El sabadellenc Aleix Creus amb vocació de cantant, guitarrista i teclista va passar pels grups The Dreadfuls, Glaç, Rock a Fort, Bilis, Sabadell Blues Band i Suan Sufant a més de ser porter d'un despatx d'advocats, monitor de menjador i road manager d'una orquestra simfònica. El bateria percussionista Eliseu Fornells havia passat per Cendra, la Pollastre Blues Band i havia tocat amb Toni Ten. Ritxi Álvarez, disc-jòquei, road mànager i toca el baix. I per últim Josep Maria LlonguerasLlongue, que va passar per Glaç, Rock a Fort, Sabadell Blues Band i la Pollastre Blues Band, toca la guitarra i canta. Tots es coneixen de diferents grups com ja heu llegit i tots van convergir el 1987 en un dels grups que van quedar en un segon pla de l'època daurada del rock català: La Madam.
Un rock diferent dels altres grups, un rock que en deien contemporani, era el que s'havien posat al cap aquests quatre txiquets de La Madam, un nom escollit per ser una paraula palindròmica, perquè podia ser interpretat cap a un costat com a elgància i cap a l'altre costat a cosa nocturna o burdell, jugaven amb la capicuïtat de la paraula.
Van debutar alhora que els Sau i els Sangtraït. El primer disc que van publicar va ser "Sense pressa" (1987) amb PDI. En aquest disc hi trobem "Sense pressa" amb ritmes reggaes -me recorda el "Jammin'" de Marley-, "D.N.I", "Bons propòsits", "No juguis sola", una que a dia d'avui podria ser controvertida "Amor de menor (amor superior)" i el "Twist de la núvia" una descripció estereotipada de la vida matrimonial. També es van editar en single "Història fúcsia", "Disciplina" i "Natàlia". Unes lletres que ells sempre van reconéixer que estaven basades en fets i personatges reals. Amb el disc van fer gires per tot Catalunya i Mallorca.
"Creus que és una bona idea?" (1988) va ser un maxi amb una altra de les seues lletres que no sabies ben bé per on havia d'anar a parar. «Creus que és una bona idea fer l'amor amb triconi?/ Creus que és una bona idea plorar amb la Santa Espina?/ Creus que és una bona iodea dur oberta la bragueta?» En el maxi també s'hi escolta el tema "A les 8 del matí". (Fixeu-vos que a Youtube no hi és tot)
Després va arribar l'exitós i obra de referència de la banda i de la música en català "Micos i mones" (1989) amb una nova discogràfica que va ser fonamental en aquells temps, Discmedi. Un disc molt diferent del primer i en el qual Aleix Creus i Llomgue es complementen. Aquí hi trobem el clàssic "Els esclaus" amb una lletra surrealista que vagi vostè a saber com cal intepretar-la «Els esclaus jugant a daus enfonsen les naus». I la meua favorita del disc "Hores i hores (en va)". També m'agraden els singles "Mentider" i "És cosa teva". Discos molt ben produïts i elaborats de la mà del malaguanyat Marc Grau, un altre dels noms important de l'època. Per cert, una dada: quan La Madam treia el segon disc Sopa de Cabra, Els Pets i Lax'n'Busto treien encara el primer.
A continuació arribaria un dels meu maxisingles favorits "Monique l'alcoholique" (1991) que va tenir la col·laboració del Mikimoto en la composició, el videoclip i el rap. La cançó era una versió catalana del "Don't drive drunk" d'Stevie Wonder «Si et toca conduir no toquis l'alcohol» i va servir per una campanya de la Direcció General de Trànsit que li va encomanar a Mikimoto, aleshores molt de moda per les seues aparicions televisives. Com ell era de Sabadell va demanar fer la cançó amb La Madam per allò del patriotisme local. És un dels maxi-singles que més carinyo li tinc i que vaig adquirir en el seu dia al mític discos Satchmo de Lleida.
Les tensions entre els líders van ser fortes a l'enregistrament de "1991", així que un cops arribats aquí Aleix Creus i Llongue van decidir emprendre camins per separat l'any 1992. Llongue, aleshores i amb Discmedi, va publicar el seu primer disc en solitari "Balades i vetllades" (1992) amb un plec de cançons que havien quedat descartades per la banda com "Quan s'acabi la festa".
Aleix Creus debuta en catsellà sota el nom de Mucho Gusto amb un divertit single "Embrujado" (1996). I al mateix temps Llongue publica "La bestia", el seu segon disc. També el 1996 mor Eliseu Fornells en un accident. El següents discos de Llongue foren "Marilú" (1997), "Jocs prohibits" (2006) amb el tema "Tan especial", i "Els meus amics" (2010) amb una portada en l'estil del Sgt Pepper's en el que va ser un tribut a les seues bandes de capçalera. En aquest disc, potser el millor en solitari, hi trobem bons temes "Ara o mai", "Per una vegada", "Els meus amics"... fins a "El mestre ha estat a casa" (2013). "L'hora viscuda" (2020) fou lel seu darrer elapè amb"Gràcies"com a tema destacat i una "Suite dels fills de la terra" de 18 minuts en el més pur estil dels temps del rock simfònic. Per últim dos singles més "Cau la tardor sobre el mar" (2021) i "Trencadís" (2022). Llongue també s'havia dedicat a la producció en un estudi que tenia a la Pobla de Montornés.
Josep Maria LlonguerasLlongue va morir a Bellver de Cinca on vivia des de feia una anys als 63 anys. L'últim directe va ser aquest mateix mes de juliol pocs dies abans de la seua mort en el restaurant Gavina del Creixell.
La cantant i actriu Jane Birkin i el compositor i cantant Serge Gainsbourg es van conèixer l'any 1967 durant el rodatge de la pel·lícula Slogan. Birkin ja era famosa pel gran públic londinenc per l'escàndol que va suposar per la pel·lícula Blow-up d'Antonioni en la qual se li va veue una mica de pèl d'allà baix -per cert, un film on hi surten els Yardbirds de Clapton-. Serge va compondre el tema "Je t'aime... moi non plus" per a l'actriu Brigitte Bardot, però un cop enregistrat, Bardot va renunciar a comercialitzar-lo per ser un tema massa eròtic i com estava a punt de casar-se amb el multimilionari Gunter Sachs tampoc era plan d'espatllar-ho. Birkin, recentment separada del compositor John Barry famós per les pelis de James Bond, va assabentar-se d'això en una entrevista en un programa de tele i la cara de pal que se li va quedar va ser recordada per molt temps. La versió de Brigite Bardot la podeu trobar al disc "Best of B.B." (1996).
Així que, justament el 1969, no podia ser cap altre any, Serge i Jane graven l'elapé "Jane Birkin & Serge Gainsbourg" a Anglaterra incloent-hi aquesta controvertida cançó. El tema va ser immediatament número 1 al Regne Unit i en gran part de tot el món al mateix temps que era censurat en l'altra part del món (Espanya, Itàlia, França, Regne Unit...), de fet fou la primera cançó censurada al programa Top of the Pops de la BBC. La cançó es va convertir en un himne eròtic de l'època i un atac als fonaments de la honorabilitat a causa dels xiuxiuejos orgàsmics que s'hi escolten. La cançó no deixava de ser un al·legat al sexe pur i dur que escandalitzà la societat francesa. Amb tant de soroll les vendes del disc van superar els dos milions de còpies venudes en pocs mesos, el que es diu un efecte Streisand de carrer. El disc inclou altres cançons com "69 anne erotique" de títol prou explícit i la divertida "Orang outan" que cantava Birkin en solitari.
L'any 1971 Jane i Serge intenten reeditar l'èxit amb "La decadanse", però el fracàs fou monumental i el tema només es pot trobar en single. El tema també va resultar escandalós per la lletra, el vídeo... la veritat res que no es sentit ni es vegi en qualsevol videoclip de reggaeton actual. El primer elapé en solitari de Birkin va ser “Di Doo Dah” (1973) amb les cançons escrites per Serge i Jean-Claude Vannier. Tot un compendi de sexualitat, erotisme, voyeurisme... i cançons com "Help camionneur!" i "Banana boat" on Birkin es presenta com una senyora ben sensual que diguem. Gainsbourg i Birkin van seguir jugant amb la imatge sensual i sexy de Jane en el següent disc “Lolita go home” (1975). A "Lolita go home", un tema més disco que no pas de chanson, es refereix com no podia ser d'altra manera a la Lolita de Nabokov. En el disc s'inclouen versions de musicals escrits per Cole Porter com "What is this thing called love?" i "Love for sale".
El 1975, continuant amb una prolífica carrera com actriu (no anomeno les pel·lícules perquè no és el motiu de l'article) apareix en la primera pel·lícula de Gainsbourg que per a més rebombori del personal va titular Je t’aime moi non plus i com no podia ser d'altra manera va esbalotar el galliner i fou prohibida al Regne Unit. Després d'això la parella no va tenir continuïtat, es van separar el 1980, i Jane va seguir la seua carrera d'actriu amb algunes incursions musicals i Sergei la de compositor i cantant.
Tanmateix Sergei va continuar col·laborant en algunes gravacions de Birkin. A "Ex-fan des sixties" (1978) fa un homenatge als grans del pop i del rock dels seixanta. Una mica a l'estil Chuck Berry, Ramones, Elvis Presley, Lou Reed que feia Lax'n'Busto al "Miami beach" (1992) però amb poc ritme. A "Dépressive" (1978) utilitza la base de la sonata 8 de Beethoven. En el disc “Baby alone in Babylone” (1983), que arribà a ser disc d'or, apareixen "Fuir le bonheur de peur qu'il ne se sauve" i "Baby alone in Babylone" . A “Arabesque” (2002) també fan un mano a mano, el tema més destacat és aquest "Elisa". És força coegut el doble directe que va gravar a la malauradament recordada sala Bataclan el 1987 amb tot de temes clàssics seus obra de Gainsbourg.
Gainsbourg era ja especialista en cançons controvertides i ho va continuar sent. El 1958 va publicar "Le poinçonneur des Lilas" que parla d'un revisor del metro de París (la referènca a l'estació Porte des Lilas) que està tan avorrit de la seua feina que pensa agafar una arma per a fer-se un "petit forat" i que el posin en un "gran forat". I per rematar el "Lemon incest" (1985) amb la seua filla (i de Jane) Charlotte de només 12 anys.
Jane Birkin va començar a tenir problemes de salut des del 2012 fins que el 2017 li van diagnosticar luecèmia. El 2021 patí un atac vascular cerebral que li feu anul·lar tots els concerts. Ara Jane Birkin ha mort als 76 anys en el seu domicili de París. Serge Gainsbourg va morir als 62 anys el 1991, John Barry el 2011 i Brigit Bardot és la protagonista que encara continua viva.
Chicago, any 1985. En ple èxtasi vuitanter tres paios una mica excèntrics s'uneixen per formar un grup de rock una mica alternatiu. Nathan Kaatrud, que va adoptar el nom de Nash Kato posava la veu i la guitarra, Eddie King Roeser al baix i Pat Byrne a la bateria. El nom Urge Overkill surt de la lletra de la cançó "Funkentelechy" dels Parliament de l'any 1977 «Better known as Urge Overkill/The pimping of the Pleasure Principle».
Amb aquesta formació van enregistrar un parell de discos "Jesus urge superstar" (1989) i "Americruiser" (1990). El 1991 hi ha un canvi de bateria quan entra Johnny Rowan, amb el sobrenom de Blackie Onassis. I amb aquesta formació comença la millor (i poca) etapa de la banda. Tots tenien un nom artístic perquè vivien en un món a part quan tocaven. Ja deia molt això. El primer enregistrament amb aquesta nova formació seria "The supersonic storybook" (1991). En plena era grunge un trio ben vestit es volia fer lloc per allà al mig. El disc era poper i rocker alhora amb un fantàstic primer single "The candidate", un tema dedicat al bateria "Today is Blackie's birthday"; "Henhough: the greatest story ever told" escrit per Onassis i la versió del tema dels Hot Chocolate "Emmaline". Tot molt eclèctic que es diria.
Aquest disc els obrí les portes a la gira del Nevermind de Nirvana i els Urge Overkill es comencen a fer coneguts a un públic més ampli. Aprofiten la tirada per gravar un EP "Stull" (1992) de sis temes amb un primer tema que els portaria a l'estrellat mundial però dos anys més tard. Una versió d'un oblidat tema de Neil Diamond que un jove i atrevit director de cine anomenat Quentin Tarantino va descobrir per la banda sonora de Pulp Fiction, ens referim com suposo ja saben a "Girl, you'll be a woman soon". El hit només va arribar al 59 de la Billboard, però però una banda de rock alternatiu això era molt. En l'EP s'hi incloïa una altra versió "Stitches" de l'Alan Milma Sect. La portada del disc és d'un cementiri, l'Stull Cemetery, el lloc on hi havia una de les portes d'entrada a l'infern segons deia la llegenda. Aquest detallet va ser que tinguessin el seu grupet d'admiradors satànics. Emulaven així les famoses portades dels Joy Division.
Sorgits de l'escena independent, els Urge deixaven de ser uns pobres de mi deixant de banda els avantpassats indies amb la discogràfica Touch and Go i el seu productor Steve Albini que els va posar a parir. Així que amb nova discogràfica Geffen Records, arribaria nou disc "Saturation" (1992) amb un força exitós primer single "Sister Havana" de tornada encomanadissa. "Tequila sundae" és més hardrockera i "Positive bleeding".
Després de pair l'explosió de Pulp Fiction arribaria el nou elapé "Exit the dragon" (1995), un disc ple de singles com "Somebody else's body", "The break" i "View of rain" i amb un tema composat per Onassis "The mistake". El disc no va arrencar gaire, però sent alternatius ja devia ser una mica el que volien.
Després de la publicació d'aquest disc començarien els problemes amb les drogues de Roeser i d'Onassis fins a tal punt que Rowan Onassis arribà a ser detingut i abandonà la banda el 1996 sense participar en la nova reunió que van fer el 2004. Simplement Onassis va participar en el disc en solitari de Nash Kato, "Debutante" (2000).
Johnny Rowan, el Blackie Onassis ha mort als 57 anys sense haver-se fet públiques les causes de la mort.
