divendres, de desembre 31, 2021

2021: l'any de les fotos de braços, les lletres gregues i els culebrots lleidatans.

I això que començàvem l'any amb bones expectatives amb aquella rave de Llinars del Vallès, l'assalt al Capitoli per aquella colla de friquis disfressats amb gorres de guineu i per la invasió de fotografies a Facebook, Twitter i Instagram de braços arromangats amb un tireta i una infermera amb una xeringa de fons, però acabem l'any com l'any passat, desitjant a veure si el proper és millor. I és que ni Astrazeneca /tot i les mediàtiques trombos), ni Moderna, ni Jansen, ni Pziffier han pogut combatre l'abecedari grec, sobretot la delta i l'òmicron, lletra desconeguda però que han degut de posar aquesta perquè fa més por el nom. Tranquils que estàvem amb alfa, beta i gamma... però els matemàtics estem esperant la variant π. Els que sí devien tenir totes les variants eren els estudiants de viatges de final de curs a Mallorca. Pobre dr Baselga tants anys d'excel·lent feina treballant per la salut de la gent i després es troben el que troben pel món.

Com a Lleida no hi ha hagut manera de fer Aplec del Caragol per segon any consecutiu, la Paeria i el Lleida Esportiu han tingut el detall de mantenir-nos distrets. Això de l'ajuntament ha estat de palometes, han passat d'un equip de govern de 15 regidors a un de 12 després d'haver finiquitat a Sergio González i que s'hagin finiquitat ells sols els dos regidors del Comú... no sé per què (i ara!) me ve al cap aquella frase de Charlie Watts "No sóc un bon líder, ja que canvio d'opinió constantment i em costa prendre decisions". I això que els comuns van deixar signat i tot els pressupostos que després no van aprovar i el pobre paer en cap Pueyo ja està en mode Oronich. Ara sí, que no faltin zones 30 en les quals t'avancen bicicletes i patinets si vas justament a 30 en cotxe, i sobretot que no faltin radars de la Urbana. A passar per caixa, que només amb l'IBI comparable al preu de la llum deu ser poca cosa. Ah! I aquesta taxa que paguem d'escombraries que tampoc veiem ben bé on va. L'alberg de Pardinyes també ha portat cua però el més divertit més divertit de la Paeria ha estat el grup de Ciutadans que riguin-se vostè dels períodes de semidesintegració nuclear de l'àstat. Anar badant a Lleida i des de Barbastro ens continuaven espoliant el Museu, cosa que ja no és novetat tampoc i que va començar gràcies al 155 del partit del senyor ambaixador a Andorra, país que a veure si ens acaba d'envair del tot. Almenys ja podem anar a Cambrils per l'autopista de gorra i tornar a veure Indíbil i Mandoni a puesto. I sort que vam gaudir de festa major tot i el desgavell de les entrades per poder retre sentit homenatge al Puça dels Pastorets Rock

L'altre culebrot lleidatà de l'any és el del Lleida Esportiu, l'antítesi del Lleida Llista que aconseguia la seva 3a Europe Cup o de l'ascens del femení del CB Lleida. El Lleida Esportiu que, segons ells, no van baixar de categoria sinó que en van posar una a sobre, ha donat per una sèrie que ni el millor guionista podia imaginar: jugadors amb fitxes de 0 € que figuraven en plantilla com a mecànics o vagi a vostè a saber, una directiva desapareguda en què els germans s'intercanvien càrrecs, guàrdies civils fent declarar jugadors, jornades involuntàries de portes obertes i voluntàries de portes tancades... entretinguts ens han tingut, no hi ha prous palometes en tot Lleida. L'esperpent de Valle-Inclán és realisme al costat de tot això. I no ens obliden del tàndem Pereira-Javaloyes que ens poden aportar sorpreses en un futur. Pobre Gabri, tan tranquil que devia estar al Barcelona! I cobrant. Al bo de l'Antoni Gausí no li ha donat temps de veure-ho, potser per sort, de no veure el Lleida desnonat del Camp d'Esports. Al costat de tot això el fet que el bisbe de Solsona plegui hàbits per casar-se amb una escriptora de novel·la eròtica ja no és res. Quina humanitat! Som capaços de fer arribar el Perseverance a Mart, enviar el nanosatèl·lit Enxaneta a orbitar però després no ens arriben les comandes d'Amazon perquè s'embarranquen vaixells al canal de Suez. Ni Octavio Aceves ho podria haver pronosticat!

A nivell polític ho tenim a tocar, ara sí que sí, el 6% de català a Netflix. i el 25% de castellà a Canet de Mar gràcies a això que es fa dir TSJC -la J diuen que és de justícia-, el mateix que inhabilita a Pau Juvillà o a Bernat Solé. Ni un paper a terra i un país imparappla. I és que aquest govern tan progre que ni Pablo Iglesias se'l va creure va concedir els indults als presos polítics. Només faltaria, però continuen represaliant a tort i a dret. Tots contents sota el ritme de Fiesta de la Carrá o El bimbó de Georgie Dann. El 14F vam votar en unes eleccions en pandèmia, amb  taules electorals amb vocals vestits com si sortissin de Txernòbil, però Salvador Illa sense PCR en el debat electoral i amb Pere Aragonés investit president. Sort de la taula de diàleg que el PSOE se la creu mooooolt i hi posa moltes ganes (badall). En canvi les eleccions de Madrid sí que van ser un oasi de libertad per Ayuso amb cartes amenaçant a per tot quisqui. No com aquí que els professors no deixem anar als nens al lavabo. Ni Arcadi Oliveres va aguantar aquest món. Un món on una colla de dinosaures anomenats Tribunal de Cuentas gosen discutir tota la colla de premis Nobel que feien costat a Andreu Mas-Colell, economista com ho era Josep Maria Gay de Liébana. Que tot això de la justícia espanyola ni el sentit de l'humor del Tom i en Picanyol, ni les melodies de Phil Spector, ni les guitarres del Boni, ni la poesia de Joan Margarit, ni les lletres de Franco Battiato ni amb el bon rollo de Nick Kamen amb "I promise myself" no ho arreglen ja... i vagi amb compte amb què escolta perquè amb Pablo Hásel ja han vist que han fet, el que no han pogut fer amb Valtonyc -i no per falta de ganes- en un país judicialment civilitzat. Millor escoltin el jazz de Chick Corea que no donarà problemes amb les lletres. Amb Carles Puigdemont ho van intentar a l'Alguer, però ja veuen, res de res. Parlant de justícia espanyola (oxímoron) cavernària aquest 2021 ha mort Enrique Rodríguez GALindo, el meu condol al PSOE i casualment també un dels fundadors d'ETA Julen Madariaga

Entre mig d'un estiu amb uns quants desastrosos incendis forestals a Llançà, a Santa Coloma de Queralt o els d'Atenes enguany vam tenir Jocs Olímpics a Tokio amb dos noms destacats, el de Simone Biles pel seu abandó en la final olímpica i el d'Anna Kiesenhofer, la doctora en matemàtiques per la UPC or en ciclisme. I per fi es va acabar el culebró Messi i TV3 va passar a tenir el PSG com a nou equip de referència en la informació esportiva. Si Vicente Cantatore aixequés el cap! O esportistes de la talla de Sergio Mingote i Manolo Santana. You'll never walk alone que cantava Gerry Marsden de Gerry and the Peacemakers com a homenatge. 

Si un lloc de Catalunya hem descobert aquest 2021 ha estat l'estany de la Ricarda, no sé si els metropolitans hi fan sovint turisme però l'ampliació i no-ampliació de l'aeroport del Prat li ha fet un màrqueting excepcional. No com a les Cases d'Alcanar que es van menjar el marrón d'un temporal i com estan massa lluny de la centralitat per allà baix es queden, un temporal que no va ser el Filomena.

Hem estat pendents dels paraulògics i de la tele que teníem en directe tot el dia el volcà de La Palma. Poc temps ens ha quedat per veure El Juego del Calamar o pelis de Pilar Bardem, Jean Paul Belmondo, Verónica Forqué o Ágata Lys. Quan tinguin també un ratet més escoltin Ramon Muntaner, els arranjaments de Louis Clark, els dramons de Jim Steinman, la guitarra de Sylvain Sylvain, les melodies de Barry Ryan o les de Mikis Theodorakis (això va a gustos) i balli amb els Fórmula Abierta del malaguanyat Àlex Casademunt, I sobretot llegeixin, no sé si les publicacions de Larry Flynt però sí les novel·les d'Almudena Grandes

Acabo amb el "Si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor" de Desmond Tutu, dedicat a molta pseudo-esquerra progre de postureo-de-sis-i-set-de-setembra-da-2017 que aquests dies es posaven contínuament la frase a totes els post de xarxes socials que podien. 

Tal i com van les coses no sé si desitjar-los bon any 2022... que ja no sé ni si fiar-me'n després d'haver-ho intentat amb el 2021. Però bé, si més no ho intentarem. Salut! I peles.

dimecres, de desembre 15, 2021

El fractal de Koch

L’any 1906 el matemàtic suec Helge von Koch publicà un article de títol no gaire atractiu: Un mètode geomètric elemental per a l'estudi de determinades qüestions de la teoria de les corbes planes. Tot i que no ho pugui arribar semblar aquest article amaga la construcció d’una bonica i nadalenca figura.

