi i David Bryan. Ells dos van formar un primer grup que es va especialitzar en versions, però al grup li faltava suquillo. Van fitxar uns músics que tocaven en una banda de jazz anomenada a The Message: Richie Sambora a la guitarra, Alec John Such -el més veterà- al baix i Tico Torres a la bateria i la cosa va quedar més arregladeta. El nom no se'l van pensar gaire i es van passar de Jon Bon Jovi and the Wild Ones a simplement Bon Jovi americanitzant el nom a partir de 1983.
John ja havia fet una incursió musical en els estudis de gravació participant en el disc "Christmas in the stars" (1980) amb el tema "R2D2 we wish you a Merry Christmas" que tampoc ha passat a la història de la música però potser sí a la dels friquis d'Star Wars. I amb una maqueta del 1981 enregistrada als estudi Power Station de New York on Jonh treballava de noi dels encàrrecs va començar tot. El propietari dels estudis era el seu cosí Tony Bongiovi i l'enregistrà amb la banda The All Star Review amb el bateria Frankie La Rocka que formaria part dels Spin Doctors, el guitarrista Tim Pierce, el baix Huey McDonald i el teclista Roy Bittan que acompanyava Bruce Springsteen. D'aquí va sorgir un tros de tema que és "Runaway" i que va popularitzar el DJ Chip Hobart en una emissió radiofònica. A més el grup despertava diguem que una passió desmesurada en els seus directes entre el públic jovenet (jovenetes sobretot) en els seus primers concerts.
El gener de 1984 signen el seu primer contracte amb ni més ni menys que Mercury i arriba el primer disc "Bon Jovi" -així per evitar confusions- l'abril de 1984. Amb producció del cosí Tony i de Lance Quinn (Talking Heads) va tenir cert èxit a nivell internacional encara que en vendes es quedà al 43 als EUA i al 71 a UK. El disc crec que és dels injustament oblidats de Bon Jovi conseqüència de discos tremendament comercials que vindrien anys després. En aquest disc neix el duet de composició Bon Jovi/Sambora que durarà anys. "Runaway" els va agafar massa aviat i segons Richie Sambora, si aquest tema l'hagués interpretat algun grup punter de l'època com els Journey hagués arribat al número un sense cap problema. D'aquest disc també és "She don't know me" i "Burning for love".
Després van publicar "7800º Farenheit" (1985) amb un justet impacte comercial. El títol fa referència a la temperatura a la qual què es pot desfer una roca, equivalent a 4313ºC. El primer single "Only lonely" no passà la posició 54 cosa que apuntava mala senyal, això sí, la imatge la cuidava molt bé en els seus vídeos. També s'hi troba la potent "In and out of love", i "Hardest part is the night".
Però l'èxit més bèstia els arribaria amb "Slippery when wet" (1986), número 1 als EUA i 7 a UK, tretze milions de còpies venudes, 12è disc més venut de la dècada dels 80 i el disc més venut el 1987. Va ser el disc de la consagració de la banda. Un disc fet a la mida dels seus fans amb Desmond Child com a col·laborador a l'hora d'escriure les cançons. En van fer tantes que en van sortir fins a una trentena i van ser uns quants grupets d'adolescents de quinze anys de New York i New Jersey els qui van acabar escollint els temes del disc. Aquests fans van ser el responsables d'escollir els que serien els dos primers números un del grup en llistes "You give love a bad name" i amb el seu inconfusible començament "Livin' on a prayer" (el ChelseaHotel explica una història d'aquest tema) Bon Jovi es convertia en una de les més grans figures del heavy-rock o del rock o del heavy pastelero que en deien els heavies més heavies. Aquestes cançons suposaven una fita a l'hora de ballar-les a les discoteques o pubs ja que potser van ser les primeres que es ballaven pegant bots i movent les melenes qui en tenia. També les grupies els hi van fer canviar la portada, originàriament era una noia vestida amb una samarreta molla i es va canviar per una inofensiva portada amb una textura de gotes d'aigua. En un principi el disc s'havia de titular "Wanted dead or alive" com la cançó que fou el 3r single amb un so country. També hi havia lloc per a baladorros com "Never say goodbye".
Amb la inèrcia anterior arriba "New Jersey" (1988), una mica menys popular però amb vuit milions de còpies venudes i número 1 als EUA, UK i mig món. Com a curiositat fou el primer disc americà en vendre´s a la URSS. Amb la mateixa producció i les mateixes idees aquí Bon Jovi ja busca encara més promocionar la seua imatge personal i individual en plan cowboy del rock com es veu en l'invent una mica experimental de "Ride cowboy ride". A part d'això l'elapé va deixar dos números uns com la copa d'un pi: "Bad medicine" i "I'll be there for you". Però no podem deixar passar el "Lay your hands on me" -el primer single de Bon Jovi que vaig tenir-, el "Born to be my baby" (Top 3 als EUA) o la balada ensucradeta de rigor "Living in sin".
A tot això Jon Bon Jovi fa una incursió en solitari amb "Blaze of glory" per la banda sonora de Young Guns II, el que va ser el meu segon single d'ell. Fabulós. El tema li va suposar una nominació als Oscar com a Millor Cançó Original.
I Bon Jovi es talla el cabell, moltes fans s'enfaden amb ell (recordo que a Michael Bolton li va passar una cosa semblant) i arriba el cinquè disc "Keep the faith" (1992), un disc que els seus seguidors més fidels no van acabar d'entendre perquè va suposar un canvi d'estil a un Bon Jovi menys dur i més mainstream. Tot i això les vendes foren molt semblants a l'anterior. El single de presentació va ser justament "Keep the faith", personalment penso que un bon tema que es quedà en un modesta 29 de la Billboard. la power-ballad"Bed of roses" va tenir versió en castellà "Lecho de rosas" i tot amb un single en vinil que és una petita joia de col·lecció. D'aquest elapé també són "In these arms", "I'll sleep when I'm dead" i "Dry country" de la qual es va publicar en single una curiosa versió en directe que no he trobat a Youtube.
Aquest disc suposa l'últim disc dels Bon Jovi amb la seua formació original. I és que el 1994 Alec Such deixa la banda després dels cinc discos i és substituït per Hugh McDonald qui ja hi havia col·laborat en directes i alguns enregistraments. Tanmateix, amb Alec al baix encara es publicaria algun tema nou com "Always" (1994) present el seu seu disc de grans èxits "Cross road".
Mai es van saber les causes perquè alec va abandonar la banda, Alec formà un nou grup anomenat Seventh Heaven juntament amb alguns membres d'Styx. Sempre deia que l'incomodava ser més gran que la resta de companys de banda «La companyia discogràfica acostumava a mentir sobre la meua edat» va afirmar. «Tenia 31 anys quan m'uní al grup. Treia 10 anys als altres. La meua germana s'enfadava perquè la descrivien com la meua germana gran quan en realitat era més jove que jo». Segurament aquesta diferència d'edat va ser un possible motiu de la separació.
Alexander John Such, base rítmica juntament amb Richie Sambora, el que ha passat més desapercebut de la banda, ha mort discretament als 70 anys sense que s'hagi fet pública la causa.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada