Phil Lesh havia nascut a Berkeley (EUA) i de ben petit, influït per son pare, es va interessar pel jazz i la música clàssica, aprenent a tocar el violí i la trompeta. Treballant en una emissora de ràdio va conèixer un dels personatges més característics de la Califòrnia hippie, el cantant i guitarrista Jerry Garcia, que el va contractar per la seua nova banda The Warlocks el 1965. Garcia li va dir a Lesh que toqués el baix, un instrument que no havia agafat mai, i que va anar aprenent a mesura que anava fent concerts i gràcies a la influència de Jack Casady dels Jefferson Airplane. De fet Lesh afirmava que “en realitat no em va importar mai quin instrument estava tocant, sempre i quan pogués fer alguna cosa de música”. Així que, fent els seus pinitos amb el baix va incorporar els seus gustos incorporant tècniques de jazz.
El mateix 1965, la banda on tocaven Jerry Garcia, Phil Lesh, Bob Weir, Ron Pigpen McKeman i Bill Kreutzmann canvien el nom a The Grateful Dead, escollit a dit per Garcia en obrir el Funk and Wagnalls Dictionary a l'atzar i posar el dit a la frase "honest to God on grateful dead". I ja eren especials. Enlloc de donar-se a conèixer en actuacions en petits clubs o enregistrant maquetes van optar per convertir la seua residència en ple Haight Ashbury de San Francisco -una zona d'activitat artística i de solidaritat humana, tot molt hippie- en el seu local d'assaig i d'exhibició. Jerry Garcia es negava a signar contracte amb discogràfiques perquè segons la seua ideologia hippie era vendre's al món comercial. Finalment, i veient que els altres hippies es guanyaven la vida, el 1967 signen contracte amb Warner i enregistren en només tres dies els seu primer àlbum "The Grateful Dead" (1967). Aquest primer disc va ser de rock convencional, que va passar sense pena ni glòria i que comptava amb una cançó coescrita per Lesh "The golden road" i una versió del "Good morning, little school girl" de Sonny Boy Williamson. Descontents amb el resultat del primer disc ara triguen sis mesos a enregistrar "Anthem of the sun" (1968) amb nou bateria, Mickey Hart, i ara sí que ja comencen a mostrar les seues inclinacions psicodèliques. Del disc convé destacar la suite de 4 seccions "That's it for the other one".
Seguidament, amb "Aoxomoxoa" (1969), continuaven aquestes experiències psicodèliques que havien començat amb el segon disc, amb temes com "St Stephen". No havia manera que connectessin amb el públic i els deutes de la banda es començaven a fer grossos. La portada del disc marca una tendència de les portades de l'estil psicodèlic i l'inici d'una fructífera relació entre el dissenyador Rick Griffin i els Dead. El títol palindròmic també fou idea de Griffin ja que volia un disc simètric i per això els Dead van haver de renunciar al títol que ells havien pensat "Upwind of disaster, downwind of atonement". Amb el mateix estil Griffin va dissenyar les portades de "Disraeli gears" de Cream, "Axis: bold as love" de The Jimi Hendrix Experience o del "Psychedelic sounds" de The 13th Floor Elevators.
Després d'aquests tres primers discos arribaria el primer èxit del que seran els millors anys dels The Dead, l'històric "Live/dead" (1970). El disc s'havia enregistrat durant una sèrie de concerts durant l'any anterior i es caracteritza per tota una sèrie de sublims improvisacions, fou la seua primera entrada en llistes. El tema emblemàtic és un de 26 minuts "Dark star", que ocupa tota la cara A del primer disc. L'acceptació per part del públic continuaria amb la gran popularitat que va tenir "Workingman's dead" (1970). En aquest disc comencen a abandonar la psicodèlia per endinsar-se més cap al country-rock. S'inclouen temes com "Uncle John's Band" i "Casey Jones" escrits per Jerry Garcia i "Cumberland blues" coescrit per Phil Lesh.
La història segueix amb "American beauty" (1970) amb el qual el grup acaba de fer el viratge cap al country-rock i el folk, amb influències de Dylan i Crosby, Stills, Nash and Young. S'hi inclou "Box of rain", un tema escrit per Lesh commogut per la mort del seu pare per un càncer de pròstata i que probablement sigui la millor peça del Dead. Es tracta d'una balada interpretada per Lesh amb la seua veu aflautada i que es va convertir en un dels majors èxits de la generació hippie. En el disc hi trobarem també "Friend of the devil" -amb referències satàniques típiques per als que els hi agraden aquestes coses i és que Jerry Garcia era admirador d'Aleister Crowley-, l'èxit "Sugar Magnolia", "Candyman" i "Truckin'". La portada d'aquest elapé també és icònica amb la paraula Beauty confonent-se amb Reality. Aquesta trilogia d'èxits es tanca amb el doble elapé "Grateful Dead" (1971) un disc sense títol conegut com el de la calavera i les roses per la seua portada i que es convertiria en el seu primer disc d'or. Com a coses curioses s'hi troba una versió del "Me and Bobby McGee" de Kris Kristofferson, del "Johnny B Goode" de Chuck Berry i del "Not fade away" de Buddy Holly. També hi trobem "Wharf rats" un tema sobre un comerciant de vi i que va donar nom anys més tard a un grup de persones que volien anar a concerts sense drogues ni alcohol -una contracultura en aquells temps- i que van sorgir justament d'un concer dels The Dead. El tema va ser popularitzat molt anys més tard pels Midnight Oil (1992).
Entremig d'històries de malversacions de fons per part del gerent del grup arribaria la gira i el triple disc "Europe'72" (1972), disc en viu amb un tema inèdit, la divertida "Ramble on rose". Els directes eren el punt fort dels Dead: shows psicodèlics, jocs de llums, cultura de l'LSD i un poderós country-rock. Curiosament els majors èxits de la banda els van arribar quan la psicodèlia i la cultura hippie de San Francisco ja començava a passar a la història.
Després de la mort de Pigpen McKerman a causa d'una hemorràgia gastrointestinal conseqüència del seu alcoholisme (al contrari de la resta de la banda ell no tocava l'LSD) publicaven "Wake of the flood" (1973), un disc que va arribar al 18 de la Billboard però en el qual ja comencen un altre gir cap al jazz. Estrenaven segell discogràfic propi Grateful Dead Records i es van publicar com a single "Let me sing your blues away" i "Eyes of the world". "From the Mars hotel" (1974) duia el títol d'una pensió abandonada on havia residit Kerouac i que Bowie utilitzà per al video de "The Jean genie". En aquest disc Lesh escriu i canta a "Unbroken chain" i el molt i molt country "Pride of Cucamonga", el disc arribà al 16 de la Billboard.
Durant els següents anys es publiquen "Blues for Allah" (1975), "Steal your face" (1976), "Terrapin station" (1976), "Shakedown street" (1978), "Go to heaven" (1980), amb temes com "Shakedown street", "I need a miracle" i alguns directes més. El 1978 protagonitzen un curiós concert nocturn davant de la Gran Piràmide a Egipte.
Després de 20 anys de ser l'emblema del rock psicodèlic la banda comença a afluixar el ritme. Però la gent tenia ganes dels Dead i quan publiquen "In the dark" (1987) després de sis anys sense gravar es converteix en un gran èxit arribant al 6 en vendes i el fabulós single "Touch of grey" es va convertir en el seu primer Top Ten gràcies també, en part, a l'ajuda del videoclip àmpliament promocionat per la MTV en aquest retorn.
Aquell 1987 fan de teloners en una gira de Bob Dylan i de la qual un parell d'any més tard es publica el disc "Dylan and Dead" (1989) on només s'inclouen temes de Dylan i la repercussió va ser més aviat escassa, només es va extreure com a single "Slow train". El 1987 enregistren "Built to last" (1989), un disc menor amb el single "Foolish heart" com a mig notori. Amb "Without a net" (1990) tornen a entrar a la Billboard. El disc fou dedicat al teclista Brent Mydland que va morir de sobredosi durant la producció i ja va ser el darrer disc d'estudi dels The Dead. El 1995 mor Jerry Garcia, el líder de la banda i els Grateful es disolen. Aleshores Lesh es va incorporar a The Other Ones -banda de Bruce Hornsby- amb qui va publicar el disc "The strange remain" (1999) i el single "Corrina" i posteriorment va crear Phil Lesh and Friends que publiquen "There and back again" (2002).
El 2009 els que queden de Grateful Dead s'uneixen per una nova gira. Lesh havia obert un local a San Rafael (Califòrnia), Terrapin Crossroads, on programava concerts i ell mateix hi actuava. al peu del canó.
El cofundador i baixista -un dels millors del rock- dels Grateful Dead ha mort als 84 anys a causa d'un càncer de pròstata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada