A començaments de 1964, a Birmingham, el flautista Ray Thomas i el teclista Mike Pinder recluten el baix Clint Warwick, el bateria Graeme Edge i el cantant solista Danny Laine per a formar el grup M&B Five en referència al pub Mitchell and Butler on tocaven. Laine ja era un músic professional amb banda pròpia, els Danny Laine and the Diplomats, grup on també hi figurava Bev Bevan que posteriorment acabaria de bateria a l'ELO. Laine es deia de nom real Brian Frederick Arthur Hines però va veure que el seu nom no era gaire comercial i se'l va canviar en honor a Frankie Laine, l'ídol de la seua germana.
Els M&B Five, com a les fotos no sortien mai somrient es fan fer anomenar moody -malcarat- i com tocaven blues van canviar el nom a The Moody Blues. Ben aviat aconsegueixen un contracte amb Decca per la gravació del single "Go now", una versió de Bessie Banks amb la veu de Laine. El tema aconseguí prou èxit i els portà a gravar el seu primer elapé "The magnificent moodies" (1965). En aquest primer elapés Laine també posa la veu "Can’t nobody love you" i "Bye bye bird" tema que va aconseguir cert èxit en les llstes franceses. Com a compositor escriu "Let me go", "Stop", "Thank you baby" i "True story". A continuació també tingué certa repercussió a UK el single "I don’t want to go on without you" (1965) i una mica menys "Everyday" amb lletra i veu de Laine. Comencen a aconseguir èxits i com si d'esportistes o youtubers espanyols es tractés se'n van a Bèlgica per a reduir impostos. A continuació els Moody Blues treurien l'EP "Boulevard de la Madeleine" (1966) amb quatre temes escrit per Laine i Pinder i amb un èxit notable també. El gener de 1967 Decca extreu el single "Life's not life", però no va obtenir gaire èxit en llistes i Laine va renunciar a la banda l'octubre de 1967 i és substituït per Justin Hayward, també John Lodge substitueix Warwick.
Laine va formar l'Electric String Band amb Trevor Burton a la guitarra, Viv Prince a la bateria i Binky McKenzie al baix. Van arribar a compartir cartell amb Jimi Hendrix i els Procol Harum però la cosa no va anar més enllà i es van dissoldre. Denny Laine va aprofitar per enregistrar alguns singles "Say you don't mind" (1967) -que va ser èxit en veu de Colin Blunstone dels Zombies el 1972-, "Too much in love" (1968) i va cantar a "Man of constant sorrow" (1970) de Ginger Baker's Air Force. Laine, amb Trevor Burton, va formar el projecte Balls amb un únic single "Fight for my country" (1971).
Però el moment musical culminant per a Denny Laine li va arribar el 1971 de la mà de Paul i Linda McCartney, els quals formen amb Denny Seiell i Henry McCullough els Wings. Comencen amb "Wild life" (1971), produït per Alan Parsons, un disc que la crítica el posa a caldo però que els hi és igual. La fama els pujarà enormement gràcies a la censura de la BBC a dos singles "Hi hi hi" (1972) -arribà al número 1 a l'estat espanyol- i el polític "Give Ireland back to the Irish" (1972) en resposta dels fets provocats per les tropes britàniques a Irlanda del Nord el Bloody Sunday.
Tot i els problemes legals que patia el matrimoni McCartney per omplir de plantacions de marihuana la seua granja, musicalment es consagraven amb el segon disc "Red rose speedway" (1973) que arribarà a la posició 1 en vendes i serà el primer d'uns quants discos que arribaran a la posició més alta. Amb canvis a la banda però amb el matrimoni McCartney i Denny Laine intocables arriba el mes de desembre amb el major èxit que va ser "Band on the run" (1973) amb el tema que dona títol al disc arribant a la posició 1 de singles UK i amb la bateria de Ginger Baker. La publicació del disc va anar del canto d'un duro perquè els McCartney foren retinguts a Lagos a punta de ganivet per robar-los les seues maquetes. Cançons com "Jet", "Let me roll it", "No words" -escrita per Laine- i el Top Ten "Helen wheels" dedicada al seu Land Rover. El disc acabaria aconseguint dos Grammys, el de millor interpretació vocal en duo de pop i el de millor enginyer de gravació.
L'època estelar de McCartney, que molts l'han comparat amb el millor moment dels Beatles, va continuar amb "Venus and mars" (1975) i temes com "Listen to what the man said" que arribà a ser número 1 EUA, "Letting go" i el medley "Venus and mars/Rock show". Durant la llarga gira d'aquest disc van aprofitar per escriure els temes de "Wings of the speed of sound" (1976), entre ells el número 1 EUA "Silly love song" i "Let'em in" que arribà als llocs 2 i 3 en llistes UK i EUA. Denny Laine canta a "The note you never wrote" i "Time to hide".
A continuació del directe "Wings over America" (1977) es publica un dels majors èxits, el single "Mull of Kintyre" (1977), un tema composat per McCartney i Laine en el quan es parla de la península escocesa de Kintyre, a Escòcia, on McCartney va comprar la finca High Park. Publicat per la campanya de Nadal fou el single més venut a UK durant uns quants anys fins que el 1984 fou superat pel "Do they know it's Christmas" de Band Aid. Al videoclip podeu veure passejant Paul i Linda McCartney amb Denny Laine. A "London town" (1978) Laine aporta molt més en la seua composició. D'aquest disc és un altre número 1 "With a little luck", també s'hi inclou "I've had enough" i "London town" amb la mà de Laine a la lletra.
Amb McCartney ja pendent d'iniciar una carrera en solitari de la qual ja n'havia fet un enregistrament arriba l'últim disc dels Wings "Back to the egg" (1979). En aquest disc Laine només composa "Again and again and again" i surten publicats els singles "Old Siam, Sir", "Getting closer" i "Rockestra theme" envoltats de músics. Durant aquest temps Denny Laine va publicar discos en solitari "Ahh... Laine!" (1973) i "Holly days" (1976) amb la participació de la parella McCartney i temes com "Find a way somehow"(1973) i el medley "It's so easy/Listen to me" (1976). El 1980 amb Paul McCartney detingut pels aeroports i anul·lant gires, Denny Laine va publicar el tercer disc "Japanese tear" (1980) amb el single que dona títol al disc.
Laine abandona els Wings definitivament i es dedica a la seua carrera en solitari amb la publicació de "Anyone can fly" (1982), "Hometown girls" (1985) , "Master suite" (1988), "Lonely road" (1988)... El 1996 edita "Wings at the sound of Denny Laine" amb temes de la seua etapa als Wings. L'últim disc va ser "Blue musician" (2008). A partir d'aleshores Laine es deica als directes.
A conseqüència de la Covid que passà el 2022 va patir diferents problemes pulmonars que se li van anar agreujant, ara ha mort als 79 anys per aquests problemes pulmonars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada