Slade - Merry Xmas everybody

Ja sap (i si no ho sap ho aprèn ara) que des d'aquest bloc es feliciten les festes amb una postal musical a base de videoclip. Aquest ja és el tercer Nadal que aquest bloc està actiu i l'autor ha escollit enguany la cançó "Merry Xmas everybody" dels Slade.

Els Slade no són els Beatles que diguem, tot i que els van anomenar en el seu temps els new Beatles. Més aviat són uns grans desconeguts pel públic que van tenir el seu moment de glòria a la dècada dels 70. Els Slade foren un quartet amb una pinta de melenuts (van començar amb el cabell rapat) bastant cutre amb un tal Noddy Holder com a líder de la banda. Tot i que al principi els va costar entrar a les llistes, un cop ho van poder fer ho van fer amb força èxit a Europa (als Estats Units no es van menjar ni un tortell (rosco?)). Us sonaran sobretot les cançons "Coz I luv you", "Take me bak'ome", "Mama weer all crazee now", "Skweeze me pleeze me" o la molt més coneguda (i molt bona cançó) "Cum on feel the noise" versionada meravellosament pels Quiet Riot i pels grans Oasis durant la década dels 90. Diuen dels Slade, que va ser una banda influent per l'origen del punk... però jo no em veig els Sex Pistols escoltant cançons monyes d'aquestos.

La cançó d'avui, "Merry Xmas everybody" (1973) és un èxit continu ja que cada any que la reediten entra al Top Ten de les llistes angleses (es veu que viuen de rendes amb aquesta nadala, tal i com ho deu fer el mític Raphael amb el Tamborilero).

Disfrutin de la cançó i Bones Festes a everybody!

David Bowie - Space oddity

Sí, cregui'm. Encara queda alguna cosa bona en aquest món que no ha estat robada per Félix Millet, ni adulterada per allò que en diuen canvi climàtic, ni segrestada en un país africà. M'he tornat boig d'emoció (si és que hom pot tornar-se boig a partir d'una emoció) quan he escoltat la reedició commemorativa del 40 aniversari de l'Space Oddity de David Bowie. He disfrutat més que Sergio Ramos a la botiga Versace. Quina meravella! Quina obra d'art!

David Bowie va ser (i remarco va ser) el geni més gran de la música. El seu 2n millor disc (el primer, i que ningú gosi a discutir-m'ho va ser el Let's Dance (1983), que hauria de ser escoltat a les escoles) és un homenatge a l'Univers. Bowie es posa a la pell d'un astronauta que se'n va sol a la Lluna per acomplir una missió que sap que està perdent per sempre. La BBC, conscient d'aquella meravella musical no va dubtar en posar-la com a banda sonora d'un dels principals esdeveniments del s.XX: l'arribada de l'home a la Lluna.

Hi ha parts de la lletra de la cançó que s'han convertit en clàssics de la música: “planet Earth is blue, and there’s nothing I can do”, el repetitiu “This is Grand Control to Major Tom” o el dramàtic comiat de l’astronauta a la seva esposa “Tell my wife I love her very much she knows”.

A part, per promocionar la cançó a Europa, les ments brillants dels directius d'RCA no se'ls va acudir una cosa més estrafolària que traduir la cançó a l'italià amb el títol de "Ragazzo solo, ragazza sola". Uf!!! I a les espanyes, es van atrevir a versionar-la los Hermanos CAlatrava amb la qual cosa podríem estar parlant de la pitjor versió de la història de la música. Per sort, el ragazzo solo ara és només una peça de col·leccionisme publicat com a bonus-track del segon CD de la reedició. I per més sort encara, la versió dels Calatrava no hi consta dins del CD.

Què hauria estat d'aquesta cançó si hagués estat grabada pels Beatles, Rolling Stones o U2? Estaria tan oblidada?

Ah! I una última cosa... si vostè recorda a David Bowie pel seu pas pels Tin Machine (amb unes portades horribles!) o per les seves intervencions a pelis com Dentro del Laberinto, tregui-s'ho del cap, no ho recordi això... com si no hagués passat, d'acord?

70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)

Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?

Lo Tossal de la Moradilla

L'article d'avui no té pinta de ser un article gaire polèmic ni comentat, però crec necessari publicar-lo amb intenció de ser un servei públic. No fa gaires dies vaig descobrir aquest oblidat tossal que d'alguna manera els lleidatans hauríem de referenciar i que el tenim més oblidat que l'alcalde Oronich (sí, sí, li juro que vam tenir un alcalde que es deia Manuel Oronich, i a més no era socialista!).

A Lleida tenim els turons famosos de Gardeny i de la Seu Vella, però n'hi ha uns altres formant gairebé un triangle equilàter que ens marquen el paisatge, són el Tossal de la Nora (que se'l disputen entre Alcoletge i Vilanova de la Barca, no ho entenc, perquè nomes hi van motos), el Tossal de Pedrós (que només el vol Albatàrrec, ja m'explicarà el que hi deu haver allà) i el Tossal de la Moradilla (que els de Lleida el volen per Lleida i els dels Alamús el volen per ells; els d'Alamús per fer-se veure més li diuen d'un altre nom).

En aquest tossal hi podeu trobar des de restes d'un vell poblat ibèric, fins a tombes rupestres i ruïnes de sitges medievals. Però el que distingeix el tossal (passant per la LL-11 o des de l'A2) és la torre que està envoltada per un fossar (el fossar, clar, no es veu des de la carretera). La torre (bé, diguem-li torre, diguem el que queda de torre)  correspon a una estació del telègraf òptic que durant el s.XIX permetia comunicar Barcelona i Madrid. 

A partir d'aquí, la situació estratègica del tossal s'omplí de trinxeres i refugis bastits durant la Guerra Civil per tal d'impedir l'avanç franquista. I com les tropes franquistes van entrar a la província per Massalcoreig i a Lleida pel carrer Alcalde Costa, els republicans encara estan esperant a la Moradilla amb els pixats al ventre.

Fixi's vostè si ha estat desprestigiat el Tossal de la Moradilla, que el dia que l'aviació feixista va bombardejar els turons de Gardeny i la Seu (a part de l'Annexa, l'Escola del Treball i la plaça del Dipòsit), al Tossal de la Moradilla no li va prestar ni la més mínima atenció. Ni una sola bomba. Ambaparà!

Aquestes trinxeres de la Moradilla van tenir després una sobreexplotació laboral quan les van utilitzar per gravar les escenes bèl·liques de "La Fiel Infanteria". El sindicat de trinxeres no va obrir boca en aquell temps.

Susan Atkins (Sexy Sadie), l'assassina de Sharon Tate

Sí, sé que pensarà que és un nom molt raro per un post del meu bloc, però és la veritat. En aquest any on en una setmana la dinyen Luis Aguilé i Stephen Gately (Boyzone) no puc deixar d'escriure articles funeraris del món musical.

I Susan Atkins, què té a veure amb la música? Potser vostè no la coneixerà, però de ben segur tot l'univers poblat de psicòpates i seguidors de còmics manga de sèrie B fans de White Zombie, Marilyn Manson o Nine Inch Nails segur que saben qui és.

Susan Atkins (Sadie Mae Glutz) va ser la noia més temible de Charles Manson (el Diable Blanc). La família d'assasins de Manson actuaven inspirats per uns missatges apocalíptics que sentien en certes cançons del disc White Album de The BEatles. La veritat és que sentir missatges satànics en cançons dels Beatles és com sentir-los a les cançons de Pere Tàpies.

El crim més famós perpetrat per la família Manson va tenir lloc el 8 d'agost de 1969. Va ser al 10.050 de Cielo Drive (Beverly Hills) i el lloc fou escollit perquè els dos anteriors propietaris del domicili havien ignorat els discos de Charles Manson (un músic frustat). Aquella matinada moriren assassinats Abigail Folger, Voytek Frykowski, Jay Sebring (el perruquer de Jim Morrison) i Sharon Tate (esposa de Roman Polanski). Susan Atkins va acarnissar-se sobretot amb aquesta última a punyalades. Tate estava embarassada de 8 mesos (les fotos són esfereïdores). La nit següent encara va tenir ganes de cometre dos crims més. 

En els escenaris dels crims apareixien escrites en sang el títol de cançons del White Album de The Beatles. Les més influents a l'hora de cometre assassinats foren Helter Skelter i Piggies. Però també es veu que invoquen el diable altres com Revolution 9 (una paranoia de cançó), Blackbird o Sexy Sadie (fixi's la relació del títol d'aquesta cançó amb el sobrenom de Susan Atkins).

I a partir d'aquí, grups amb parafernàlies més friquies que satàniques s'han dedicat a reivindicar la figura de Charles Manson amb més pena que glòria. Sobretot el faltat de Marilyn Manson (Mistery machine, Antichrist Superstar), els psycho-killers de White Zombie (God slayer) o els malalts de Nine Inch Nails (Piggy, March of the piggs).

I ja no li poso més cançons, no fos cas que vostè també tingui una ment recargolada i digui que en llegir el meu bloc al revés li agafen ganes de fer factures en negre, d'inflar pressupostos, de casar les filles o de subvencionar la Trias Fargas.

Lucy O'Donnell

Avui continuarem amb el caire necrofílic o necrològic (com vostè vulgui) que està prenent aquest bloc últimament. Amb l'any que portem de morts relacionades amb el món de la música, aviat haurem d'avisar als senyors (i senyores) de blogger que em deixin posat gadgets amb esqueles.

Avui toca parlar de Lucy O'Donnell (la 2a Lucy més famosa de la història després de la Lucy de Dallas, recordada sobretot per la ceba que es va fotre a l'Angel Casas Show). I vostè es dirà... Qui és aquesta senyora que es veu que és tan important en el món de la música i que no puc esperar més per saber-ho? Miri, doncs aquesta tal Lucy és la musa que va inspirar John Lennon a compondre la mítica "Lucy in the sky with diamonds" inclosa en el millor disc dels Beatles "Sargent Pepper's lonely hearts club band" (1966). Per cert, fantàstic el començament de McCartney amb un Hammond. La cançó resorgí de forma important gràcies a la versió que va fer Elton John. També els astrònoms van fer la seva guasa amb la cançó batejant una estrella descoberta el 2004 com a Lucy, ja que "brillava en el cel com un diamant". Perquè diguin després que a la gent de ciència no ens va el catxondeo.

Els The Clash en la cançó "Julie's in the drug squad" també en fan referència. I fins i tot Lisa Simpson es troba a George Harrison al cel i aquest li diu "Lisa in the sky"... i John Lennon contesta "...but without diamonds".

Segons explica Julian Lennon (fill del John), son pare (el John) va escriure la cançó inspirat per un dibuix que el seu fill (el Julian) va fer de la seva companya de parvulari Lucy. El Julian va portar el dibuix a casa i li va ensenyar al seu pare dient-li "Mira, és la Lucy al cel amb diamants".

Penso que aquesta versió és més falsa que la declaració de renda de Félix Millet. A mi em ve el meu fill de la guarderia i em diu que ha fet un dibuix "de la Lucy al cel amb diamants" i el primer que faig és fer-li un control d'alcoholèmia. Els nens dibuixen sols, llunes i muntanyes. Però diamands al cel?!?

Miri, que una cançó que parla d'un viatge amb vaixell, en què es travessa un país de flors de cel·lofana (cellophane flowers), taxis de paper de diari (newspapers taxis) i pastissos (marshmallows pies)... doncs que s'assembla tant a un dibuix d'un nen com Daniel Sirera a Scarlett Johansson. Fixi's en les primeres lletres de les paraules del títol de la cançó (LSD)... què me'n diu? Si fins i tot la BBC la censurà per apologia del consum de drogues! A més, tots coneixem el gust que tenia Lennon (John) per les substàncies psicotròpiques. Si hagués tingut fama per consumir calamars en salsa americana potser no estaríem malpensant...

Així que... Lucy, al cel sigui (això sí, amb diamants).

La Fira de la Maquinària Agrícola... o no.

Ja he visitat l'edició d'enguany de la Fira de Sant Miquel. Aquest any ha estat la 55a edició de la Fira també anomenada Saló Nacional de la Maquinària Agrícola (tot i que Jaume I ja va fer la primera inauguració de la Fira de Sant Miquel l'any 1232). I sense ni un tractor (com en temps de Jaume I). Ni els polítics van poder-se fer la foto típica del dia de la inauguració damunt d'un Massey-Ferguson, un John Deere, un Ebro o un Barreiros (Jaume I penso que tampoc ho devia fer). No va haver foto sobre cap excavadora ni toro hidràulic, que és l'única maquinària que hi ha exposada (a part d'empacadores i recol·lectores de ceba).

L'amenaça de vaga dels 24 concessionaris del ram es va complir per culpa de la intransigència de l'alcalde Àngel Ros i del director de Fira de Lleida, Oriol Oró. En plena crisis, els expositors van demanar que la Fira rebaixés els preus dels estands a 1€/m2. Però com cap dels dos personatges anteriorment esmentats deuen notar la crisi, la seva prepotència va fer que no es pogués arribar a cap solució. I així estem. Una fira de maquinària agrícola sense maquinària agrícola. L'any més amarg pels pagesos, 8000 hectàrees fetes malbé per la pedra, 500 hectàrees de fruiters arrencats pel vent (cosa que comporta uns 5 anys de recuperació), la cotització de la golden per terra, préssecs i nectarines autòctones sense cotització, pèrdues del porcí, les ZEPA... i au, fot-li que som pagesos! 

Des de la Paeria i des de Fira de Lleida s'entesten a dir que enguany s'ha superat el nombre d'expositors... deuen haver comptat com a expositors fins i tot els guardes de seguretat de les entrades, les hostesses que donen globos als nens i bosses plenes de propaganda als milers de jubilats que ens porten en autocar per tal d'augmental exponencialment el nombre de visitants de la Fira. Sinó a mi no em quadra... la Fira està més buida que la sectorial de cultura catalana del PSC. 

La Fira és un dels símbols de Lleida. Si falten els tractors, la Fira no tindrà l'essència que hauria de tenir. Per molt que hi hagi estands amb paelles que no s'enganxen i altres amb anxoves de Palamós. I el Ros i l'Oró més contents que Félix Millet amb un bitllet de 500 €.

P.D.: No ho he pogut confirmar però hi ha rumors que diuen que l'estand de la Ruta del Vino del Somontano li ha sortit gratuït per uns acords amb la Paeria i Fira de Lleida... A part de voler-nos fotre les peces del Diocesà els hi regalem el negoci a la Fira? La repera! (blanquilla, llimonera i william)

Peter, Paul & Mary - Puff the magic dragon

1) Si vostè fa informes per la Generalitat i necessita un informe sobre els articles del meu bloc, no cal que l'encarregui a ningú. M'ho diu a mi i per menys de 12.000 € li envio un e-mail explicant-li tot el que calgui, d'acord?

2) Si és un espia del Barça, deixi-ho córrer i dediqui's a treure's el graduat d'ESO via CCC.

3) Si és el Félix Millet, ja sap, com sempre. Sense factura, eh?

Fets aquests apunts im-pres-cin-di-bles pels meus lectors, avui tornaré a fer un article necro-melòman (paraula que acabo d'inventar-me ara mateix, si em llegeix algú de l'IEC només reclamo 10.000 € en negre per la inclusió al diccionari). Enguany està sent un any on l'estan palmant músics a punta pala. I al pas que anem aquest bloc es convertirà en una esquela...

Avui toca retre homenatge amb un article (bé, la veritat és que no sé si els meus articles són homenatges, més aviat tot el contrari potser) a Mary Travers. Què qui és aquesta senyora? Doncs la Mary dels Peter, Paul & Mary (PPM).

Els PPM va ser un grup de folk nascut als anys seixanta en el temps de les flors i els hippies. Format per un Peter (un noi majot), un Noel (que no es deia Paul) i una Mary (rosseta que en aquells temps estava de bon veure, últimament no tant) van debutar amb un exitós disc anomenat com ells i que incloïa versions del "If I had a hammer" de Pete Segger, el famós "Lemon Tree" o "500 miles". El major èxit els vindria després amb el disc "Moving" amb un conegut nº1 com "Puff the Magic Dragon" (mundialment conegut en cercles cumbaiàs com Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar...i que ha estat versionada per Serrat, la Girasol o el Grup de Folk). També van aconseguir més èxit que el propi Bob Dylan amb la seva particular versió (igual d'avorrida) del "Blowin in the wind". També van versionar de Dylan el "The times they-are a-changing" o "Don't think twice it's alright". L'altre gran èxit fou una versió de l'igualment avorrit John Denver (ja veieu que aquests pobres de collita pròpia poca cosa) "Leaving on a jet plane".

Per molt hippies que fossin, com tots els grups, van acabar com el rosari de l'Aurora i van començar carreres en solitari que van ser autèntics fracassos. Només es reunien de tant per actuacions pacifistes o campanyes antinuclears (i mítings d'Iniciativa potser també).  Els PPM han fet història sobretot per Puff the Magic Dragon, una cançó aparentment innocent inspirada en una poesia i que tracta sobre un drac etern, anomenat Puff, i el seu amic Jackie Paper amb qui jugava quan era petit, però a mesura que en Jackie es fa gran, va perdent l'interès per les aventures imaginàries típiques de la infància, deixant en Puff tot sol. Coneixent el món dels hippies em nego a pensar que això és una simple cançó infantil... una lletra així en un estat normal no pot ser escrita. Quines substàncies es devien prendre aquell dia?

El 9

Aquesta setmana ha estat 09/09/09... data que fa 100 anys que no passava i que no es tornarà a repetir fins d'aquí 100 anys més. I vostè sense adonar-se'n, eh? Qui sí es va adonar de la data en qüestió és el company blocaire del Bona Nit i Tapa't. Afirma en un article que el 9 és el seu nombre favorit i esperava aquesta data amb deliri.

Llegint el seu post m'han agafat ganes de fer un article sobre el 9. Tot i que el 9 no és primer (9=3*3, la triplicitat del triple!) és un nombre amb propietats força curioses. I això que 9=2^3+1^3. El 9 que és el nombre atòmic del fluor, també era el nombre de planetes del Sistema Solar fins que els astrònoms del món ens van degradar a Plutó. Fins i tot els gats nòrdics tenen 9 vides (2 més que els nostre gats!) tal i com diu la peli. Espero que no es tardi el mateix temps que un embaràs (9 mesos) en entendre el post.

El 9 no és primer, de fet és l'imparell no-primer més petit, però sí que ho és el 9^8+8^7+7^6+6^5+5^4+4^3+3^2+2^1+1^0. I també ho és 10^9+9. I 19, 109, 1009 i 10009. I també 100000^9 - 9 i 100000^9 + 9 són primers.

A veure què passa si sumem els 9 primers nombres primers: 2+3+5+7+11+13+17+19+23=100. Un quadrat perfecte! 100=10^2. Que contents haurien estat els pitagòrics si ho haguessin sabut ells! I els satanistes també són fans del nou perquè 6+6+6=18 i 1+8=9 i a més 6·6·6=216 i 2+1+6=9.

Tots els dígits del nombre primer 2*10^3020-1 són 9 excepte un dígit. Aquest nombre està format per 3020 nous.

Si ens fixem amb la famosa successió de Fibonacci, de la qual sempre se'n pot extreure alguna cosa, el novè terme és el 34. Doncs resulta que 34+9=43 que també és primer. Podríem dir que el novè terme de la successió de Fibonacci més 9 és primer. No serveix de res però fa gràcia veure-ho. De fet els matemàtics som així, sempre diem la veritat però mai no serveix per res.

El 9 ens deixa escenes matemàticament no tan avorrides com les de "9 semanas y media" o "Nueve reinas". Si vol desconnectar amb música pot escoltar "Revolution 9" de The Beatles una cançó que no és ni cançó del famós "White Album" i que s'escolta una veu tenebrosa dient Number nine, number nine... I si això li fa por pot escoltar els Nine Inch Nails, els Nine Below Zero i anar llegint el 9 Nou. I si diumenge 13 pensa anar a Arenys de Munt, no es deixi una 9 mil·límetres Parabellum... qui sap... aquests de la Falange i aquests advocats de l'Estat no són de fiar.

L'equació mai no resolta

Com el bloc de la companya Kweilan té tant èxit i això que parla de llibres i cultura, provaré jo de fer un article sobre llibres a veure si així tinc 50 comentaris i quedo finalista en els premis Cats. Ho intentaré..

El llibre del qual us vull parlar (o escriure, millor dit) té el bonic i desanimador títol de "The Equation That Couldn't Be Solved: How Mathematical Genius Discovered the Language of Symmetry" i l'autor és Mario Livi (2005). Existeix una traducció castellana amb el títol  "La Ecuación jamás resuelta" i publicat per l'Editorial Ariel. No sé com, la traducció castellana ha perdut mig títol... deu ser cosa de l'Ariel, que lava más blanco. 

Aquest és un llibre de divulgació matemàtica (suposo que ja s'ho haurà pensat amb aquest títol), però amb una part interessantíssima de trama històrica, on es parla principalment de la mort tràgica d'Evariste Galois, un geni matemàtic que va viure en ple romanticisme i que va morir molt jove als vint anys. I com a bon matemàtic no podia morir d'una manera normal, sinó que ho va fer en un duel a causa d'un embolic de faldilles (ai! aquests matemàtics que volien emular John Wayne).

Évariste Galois havia participat activament en les manifestacions i societats republicanes. En la primavera de 1831, amb tot just 19 anys, Galois va ser detingut i empresonat durant més d'un mes acusat de sedició, després d'un desafiador brindis en nom del rei. Inicialment va ser absolt, però va tornar a ser arrestat per una altra actitud sediciosa al juliol i aquesta segona vegada va passar vuit mesos a la presó.

Dos dies abans de la seva mort, Galois va ser alliberat de la presó. El que queda per a la història és la nit anterior. Évariste Galois estava tan convençut de la immediatesa de la seva mort que es va passar tota la nit escrivint  el que es convertiria en el seu testament matemàtic. Sort que se li va acudir escriure-ho i ara sabem que no poden existir fórmules per resoldre equacions de 5è grau (o superior), sabem que no podem trisecar un angle i sabem quins polígons poden construir-se amb regle i compàs. I què, segurament vostè, si tot això no ho sabés estaria igual de tranquil (o tranquil·la)...

El 30 de maig de 1832 (dia de Sant Ferran), a primera hora del matí, Galois va rebre un tret a l'abdomen i va morir a l'endemà a les deu a l'hospital de Cochin després de refusar els serveis d'un sacerdot. Les seves últimes paraules al seu germà Alfred van ser: "Ne pleure pas, Alfred ! J'ai besoin de tout mon courage pour mourir à vingt ans! (No ploris Alfred! Necessito tot el meu coratge per a morir amb vint anys)"

El llibre tracta d'explicar de manera senzilla les lleis de la simetria, que es poden trobar en la música de Bach, en el cub de Rubbik, en l'elecció de parella (sí, sí... hi ha lleis matemàtiques que poden jutjar si una parella és addient o no, i això ja ho feia Pitàgores) o en les forces bàsiques de la naturalesa. Un fet interessant que vaig trobar al llibre és la menció que es fa al primer matemàtic català conegut de la història: Abraham Bar Hiyya, també conegut com a Savasorda (si algun lector es pensava que era jo li asseguro que va una mica errat).

Abraham Bar Hiyya (amb aquest nom només pot ser d'Alcarràs, Soses o Vilanova de Segrià), a part de ser l'introductor de la solució de l'equació de segon grau a Europa, va fer una demostració de l'àrea del cercle.

La idea és que si anem retallant del cercle tires molt estretes, i les anem ajuntant formant un triangle, l'àrea del cercle seria l'àrea d'aquest triangle : 1/2 base x alçada = 1/2 x perímetre x r = 1/2 · (2·PI·r)·r = PI·r^2 . En aquesta demostració, es feia un pas al límit, sent precursor del que més endavant seria el càlcul infinitesimal!!

El principal defecte d'aquest llibre és que es basa en la història oficial de la matemàtica, on els francesos tenen un gran pes, i Evariste Galois és un ídol de masses. Algún mèrit dels atribuïts a Galois, era certament de Ruffini (italià). Els matemàtics francesos estaven contínuament a la grenya amb els altres. 

La santa oblidada dels lleidatans

(Pròleg: no s'extranyi en veure la foto de l'article, no, no s'ha equivocat de bloc).

Si vostès es fan una petita enquesta i es pregunten pels sants d'aquesta última setmana, segurament la majoria no en podrà reconéixer cap, alguns anomenaran Santa Rosa, alguns Sant Ramon i els més beats anomenaran els dos.

És una llàstima que el dia 26 d'agost estigui tan oblidat (sobretot pels lleidatans). La santa que ens ha col·locat l'Església aquest dia és Santa Teresa Jornet Ibars, filla d'Aitona. I suposo que en aquell temps no la devien santificar per les polítiques de pactes PP-ERC de l'ajuntament d'Aitona i pel fet d'haver tingut un alcalde com Pau Blanco (ERC), recordat al Consell Comarcal del Segrià com el socialista.

La santa en qüestió és una pobra santa que no gaudeix de cap tradició com tenen altres sants mediàtics: els 3 tombs de Sant Antoni Abad, les cristines de Sant Blai, les roses de Sant Jordi o la sal de frutas que tots prenem per Sant Esteve. Tampoc ha tingut molta devoció per part del clergat que diguem, que no s'ha esmerçat gaire en fer-la conéixer, ni a ella ni la seva obra, la Congregació de les Germanetes del Ancians Desemparats.

Fins i tot, a Lleida, li fou dedicada una parròquia cutríssima per part del bisbe Ramon Malla, aquell bisbe famós per haver-se venut la diòcesi a Barbastre i per prohibir que les cobles sardanístiques toquessin a les esglésies. Fins l'any 2005, amb monsenyor Ciuraneta de bisbe no se li va fer una missa com Déu mana (i mai millor dit). Que, escolti'm, a mi dins de les misses només em veuran per batejos, bodes i enterros només. No es pensi vostè que sóc un expert en aquests singulars edificis. Només Lleida, València i Cupey Alto (Puerto Rico) tenen parròquies dedicades a la nostra santa.

Lleida és terra de sants. Primer perquè hem d'aguantar una fauna de camacus i pixapins contínuament. I segon, per Sant Pere Claver (Verdú), Sant Anastasi (Lleida), Sant Faust (Alguaire)... i Santa Teresa Jornet, que ha estat la santa catalana més universal que ha passat a la història. Ho sabem això els lleidatans?

Uf! Com em costa fer un article sobre aquests temes eclesiàstics!

Això de les dues llunes és cosa del Zapatero

Segurament i per motius obvis, el lector (o lectora) d'aquest bloc es pot imaginar que un servidor no és pas Nicolau Copèrnic, ni Tycho Brahe, ni Johannes Kepler, ni William Herschel, ni Carl Sagan, ni Joan Oró, ni Stephen Hawking. He de confessar també que no sóc Lucía Lapiedra, la qual cosa potser em farà perdre seguidors d'aquest bloc.

Però em veig en l'obligació (ara que tothom valori la meva credibilitat en el nivell que cregui convenient) de comentar un mail que m'ha arribat unes 10 vegades per persones diferents. El mail diu:

DUES "LLUNES" AL CEL

El 27 d'agost, a mitjanit i 30 minuts, mireu al cel. El planeta Mart serà l'estrella més brillant. Serà tan gran com la lluna plena. Mart serà a 55,75 milions de quilòmetres de la Terra. No us ho perdeu. Sembla que a ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes! La propera vegada que aquest esdeveniment es produirà serà l'any 2287. Comparteix aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podrà veure una segona vegada.

No em queda cap més remei que pensar que això és una altra de les promeses dels socialistes amb Zapatero al capdavant, sinó no s'entèn com algú és capaç d'inventar-se una tonteria similar a aquesta.

La Lluna està a una distància mitjana de la Terra de 400.000 Km i és la meitat de gran que Mart (Mart té un diàmetre d’uns 6.800 Km i la Lluna d’uns 3.500 km). Perquè Mart es veiés com la Lluna caldria que estés a uns 800.000 Km de la Terra (com Mart és el doble de gran només caldria que estés al doble de distància que la Lluna de la Terra). Però Mart estarà a 55 milions de Km (que si s'ho para a pensar és molt lluny). És a dir, seixanta-nou vegades més lluny del que caldria. El que veurem de Mart serà 69 vegades més petit que la Lluna (uns 13 segons d'arc). En conclusió, una merdeta.

Si, fins i tot, Venus, que és semblant a la Terra (uns 12.000 Km de diàmetre) i està a una distància semblant és més visible que Mart!

Aquestes nits, si us fixeu o us heu fixat es veu un estel molt brillant. Aquell estel és Mart, i es veu petitet, no?  Així que algú pot creure que Mart s’acostarà de cop el dia 27? I es tornarà a allunyar de cop el 28? Com si no tingués cap més feina...

La nit del 27 al 28 d'Agost no passarà res d'especial, si més no, astronòmicament parlant. Ara bé, si vostè vol compartir la nit amb Lucía Lapiedra per posar un exemple, si que la recordarà especialment.

La Fortalesa d'Hostalric i el regidor d'urbanisme de Palafolls

Aquest passat cap de setmana vaig aprofitar per fer una petita estada al Maresme nord-La Selva sud i el Vallès Oriental est (i el Mediterrani oest per si vol més dades) en companyia de la sra Babunski i del Babunsket. L'objectiu fou la visita a la vila d'Hostalric i al castell de Palafolls. El cap de setmana va incloure un avís de bomba a la platja de Calella, justament davant de l'hotel on estàvem allotjats però ja aviso que aquest fet la família Babunski no el tenia previst durant el cap de setmana. No cal dir que aquell avís resultà més fals que una promesa del ZP (Zapatero Pinotxo).

El dia d'Hostalric, sobretot en el moment del dinar, es presentava amb molt bons auguris. Al Restaurant La Fortalesa, dalt de tot del turó des d'on es guaita tot el poble (i el seu lleig polígon industrial que m'esguerrà totes les fotos) i dins d'una fortalesa (evidentment, dient-se la fortalesa no estarà dins d'una bústia de correus, per exemple). Prometia bé només entrar ja que els cambrers parlaven tots en català, cosa més o menys rara en els serveis gastronòmics del nostre país. A partir d'aquí començà la debacle... des de que vam seure fins que ens van prendre nota van passar 45 minuts (2700 s en SI). Es veu que els cambrers no es recordaven si ens havien pres nota o no. Des del moment en què el maitre ens pren la comanda fins que ens porten el primer plat passen 40 minuts més (2400 s en SI). Gairebé una hora i mitja per començar a dinar (o a berenar). El vi que vam demanar (Espelt D.O. Empordà) no el tenien. L'altre tampoc. El menjar estava tot fred i per últim ens van cobrar més del compte... fixi's que compleix tot allò que no ha de tenir un restaurant. De totes formes, prefereixo pensar que va ser un fet (o successió de fets) aïllat i m'agradaria recomanar-o perquè la carta i la qualitat del menjar (no la temperatura) era excel·lent. La sra Babunski va al·lucinar amb un postre de pinya borratxa amb Peta Zetas... increïble!

L'altra cosa que voldria fer és enviar un petit missatge al regidor (o regidora) encarregat de la via pública de l'ajuntament de Palafolls. Sr regidor (o regidora) de Palafolls, miri, que em sembla molt bé que cuidi de la salut dels vianants del seu poble i que posi passos de zebra elevats d'aquells que molesten tant i tant als cotxes. Però jo em pregunto, és necessari posar-los absolutament a tots els passos de zebra que té dins del seu domini? Sap que no em donava temps de posar 2a en el cotxe? Home (o dona), se'n podia estalviar uns quants, que vaig fer tot el recorregut en 1a. Ja ho sap això el sr Saura? Només passant per dins del seu poble (10 minuts o menys) el consum mitjà del cotxe em va passar de 7.0 a 7.7. I la meva senyora que està esperant un altre Babunsket, pobra, gairebé tenia el crio al gargantxó i si es descuida li surt per les fosses nassals. Això sí, la pista forestal per pujar al castell està ben arregladeta i no ha posat cap pas elevat de vianants. Gràcies sr regidor per llegir el bloc. El col·lectiu de senyores embarassades li agrairà molt.

461

Miri, que tinc una alegria que no m'hi cap dins meu. Ompliria d'alegria tots els trajes de Francisco Camps i el bolsos Louis Vuitton de Rita Barberà... i potser podria omplir la Rita Barberà i tot. Feia anys que esperava un moment així, i enguany, per fi, ha arribat. No podia començar de millor manera la temporada futbolística. Tot va començar a les oficines del Camp d'Esports (per iniciats en el món del futbol o per aquells que no veuen més enllà dels 2 primers equips de la 1a divisió, el Camp d'Esports és el nom de l'estadi de la Unió Esportiva Lleida), aquella meravellosa senyoreta que m'expedí l'abonament per la nova temporada em deixà el carnet damunt de la taula i, evidentment, amb el primer que em vaig fixar fou en el número. Enguany seré el soci 461. Enguany, per primer cop des de que tinc consciència (sé que molts i moltes de vostès pensaran que encara no en tinc) tinc un nombre primer d'abonat! Portava molts anys esperant el moment. I per fi ha arribat.

El 461. Fantàstic. Un dels millors discs d'Eric Clapton és el 461 Ocean Bulevard (1974). El primer que em vaig comprar de Clapton. En aquest disc que portava de títol la seva adreça (la de casa, no l'electrònica... avui en dia quan es diu adreça s'entèn que és la de mail, abans quan déiem adreça ens referíem a la de casa) trobem temes mítics com el "Let it grow", la fabulosa "Motherless child" i l'extranya versió del "I shot the sheriff" de Marley. Fins i tot trobem la fricada del "Get ready" cantada amb Yvone Elliman, una senyora que ha passat a la història per fer el paper de Maria Magdalena a la peli de Jesucristo Superstar cantant "I don't know how to love him". Perquè es faci la idea és com si María Jiménez col·laborés amb els Barón Rojo...

Si vostè té ganes de calcular (10^(2*461)+1)/101 pot adonar-se que també és primer. Si no ho calcula no passa res. Pot creure-s'ho perquè ho dic jo. Si hi ha milions de catalans que es creuen les promeses de Zapatero, que li costa creure'm a mi? De fet és el primer més llarg de tots els que tenen la forma (10^(2n)+1)/101.

Si es para a comptar els nombres primers que hi ha menors a 461, veurà que n'hi ha 24 nombres primers.... curiosament 24=4*6*1.

461 són els quilòmetres que hi ha de Madrid fins a la frontera d'Irun. La metilcel·lulosa és l'additiu E-461 que conté molta fibra i és laxant i que va enfrontar Santi Santamaria amb Ferran Adrià. I una última dada im-pres-cin-di-ble per poder acabar d'entendre aquest article... a la sala de lectura del Knoxville Convention Center hi ha 461 cadires. Casualitat? Segur que sí. No es pensi ara que van posar aquest nombre de cadires perquè és primer... no tothom està tan faltat com jo. I si tot això li ha provocat mal de cap faci's una mica d'acupuntura perquè, segons els estudis, és capaç de curar 461 malalties.

Willy deVille - Running throught the jungle

Ja sé que comparar dins de la música Michael Jackson i Willy deVille és com comparar Joan Carretero i Rosa Díez. Però ara que encara estem enterrant i reenterrant a Michael Jackson (fins que sapiguem que és viu en una illa amb Elvis Presley, John F. Kennedy, Jim Morrison i Jesús Gil) i que saben fins i tot si el seu metge compra els calçotets a la botiga Punto Blanco de la Roca Village... ara va i es mor Willy deVille. Sí, ja sé que tothom continuarà parlant de Michael Jackson, però jo em veig amb l'obligació de parlar d'aquest paio ben raro (és tant raro que ningú sap la data de naixement), desagradable, maleducat... mai no he sentit ningú parlar bé d'ell. Ara que s'ha mort potser sí...

Willy deVille començà en un grup format per ell mateix anomenat Mink deVille, però l'èxit li vingué força més tard, en solitari, i amb una versió del "Hey Joe" de Jimi Hendrix. El debut amb els Mink deVille va ser molt prometedor amb l'àlbum "Cabretta" (1977) el qual els crítics musicals (aquells que s'autoanomenen experts) el van qualificar com a millor disc d'aquell any. Tot i això va ser un desastre comercial. La cançó més coneguda d'aquell temps fou "Spanish Stroll" (si pareu atenció a la cançó podreu escoltar un fragment sensacional "¿Por qué robaste mi carro, Rosita?"). Després d'aquest gran debut i barrejant soul, rock, blues van anar seguint elapés no gaire coneguts per nosaltres. De fet, el pobre ni a Estats Units tenia molt èxit.

El 1985 engega Mink deVille a la merda (literalment) i comença a provar sort en solitari amb colaboracions sonades per provar sort, com la de Mark Knopfler al disc Miracle (1987). A canvi, l'andoba li cola una cançó al disc "The Princess Bride". Però res. Que no havia manera de posar-ho en marxa.

Arribem al 1992, any olímpic, de rondes i de Pasqual Maragall. I sobretot de "Backstreets of the desire", el disc que Willy deVille esperava per trobar-se amb l'èxit i poder viure uns anys de rendes (de fet el que deuen esperar tots els músics suposo). L'èxit del mariachi "Hey Joe" (sort que Hendrix no l'ha escoltat, suposo...) fou rotund a tot Europa gràcies als seus nous sons que va aprofitar en tots els seus àlbums posteriors. El 1993 arriba al nº1 de vendes a les espanyes amb el disc "Willy deVille Live" amb un famós èxit en directe que tots recordareu, "Demasiado corazón". És tanta la tirada per la nostra zona que els Celtas Cortos fan una versió amb Willy deVille del famós "Cuéntame un cuento" i titulada "Tell me a story" (que no he trobat al youtube!).

El 1996 treu el que crec va ser el seu millor disc "Loup Garou" i amb el qual us deixaré el videoclip del primer single "Running throught the jungle", la millor cançó del lleig de Willy deVille.

I a partir d'aquest disc... miseria i companyia. Amb dones que se li suïciden, accidents de cotxe provocats i un càncer de pàncrees provocat per ves a saber què... tanta heroïna per les venes...

Aquesta és la millor cançó de deVille... dedicada a ell mateix i aprofito també i li dedico al gran central Dani Jarque... no us podeu morir amb més dies de separació? Gràcies als dos.

On hi caben 2, hi caben infinits

De tots els lectors és ben sabuda la funció de servei públic d'aquest bloc. En aquest article voldria fer un petit comentari d'un famós anunci d'aquest estiu d'una famosa casa de mobles (digui-li casa de mobles digui-li casa-de-vendre-fustes-i-espavila't-tu-a-muntar-les).

Primerament escric la premisa en forma completa: on hi caben 2 aleshores hi caben 3. Si fem una primera anàlisi des del punt de vista de la lògica matemàtica proposicional veiem que la premisa en qüestió ja és incorrecta. Utilitzarem la prova indirecta del modus tollens de Karl Popper. Es tracta d'una proposició condicional (si .... aleshores .....) i la principal propietat de les proposicions condicionals és que si neguem la conseqüència, alheshores la causa també ha de ser negada (crec recordar que s'anomena llei de la transposició). Veiem que realment la sentència peta aquesta propietat, si neguem la conseqüència ens quedarà: "On no hi caben 3, no hi caben 2". De manera òbvia ens adonem que això és ben fals perquè pot existir un lloc on no hi càpiguin 3, però sí que en càpiguin 2. Pensi en un sidecar per exemple. Per tant, des d'un punt de vista de la lògica clàssica l'enunciat és incorrecte.

Ara passem a una anàlisi matemàtica de la situació. Suposem que és cert que "on hi caben 2 aleshores en caben 3". Si en caben 3, aleshores podem agafar un subconjunt de 2 elements del conjunt total de 3. En aquest subconjunt de 2 elements, suposant certa la hipòtesis, també hi cabrien 3, per tant, en total ja hi cabrien 4=3+1. En aquest nou conjunt de 4 podem destriar 2 subconjunts de 2 elements cadascun, que per hipòtesis en cabrien 3, per tant tenim un nou conjunt de 3+3=6 elements. Així on hi caben 2, en caben 6. Però aquest nou conjunt de 6 el dividim en 3 subconjunts de 2, i en cadascun d'aquests subconjunts en cabrien 3, per tant ja en tenim 9. Si fem la mateixa operació, on hi caben 9 en caben 13, i on hi caben 13 en caben 19, i on hi caben 19 en caben 28 i 42 i 63 i 94 i 141 i... de tal manera que en un conjunt inicial de 2 elements en cabrien, si més no, els elements d'aquesta successió 2, 3, 6, 9, 13, 19, 28, 42, 63, 94, 141... succesió que podem definir de forma recurrent a(n+1)=E[3*a(n)/2] on E(x) representa la funció part entera. Aquesta successió és clarament creixent i amb límit infinit. Per tant podem concloure que on en caben 2, en caben infinits...

Conclusió: el missatge correcte hauria d'haver estat "Si hi caben 3 i només 3 aleshores hi caben 2 i només 2"... no es creguin la publicitat.

Paul McCartney - This one

El Paul McCartney és un personatge d'aquells que sempre m'ha fet ràbia. No sé ben bé quin és el motiu però hi ha personatges de domini públic que són entranyables i n'hi ha d'altres que fan ràbia. Doncs Paul McCartney, ja sigui pels ulls aquells tan grossos o pel serrell o pel fet que sigui vegetarià fa ràbia.

Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...

Un cop McCartney va cometre el gran crim de continuar dedicant-se a la música (potser si s'hagués dedicat al macramé hagués fet un favor a la cultura mundial) va interpretar unes cançons de força èxit comercial acompanyat d'una banda formada per la seva estimada senyora (estimada en aquell temps) que es feia dir the Wings. D'aquesta època són les famoses No more lonely nights (1984) o Band on the run (1973). Per si no en teníem prou, al McCartney no se li ocorre cap atrocitat més que cantar amb Michael Jackson en Say, say, say (1983) i The girls is mine (1982).

Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.

Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).

La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:

Nacha Pop - Grité una noche

Reconec que vaig descobrir els Nacha Pop tard. L'any 1988, justament quan es van separar, van gravar un dels millors directes del pop espanyol i que escolto molt sovint. S'anomena "80-88". I tot i que en aquella època havia de competir amb uns altres directes clàssics com "Escueladecalor" de Radio Futura o el "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo y los Trogloditas, trobo que va ser dels millors grups pop dels 80.

Gràcies a això vaig seguir la carrera de Nacho García Vega (famós per la seva versió del "Cada día la locura" (1998) (dels Monthy Pyton) i Carlos Brooking (gens famós) amb un nou projecte anomenat Rico que només va durar 2 discos i una cançó amb una mica d'èxit "Descaro" (1990), i per altra banda a Antonio Vega en solitari, amb molt més èxit. D'Antonio Vega, el noi trist i solitari, em quedo amb la lletra de les seves cançons, personalment trobava la música seva bastant avorrida. "Elixir de juventud" (1994) per mi és la millor, però també hi ha "Mi hogar en cualquier sitio" (1998), "El sitio de mi recreo" (1992), "Estaciones" (2001), "Seda y hierro" (2001), "Cada sombra en la pared" (2005) o una preciosa versió del "¿Cómo hablar?" (2004) d'Amaral cantada amb la mateix Eva Amaral en duet.

De totes formes Antonio Vega passarà (o ha passat) a la història per "La chica de ayer" (1980). Cançó que fa posar la pell de gallina a molts (i moltes suposo) quan encara la posen al Pentagrama, el mític baix del començament de la cançó ja la deixa entreveure. "Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer. Jugando con las flores en mi jardín. Demasiado tarde para comprender. Mi cabeza da vueltas persiguiéndote". Fins i tot fou coneguda internacionalment per la versió que van fer els novaiorquesos Gigolo Aunts "The girl fom yesterday" (2000). Antonio Vega ens va deixar per una pneumònia, però el flirteig amb les drogues que portava des de feia anys crec que l'han rematat. Com Enrique Urquijo, (Los Secretos) un altre heroi de la movida que va acabar igual.

Aquests dies tothom recordarà "La Chica de Ayer", però jo que sóc més roquer m'agrada més "Grité una Noche" (1985) de Nacha Pop... us la recordo i espero que us agradi...

L'Alt Camp

Hi ha una dèria que em permeto qualificar d'snob que consisteix a viatjar quilòmetres i quilòmetres lluny. Segurament hi haurà qui ho fa per plaer i perquè li agrada, però de ben segur que també hi ha individus (i individues) que ho fan per pur pijisme i poder dir "és que jo he estat a New York, a Reikjavik o Sebastopol". Per cert, una curiositat sobre Sebastopol que no ve a res però se m'ha acudit ara, de petit pensava que Sebastopol era una ciutat inventada perquè sempre sortia als tebeos del Mortadelo. El mateix em passava amb la Cochinchina.

També els diré que a mi m'agrada força voltar, però reconec que no m'apassionan tant voltar pel món com descobrir Catalunya. M'agradaria ser una espécie de Jordi Pujol (o Josep Mª Espinàs o Francesc Bellmunt si ho prefereixen) i conéixer cadascun dels pobles de Catalunya. Quin sentit té fotre un munt d'hores d'avió perquè et despullin a l'aeroport de Nova York (o New York que queda més fashion) i no conéixer Rupit, Perves, Siurana o Sant Miquel d'Escornalbou?

Durant uns quants caps de setmana recents he redescobert la comarca de l'Alt Camp, que la tenia més abandonada que el PP a Josep Piqué. Els lleidatans (i lleidatanes) sobretot la coneixem pel coll de Lilla, i els catalans (i catalanes) només se'n recorden en temporada de calçots (que cada vegada dura més!). Al febrer o al març anar a dinar a Casa Félix o Masia Bou és trobar-se 25.000 persones (segons els organitzadors i 10.000 segons la Guàrdia Urbana). Sense anar més lluny jo un cop vaig coincidir amb José Montilla en un autocar de jubilats. No els recomano aquesta experiència, de fet no els recomano cap d'aquests dos restaurants si el que volen és menjar calçots amb un espai més gran de 30 centímetres quadrats. Si volen menjar calçots triïn Cal Ganxo (Masmolets) o el castell de Rocamora (Montferri).

A part dels calçots, l'Alt Camp té el magnífic monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia). El desconegut però sorprenent Santuari de la Mare de Déu de Montserrat (Montferri), l'Església de Sant Joan de Valls (sí, Valls està fatal per la circulació en cotxe, deixi el cotxe a l'entrada i vagi a peu pels carrerets estrets que hi ha pel casc antic), l'Església de la Sang d'Alcover, el castell medieval de Vallmoll, el Columbari romà de Vila-Rodona, els cellers modernistes d'Alió i Nulles, el Museu del Camp de Vilabella, l'església romànica del Pla de Santa Maria, les construccions de pedra seca que hi ha entre Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria. I un parell d'espais naturals: l'Albereda de Santes Creus i el Tossal de Miramar (molt desconegut però formidable). I si em permeten, des de dalt del coll de Lilla es veu una vista i un paisatge impressionant que val la pena observar. I si poden dinar al restaurant Les Espelmes, dinaran amb tot el camp de Tarragona a la seva esquena.

I per si algú em fa cas i vol passar uns dies allà, permeti'm que li recomani la casa rural Mas Virgili (el Milà), és fabulosa i de luxe. Està en una zona farcida de masies modernistes que si estiguessin al Barcelonès ja serien patrimoni històric... però la gent que ha de decidir això suposo que només deu conéixer els calçots.

Sisco Sapena, Emili Bayo i Pepito Montardit

Quan des de Lleida anem defensant el nostre Museu i el nostre regadiu, a Barcelona continuen xiulant el Pont sobre el riu Kwai mentres van mirant al toll d'aigua que tenen allà, val més que ens dediquem a mirar que podem fer nosaltres mateixos (i mateixes).

Per això avui toca un article d'aquells de Lleida-Lleida-Lleida (o Lleida al cub). De tres homenots que ben bé poden portar el nom de Lleida al món sense necessitat d'haver de passar per Can Fanga. Que sí, que sí.

1) El primer lleidatà que es va fer notar als Estats Units va ser el Gaspar de Portolà. Sense ell no existira Hollywood per exemple (que fort!). Després hi va anar a triomfar l'Enric Granados, el Joan Oró, el doctor Roc Pifarré o el Custo Dalmau. Però ara cal afegir de manera extraordinària al Sisco Sapena, un paio que no té el cul quiet i que volta més que el gos del Xero. El Sisco, famós per haver creat Lleida.net, l'operadora de SMS més gran de l'estat (que em perdoni José Bono per dir estat i no Ejpaña) ha obert oficina a la Michigan Avenue de Miami (que sona l'òstia de bé i de lluny això). I sap com li ha dit a l'oficina? Pensi, pensi... Lleida.net USA Inc. Guaiti vostè! Tantes campanyes d'Ara Lleida i aquest senyor ja ens està promocionant al mig de Miami. A veure si no hi cabrem aviat a Alguaire!

2) L'Emili Bayo i el Txema Martínez han creat una nova editorial lleidatana: Alfazeta. Ja era hora que aquell pirata del Pagés Editors tingui competència. Com no podia ser d'una altra manera, el primer llibre editat és sobre Lleida. Amb el nom de Lleida és femení ens presenten un llibre amb les biografies de lleidatanes (i no lleidatans) il·lustres a càrrec de Conxita Mir. Des de les doctores Martina Castells i Zoe Rosinach, pedagogues com Maria Rúbies, escriptores com Maria Mercè Marçal, personatges nobles com Aurembiaix d'Urgell o Elisenda de Montcada i llegendaris com Maria Sauret.

3) I per últim un record a lo Pepito Montardit. No és que hagués anat molt lluny a promocionar Lleida, de fet el pobre home gairebé no es va moure del camí de dalt de la Partida de Vallcalent, però va ser un gran defensor de l'horta lleidatana, la nostra marca de la casa que l'AVE ha mig trencat i la variant sud pot acabar de fotre potes enlaire. Des de l'ajuntament del qual va ser regidor per CIU durant la primera legislatura fins a l'Associació de veïns de la Partida de Vallcalent. Un mestre de la botifarra, de la pagesia i de les aringades a la brasa. Un altre homenot que necessita un carrer a Lleida, si pot ser al mig d'uns pressiguers i d'uns perers.

Meme del 7

El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance

that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...

Queen - I want it all

Miri que ja començo l'article demanant perdó. Reconec que després d'aquest article em puc convertir en l'home (entenent home com ésser de sexe masculí i no pas com a mot de caire genèric per definir l'espécie humana) més insultat de Catalunya després del Director del Servei Català de Trànsit. Sobretot seré insultat per l'àmplia comunitat catalana de Queenòlegs quan llegeixi que la que he posat al títol del post per mi és la millor cançó de Queen.

No, no marxi encara del bloc, senyor (o senyora) fan de Queen. Sento molt dir-li que no he triat ni el Bohemian Rhapsody, ni el We Will Rock You (de les cançons més pesades), ni Another one bites the dust, ni I want to breakfree, ni Ragio Gaga, ni We are the Champions. No. Miri, que per ser sincer, la millor cançó de Queen per mi és Under Pressure i més que res perquè hi canta el gran geni (bé, millor exgeni) David Bowie. Però volia triar aquesta del I want it all, perquè és la que més m'agrada i em porta uns records d'un viatge a Benidorm l'any 1989. I un campionat de billar que vaig guanyar també. Sí, segurament, la gent que em coneix personalment no se m'imagina guanyant campionats de billar...

Vaig descobrir els Queen amb el disc The Miracle l'any 1989, aquell de portada tan lletja on sortia una cara feta a parts iguals pel Mercury, el May, el Taylor i el Deacon. Sí, acabo de provocar el suicidi d'uns quants fans-lectors de Queen. Ni el Night at the Opera ni el The Works. Un dels pitjors discos pels fanàtics de Queen, The Miracle, és el meu favorit. Un disc molt potent i guitarrer. Quan Brian May feia coses bones. Després va venir Innuendo, que va ser mooooooolt pitjor... suposo que en això estaran més d'acord amb mi els Queenòlegs.

I per últim dir que no aguanto les estupideses aquestes de voler substituir al Freddie Mercury pel Paul Rodgers per fer gires quan se'ls ha acabat el saldo. Si no ha fet res en sa vida a part d'allò tan pesat del All right now amb els Free i el Can't Get Enought amb els Bad Company. Queen és Queen i els experiments a casa amb grasiosa. I ara el I want it all...

Los Reixos

Amic (i amiga, o no amic ni amiga) lector (o lectora), suposo que vostè ja té una determinada edat en la qual ja li han explicat que això dels reixos és una parafernàlia i ja li ha passat l'època de la típica frase de "els reixos són els pares". Però quantes falsedats hi ha en això dels Reixos? És tot mentida?

Com vaig estudiar en col·legi d'hermanos (i no hermanes) i el hermano Luis Ibáñez (àlias Potato) ens va fer llegir tot el Nou Testament puc donar una visió més o menys religiosa de l'afer. Dels quatre evangelis oficials, només el de Mateu parla dels Reixos. Però no diu ni quants eren, ni com es deien, ni si venien en camell d'Orient o havien sortit de l'aeroport d'Alguaire. Res de res. I això que diuen que l'Evangeli de Sant Mateu és el més seriós de tots! I encara més: no s'afirma en cap moment que fossin reis. Sant Mateu explica que aquests misteriosos personatges (sacerdots zoroastrians), guiats per una estrella, van entrar a la casa (ni estable, ni bou, ni mula) de Betlem on havia nascut Jesús, li van fer reverències i li van oferir els cofres que portaven, plens d'or, encens i mirra. (Mateu 2, 1-12)

Per intentar saber més coses, hem de consultar els evangelis apòcrifs (aquells que els hi va passar com l'Estatut al Tribunal Constitucional). Per exemple, l'Evangeli Armeni de la Infància (que té nom de secta), ens diu que Jesús va néixer un 6 de gener (apa! ni un 25 de desembre!) i va ser visitat pels mags poc després. Es tractava de tres germans, reis de tres territoris diferents: Melkon, senyor dels perses, Gaspar, dels indis i Balthasar dels àrabs. Els seguien una dotzena de capitans i dotze mil soldats a cavall. I com és que la tradició fa que celebrem els 3 Reixos i no els dotze mil soldats a cavall? Crec que a la canalla li agradaria més, no? I a l'Evangeli de Tomàs ens diu que van anar 3 legions de soldats: una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d'Àsia. Això colaria més perquè portessin juguets a casa i no pas la historieta aquesta de 3 paios pujant amb les escales dels bombers a posar coses al balcó.

I de l'Estel aquell? Alguna explicació astronòmica deu tenir, no? Explicació religiosa val més ni pensar-la... investigant i suposant unes dates que són difícils de suposar (perquè el dia que va néixer Jesús no el sap ni Déu!) he pogut trobar que, tot i que la seva iconografia sigui la d'un cometa, no es té referència del pas de cometes vistosos per aquelles dates. El més probable per dates és que sigui una Supernova (explosió d'un estel) o una conjunció de Júpiter i Saturn que quan té lloc sobre la constel·lació de Peixos és molt vistosa i rep el nom de Coniunctio Magna. Aquesta conjunció té lloc cada 20 anys i històricament han estat tabulades (com el pas dels cometes) i va tenir lloc l'any 7 aC, any considerat com el del neixement de CRist (que sí, que sí, que no m'equivoco, que el paio aquest va néixer 7 anys abans de néixer!). De totes formes, tampoc quedaria molt segur ja que una conjunció no dura tants dies com els Reixos van seguir l'estel i els planetes mai no arriben a estar tant junts com per confondre'ls amb una sola estrella. Així que, això de l'Estel és una altra enganyifa.

En resum, que tot això dels Reixos és una mentida. Bé, tot, tot no. Hi uns reis que ens donen coses que són mentida però uns altres que ens les prenen són de veritat.