El 1981 a Manchester Paul Ryder i son germà Shaun van formar un primer grup juntament amb el bateria Gary Whelan i el teclista Paul Davis. El nom de Happy Mondays el van posar el 1983 inspirats en el hit dels New Order"Blue Monday", un tema sobre el suïcidi d'Ian Curtis, vocalista del Joy Division i que tothom hauria de tenir en vinil.
El personatge clau en el futur dels Happy Mondays va ser Tony Wilson, fundador de Factory Records i del pub Haçienda de Manchester, que els va contractar després d'una actuació en el seu local. El primer disc no arribaria fins el 1987 amb l'envitricollat títol de "Squirrel and G-Man twenty four hour party people plastic face carnt smile (White out)" i produït per John Cale ex de la Velvet Undergruond. Wilson va donar molta importància a la producció i a les remescles. El primer single fou "Tart tart" (1987) i el segon "24 party people" (1987). Originàriament també s'incloïa el curiós tema "Desmond" que després va desaparèixer en versions posteriors potser per l'excessiva semblança però amb veu de cassalla amb l'"Ob-la-di ob-la-da" dels Beatles. El disc va tenir molta acceptació en les escenes indie pop britàniques.
Després de la desaparició de The Smiths i mentre The Stone Roses no acabaven d'arrencar, els Happy Mondays van aprofitar la seua oportunitat amb el fantàstic segon disc "Bunned" (1988). "Wrote for luck" era el tema més destacat del disc però el que realment ho va petar van ser les remescles de Vince Clark per una banda amb "W.F.L." (1989) i Paul Oakenfold després amb "Think about the future" (1989). La recepta era a base de guitarres sobre ritmes ballables. També és d'aquest disc "Lazyitis"amb curioses coincidències amb el "Ticket to ride" dels Beatles. Amb aquest disc van fer el salt als EUA acompanyant els Pixies en una gira.
L'EP "Madchester. Rave on" (1989) continua amb les bones crítiques. D'aquest EP és d'on va sortir oficialment el nom de so Madchester, del qual els Happy i els Stone eren els màxims exponents. Del so i dels abusos amb les drogues, vaja. Després vindrien The Charlatans, Inspiral Carpets, James, Electronic... En una de les seues actuacions a Hamburg van coincidir amb una manifestació d'estudiant que desconeixien que es feia, en veure tanta policia rondant els Happy van pensar que anaven per a ells i se van fotre totes les drogues de cop. Van haver de ser retirats de l'escenari un a un.
Després del triomf de "Bunned" i d'haver estat aclamat per la NME com el millor disc ballable de l'any, Oakenfold continuà amb ells amb una altra obra mestra del so Manchester "Pills'n'Thrills and Bellyaches" (1990). D'aquest elapé són "Step on" (tot i que no sé si comptar-lo con a membre oficial del grup, el ballarí i percussionista Mark Bez Berry estava incorporat al ser amic de Shaun, al minut 3 del vídeo se'l pot veure) i "Kinky afro", que arribà a l'1 en les llistes indie americanes sent el seu major èxit en aquell país. En els cors es parafraseja el "Lady Marmalade" de Labelle. No es va editar com a single però és també interessant d'aquest disc "Grandbag's funeral". La NME els va donar tots els premis que van poder, els Happy Mondays es van fer famosos tocant a Glastonbury i al Rock in Rio, però els escàndols per culpa de els derogues anaven a més cada cop. Al Glastonbury la van liar a tope ja que el pare dels Ryder s'havia dedicat a fotocopiar i falsificar passis en color i el xofer de l'autocar els enganxà esnifant cocaïna al tub d'escapament de l'autocar. Els Happy Mondays van acabar fotent-se l'esterrossada però Oakenfold es convertí en el discjòquei més famós del món.
A finals de 1991 van anar a Barbados per a gravar el nou disc. I allò va acabar com el rosari de l'aurora. Discussions entre els germans Ryder, Tony Wilson, intents de destrucció de cintes... Finalment va sortir "Yes please!" (1992) però va ser un desastre. La crítica se'ls va menjar amb patates. Només dos senzills "Stinkin thinkin'" i "Sunshine and love" i gràcies. I això que la producció va anar a càrrec de Tina Weymouth dels Talking Heads.
Això provoca la separació dels Happy Mondays el 1992, per una banda Shaun Ryder i Bez formarien Black Grape i Paul Ryder es dedicaria a bandes sonores i al projecte Big Arm amb qui només va publicar el disc "Radiator" (2008). El 2002 Paul Ryder participa en el film biogràfic sobre Tony Wilson24 hours party people dirigit per Michael Winterbottom. En el retorn dels Happy Mondays amb “Uncle dysfunktional” (2007) Paul Ryder no hi va participar. En canvi sí que s'hi va acoblar en les reunions i gires fetes a partir del 2012 i fins ara.
El baixista Paul Ryder ha mort enguany als 58 anys a causa d'una cardiopatia originada per un mal control de la seua diabetis. Ian McCulloch, cantant d'Echo and the Bunnymen va cantar durant el funeral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada