L'any de no dir res pel seu nom.

Enguany que el Camp d'Esports de Lleida ha fet 100 anys i no hem fet ni un trist homenatge a Koldo Aguirre ha estat l'any d'allò que se'n diu eufemisme, és a dir, posar un nom a per no dir un altre. A una colla de hooligans se'ls anomena jutges, magistrats del Suprem o fiscals. Es diu efectuaremos el visionada los vídeos con sumo agrado quan es volia dir no me importan una mierda las imágenes. Es diu judici a una farsa on policies de 2 metres d'alt per dos metres d'ample s'espanten per una ampolla de Fairy. Judici que ha aportat neologismes a la llengua com lanzó los tuiters o el famós cronograma. Anomenen murallas humanas a votants. Las caras de odio són les de la gent que votava més contenta que la Rosalía al Palau Sant Jordi. El lanzamiento de cono és un ataque a los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado però els cops de porra al cap són defensa de la Constitución. La bandera d'Òmnium incita al odio, les pancartes no són llibertat d'expressió i l'espai públic ha de ser neutral, llevat que s'organitzin desfilades militars que nos representan a todos amb paracaigudistes penjats en fanals. No sé si en temps de Rubalcava o de Chirac passava això.

Els CDR son violentos terroristas per tenir Kalia Oxi action gel al rebost i el Palau de la Música cantant "El cant de la senyera" és nazi, però no pots dir nazi a un nazi perquè te suspenen un partit de futbol. Els nazis no independentistes que apallissen colpistas són patriotas con bandera. I uns Patrols amb adhesius són coches devastados. El ministre Marlaska diu que Tsunami Democràtic és terrorista i fa més por que una peli d'Ibáñez Serrador, però va ser incapaç de predir les intencions de l'imam de Ripoll tot i que gairebé es cantaven "It must have been love" junts. Las sentencias hay que acatarlas però los ERO forman parte del pasado. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li diuen de Justícia i de Catalunya. I a la Junta Electoral... bé, no sabem ben bé què és i què diu. però tenen el seu moment de fama com buscava Ray Sawyer de Dr Hook a "The cover of the Rolling Stone". Allò de Honk-Kong són revoltes ciutadanes demòcrates, tanmateix l'ocupació de l'aeroport o de la frontera i no poder arribar ni amb taxis, Uber o Cabify (que hem après que són VTC) són asedios violentos. Perquè a Barcelona la gent va amb catanes. En canvi cremar un ninot de Puigdemont a Coripe és tradición popular. Guió digne d'una aventura del Massagran escrit per Folch i Camarasa. Al final resultarà que els metges de l'hospital de sant Pau protestant contra Pedro Sánchez estaven comprats, que Torra trucava per telèfon des d'un Fisher-Price, que el Dorian va ser un ventet de llevant i Josep Borrell un diplomàtic. Ai, calla... I finalment, el relator. I què nassos és un relator? Ni la lingüista Aïna Moll ho hagués arribat a entendre. 

En diuen separación de poderes però la fiscalia... de quién depende la fiscalía? Aquest Pedro Sánchez ha estat un fletxa, si més no ens ha tingut entretinguts amb un parell d'eleccions al Congrés (28-A, 10-N) i passejant Franco d'aquí cap allà. Una, dos y tres lo que usted no quiera para el rastro es com cantava Patxi Andión. Bé, el Rastro o Mingorrubio. I al Senat també hi va haver eleccions, no Miquel Iceta? I és que això de les eleccions sempre ens deixa uns personatges pintorescos, perquè a part n'hi ha hagut d'europees i de municipals (26-M)... Començant per aquell candidat de VOX a Alfarràs que després es va declarar independentista, i aquell altre de VOX de Lleida que van detenir poc abans de les eleccions. I el de l'alcalde d'Estepona amb lo seu rascaculs. Compte amb la fauna ara que la Greta Thumberg ens ha vingut a dir que ens estem quedant sense Amazònia! I sense un tros de Notre Dame que comparava aquell president autònom posat, curiosament, per VOX també. I tothom opinant sobre Bolívia i Veneçuela sense ser conscients del que tenim a casa. Per a llegir "Gastos, disgustos y tiempo perdido" de Sánchez Ferlosio.

Mirant alguns cervells de la humanitat potser no calia anar tan lluny a buscar la 1a imatge d'un forat negre. A més després d'haver desaparegut cervells prodigiosos com el del matemàtic Michael Atiyah o el d'Eduard Punset. I bones persones com la Neus Català. A Lleida hi va haver canvi històric a l'alcaldia amb el Miquel Pueyo com a nou paer en cap en unes eleccions on un exregidor socialista escrivia cartes a pacients morts. "Vivir así es morir de amor". A Europa Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín van ser escollits eurodiputats. Vaja, això segons la justícia europea perquè l'espanyola està més distreta anul·lant drets de diputats electes a tot arreu i detenint alcaldes de la CUP amb uns informes més falsos que els que aconsellaven el fitxatge de Neymar pel Barça. I més coses positives de les eleccions: la desaparició d'Albert Rivera el seu Lucas i els seus llambordins. No ho vam poder celebrar fotent-nos un bon llom ibèric per por de la listeriosi però sí ¡qué lindo es el vino! El que se bebe en la casa del que está limpío por dentro y tiene brillando el alma que cantava Alberto Cortez. 

El 2019 havia de ser un any matemàticament feliç i el CB Pardinyes així ho ha notat, Molo tornant a Lleida ("I believe in you" i "Desire" del disc "Spirit of Eden" dels Talk Talk ho poden definir) enlloc de Juan Carlos Oliva i Sandro Rosell sent alliberat del seu segrest. Però ni un 2019 feliç ni perfecte, esportivament no ho va ser pel Reus Deportiu, ni per l'esport en general amb les pèrdues de Joan Carles Pié, lo Manel Solans, Blanca Fernández Ochoa, José Antonio Reyes, Niki Lauda, Chicho Sibilio i Carlos Pérez de Rozas. Però desastres i tragèdies a prop de casa no n'han faltat: a Lleida la tràgica desaparició de la professora Núria Borràs i l'accident de l'Oscar Miron; l'incendi de Bovera i Maials, els aiguats a l'Albi, Vinaixa, l'Espluga Calba... també vam estar pendents del Julen, el nen que va caure en un pou... de la crisi humanitària denunciada per Open Arms, dels atacs a Nova Zelanda, dels tiroteigs a Dayton i El Paso, dels atemptats a Sri Lanka...

Costa alegrar aquest món, sense les parides del Mentefría, les cançons d'Sleepy Labeef, l'humor del Galindo, les sèries del Luke Perry, les melodies de Joan Guinjoan, les pelis de Doris Day, la bateria de Ginger Baker, la música zulu de Johnny Clegg, els estirabots de Xabier Arzalluz, les interpretacions de Javier Pérez Grueso i el teatre d'Arturo Fernández.

Malgrat Boris Johnson i Donald Trump, i el que ens pot caure per aquí en la propera investidura, els desitjo un BON 2020. I llibertat presos polítics. I a qui no li agradi que no llegeixi.