Nascut a Louisiana el 1933, el pianista, compositor i vocalista Lloyd Price va començar la seua carrera amb disset anys fent jingles per a emissores de ràdio i tocant en petits clubs de Nova Orleans.
Els cercatalents de la Imperial Records es van fixar en ell però al final van acabar fitxant Fats Domino. Però el que acaben sent les coses, en ple auge pre-rockabilly l'any 1952 enregistra justament amb Fats Domino al piano i gràcies a la petita discogràfica Speciality Records"Lawdy Miss Clawdy" que es converteix en el seu primer número 1. La cançó ha tingut infinitat de versions, entre elles una d'ElvisPresleyque la va acabar de popularitzar. Molts van descobrir que el rock'n'roll existia abans d'Elvis quan van adonar-se que aquesta cançó era de Lloyd. Aquest sobtat enlairament musical queda interromput pel servei militar que Lloyd l'ha de fer entre Japó i Corea.
Però quan torna es troba que el terreny que tocava estava ocupat per infinitat de figures que fan el mateix que ell: Bill Haley, Big Joe Turner, Big Mama Thornton, Fats Domino, Johnny Otis, Bo Diddley, Chuck Berry i un Little Richard que ell mateix havia apadrinat uns anys abans i que paradoxalment va ser un dels responsables de deixar Lloyd condemnat a l'ostracisme. Havia passat un primer tsunami del rock'n'roll i a Lloyd l'agafà enmig d'aquesta autèntica pèrdua de temps que aquí anomenàvem mili. Les discogràfiques no es fixaven en ell, així que amb 23 anys es veu obligat a crear la seua pròpia companyia Kent Records Company. No va ser fins "Just because" (1957) que no aconsegueix un altre èxit, però venent-lo a una gran companyia ABC-Paramount. En canvi els temes editats per la seua companyia, com "Lonely chair", no passen del 88 en llistes. Escoltin bé els dos temes, escoltin... Així que es deixa estar de punyetes i Lloyd es posa en mans d'ABC.
Uns arranjaments rhythm'n'blues de la balada tradicional "Stagger Lee" (1958) li suposen un dels majors èxits de la seua carrera i un altre número 1. El tema explica la història de Lee Shelton, un taxista i proxeneta negre que va matar el seu amic Billy Lions després d'una discussió política que acabà amb Billy prenent-li el barret a Lee. El tema es feu molt popular entre les comunitats negres del Mississippí i va ser publicat per primer cop pel folklorista John Lomax el 1910. Lloyd Price hi posà metall, un cor gospel i un solo de saxo que entrava al Hot 100 de Billboard el gener de 1959. En aquesta època encapçala una multitudinària gira amb Bo Diddley, The Coasters i Little Anthony and the Imperials.
Però el seu tema més conegut és "Personality" (1959), número 2 en llistes, que li valdria el sobrenom de Mr Personality i que es convertí en un single àmpliament versionat. També van ser èxits "I'm gonna get married" (1959) i "Billie Baby" (1964).
L'any 1964, veient que el seu estil ja havia fet tot el que havia de fer i començava la música anglesa a aterrar al mercat americà, va decidir apartar-se del món musical i decideix dedicar-se a altres tasques com la creació d'una fundació per a estudiants negres on poguessin fer música sense pressions i on els fills i filles dels més necessitats poguessin aconseguir el certificat escolar que els permetia arribar a la universitat. Tossut com devia de ser torna a fundar una altra companyia de discos, aquest cop Double-L per la inicial del seu nom i allí aconsegueix que gravin per primer cop els Falcons, un grup de duduà que tenien com a solista un tal Wilson Pickett. La companyia acaba amb un tràgic final quan el seu soci Harold Lugan és assassinat al seu propi despatx.
L'últim assaig de Price arribava el 1974 organitzant juntament amb el promotor de boxa Don King el festival de tres dies Zaire 74 amb James Brown i BB King per fer descobrir als americans la música africana, però encara era massa aviat.
El 1993 Price fa una gira amb Jerry Lee Lewis i Little Richard, i el 2005 sota el nom de Four kings of rhythm'n'blues actua al costat de Jerry Butler, Gene Chandler i Ben E King.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada