A mitjans dels anys setanta la banda de rock formada per una guitarra. un baix i una bateria havia quedat petita. El rock simfònic havia obert les portes a fons orquestrals i el consum musical de l'oient s'havia tornat exigent musicalment i va néixer una nova manera de fer música amb sons, harmonies i lletres equilibrades, portades: naixien els supergrups. Queen, ELO, Dire Straits o Supertramp. Un moviment d'origen netament nordamericà que, curiosament, es va desenvolupar al Regne Unit.
Rick Davis volia liderar amb els seus teclats un supergrup d'aquests. Va començar movent-se per Munich amb dos bandes: The Lonely Ones i The Joint, però no eren prou per ell. Poc temps després coneix l'excèntric milionari neerlandès Stanley August Miesager Samque li proposa ser el seu mecenes per a fer de Davies una estrella del món de la música. Però Davies continua amb la seua idea de formar una banda, agafa els quartos del neerlandès i se'n va a Londres. El 1969, allà a Londres, coneix per un anunci que va posar a la revista Melody Maker un altre músic amb les mateixes idees que ell, Roger Hodgson i contracten uns altres dos músics a sou: Richard Palmer a la guitarra i Robert Millar a la bateria. Es van posar el nom de Daddy però Rick havia llegit la novel·la de W.H. DavidAutobiography of a Supertramp i d'aquí decideixen adoptar el nom. Acaba de néixer un dels grans GRUPS (les majúscules són a propòsit) de la història de la música: Supertramp.
El primer disc apareix de seguida, gràcies a A&M Records, i li posen de nom "Supertramp" (1970). En aquest disc s'hi reuneixen totes les noves tendències musicals britàniques, però el gran públic no respon, es foten la santa hòstia a nivell comercial i la banda s'acaba trencant. Fan fora Palmer -que havia posat lletra a molts temes- i Millar i fitxen a Kevin Currie a la bateria, Dave Winthrop a la secció de vent i Frank Farrell al baix.
Amb aquest nou quintet enregistren el seu segon LP "Indelibly stamped" (1971). El disc és molt diferent al primer amb ritmes rockanrollers i una portada suggerent. Tot i els singles "Your poppa don't mind" i "Forever" el disc tampoc ven. El mecenes neerlandès va veure com se li escapaven tots los duros sense cap rendiment, els va tancar l'aixeta i Davies i Hodgson es tornen a quedar sols.
Tanmateix A&M encara confia en ells. Ara agafen a Bob Benberg a la bateria, John Helliwell al saxo i Dougie Thomson al baix. La discogràfica els tanca en una granja en plena campinya anglesa per a què estiguin aïllats i concentrats i d'allí sortirà el seu tercer disc "Crime of the century" (1974) amb una altra icònica portada de la reixa que passaria a formar part de la imatge del grup. La producció va a càrrec de Ken Scott, que havia triomfat amb el Ziggy Stardust de David Bowie, i ho fan tan bé que el disc és número 4 al RU i es col·loca durant setanta-sis setmanes en les llistes de vendes americanes. I la gran acceptació sobretot ve a causa de dos temes. Un és una autèntica joia "Dreamer" amb unes veus i unes melodies que s'entrellacen i l'altra és "School", que no va sortir ni en single però que s'ha convertit en un dels temes més clàssic de la banda.
L'any següent es publica "Crisis? What crisis?" (1975) que ven una mica menys que l'anterior però que els consolida en vendes i en gires mundials. Els temes combinen la veu de Davis ("Ain't nobody but me") i de Hodgson ("Lady", "Sister moonshine"). La portada, com sempre, fabulosa.
Els Supertramp s'estableixen a Califòrnia i adquireixen noves fonts d'inspiració sense perdre el seu aire intel·lectual que tan agradava als seus fans. Així apareix el cinquè disc "Even in the quietest moments..." (1977). El disc arriba a disc d'or, es col·loca al 16 de la Billboard, venen dos milions i mig de còpies en dos mesos a Europa i ara ja els Supertramp són coneguts arreu del món arribant a un nou públic. A&M aprofita per reeditar els discos anteriors. I tot això sobretot gràcies un tema que només va arribar al 15 en llistes americanes però que és un altre clàssic "Give a little bit". També es d'aquest disc "From now on" de Davis i el curiós tancament de "Fool's overture" de gairebé 11 minuts. En aquest tema s'inclouen efectes de so d'una al·locució de Winston Churchill sobre l'entrada del RU a la II Guerra Mundial, sons de cotxe de policia, les campanes del Big Ben, un extracte del "Venus" de Gustav Holst, el poema Jerusalem de William Blake. Segons Hodgson és una suite "mescla d'idees sobre esdeveniments històrics i que cadascú interpreti la cançó a la seua manera". La portada, aquella del piano amb neu. Tothom la coneix.
I ara ja, amb el sisè disc, ho peten tot. Amb "Breakfast in America" (1979) els EUA se'ls fan seus i baten rècords de vendes a punta pala. Número 1 en vendes a mig món (als EUA sí però al RU es va quedar al 3 i doble or a l'estat espanyol), dos Grammys, 30 milions de còpies venudes i un dels discos més venuts dels anys 70. Fan una gira mundial amb 108 concerts i acaben amb 4 concerts al Pavillon de París. A França és el disc d'un grup anglès més venut de tots els temps. El primer senzill va ser "The logical song", la coneguda intro de piano i castanyoles, xiulets i una ràpida successió de paraules esdrúixoles (wonderful, magical, happily, sensible, practical...). El tema "Breakfast in America" dona títol a l'àlbum arriba al 9 RU. "Goodbye stranger" també es col·loca al 15 EUA. Per últim "Take the long way home" arriba al Top 10 EUA. Us enllaço la lectura de l'article que va fer l'Olga Suanya al ChelseaHotel sobre la més que icònica portada del disc relacionada fins i tot amb teories profètiques de l'11S. Dels concerts a París publiquen el directe "Paris" (1980) que continuaria amb bones vendes situant-se al 7 RU i al 8 EUA i amb una nova versió en single del "Dreamer".
"...Famous last words..." (1982) va ser el setè disc d'estudi. Un disc que continuà venent molt bé (5 EUA i 6 RU). És el disc de "My kind of lady" que escriu i canta Davies però sobretot sobretot és el disc de la meua cançó preferida dels Supertramp "It's raining again" tot i arribar només a l'11 EUA i al 25 RU. Davies i Hodgson sempre havien signat les cançons junts encara que les hagués compost un o l'altre, en l'últim disc ja distingien per colors de qui era cadascuna i aquests mal rotllos se van anar fent grans fins que Hodgson abandona el grup per a publicar "In the eye of the storm" (1985) amb un so absolutament similar al de Supertramp amb la qual cosa fa pensar als fans que ell era l'essència de la banda.
Per altra banda, Davies i la resta del grup publiquen "Brother, where you bound" (1985) i la seua dona Sue es converteix en mànager de la banda. L'èxit del disc fou relatiu arribant als llocs 20 i 21 de les llistes EUA i RU i sobretot gràcies al tema "Cannonball", el que va ser el darrer single d'èxit que es va quedar al 28 de les llistes americanes. En definitiva, que el públic se n'adonà que l'essència de Supertramp no eren ni un ni l'altre sinó en el conjunt.
El següent treball "Free as a bird" (1987) va ser un estrepitós fracàs. Davies deixava el rock progressiu per adaptar-se a les noves modes més pop i dance. Ni el single "I'm beggin' you" ni el fitxatge de Mark Hart dels Crowded House van evitar el cataclisme comercial del disc. Després d'una llarga pausa de 10 anys per pair el que havia passat graven "Some things never change" (1997) retornant al seu so clàssic i amb bones cançons com "You win I lose" i "Listen to me please". les vendes no eren les que van arribar a ser però van millorar arribant a disc d'or i platí en diferents llocs.
"It was the best of times" (1999) és un disc en directe gravat al Royal Albert Hall de Londres i del qual s'extreu com a single la versió en directe de "Free as a bird", un dels pitjors temes de la banda i del pitjor disc. A continuació vindria "Slow motion" (2002) amb el que posarien punt final als àlbums d'estudi i es dedicarien entre tots a denunciar-se pels drets d'autor i els royalties.
Rick Davies ha mort als 81 anys víctima d'un càncer de medul·la que li van diagnosticar el 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada