2013: l'any en què la notícia més important passarà un altre any

Acabem el 2013, un any amb tots els dígits diferents cosa que no passava des del 1987. Què? Aquesta afirmació no l'haurà sintit en cap altre resum de l'any, eh? Com el meu apunt sobre el resum de l'any, estadísticament és dels que té més lectures me l'he de currar força... 

Un any curiós en el qual la notícia més destacada de l'any encara no ha passat. Només s'ha anunciat que passarà el 9 de novembre de 2014 i ningú té clar que acabi passant ni què passarà si no acaba passant. Així és. Esperem que la cosa no acabi amb un "Envàs on vas" i no haguem de fer ús d'Edward Snowden o dels de Método 3 per treure clar l'entrellat. Qui no podrà participar en la Consulta si s'acaba fent són el Jordi Cortada i el Max Canher, tampoc hi serà el Francisco Freixes, però no conto que volgués votar gaire aquest.

Sembla ser que el 2013 és la continuació del 2012 i Muriel Casals i Carme Forcadell repeteixen en el resum de l'any, i esperem que el 2014 també ho facin. L'onze de setembre 1.600.000 persones (o 600.000 borregos segons el regidor de la Paeria Pau Pintó) ens movíem de punta a punta d'una part de Catalunya (de la Jonquera a Alcanar, no de Les a Almatret) per fer la Via Catalana, en la qual si tothom hagués portat un tros de biga ja tindríem lo corredor mediterrani fet. Mentre el que s'anomena societat civil passàvem un dia de pícnic -abans ja havíem fet el Concert per la Llibertat-, el diputat del PSC Xavier Sabaté es preocupava pels aufegats a la costa (que al final no se van asfonsar, els senyors que estaven a l'aigua, no el PSC) i Carme Chacón es fugava a Miami per a fer de professora (!!), professió poc remunerada segons paraules de Duran i Lleida. Els polítics d'uns partits aprovaven al Parlament una cosa que es va dir pomposament Declaració de Sobirania, altres polítics com Llanos de Luna feia homenatges a la División Azul mentre d'altres cobraven en els sobres de Bárcenas i un senyor que es diu Juan Carlos Gafo que tenia el llarguirut càrrec de Director Adjunt de l'Oficina de l'Alt Comissionat del Govern per a la Marca España mos deia en un tuit "Catalanes de mierda" (amb perdó).  Bah, moderats.

No res, un any que, a veure si passa a la història, i els historiadors li munten un simposi de títol "Espanya contra Catalunya" ara que no mos caldrà pagar el cost del jocs olímpics de Madrid 2020 mentre mos prenem una "Relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor" (sic). 

Enguany, los de Lleida ja podem anar una mica més lleugers per l'Eix Transversal sintonitzant a l'arradiet del cotxe cançons pòstumes de Lou Reed, Germán Coppini, JJ Cale, Josep Fortuny (de la Dharma) o Manolo Escobar. També podem arribar des de la Seu a Andorra amb més facilitat, durant aquell tros no mos dóna temps de sentir gaires cançons del Jimmy Fontana o del Tony Ronald, de Lleida a la Seu, amb la mar de radars que hi ha podríem veure pelis senceres del Peter O'Toole, l'Alfredo Landa o la Sara Montiel. També ja podem anar fins a Girona amb TGV, enguany ha estat l'any de la comunicació Lleida-Girona pel que es veu, i amb el viatget més tranquil podem gaudir de Bobby Rogers (the Miracles), Jeff Hanneman (Slayer), George Moustaki, Ray Manzarek (the Doors), Tony Sheridan, Bebo Valdés, Alvin Lee, Reg Presley (the Troggs), Richard Street i Damon Harris (the Temptaions) i Phil Chevron (the Pogues). I de ben segur també podria gaudir de videos d'Amparo Soler-Leal, Amparo Ribelles, Anna Lizaran, Fernando Guillén, Pepe Sancho, Marifé de Triana, Mariví Bilbao, Bigas Luna, Elías Querejeta i algun doblatge de Constantino Romero.

Cada any surt una expressió econòmica de moda que ens repeteixen mes a mes i que normalment no tenim ni idea del què és. Si el 2012 va ser l'any de la prima de risc, el 2013 ha estat l'any del límit de dèficit. Un càlcul matemàtic que no van entendre ni els redactors de l'examen de selectivitat de matemàtiques i que potser el malaguanyat José Luis Sampedro ens podria explicar. Ara, a molts això els suava bastant, perquè Rodrigo Rato, tot un ministre i ex de l'FMI fitxava per Telefónica, uns altres estaven negociant com tancar el cas Pallerols sense sortir-ne ascatxigat, uns altres se fotien alifares al Celler de Can Roca, i els més pobres es trobaven carn de cavall a les mandonguilles de l'Ikea. No sé si al papa li va afectar molt o li van estar fent escrache però la cosa és que va plegar i ja tinim papa nou, lo Francisco, conegut a les nostres comarques com lo Sisco de Cal Déu. Una altra paraula de moda enguany ha estat el fracking, que es veu que no deu gàrie bo i que pot haver provocat els terratrèmols a les Terres de l'Ebre. Els desastrosos aiguats de la Val d'Aran i de les Filipines van ser per una altra cosa, i els morts de la marató de Boston una altra. Ja tindran feina tots los estudiants de la LOMQCE amb les paraules rares, com el LAPAO i el LAPAPYP, no tindran temps de fer els famosos informers. Ara bé, en biologia ho tindran fàcil perquè a Lleida hem inaugurat l'Arborétum, a literatura llegiran el "Victus" del Sánchez-Piñol sense les crítiques de Martí de Riquer  i a educació física provaran de fer un 4 de 7 dins de la piscina com el dels mundials de natació mentre llegeixen "La Història de la U.E.Lleida" del Carmelo Moncayo acompanyat de vídeos de les jugades d'Agustí Faura.O de Ramallets, o de Jon Ander, o pedalades del Miquel Poblet, o les tàctiques de Manel Comas o Maguregui.Tot això si no hem d'acabar fent com los mestres de les Balears amb el TIL.

Déu n'hi do la crònica negra com ha anat per terres lleidatanes. A Alcarràs s'han endut la medalla, a Castelldans tenien amagat un pederasta, a Targa van matar l'Alba, i a Lleida el d'un padrí. No sé si als culpables se'ls aplicarà la doctrina Parot. La qüestió és que els Mossos, siguin del Raval o els mani Manel Prat facin la seua feina i no acabem tots com l'Esther Quintana. La proximitat d'aquestos fets ens va afectar a tots, però també el de l'Alvia al revolt d'Angrois la vigília de Sant Jaume. Terrible. Com també mos afectà molt la mort d'un gran lleidatanista com era el Juanjo Garra. Les nostres comarques han dit adéu a altres personatges de la vida política com el Pere Yuguero, l'Antoni Argilés, el Jordi Marimon, Juan Manuel Nadal Gaya i si em permeten posar a Alfonso Armada al mateix sac. Al Sheiton sabran perquè. Tots ells han passat a la història el mateix any que Nelson Mandela, Albert Vilalta, Juan Mari Atutxa, Videla, Hugo Chávez i Margaret Tatcher. Ah, i Álvaro Bultó, que no sabia on posar-lo.

Així que, amics (i amigues) lectors (i lectores), ja sé que aquest proper 2014 no podran brindar acompanyant-se del formatge Copirineu o mirant Canal 9, però podrem gaudir d'un nou mundial amb Marc Márquez o amb un altre play-off del Lleida Esportiu. Sisquere. Bon any!

I moltes gràcies per arribar fins al final de l'article.

Germán Coppini - Mujer

Que sí, que sí... que molts direu que jo no tinc gaire a dir, que sóc d'una altra generació i que no vaig poder viure el moment dels Golpes Bajos amb màxima intensitat. D'acord, les quantitats industrials d'adoradors de Golpes Bajos que heu anat sortint aquestos dies teniu raó, però tot i que jo el primer cop que vaig escoltar-los conscientment va ser a finals dels 80 també tinc dret a opinar. I encara diré més, el primer disc que vaig escoltar del Germán Coppini és un disc que ningú ha anomenat en els centenars d'articles publicats. Va ser un disc, que vaig comprar a Discos Castelló del carrer Tallers, i que portava per títol "Flechas negras" (1990)  i que incloïa una xulíssima cançó de títol "Mujer". Toma. Ara m'he quedat amb tots, eh? Molt fàcil parlar de les cançons famoses, sí... però ja m'agradaria veure quants discos tenen a casa... 

Madrid, Barcelona i Vigo foren els tres focus de la movida de la música pop de començaments dels 80. A Vigo sorgiren els grups Siniestro Total, Golpes Bajos i Os Resentidos. En parlarem dels dos primers amb el seu nexe d'unió,el cantant Germán Coppini. Coppini va participar en el primer disc dels Siniestro "¿Cuándo se come aquí?", aquell de la famosa portada on surten el mateix Coppini, juntament amb Julián Hernández, Alberto Torrado i Miguel Costas caracteritzats com els germans Dalton i on s'inclouen himnes com "Ayatolah!" o una cançó que avui en dia seria prohibida en massa pels progres escandalitzats de qualsevol cosa "Hoy voy a asesinarte". En aquest disc Coppini només figura com a autor de "La revista". L'any 1983 grava també amb Siniestro Total -el nom del grup prové de l'estat del cotxe després d'un accident que tingueren- el famós single "Me pica un huevo".  Vaige, pura poesia.

Com que Coppini sempre ha fet el que li ha sortit dels nassos i ha anat a la seua punyetera bola -volia fer servir altres paraules però no ho he considerat apropiat- va deixar el punk i se'n va anar a fer coses més melòdiques amb Teo Cardalda (el que després va fer Cómplices) creant Golpes Bajos. El motiu extraoficial pel qual Coppini deixà el grup fou un cop d'ampolla en un concert a la sala Zeleste de Barcelona que li trencà el ginoll, va veure que el punk no era el seu. Amb el nou grup és quan li arribaren els majors èxits. el 1983 editen un mini-LP (paraula molt vintage) de títol "Golpes Bajos" -suposo que per evitar problemes amb el nom- amb les cançons "Fiesta de los maniquíes", "Malos tiempos para la lírica" y "No mires a los ojos de la gente", cançons que molts -com jo- descobriren gràcies a la no gens valorada tasca pedagògica de la Década Prodigiosa. Aquest disc fou un èxit rotund de tota la crítica musical gràcies a les melodies i de les lletres, molt innovador tot per aquella època.

El 1984 Golpes Bajos editen el que va ser el seu únic LP "A Santa Compaña", produït amb molts més mitjans i tornant a rebre excel·lents crítiques convertint-lo segons diuen molts, com un dels millors discos del pop espanyol... Potser el "Colecciono moscas" era el tema més significatiu del disc. El 1985 tornen al format mini-LP amb "Devocionario" amb arranjaments més foscos propers a l'after-punk britànic de moda en aquella època. Massa èxit de sobte i aquest últim serví de comiat del grup amb cançons com "La Virgen Loca" i "Desconocido". 

Un cop el grup dissol, Teo Cardalda comença a fer coses amb la seua dona María Monsonís, coses musicals em refereixo, i Coppini s'alia amb Nacho Cano per llençar el maxisingle (vintage també) "Dame un chupito de amor", que tot i que tenia molt altes expectatives per la qualitat dels dos músics, fou un autèntic desastre.

En vista de l'èxit decideix començar carrera en solitari amb "El ladrón de Bagdad" (1987), amb un moment sublim revisant el conte de la Caputxeta a "Por una caperuza".  El 1990 publica l'anteriorment esmentat "Flechas negras". Feia col·laboracions amb Paco Clavel, rapejava amb Alaska a "Bailando", cantava "Chica de ayer" en homenatge a Antonio Vega, ajudava al grup del seu germà Las Manos de Orlac (recordeu "El bogaloo" o "El clavo"? aquesta última no hi és al Youtube!)... Com veia que així poc es guanyava la vida, el 1998 van decidir ressuscitar l'esperit de Golpes Bajos amb un disc de fals directe "Vivo", amb temes nous com "Madrid Salvaje". L'escassa repercussió del disc frustrà les expectatives i Teo tornà als Cómplices i Coppini a treballar en solitari. El 1996 torna amb "Carabás" amb un estil molt diferent i cançons com aquesta espècie de bolero "Moreno y claro" i "Carne de primera". Infumable.

En l'última dècada més projectes sota el nom de Lemuripop, Anónimos i una fantàstica versió simfònica del "Malos tiempos para la lírica" (2007), una incursió en política a les eleccions generals del 2011 i un últim disc el 2012 "América herida".

Coppini ens ha deixat als 52 anys per culpa d'un càncer de fetge.

Madonna - Santa Baby

Amics (i amigues), lectors (i lectores), fan (i fans) d'aquest bloc que vol ser un servei públic per a tothom, deixi'm que demani disculpes pel meu abandonament en les últimes setmanes. Sé que vostè es desperta esperant algun apunt , però un projecte nou m'ocupa més temps que el cap de comunicació del Pere Navarro mirant els capítols de Mr Bean.

Així que, breument però, intentaré fer un apunt inclusiu per tal que pugui ser llegit per militants (i militantes) d'Inicativa i d'Unió. Si vostè és militant del PSC li diré que llegeixi l'article sempre i quan els doni permís el govern de Rajoy, no fos cas...

La nadala que els deixo aquest cop és "Santa baby" de Madonna. Bé, ara hauríem de dir-li Esther perquè vol que l'anomenem així, es veu que després de passar-se anys despullant-se i dient paraulotes per televisió, ha volgut fer un canvi i posar-se el nom de la reina que, segons l'Antic Testament (obra de caire molt científic) va salvar els jueus d'una matança. De totes formes, la pela és la pela, i els seus discos i lucratives gires continuen sota el nom de Madonna.

La Madonna capaç de fer obres d'art com "Holiday" (1983), "Like a virgin" (1984) i "Express yourself" (1989), capaç de fer coses horribles com "Vogue" (1990), "Erotica" (1992) o "Justify my love" (1990), la de les pel·lícules "Dick Tracy" o "Who's that girl", la de la bestial gira "Virgin tour" del 1985, la del videoclip que Rouco Varela i Ruiz Gallardón trobarien escandalós del "Like a prayer" (1989)... aquesta paia el 1987 va gravar una cançó de Nadal originàriament cantada per Ertha Kitt...

Apa, per tots vostès "Santa Baby":

Bon Nadal i bon 2014... any en el qual em caduca el carnet de nacionalitat espanyola.

Nadales anteriors publicades en el bloc:

2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"

2011: Band Aid "Do they know it's Christmas?"

2010: Elton John "Step into Christmas"

2009: Slade "Merry Christmas baby"

2008: The Ramones "Merry Christmas baby"

2007: Wham "Last Christmas"

2013: del purgatori als llimbs.

Queda lluny en el temps i en la memòria, però començàvem el gener del 2013 amb més pena que glòria, amb un Lleida en la zona avorrida de la classificació, i empatant a tothora. Fins aquell 10 de febrer que després de l’1 a 1 contra la SD Logroñés havia mocadorada al Camp d’Esports i incomprensible roda de premsa del míster. Aquell diumenge fou el punt d’inflexió en l’esportiu, en el social i en el comunicatiu del club.

A partir de llavors, l’1-3 a Saragossa, el 2-0 a l’Athletic B, el gol de Cacho a Barakaldo (quin patir!), la victòria contra l’Alabés i la classificació del play-off contra l’Osasuna B. El Leganés en ple Aplec, el gol de Mario Fuentes, el Jaén, els autocars d’aficionats... i la dolorosa tanda de penals. Tot en mitja temporada.

Arriba l’estiu. Asier se’n va però Mata es queda.  1-2 a Tarragona, remuntada contra el Reus, el Caudal, el viatge accidentat a Xerez, Delgado Ferreiro al Camp d’Esports, el 2-2 al Villamarín, els 100 aficionats que en un dia feiner es desplacen fins a Sevilla...  tot això ha estat en un mateix any, qui ho diria , no?

Bon Nadal i un bon 2014 en el qual han de passar moltes coses, una d’elles l’ascens a 2aA. 

(Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dia 23/12/2013)

Azanuy, Estadilla i Monzón

Seguint el mateix viatge que vaig començar amb l'apunt sobre la bonica vila de Fonz, hi ha altres tres pobles que estan tocant i que pertanyen a tres comarques diferents, ja té nassos la cosa. Els tres pobles dels que avui els parlaré són Azanuy (la Llitera), Monzón (el Cinca Mig) i Estadilla (el Somontano).

Azanuy (Sanui en LAPAO) és un poblet petitet, d'un 200 habitants, que no té gaire història. Forma part d'un terme municipal que comparteix amb Alins del Monte, i el centre urbà no té ni bar. Per arribar a Azanuy cal agafar la famosa A22 i sortir en sentit Almunia de San Juan, dins d'Almunia hi trobarà en una rotonda la carretera que va cap allà. Bé, i vostè es preguntarà... què cony va anar a fer aquest home a aquest poble si no hi ha res de res? Doncs ara li contesto, a Azanuy hi ha l'hotelet rural El Pilaret i on vam estar hostatjats durant els dies que durà aquest petit viatge que intento descriure en 3 articles al bloc (com molt bé han suposat encara me'n falta un). El Pilaret és una acollidora casa rural situada al mig del poble d'Azanuy i força ben equipada però sense cap pretensió; només hi ha 6 habitacions les quals sí que estan molt ben decorades i són ben còmodes. Hi ha una sala de lectura i música extraordinària i un menjador petitet però ben arreglat. Si a la casa hi ha poca gent rai, però si està plena les zones comunes són poc espaioses i de seguida trobes gent per tot arreu. L'esmorzar bo i correcte, però repetitiu i el sopar... si me volen fer cas.. no agafin sopar, és de càtering i se l'hauran d'ascofar al microones... aix! El problema és que el restaurant més proper el té a uns quants quilòmetres.
El poblet d'Azanuy no dóna per gaire, sobretot és de pas per anar cap a Calasanz i Peralta de la Sal, però ja que hi érem vam investigar una mica en els seus carrers costeruts que semblaven que no n'hi havia cap que fes baixada, tots de pujada, i hi ha algunes cases renaixentistes típiques aragoneses. Res més.

A uns 14 quilòmetres en sentit Barbastro i per una carretera no gaire ampla arribem a Estadilla. A aquesta vila sí que val la pena donar un tomet pels carrers del poble on s'hi troben cases típiques amb la façana molt ben arreglada i una plaça porxada petiteta però mona. Aparqui el cotxe a la plaça Portal del Sol, la primera que trobarà venint des d'Azanuy, i entri per sota de l'arc. Té la típica fisonomia de poble medieval, amb carrers estrets, cases adornades amb l'escut sobre la porta, algun toc musulmà, un palau neoclàssic, dos santuaris: el de la Virgen de Carrodilla i el de les Carmelites Descalces, una ermita, la monumental Fuente del Lavadero del s.XVIII, i ja lluny del casc urbà i per gent aficionada a coses més prehistòriques es troben lo Forau del Cocho i la Cova del Engardaixo amb pintures rupestres declarades patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Algo sèrio.
Per completar la variada visita i com Estadilla és el primer poble entrant a la comarca del Somontano, coneguda pel seus vins, poden visitar les bodegues Aldahara a la sortida en direcció Barbastro. Les visites són a les 18:30 i és recomanable que qui porti cotxe no degusti perquè van donar-nos a tastar totes les varietats que fan. És una bodega petita però fan dos blancs, un rosat, 4 negres i un vermut. Després de tastar tot això en dijú... ja m'explicarà...

Per últim m'he guardat Monzón (Montsó en LAPAO), és la 2a ciutat de la província de HUesca en nombre d'habitants i se la veu des de lluny pel seu castell, la qual cosa ja fa preveure que d'història en té uns quants anys ja. Un guia ens va explicar que la vila de Montsó fou fundada pels ilergetes, aquesta informació va fer sentir-nos una mica agermanats. Per passejar hi ha una banqueta vora del Cinca molt ben cuidada, res a veure amb la deixadesa de la nostra avinguda de Blondel que fot mania. Al casc antic hi ha una ruta Joaquín Costa. Aquest tal Costa fou un polític important del s.XIX nascut a Graus i que en tota aquella zona s'aprofiten una mica de la seua fama, tot, absolutament tot porta el seu nom. Aquesta ruta et porta al bonic palau renaixentista de l'ajuntament, una volta per petits palaus històrics -Luzán, Fortones, Casa Pano, Zazurca- i la catedral de Santa Maria del Romeral amb una torre mudéjar patrimoni de la Humanitat. Dóna ben bé per tot un matí. El dinar el vam fer a l'excel·lent Restaurant El Cacau, amb plats tradicionals i de temporada molt ben preparada, unes trompetes amb llagostins, uns ceps amb pernil, un solomillo amb salsa de foie... un gran descobriment! I per la tarde, al preu de 3 € per persona, vam gaudir d'una visita teatrealitzada al fabulós castell, en el qual el rei Jaume I (Jaime per ells) passà els anys de la seua infantesa a cura de l'orde dels Templers. El guia va soltar en un moment un perros catalanes que arrencà alguns rialles però que suposem devia formar part de l'atrezzo teatral de la visita. Si tenen l'oportunitat de realitzar aquesta visita ambientada no se la perdin, fins i tot els crios la van suportar estoicament les gairebé 2 hores que durà. Excel·lent.

Ja veuen... mos va sortir tot bé aquest cop.

Manque pierda

Buf! Quin últim mes stressant hem passat! El 13 d’octubre començàvem la marató contra el Constancia al Camp d’Esports, el dimecres 16 jugàvem a Xerez en l’accidentat partit de Copa mentre estàvem enganxats a les ràdios i al Twitter i el 20 tornàvem al nostre camp amb victòria contra el Prat. El diumenge dia 27 jugàvem a Barcelona, dimecres 30 novament a casa contra el Sant Andreu. Diumenge passat l’Hospi, divendres el sorteig del Copa i avui un altre cop al Camp d’Esports fent un gran esforç contra el totpoderós Atlètic Balears i veient un molt bon partit entre dos grandíssims equips.

Un autèntic calendari d’equip de Champions, però amb molt més mèrit. Nosaltres no tenim ni grans saunes, ni grans jacuzzis, ni megagimnasos per dur a terme recuperacions físiques, però els resultats, uns millors que uns altres, i el joc han demostrat que l’equip tècnic, els preparadors físics i els jugadors han sabut dosificar l’esforç d’una manera excel·lentment professional. Així que... visca el Lleida, manque pierda!

I ara amics lectors (i amigues lectores) els he de deixar perquè un txiquet de Cervera me portarà a donar un tomb amb l’amotet. Gràcies Marc!

(Article publicat el dia 11 de novembre de 2013 a la secció d'esports del diari La Manyana)

Fonz, al Cinca mig

Miri que a vegades anem a passar els ponts, dies de lliure disposició amb què la conselleria d'Ensenyament ens honora i que aprofitem per gastar el poc que ens queda de paga, a Sebastopol, la Patagonia o a Addis Abeba. Miri que això de passar 4 dies a Baden Baden o a la vora del llac Titicaca deu ser del més cool, in, fashion o mainstream que deu haver. Miri que hostatjar-se uns dies a Aiguablava a Begur o a Cadaqués farda més que dir "jo seguia el Tata Martino des de fa vàries temporades"... doncs bé, amb tot això, la meua humil família es va disposar a passar els 4 dies festius dels volts de Tots Sants a la província de Huesca, a 50 quilòmetres de casa. Ja té nassos la cosa, no?

Per l'A22, l'autovia que uneix Alpicat i Siétamo (no, no uneix Lleida i Huesca tal i com ens venen) hi he passat força vegades, per anar al Pirineu de Huesca, per anar a Alquézar, per visitar bodegues del Somontano prop de Barbastro, per anar al castell de Loarre o per anar a Luesia que ja vaig descriure en aquest altre apunt. Així que estava bastant avesat a veure el lletrero de la sortida 60 on hi diu Monzón i Fonz.

De Monzón els lleidatans tenim encara el record recent encara d'haver de travessar la ciutat pel mig, per l'avenida de Lérida (sic) amb tots els seus semàfors i amb un temps de travessia de tres quarts d'hora aproximadament. Ara bé, de Fonz, l'únic que en sabia era el nom que figurava al lletrero i també que aquella entrada d'autovia per Monzón ho feia per l'avenida de Fonz.

De Monzón a Fonz hi ha uns 15 km per una carretera estreta, a veure, estreta estreta tampoc, però no es pensi trobar una nacional tampoc, amb extenses plantacions de panís a banda i banda. El poble té uns 1000 habitants i ja aviso que l'entrada al casc urbà és una mica decebedora i no té res a veure amb el que es trobarà per dins. Venint per la carretera de Monzón en arribar al poble ha de girar a mà dreta i passar per un carrer que té a la dreta tot de xalets fins que a mà esquerra arribi a un carrer ample sense cap característica especial, només que està tot bastant deixat.

On pugui aparqui, no és difícil, i aleshores ja pot endinsar-se dins del petit casc antic de Fonz pel carrer de Pedro Mª Ric on trobarà la primera sorpresa, imprevisible uns minuts abans. En aquest carrer la casa que ocupa tota la mà esquerra és el Palau dels Barons de Valdeolivos, de l'any 1613 (any en què Rosa Diez entrava en política) i que conserva mobles i quadres de l'època. A pocs metres arribarà a la Plaza, declarada Conjunt Històric i Artístic i on podrà comprovar empíricament perquè el poble té el nom que té. El nom de Fonz prové del llatí fontes, que no cal ser gaire intel·ligent (con diu el Rubalcaba sobre la Chacón) per imaginar-se què vol dir. El primer que veurà (i beurà si vol) a la Plaza és la Fuente del 1567 formada per sis caps tallats (en pedra, no s'escandalitzi), amb l'escut del poble al centre i una llegenda en llatí. 

A partir d'aquí vagi recorrent la Plaza i la calle Lanuza i anirà veient tota una successió de palauets que afededeu no t'esperes trobar. El palau Gómez de Alba (s.XVI) amb una caseta de vigilància inclosa; la casa Codera, la Casa Guilleuma (1695); la casa Camón o Àger (s.XVI); l'ajuntament, on hi ha un centre d'interpretació del Renaixement; la casa Carpi; la casa Bardaxí i al davant l'església de l'Asunción (s.XVII). 

Pel que es llegeix a les explicacions aquest poble estava ben relacionat amb les terres de Lleida, hi ha nissagues que vivien als palauets que provenien d'Àger o d'Isona, i l'Ajuntament es veu que era l'antiga residència d'estiu del bisbe de Lleida. Molt curiós.

El poble també té un barri jueu, molt deixat i abandonat, una llàstima. També he de dir que les façanes dels palaus estan bastant descuidades i que si estiguessin millor arreglades faria un goig extraordinari. I acabo la visita cultural amb una curiositat, a Fonz nasqué Irene Monroset... a què no sap qui és, eh? Jo tampoc ho sabia, es la inventora de la Micromina.

I con no només de cultura viu l'home (i la dona, i els nens, i les nenes... els anomeno a tots no fos cas que s'enfadin els d'Iniciativa) també cal moure el bigoti gastronòmicament. A Fonz hi ha una formatgeria i iogurteria (Val de Cinca) on els dies festius a les 12:30 hi fan visites. Expliquen el procés d'elaboració que tenen del formatge i dels iogurts a partir només de llet d'ovella, te porten de passeig per les instal·lacions i al final te fan un tastet de formatges i iogurt. I per a dinar la Braseria Albahaca, un lloc senzill sense pretensions ni carta i que només fan menú. La braseria està en un carrerot costa amunt (o avall), i el local és un pèl atrotinat, però jo em vaig fotre un assortiment de truites i un solomillo amb salsa d'all boníssim. Ei, i barat!

Lou Reed - Hookywooky

El primer disc que vaig comprar-me de Lou Reed va ser "New York" l'any 1989. En aquells temps tenia 13 anys i no sé si era conscient d'haver escoltat Lou Reed anteriorment.  Només coneixia dos cançons d'aquells disc on Reed debutava per Warner i que van fer que anés al mític Discos Satchmo del carrer del Carme per comprar el CD. Aquestes dos joies de la música que me van fer encisar del cantant-poeta de Long Island van ser "Dirty boulevard" i "Romeo had Juliet". Un disc que, pel que es veu, era un rencontre després d'haver publicat anys anteriors coses més soses i que la crítica (aquest cop sí que vaig coincidir amb ella) deixava el disc pels núvols. En aquells temps, tot i porta 25 anys en la música, es notava que Reed tenia moltes coses a dir i moltes ganes de seguir sorprenent. 

Casualment, poc temps després la meua germana em regalava sense que jo en fos conscient un dels discos més representatius de la història del rock. El disc "Transformer" de l'any 1972., amb una cançó històrica com el "Walk on the wild side", que sota la producció de David Bowie (ens posem de peu per llegir aquest nom) va catapultar Lou Reed a la fama mundial. Si féssim una enquesta a la gent sobre quina cançó triarien de Reed segurament aquesta guanyaria amb un percentatge enorme. La portada i la contraportada del disc mostrava les habilitats del cantant com a transformista, d'acord amb el títol del disc, per la qual cosa de seguida se'l situà dins del glam-rock. Tornant al seu major single, la lletra de la cançó està en primera persona i relata les festes sexuals que hi havia en aquells temps a casa d'Andy Warhol i on Bowie i Reed no hi faltaven. La cançó, que tothom té com una de les millors de la història, ha tingut nombroses versions, des de la força coneguda en castellà de l'Albert Pla, fins als Strokes, Robbie Williams (no apta per a puristes del rock), Vanessa Paradis, Train, The Rentals, Artic Monkeys...

Però en aquest disc hi ha altres joies musicals. Potser la que seria la segona cançó més coneguda de Reed és el "Perfect day", coneguda sobretot perquè l'any 1997 la BBC va fer una versió benèfica per la fundació Children in Need on la peça era cantada per un munt d'artistes. Recuperant l'esperit del "Do they know it's Christmas" o el del "We are the world", es van reunir Lou Reed, Bono (no falta mai), Suzanne Vega, David Bowie, Elton John (un altre clàssic dels singles benèfics), Tom Jones, Luciano Pavarotti, Evan Dando (dels Lemmonheads), Shane McGowan (dels Pogues), Brett Anderson (dels Suede)...

Esperi, esperi, i encara, pel meu gust, dins del "Transformer" una altra cançó indispensable: "Satellite of love", el que fou el seu 2n single. També existeixen versions curioses com la dels U2 o la de Mila Jovovich en la BSO de "Million dolar hotel". I per últim no voldria deixar-me "New York Telephone Conversation", una estranya cosa de poc més d'un minut.

Empès per la curiositat i per aquest magnífic disc, en aquest petit museu lleidatà per a melòmans que era el Satchmo, vaig comprar-me el llibre sobre la seua biografia escrit per Rafael Cervera. Faig un petit parèntesis per dir que la col·lecció Pop-Rock que va treure entre finals dels 80 i inicis dels 90 l'editorial Cátedra és d'ús indispensable pels maniàtics de la música, la biografia de Lou Reed és el número 12, en la mateixa col·lecció també podeu trobar llibres sobre David Bowie, Abba, Enya, els Dire Straits, The Pretenders, Janis Joplin, Mike Oldfield, Metallica, Leonard Cohen... poden imaginar-se que n'he devorat uns quants d'aquestos. 

"Berlin" (1973) fou el 3r disc de Reed i és un disc que gira al voltant d'una parella formada per una alemanya i un nordamericà expatriat que duen a terme els seus desitjos sadomasoquistes, psicodrames amb drogues, talls de venes.... A la cançó "The kids" es poden sentir els plors d'uns nens, eren els fills del productor Bob Ezrin que els va tancar dins de l'estudi de gravació i els va dir que sa mare havia mort. Ja veu. Un disc dur en contingut i que se l'anomenava com a "patèticament genial". Un disc depressiui...

L'any 1974 arriben dos obres d'art, el brutal directe "Rock'n'roll animal" on recupera temes de la Velvet Underground com l'indispensable "Sweet Jane", un "Heoin" de 13 minuts o un "Rock'n'roll" de 10 minuts  i el disc "Sally can't dance" que barreja el seu estil de música amb influències soul molt de moda, de fet aquest últim és el seu principal èxit de vendes. Destaquen "NY Stars" o l'autobiogràfica "Kill your sons" on explica la seua experiència amb tractaments amb electroxocs en un hospital psiquiàtric quan era adolescent. També molt recomanable i exitós fou "Coney Island baby" (1976).

Lou Reed s'havia convertit en un valor segur, però per culpa del disc "Metal machine music" (1975) que la crítica el va esqueixar i no el va comprar ni Déu per culpa (es creu) de la seua experimentació electrònica, el cantant va encadenar tota una munió de fracassos autodestructius. Fins i tot la discogràfica el retira de la venda i la gent el retornava a les botigues. Discos horribles com "Rock and roll heart" (1976), "Street hassle" (1978) i "The bells" (1979). En cap d'ells dóna la talla ni com a compositor ni com a vocalista.

L'any 1981 ressuscita amb "The blue mask" en la que és una tornada al seu reconeixement, però crec que més com una figura llegendària que no pas per ser un bon disc, fins i tot la portada és gairebé idèntica al "Transformer". Igual que passa amb "Legendary hearts" (1983), "New sensation" (1984) i "Mistrail" (1986). El major èxit d'aquestos anys li ve gràcies a una versió del clàssic "Soul man"  acompanyant a Sam Moore (de Sam & Dave).

Per mi la recuperació de Reed arriba el 1989 amb l'anteriorment comentant "New York" i el 1990 amb "Songs for Drella" amb el seu excompany de la Velvet Underground John Cale, un bonic homenatge a Andy Warhol. "Nobody but you" és un exemple d'aquest disc. Una curiositat, el nom de Drella ve de la contracció de Dracula i Cinderella, dos personatges que definien Andy Warhol.

L'últim Lou Reed magistral va arribar el 1996 amb el disc "Set the twiligh reeling" amb una divertida i animada "Hooky wooky".  Interessat per la cultura catalana el 2007 Reed va recitar poetes catalans a Nova York amb Laurie Anderson i Patty Smith, i el 2008 a Barcelona tornava a reivindicar la poesia catalana en el festival literari Kosmopolis de Barcelona. Capaç de cantar amb la Velvet mestres s'injectava heroïna en directe i capaç de recitar Ferrater... Amb tot això, el 2011 gravava amb els Metallica i tot el single "The view". 

Benvolguts amics...

Benvolguts amics que dimecres després de la victòria del Lleida Esportiu al “camp” del Xerez us vau apressar a enviar-me whatsapps demanant-me aconseguir entrades pel proper partit de Copa davant d’un primera divisió europeu. Que sí, que sí, que està molt bé que vulgueu venir al Camp d’Esports a veure el Lleida contra el València, el Betis, l’Atlético o el Madrid, però us recordo que també podeu venir a veure el Lleida quan jugui contra el Sant Andreu, l’Olímpic de Xàtiva, l’Atlètic Balears o l’Alcoià. Per què vosaltres, amics, el dia del Copa, és al Lleida a qui veniu a veure, no?

P.D: Benvolgut míster Toni Seligrat, si llegeix aquesta humil columna d’opinió, disculpi’m per parlar de la Copa. Ja sé que ens hem de centrar en la lliga tal i com va dir divendres en roda de premsa, i li dono tota la raó. Però entengui’ns que, els que som del Lleida, però del Lleida-Lleida, ens fa molta il·lusió aquest partit. Gràcies per entendre’m.

(Article publicat el dia 21 d'octubre de 2013 al diari La Manyana)

The Pogues & the Dubliners - The Irish rover

Phil Chevron va formar l'any 1977 el grup The Radiators from Space, conegut com The Radiators, un dels primers grups de punk irlandés. Tot i que segurament aquest grup no els sonarà gaire, amb només dos discos "TV Tube heart "(1977) i "Ghostown" (1979) sí que van servir per obrir el camí a altres grups com The Boomtown Rats (els de Bob Geldof), The Undertones, Stiff Little Fingers i qui sap, potser també els U2. 

En aquells mateix temps, Shane McGowan, que formava part dels The Nips, juntament amb Terry Woods, Jem Finer, James Feamely, Spider Stacy, Andrew Ranken i Caitlin O'Riordan formaven una banda de nom Pogue Mo Chone (literalment en gaèlic, besa'm el cul... amb perdó) i que després es convertí en la banda més irreverent, divertida i creativa del folk britànic. Gràcies a The Pogues molts joves dels anys vuitanta van descobrir aquest tipus de música. El nom se'l van haver de canviar perquè la BBC els va censurar el seu primer single "The dark street of London" (1984) editat per la seua pròpia discogràfica Pogue Mahone. El novembre d'aquell mateix any estrenen disc "Red roses for me" que els donà una gran reputació com un dels millors grups en directe. 

L'any 1985 publiquen el seu segon disc parafrasejant Winston Churchill sobre la vida en la Reial Armada Britànica "Rum, sodomy and the lush". Per aquest disc fitxen al guitarrista Phil Chevron (ara ja poden lligar caps dels dos primers paràgrafs de l'apunt totalment inconnexos). D'aquest disc és la fantàstica "Sally MacLennane", cançó per escoltar bebent una cervesa en una taberna. Elvis Costello els produeix el disc, i la seua mà es nota en cançons com "A pair of brown eyes" de la qual Alex Cox els va un excel·lent videoclip promocional, Aprofitant el bon rotllo amb Cox, l'any 1986 els fitxa per fer la banda sonora de la seua peli "Sid and Nancy" sobre la biografia del cantant dels Sex Pistols, els Pogues hi colaboren amb temes com "Haunted".Ara ja es consoliden en directe actuant al festival de folk de Cambridge i en el concert per a Nicaragua de Brixton.

L'any 1986 els arriba l'hora de saltar a Amèrica, i la noia del grup Caitlin O'Riordan es casa amb Elvis Costello. Ara ja estan separats i Costello s'ha casat amb aquesta diva canadenca del jazz que és la Diana Krall.

L'any 1987 graven amb la veterana banda The Dubliners "The irish rover", tema que es converteix en un impresionant èxit i crec que, personalment, una de les seues millor peces. Jo la vaig sentir per primer cop a mitjans del 90 gràcies a un disc recopilatori que portaav per títol "Gaitas, violines y otras hierbas". El 1987 també editen per primer cop "A fairy tale of New York" es interpretat en duet per McGowan i Kristy McColl, cançó que gairebé cada any és reeditada pels volts de Nadal.

El tercer disc "I should fall from Grace with God" (88) -el primer disc que vaig descobrir jo dels The Pogues- el produeix Steve Lillywhite i és el que ha estat el seu major èxit. El single "Fiesta" inspirat en unes vacances a Almeria (no podria ser de cap altra manera) es convertex en nº1 i potser la seua peça més coneguda i ballada, en el single també parlen de l'enllaç entre la baixista i Costello.

Un EP de l'any 1990 és una autèntica peça de col·lecció gràcies als 4 temes que inclou, tots imprescindibles, "Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah!", una versió del "Honky tonk woman" dels Rolling Stones, "Jack's heroe" amb els Dubliners un altre cop i la tradicional "Whiskey in the jar" que potser coneixe més per la versió dels Thin Lizzy o de Metallica.

A partir d'aquí Joe Strummer de The Clash es converteix en membre gairebé fix del grup i els produeix el seu disc "Hell's ditch" (90). La relació amb els The Clash no es va acabar amb això sinó que Strummer va fer una gira com a cantant de The Pogues quan a mitjans del 90 McGowan deixà el grup per problemes amb l'alcohol. D'aquesta última etapa només salvo el "Tuesday morning" del disc "Waiting for Herb" (1993).

Phil Chevron ha mort als 53 anys a causa d'un càncer de laringe.

El bosó de Higgs-Englert-Brout Nobel de Física 2013

No va sortir en portada de cap informatiu ni de cap diari, no, però el passat dimarts al matí i amb més d'una hora de retard, cosa una mica inusual en el caràcter escandinau, el Comitè Nobel va anunciar que els guanyadors del Premi Nobel de Física 2013 eren François Englert i Peter Higgs "pel descobriment d'un mecanisme teòric que contribueix a la comprensió de l'origen de la massa de les partícules fonamentals, el qual ha estat confirmat recentment pels experiment ATLAS i CMS en el Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC) del CERN". Englert és professor emèrit a la Université Libre de Brusel·les i Higgs ho és de la University d'Edimburg.

Fou curiós com Higgs es va assabentar del seu premi a través d'una veïna ja que el Comitè Nobel no aconseguí comunicar-se amb ell via telefònica, de tal manera que de seguida va sortir la frase xistosa que "tan difícil que fou trobar el bosó i tan difícil que és trobar Higgs". Es veu que estava de vacances descansant de telèfon i la notificació del Nobel li faran via correu electrònic. De totes formes enguany les cases d'apostes no devien fer un duro de calaix amb el Nobel de Física perquè des de que el CERN confirmava l'observació de la partícula postulada per aquestos físics tèorics eren candidats absoluts per recollir el guardó. François Englert sí que estava més localitzable, i la primera pregunta que li va fer un periodista no gaire apassionat ni per la física ni conto que per la ciència fou "I què farà vostè amb els diners?" Bravo pel periodisme d'investigació. També he llegit aquests dies com es confonen els termes del camps de Higgs i el del bosó de Higgs i com en més d'un lloc els anunciaven com a descobridors d'aquesta partícula, ells no la van descobrir, la van postular, la partícula fou descoberta en els experiments del CERN.

Per cert, ja que ha sortit el CERN... ja sap que és un centre europeu de recerca, però potser no sap que en formen part tots els països de la Unió Europea i que Espanya, com a  país de la Unió Europea en forma part i que el govern de Mariano Rajoy deu no sé quants milions al CERN? Aaaaah... l'informe PISA... els últims en ciència...

Bé, tornant al fil... també cal agrair al Comitè Nobel que hagin reconegut la feina de François Englert ja que Peter Higgs s'ha quedat amb el nom mediàtic i tant Englert com Brout han quedat una mica condemnats a l'ostracisme amagats per Higgs. Robert Brout morí el 2011 i com l'acadèmia no dóna guardons a títol pòstum no ha estat mencionat però és just reconéixer que fou ell qui, juntament amb Englert redactà el famós paper l'any 1964 en el qual es postulava l'existència d'aquesta partícula. En aquestos enllaços hi ha els històrics documents que vostè pot llegir de manera gratuïta (la ciència és així): "Broken Symmetry and the Mass of Gauge Vector Mesons" de Brout & Englert i "Broken Symmetries and the Masses of Gauge Bosons" de Peter Higgs. Ah! I una altra curiositat que va explicar Englert, tot i que feia 50 anys que estaven treballant junts, Higgs i Englert no es van conéixer personalment fins que van trobar-se al CERN el 4 de juliol de 2012. Bestial!

Ja vaig escriure en el seu dia uns articles sobre el descobriment del famós bosó de Higgs i que a continuació enllaçaré perque el lector (o lectora) pugui fruir-ne... o no. El primer apunt és del dia 4 de juliol de 2012, dia en què el CERN va comunicar en directe i mitjançant la presentació de resultats (en Comic Sans!) via streaming (la vaig seguir al complert), que alguna cosa va descobrir "We have it!". L'altre article és del 17 de març de 2013 quan el CERN reconeixia oficialment que aquella cosa que havia trobat era un bosó de Higgs "El CERN ha reconegut oficialment que s'ha descobert un bosó de HIggs".

I per acabar, com en la ciència també hi ha sentit de l'humor, una divertida paròdia de la cançó "Rolling in the deep" d'Adele que porta per títol "Rolling in the Higgs":

Companyia Elèctrica d'Harma -Ball llunàtic

Uf! No sé si me'n sortiré. M'assec davant l'ordinador per escriure un apunt al bloc dedicat al Pep Fortuny i ja esbufego, només amb les idees que tinc al cap em donaria per fer una cadena de blocs amb més articles que visitants de la fira de Sant Miquel sempre segons l'organització.

Vaig descobrir la d'Harma l'any 1989, de ben segur ja l'havia sentida abans, però de forma conscient que escoltava la d'Harma recordo perfectament quina cançó va ser, "Contra el fusell, un somriure" inclosa en el seu disc "Fibres del cor" i que la vaig descobrir en un disc d'aquells recopilatoris que es feien sempre cap a finals d'any i que duien el nom de "El Tec i la Teca"... quins temps, no? A partir d'aquesta cançó de lletra que avui en dia encara estaria en vigor "Contra el fanatisme, la ironia; contra l'imperialista, l'humanista; contra la tortura, els drets humans..." vaig decidir apostar pel seu disc. No em va defraudar amb cançons com "Gira que gira" (no hi és al Youtube!) o "Muntanyes russes" (només he trobat aquesta versió amb els Sau).

El 1991 treuen "Tifa head" amb la divertida cançó "Que bé que va" en la qual es van dient sinònims de popes (curiosament no hi surt popes) i de la mangala (entenent-ho com a òrgan reproductor masculí). Escoltin-la que és divertida.

L'any 1993 la banda del barri de Sants publica "Que no es perdi aquest so", un disc inspirat en les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat i que em deixa bastant indiferent, la veritat. Ensopit comparat amb el que volia esperar. Però com m'acostuma a passar, segons les crítiques diuen que un dels seus millors discos... bé, opinions. 

Així que vaig aprofitar aquest impàs per redescobrir la d'Harma anterior. Hi col·laborà un concert que van fer en aquelles èpoques, juntament amb els Pets, a la festa major d'Almenar. El concert fou bestial, apoteòsic que diria el Piqueras. Veure en directe el Joan Fortuny tocant el saxo i altres instruments de vents que sóc incapaç de recordar i esgotant-se amunt i avall de l'escenari era un joc visual-musical sen-sa-ci-o-nal, així, amb totes les síl·labes. Com que el grau d'emoció meu després del concert era superior que el de Juan Alberto Belloch suspenen autonomies vaig córrer a la paradeta de marxandatge que els grups posen als concerts per comprar-me el que diuen és un dels millors discos de la música catalana: "Loucomballa" (1976) i el "Catalluna" (1983), aquest últim perquè sortia la sobadíssima "Presó del rei de França" a més de la tradicional "Presó de Lleida". Per cert, el "Catalluna" crec que és, pel que veig a la portada, el primer disc on deixen de ser Companyia i el publiquen només com Elèctrica d'Harma.

Sobre "Loucomballa" penso que està tot molt dit, amb música del compositor de sardanes Joaquim Serra, sonoritat festiva, entre el jazz-fusió i la sardana-rock... i cançons com la mateixa que titula el disc "Loucomballa", la molt mediterrània "Mater maritima" o "Els pardals de la rambla" (tampoc al Youtube) ... que sí, que sí, que era el seu segon disc i que és molt bo... però per mi n'hi ha un de millor encara. La portada del disc també és històrica, feta en un format com si fossin cromos (de fet la idea original era fer cromos i que la gent se'ls pogués anar canviant) la imatge està treta d'un fotograma de "El hombre que sabía demasiado" de Hitchcock.

L'any 1994 l'Elèctrica d'Harma publica un doble LP gravat en directe el 23 d'abril al Palau Sant Jordi. Amb el no gaire currat títol de "20 anys de la Companyia Elèctrica d'Harma" treuen aquest recopilatori amb col·laboracions com les de Pascal Comelade al "Cant dels ocells" (tampoc al Youtube), Sangtraït a "Ciutats", "Esperant l'autobús" amb els Pets, o una autèntica versió de l' "Ara que tenim vint anys" amb el Serrat... ara bé, al segon disc del doble vinil hi ha havia unes cançons tocades amb la Cobla Mediterrània que quan les vaig sentir me van fotre més exhaltat que un fatxa el 12 d'octubre. Aquella col·aboració era una meravella de la música, una fussió perfecta entre sardana i no-sé-què-més que ni tan sols el Santi Arisa amb el fabulós "Sardanova" se'n va sortir tan bé.

Així que, pocs dies després (potser van ser hores només) vaig córrer a comprar-me el "Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània" que havien editat el 1982. Es veu que el concert no havia de ser enregistrat i quan van veure que va ser un èxit van haver de recórrer a una gravació que havia fet Ràdio 4.  la cosa va sorti excelsa i kameàmika (que diria el Jordi Basté del Polònia). I aquest sí, el millor disc de la Companyia i potser potser entre els 5 millors discos de la música catalana. Aquí ho deixo. Només cal escoltar aquest impressionant "Ball llunàtic", com deia aquell filòsof del futbol no hase falta desir nada más.

Sé que no he parlat ni de la mort de l'Esteve Fortuny, ni del "Força d'Harma" (1985), ni del "No volem ser" (1986), ni de la seu compromís amb el país (entengui país com a Catalunya)... ja he dit que podríem escriure moltes línies... però volia que aquest apunt fos un homenatge personal a aquest músic d'un tempsd'un país com era el bateria Pep Fortuny.

MFSB -TSOP (The sound of Philadephia)

A mitjans dels anys 70 encara no existia el disco sound o so discoteca. Si fem cas a la llei d'oferta i demanda la causa era molt senzilla, encara no havia prou mercat perquè productors i músics creessin la quantitat de temes necessaris, però era alguna cosa que llucava i que els més llestos del sector foren capaços de veure amb una mica d'antelació.

Les primeres aportacions provinents del soul van arribar a través d'Isaac Hayes ("Theme from Shaft")qui fou el primer en afegir instruments de corda i elements electrònics (oh!) al que havien fet els seus companys de soul de Memphis. També Barry White ("You're the first, the last, my everything") aquell senyor de la veu greu i extraordinari productor experimentà amb una gran visió en una línia similar. I en una població tan calenta per tot el que suposava ritme i diversió com era Miami, George Mc Crae ("Rock your baby") i la KC and The Sunshine Band ("That's the way, I like it") començaven a sonar a les pistes de ball.

Per tant, s'estava gestant una nova forma de creació i de música que els productors Leon Huff i Kenny Gamble van aprofitar per crear la discogràfica Philadelphia International Records (PIR pels amics), que fou qui popularitzà el que ara coneixem com a So Filadèlfia" i del qual intentaré tractar en aquest apunt.

Això del So Filadèlfia era una inversió bestial en aquells temps en la manera de crear música, el protagonisme de la guitarra o el piano s'apartava per deixar puesto al baix o els teclats de ritmes sincopats. Un tipus de música pensat més per a ballar que no pas per escoltar. Ara perquè això ho trobem molt normal però pensi en els començaments aquestos que li explico... potser no existiria David Guetta... Aquest So Filadèlfia fou l'autèntica avantsala del veritable so de discoteca prefabricat en un laboratori i que després s'encarregarien de popularitzar Gloria Gaynor ("I will survive"), Donna Summer, Bee Gees ("Stayin' alive"), Chic ("Le freak"), Village People ("YMCA") i molts més que si vostè és el suficientment carca recordarà haver ballat.

Així que gràcies a Gamble i Huff i sobretot també al fitxatge del productor Bobby Martin, productors, pianistes i cantants van sorgir noms com The Three Degrees, Harold Melvin ans the Blue Notes, The O'Jays, The Trammps o MFSB (MOther, Father, Sisters, Brothers) que foren les autèntiques estrelles del So Filadèlfia. Aquests últims eren músics professionals contractats com a col·laboradors per les gravacions als Sygma Studios de Filadèlfia, el marc on aparegué aquest so. També el conegut tema del cantant de jazz Billy Paul "Me and Mrs Jones" fou llençat a l'èxit des d'aquests estudis.

The Three Degrees eren tres (esclar!) noies solistes que els hi arriba l'èxit des de Filadèlfia amb temes com el sensacional -diuen els crítics- "Maybe" (1970), el rotund nº1 "When will I see you again" (1974) o "Woman in love" (1976). També van posar veu a la banda d'instrumentistes MFSB en aquest meravellós i fantàstic tema que desprèn l'essència del so Filadèlfia com és "TSOP" (1974), cançó que correspon a les inicials de The Sound of Philadelphia. Altres cançons dels MFSB foren "Love is the message" (1973) i "Sexy" (1974) per posar les més exitoses.

Els O'Jays també eren un trio de color però aquest cop masculí, els principals èxits de la factoria Gamble i Huff foren "Back stabbers" (1972) i "Love train" (1973).

I també són coneguts de Filadèlfia els èxits dels Harold Melvin & The Blue Notes... per una banda el "If you don't know me by now" (1972) popularitzat pels Simply Red el 1989 i "Don't leave me this way" (1972)  famós per la versió dels The Communards el 1986.

Ara Bobby Martin, el principal productor, ha mort als 83 anys després de crear el So Filadèlfia i d'haver treballat també pels Jackson 5, Etta James, Dusty Springfield o Wilson Picket.

Bon debut del Lleida Esportiu a l'Europa League

Simplement espectacular. Amb aquestes dos paraules es pot definir l'emotiu debut del Lleida Esportiu en aquesta nova edició de l'Europa League 2015-2016. Amb un Camp d'Esports gairebé ple, 13.121 espectadors segons les xifres oficials que va donar el club, el jove equip lleidatà que reencarna l'essència de l'antiga Unió Esportiva debutava en competició europea gràcies a la nova Lliga Catalana. Aquest 2 de setembre de 2015 serà una data per a la història dels lleidatans, només comparable potser amb el 10 de setembre de 1950 quan l'equip debutava en la 1a divisió de l'aleshores lliga espanyola.

El partit començà amb un públic molt entregat que, tot i ser dimecres, mitja hora abans de començar el match ja omplia gairebé la totalitat de l'estadi. L'entrenador de l'Everton, el balaguerí Robert Martínez, rebé la primera ovació del vespre quan sortí a la gespa del Camp d'Esports amb l'escalfament del seu equip. 

Amb puntualitat britànica la pilota començà a rodar en un camp en el qual no calgué fer gaires reformes per adaptar-lo a la normativa UEFA. Durant la primera mitja hora de joc, ni Lleida ni Everton van disposar de gaires oportunitats a causa de les precaucions amb què Toni Seligrat i Robert Martínez van plantejar el partit. Molt migcampisme i alguna pilota llarga de la defensa catalana per tal que Jaime Mata, seguit per mig Europa, fes jugada personal. El partit era força ensopit fins que una carrera per la banda de Chupe i la seua posterior centrada va trobar la rematada del jugador internacional per Catalunya Jesús Imaz que va enviar la pilota fora per ben poc. A partir d'aquí tant el joc del Lleida com de l'Everton va començar a animar-se tenint un parell d'oportunitats l'equip anglès amb rematades del veterà Jelavic i de Francisco Junior. Per part del Lleida, Mata en un parell d'ocasions i Pere Milla també van buscar la porteria sense èxit, arribant amb empat a zero a la mitja part.

A la segona part el Lleida sortí més inspirat en el joc i començà a veure la porteria rival amb més freqüència. Al minut 10 una jugada personal de Mia Guasch la remata Mata per sobre del travesser, al 13 era Milla qui rematava aturant Howard i al 23 Molo provava sort amb una volea des de 30 metres que el porter anglès tragué amb la punta del guant. A tot això, l'Everton només ho intentava amb alguna internada de Koné que havia entrat substituint un invisible Deulofeu.

Al minut 31 arriba el gol de l'equip lleidatà gràcies a una jugada d'Oriol Esteve, que havia entrat substituint un cansat Chupe, que acaba rematant Mata als fons de la xarxa. Era l'1-0 i el primer gol europeu del Lleida. A partir del gol Seligrat donà entrada a Pau Bosch reforçant la zona defensiva però l'Everton toti que cada cop s'obria més es trobava amb un pletòric Pau Torres que ho aturava tot. El jove jugador del planter Óscar Canadell disfrutà també del debut europeu del seu equip quan a falta de 3 minuts pel final sibstituïa Jaime Mata molt cansat per l'esforç.

Lleida Esportiu: Pau Torres, Marc Bertrán, Jordi Figueras, Molo, Barreda, Mario Fuentes (Pau Bosch), Mia Guasch, Imaz, Chupe (Oriol Esteve), Milla i Mata (Óscar Canadell).

Everton: Howard, Stones, Garbutt, Baines, Coleman, Barkley, Oviedo (Kennedy), Francisco Junior, Gueye, Jelavic (Mirallas) i Deulofeu (Koné).

Gols: 1-0, Mata (min 76)

Àrbitre:  Clément Turpin (FRA). Mostrà targetes grogues a Molo, Mario Fuentes, Baines i Coleman.

Incidències: Unes 13.000 persones al Camp d'Esports en el debut del Lleida Esportiu en una competició europea. La llotja plena a vessar amb l'actual alcalde de Lleida Carles Vega i moltes més autoritats polítiques acompanyant el president Albert Esteve.

Aquest article és el número 100 de la cadena Blocs enllaçats per la independència. Per anar al següent bloc (Bloc del Frances Bon) cliqueu aquí.

The Doors - Light my fire

Fer classificacions, no sé per què, és una cosa molt habitual. Les que més es veuen per les xarxes socials són les dels millors futbolistes, les millors cançons, els millors artistes, els millors grups... La veritat és que jo no m'he parat mai a fer una classificació d'aquestes perquè des d'un punt de vista matemàtic dir "el millor" és molt poc rigorós. Però bé, suposem que sí, que puc fer una classificaciuó dels 10 millors grups de música de la història del pop/rock, doncs en aquest supòsit un d'aquestos 10 serien The Doors. Ara, no sabria pas en quin lloc posar-los -quina seria la diferència entre el sisè i el setè per exemple?-, segurament entre els 4 primers no hi serien -manen Bowie, Clapton, Police, Oldfield- però en algun lloc des del cinquè al desè classificat sí que hi tindrien puesto. És a dir, que porto un paràgraf només per explicar-los que The Doors és un dels meus grups favorits. Ja està.

The Doors foren fundats l'any 1965 pel cantant (i compositor, i poeta) Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek quan estudien junts en una universitat de Los Ángeles. Van reclutar per completar el grup el guitarra Robby Krieger -que el van conéixer en un centre de meditació- i el bateria John Densmore, els dos provinents de Psychodelic Rangers. El nom del grups fou extret d'un poema de William Blake "Si les portes de la percepció es purifiquessin, totes les coses semblarien infintes". (???)

El primer èxit comercial del grup fou "Light my fire" (1967) que fou nº1 als EUA durant més de tres setmanes. La cançó que a les espanyes fou popularitzada per una versió del José Feliciano, (i també una divertida versió lounge dels Mike Flowers Pop) estava inclòs en el primer disc del grup "Doors" (1967). En aquest disc també hi trobem la misteriosa cançó "The end", un tema d'onze minuts absolutament devastador i controvertit que els suposà l'expulsió del club de rock Whiskey A Go-Go de Los Ángeles. El tema, si l'escolten, és semiparlat i sembla semiimprovisat, amb una imaginació apocalíptica i que parla d'un noi que assassina el seus pares. Morrison explicava sobre això a conseqüència de l'afectació de la mort del seu pare, fet pel qual es tregué una "S" del seu cognom.

A continuació anaven arribant nous èxits en format single, "People are strange", "Love me two times", "Strange days" que estaven inclosos al seu segon disc "Strange days" (1967) -amb curiosa portada-. Com també un altra composició explosiva "When the music's over".

El tercer disc del grup fou "Waiting for the sun" (1968), un altre èxit espatarrant gràcies al fabulós "Hello, I love you", l'única gravació de The Doors amb un baix, normalment era Manzarek qui feia el baix amb el pedal del seu orgue (un Fender Rhodes Piano Bass) de peculiar sonoritat. Quan a Manzarek li preguntava perquè tocava aquell teclat tan peculiar, esperant alguna resposta molt melòmana, contestava que era el més barat que havia trobat. Aquesta cançó fou denunciada per Ray Davies dels The Kinks per ser un plagi -segons ell- del "All day and all of the night"... no sé, comprovin vostès mateixos.

A partir d'aquí i gràcies a la cançó "Five to one", on diuen "ells tenen les pistoles i nosaltres el número" aconsegueixen convéncer la policia i als promotors que un grup de rock podria ser una autèntica amenaça... van començar també en aquesta època els problemes de Jim Morrison amb la llei a causa de les seues adiccions a les drogues i a les begudes amb una graduació força diferent a la de la grasiosa. L'escàndol més gros protagonitzat pel grup va tenir lloc a Miami quan Jim Morrison començà a treure's la roba sobre l'escenari i fou detingut per la policia.

L'any 1971, després d'enllestir el seu àlbum "L.A. Woman", (molt coneguda la versió que feu Billy Idol) amb un CLÀSSIC molt gran com "Riders of the storm" Morrison deixà el grup per prendre's un respir a París per escriure poemes. Fou trobat mort en una banyera el 3 de juliol de 1971, el cos només fou vist per la seua dona i el forense. La seua tomba al cementiri Père Lachaise de París és un lloc de peregrinació dels seus fans. Les paraules de Manzarek "No vaig veure mai el cadàver ni conec ningú que l'hagi vist" o la portada del New Musical Express "El rumor de la mort de Jim Morrsion s'ha exagerat" donen peu a moltes teories paranoiques sobre la seua mort -o no-. L'any 1990, Oliver Stone grava una pel·lícula sobre la història del grup amb Val Kilmer com a protagonista.

La resta dels components, tot i sabedors del fet que la cara visible del grup era Morrison, van gravar un parell d'àlbums "Other voices" (1971) i "Full circle" (1972) que van passar més desapercebuts que un candidat d'UPyD a Catalunya.

Ray Manzarek es posà a treballar com a productor i prepresentant de grups amb una lleu carrera en solitari "The golden scarab" (1973), "The whole thing started with rock'n'roll and now it's out of control" (1974) que podria ser ben bé un epitafi de Morrison i "Carmina Burana" (1983).  L'any 2002 torna  aunir-se amb el seu excompany Robby Krieger.
Ray Manzarek, músic de veritat, amable, entranyable, influent, sempre ben vist per tothom i innovador amb el seu característic so del teclat ha mort als 74 anys a Alemanya.



I com a video... una curiosa versió del "Light my fire" cantada pel mateix Manzarek.