A finals dels seixanta el món de la música es va veure sacsejat per una humil música nascuda en una petita illa caribenya. Una música que no és ni religiosa ni revolucionària, sinó una música que se sosté de la tradició folklòrica jamaicana barrejada amb el rock que el jovent de l'època ja escoltava. Va suposar el naixement del reggae.
James Chambers era un xiquet de St Catherine, a Jamaica, que d'adolescent va ser expulsat del cole. Això d'estudiar no anava gaire amb ell i l'any 1962 va marxar cap a la capital, Kingston, a la cerca de fama i glòria com a cantant amb el nom artístic de Jimmy Cliff. Després de participar en concursos de talents i algunes maquetes va conèixer el productor Leslie Kong que va confiar fidelment amb ell i va enregistrar el primer single "Hurricane hattle" (1962) amb el que va aconseguir un primer petit èxit a nivell local. Altres singles que va publicar a nivell jamaicà van ser "Miss Jamaica" (1962) o "King of kings" (1963). Cliff i Leslie King van ser inseparables fins a la mort del productor el 1971. A Jamaica començava a ser conegut i fou escollit representant del país a la New York World's Fair i sortia a la tele al costat de Prince Buster en el programa This is ska!.
El 1964 coneix a Chris Blackwell, propietari d'Island Records, la productora que va introduir el reggae al món comercial. Blackwell el convenç perquè gravi per ell i provi sort al Regne Unit. I així el 1965 se'n va cap a Londres. A la Gran Bretanya no acabava d'enganxar aquesta cosa del reggae i va trigar en sortir el seu primer disc "Hard road to travel" (1967). L'elapé va ser una mena d'èxit inesperat per al públic i comença a confirmar a Cliff com a estrella emergent. S'hi inclouen temes com "Pride and passion", "I've got a feeling" i "Give and take".
El segon disc va ser "Jimmy Cliff" (1969) amb el qual li arriba el primer èxit "Wonderful world, beautiful people" -als EUA el disc duia aquest tema com a títol- que se situa en una no gens dolenta posició 6 en llistes britàniques i 25 en les americanes. Uns mesos després extreu "Vietnam" com a single amb menys èxit (46 RU) i de la qual Bob Dylan diu que és la millor cançó protesta. També és del disc el single "Come into my life"-res a veure amb el hit disco de Gala- . Però el tema més memorable del disc és un que ni es va publicar com a single "Many rivers to cross". És una balada que explica la història d'un home abatut en busca d'il·luminació i que s'acaba convertint a l'islam. El tema té acompanyaments d'orgue d'església i cors godspell i ha estat adaptat per Cher, UB40o Annie Lennox entre d'altres.
Tornaria a les posicions altes de llistes amb la versió del "Wild world" de Cat Stevens aconseguint el seu segon i últim Top Ten al Regne Unit. El tema s'inclou en el seu tercer disc que duu el mateix títol "Wild world" (1971). En ple apogeu Cliff enregistra "Another cycles" (1971), en el qual hi trobem "Take a look at yourself" i "Sitting in Limbo". El 1972 també debuta interpretant Ivanhoe en el mon del cine amb la pel·lícula de Perry HenzellThe harder they come i de la qual compon la banda sonora que és una recopilació de la música reggae i que va popularitzar als Estats Units l'anteriorment comentat "Many rivers to cross". De fet la banda sonora fou més popular que el film, que és tot un èxit a Jamaica però no passa d'allà.
Aquest quinquenni fou especialment prolífic arribant a compondre hits per altres artistes com "You can get it if you really want" per a Desmond Dekker o "Let your yeah he yeah" per a The Pioneers. D'aquesta època són els discos "Unlimited" (1973), "Struggling man" (1974), "House of exile" (1974), "Brave warrior" (1975) i "Follow my mind" (1976). Sense èxits remarcables (bé, de fet ni no remarcables) d'aquesta època podria escollir "Born to win", "Fundamental reggay", "Under the soon, moon and stars", "Music maker" o l'adaptació del "No woman no cry" de Marley... i un altre tema que apareixerà més endavant.
El 1976 Cliff se'n va d'aventures pel continent africà que marcaran la seua vida professional, personal i espiritual ja que es va convertir a l'islam amb el nom d'El Hadj Naim Bachir però se veu que "no va satisfer la seua ànima". Fruit d'aquesta estada a l'Àfrica publica "Give thankx" (1978) amb un tema escrit pel percussionista gambià Rebop Kwaku Baah"Stand up and fight back", amb la participació de The Meditations a "Bongo man" -que donaria títol a un posterior docufilm- i "Meeting in Afrika". De fet, al llarg dels anys vuitanta Jimmy actuaria sovint per Àfrica amb la seua banda Oneness amb gran controvèrsia per la seua actuació a Sudàfrica el 1982.
Cliff canvia de segell, continua publicant sense parar ("I am the living" (1980), "Give the people that they want" (1981) i "Special" (1982)) però no segueix cap trajectòria regular sense aconseguir cap objectiu a nivell personal. El 1982 grava "Oh la la (let's go dancing)" amb Kool & the Gang. En aquesta època, després de la mort de Bob Marley el 1981, molts l'assenyalen com el nou rei del reggae. Els pronòstics són exagerats. El seu major èxit arribaria amb "Reggae nights", un tema de Latoya Jackson convertit en clàssic estival de discoteques i festes de platja inclòs a "The power and the glory" (83).
Però ell va fent i li plouen totes. En el disc benèfic "We are the world" (1985) a Bruce Springsteen li dona per cantar un tema oblidat de Jimmy Cliff de deu anys abans i així ressorgeix "Trapped" i ressorgeix Cliff. Amb el reviscolament publica "Cliff hanger" (1985) i obté el Grammy al millor disc de reggae. Hi trobem "Reggae street", "Hot shot" amb Amir Bayyan de Kool & the Gang i una producció vuitentera o "American sweet" de Latoya Jackson. També aquell any participa en el projecte Artists United Against Apartheid amb el single escrit per Steve Van Zadt"Sun city" al costat d'altres veus com Bob Dylan, Pat Benatar, Ringo Star, Ruben Blades, Bono o Peter Gabriel. El 1986 actua amb Robbie Williams, Rick Moranis i Peter O'Toole a la pel·lícula Club Paradise i contribueix amb set temes a la banda sonora, un d'ells "Seven day weekend" amb Elvis Costello. També el 1986 posa veus a l'àlbum "Dirty work" dels Rolling Stones, un disc on apleguen molta gent, des de Bobby Womack a Jimmy Page entre molts d'altres.
El següent disc "Hanging fire" (1988) fou gravat parcialment al Congo i apareix el tema "Shelter of your love" a la banda sonora de Cocktail. Tot i els discos, l'èxit a nivell internacional es va anar apagant però continuava sent un rei a Jamaica i com abanderat per altres causes socials. Només el 1995 amb "Hakuna matata" té algun èxit comercial gràcies a la banda sonora de The Lion King.
Jimmy Cliff era l'únic músic de reggae viu que ostentava l'Ordre del Mèrit, el màxim honor que atorga el govern jamaicà per èxits en les arts i les ciències. Ha mort als 81 anys a causa d'una pneumònia.
Christopher Anton Rea va néixer a Middlesbrough i tal com toca va ser supporter de l'equip de la seua ciutat tota la vida. Treballava a la geladeria familiar però de seguida Rea va destacar pel seu ganxo instrumental i per una bona capacitat per a escriure cançons i el 1972 entra a formar part de la banda Magdalenne en el lloc que havia deixat David Coverdale per anar a Deep Purple. A continuació va formar The Beautiful Losers, que el 1973 va rebre el premi a la Millor Banda Revelació entregat per Melody Maker. El 1974 signa el seu primer contracte com a solista amb Magnet enregistrant el seu primer senzill "So much in love", En aquest single ja es nota la seua tendència cap al blues i el rock.
Li va tocar lluitar contracorrent en l'època del naixement del punk però ho va superar amb els eu primer àlbum “Whatever Happened to Benny Santini" (1978) i el single "Fool (If you think it's over)" que es va situar en el 12 de la Billboard sent el major èxit de Rea en llistes americanes. Aquest èxit resulta un tema una mica estrany, ja que intervé més el piano que no pas la guitarra quan realment ell és guitarrista i va provocar que el comparessin amb Elton John o Billy Joel. Després d'aquest primer èxit arriben uns àlbums menors com "Deltics" (1979), "Tennis" (1980) i "Chris Rea" (1981). En aquests discos mantenia una complicada relació amb el seu productor Gus Dudgeon ja que li volia fer suavitzar el seu blues. "Diamonds" i "Loving you" són els temes que destacaria d'aquesta època.
Amb "Water sign" (1983) i el canvi de producció -David Richards- li arriba l'hora de començar a triomfar en el mercat europeu, principalment a Alemanya i Irlanda i això el fa reviscolar i iniciar la seua etapa de major èxit. "Let it loose" va ser el primer senzill però el que li va donar repercussió fou "I can hear your heartbeat". Manté la línia amb el disc de portada horrible "Wired to the moon" (1984) amb "I don't know what is but I loved it" que la cantaven els jugadors del Liverpool, el tema de connotacions reggae "Touché d'amour" i "Ace of hearts". I acaba aquesta etapa (o inicia la següent) amb "Shamrock diaries" (1985). Gràcies als singles "Stainsby girls" (25 RU i 26 EUA) i "Josephine" dedicada a la seua primera filla (67 als EUA i RU però Top Ten en molts països d'Europa) aconsegueix situar els seus àlbums amb vendes de més d'un milió de còpies.
I ara sí que arribem a la trilogia del zenit de la carrera musical de Chris Rea. El primer amb "On the beach" (1986) que arriba a l'11 en llistes angleses i americanes. Tot i que el més sonat "On the beach", cançó inspirada en les platges de Formentera, no va arribar a entrar al Top Ten (12 UK) s'ha convertit en un dels temes clàssics del guitarrista i va ser el primer single de Rea que un servidor de vostès va tenir. També són de l'àlbum "It's all gone" i "Hello friend".
A continuació arribaria "Dancing with strangers" (1987) que no va arribar a l'1 per culpa del "Bad" de Michael Jackson. L'elapé és el major èxit fins aleshores de la carrera de Rea amb 42 setmanes en les llistes de vendes britàniques i aconseguint el disc d'or en només la primera setmana. "Let's dance" (12 RU) es converteix en un single radiat per mig món i és acompanyada per "Loving you again", la country"Que sera" i la nadala "Joys of Christmas"... però d'aquest single ens quedem amb la cara B del single i que serà la cançó que escullo enguany per felicitar el Nadal des del bloc "Driving home for Christmas", una meravellosa cançó autobiogràfica que explica la tornada a Middelbrough el Nadal de 1978 des dels estudis Abbey Road en cotxe, el 1988 la nadala es col·loca al 10 de les llistes. Gràcies als guanys d'aquests dos discos va saldar el deute que tenia amb Magnet de 320.000 €. Amb tot això no és d'estranyar que li publiquessin un disc de grans èxits "New light through old windows" (1988) amb el tema inèdit "Working on it" que va ser un altre èxit de vendes, fes una gira mundial amb entrades esgotades arreu... i aleshores fitxa per Warner.
El tercer disc en qüestió és "The road to hell" (1989) que ara sí arriba al número 1 en llistes britàniques en el qual s'hi manté 3 setmanes. El single "The road to hell (part 2)", inspirat en les retencions, es cola per segon cop al 10 en llistes i "Tell me there's a heaven" al 24. Amb el següent disc "Auberge" (1991) repeteix número 1 en vendes, tot i l'èxit del tema "Auberge" (16 RU) el trobo un disc repetitiu que fa aprofita Rea per viure de rendes,
Rea no parava i l'any següent publica "God's great banana skin" (1992) arribant al 4 en vendes gràcies sobretot a un altre exitós "Nothing to fear" (16 RU) i a mi m'agrada el tema que dona títol "God's great banana skin". Prolífic com estava arriba "Espresso logic" (1993) amb una altra cançó dedicada a una altra filla "Julia", el qual és el seu darrer èxit en llistes i amb un "Espresso logic" que personalment m'agrada, fixeu-vos en les percussions d'aquests dos temes. També participa en el "Duets" (1993) d'Elton John amb el tema "If you were me".
Rea, el 1994, es pren una pausa per ser operat d'un càncer de pàncrees, mentre es torna a publicar un recopilatori "The best of Chris Rea" (1994). Ja el 1996 Chris Rea escriu i produeix la pel·lícula "La passione" (1996) en la qual compon tots els temes i canta un duet amb Shirley Bassey"Shirley? Do you own a Ferrari?" i es publica el single "Girl in a sport car". Realment han estat molts els temes que Rea ha dedicat als cotxes. La dècada daurada es va acabant amb "The Blue Cafe" (1998) que conté "Sweet summer day". A partir d'aquí la carrera comercial va a la baixa i destacaria només "All summer long" de "King of the beach" (2000) que el seu remix de José Padilla va tenir tirada en discoteques i una de les meues favorites, "Dancing the blues away" del disc "Dancing down the stony road" (2002).
En aquesta època els problemes de salut es van agreujar i li van haver d'extirpar el pàncrees, la melsa i una part del fetge, va patir un vessament cerebral el 2016 i el 2019 es va desplomar enmig d'una actuació al New Theater Oxford. Amb tranquil·litat es va dedicar a la producció de jazz creant Jazze Blue i a la pintura. Considerat per alguns com el Bruce Springsteen britànicRea no ha volgut mai ser etiquetat com a estrella del rock tot i haver venut més de 40 milions de discos. Chris Rea ha mort als 74 anys.
Amb la música de Chris Rea els desitjo unes Bones festes!
Les nadales dels anys anteriors al bloc han estat:
.jpg/250px-Jimmy_Cliff_-_Festival_du_Bout_du_Monde_2012_-_022_(cropped).jpg)