Considerem un segment horitzontal de longitud 1 i el dividim en tres parts iguals de longitud 1/3. Sobre la part del mig del segment construïm un triangle equilàter de costats 1/3. En aquest moment ens queda una línia formada per quatre segments de longitud 1/3 que mesura 4/3. A continuació prenem cadascun d’aquests quatre segments i repetim el mateix procés que hem realitzat anteriorment, és a dir, construïm un triangle equilàter sobre la part central de cadascun dels quatre segments. Ara tenim una nova figura formada per setze segments de longitud 1/9 i una longitud total de línia de 16/9. Tornem a repetir el mateix procediment sobre cadascun dels setze segments dividint-los en tres parts iguals i construint un triangle equilàter en la part central. La nova figura tindrà seixanta-quatre segments de longitud 1/27 i una longitud total de línia poligonal de 64/27… i d’aquesta manera anem repetint el procés fins que la punta del llapis o del bolígraf ens ho permeti, ja que cada cop les mides seran més petites. Si ens fixen veiem que en cada iteració la longitud dels segments (1/3, 1/9, 1/27…) és una potència de 1/3, és a dir, (1/3)n i la longitud total de la línia poligonal (1, 4/3, 16/9, 64/27…) és una potència de 4/3, (4/3)n. És a dir, la mesura de cadascun dels costats de la figura tendeix a zero però la longitud total de la corba tendeix a infinit, és l’anomenat efecte Richardson

Si aquestes iteracions que hem explicat en un segment de recta les fem en cadascun dels costats d’un triangle equilàter obtenim la nadalenca corba de Koch coneguda com el floc de neu de Koch. Una figura que, mentre el perímetre tendeix a infinit l’àrea s’estanca en el valor 0,6928…un perímetre infinit tanca una àrea finita!

Aquesta corba de Koch, juntament amb altres com la corba de Hilbert o la corba de Peano, van suposar uns primers exemples d’estructures autosimilars, és a dir, figures en les que si hi féssim un zoom en una part ho veuríem com el conjunt original. Aquests tipus de corbes poligonals són força interessants per mesurar longituds de costes escarpades. L’article How long is the coast of Britain? que el matemàtic Benoit Maldelbrot publicà a la revista Science l’any 1967 suposà l’ús de tot això i el naixement de l’anomenada geometria fractal. Ja en vaig parlar en aquest article.

 

Construcció del floc de neu

En la imatge es poden veure cinc iteracions successives de la nadalenca construcció del floc de neu de Koch partint d’un triangle equilàter. Bones festes!


(Article publicat al Lectura del 5/12/2021)

Sistemes caòtics

Avui fa exactament un mes i dos dies l’Acadèmia Sueca atorgava el premi Nobel de Física al japonès Syukuro Manabe, a l’alemany Klaus Hasselmann i a l’italià Giorgio Parisi «per les seves contribucions innovadores a la nostra comprensió de sistemes complexos». I més concretament, en el cas de Parisi «pel descobriment de la interacció del desordre i les fluctuacions dels sistemes físics».

Sistemes complexos, desordre, caos… intentem posar una mica d’ordre per a què no sigui tan caòtic ni complex. Un sistema és un conjunt d’elements que interaccionen entre ells, que aquest sistema sigui complex no vol dir que sigui difícil d’estudiar, sinó que és un sistema amb una gran quantitat d’elements per estudiar (variables) i que és molt difícil predir la seva evolució a partir d’unes condicions inicials. A més, qualsevol mínima variació d’alguna d’aquestes condicions pot provocar resultats finals absolutament imprevisibles portant-lo al que s’anomena sistema caòtic.

L’estudi d’aquests sistemes mitjançant unes eines matemàtiques anomenades equacions diferencials no és un fenomen estrany ja que trobem exemples d’aquests models en la física, la biologia, la geologia o l’economia. El funcionament del cervell, el creixement de determinades poblacions d’insectes, els moviments de plaques tectòniques, el sistema immunològic, el moviment dels trossos de menjar quan els passem pel túrmix o petites inversions en accions que poden provocar grans terrabastalls borsaris en són alguns.

Tornant al Nobel de Física, Manabe i Hasselmann han treballat en el «modelatge físic del clima de la Terra, quantificant la variabilitat i predint de manera fiable l'escalfament global», i és que la matemàtica que estudia el clima és un sistema caòtic. Durant la dècada dels cinquanta del s.XX John von Neumann i Jule Charney, entre d’altres, van crear els primers models matemàtics per a poder fer prediccions meteorològiques amb ajuda de l’ENIAC, una de les primeres supercomputadores. Pocs anys més tard fou el matemàtic i meteoròleg Edward Norton Lorenz qui abordà el problema de l’estudi dels fenòmens atmosfèrics sota la perspectiva de la teoria del caos ja que l’atmosfera, segons ell, es comporta com un fluid turbulent sensible a petits canvis. Lorenz dissenyà un primer model climàtic elemental en què el “temps que fa avui” és un punt tridimensional de coordenades (x, y, z) i la previsió del temps durant els següents dies és la trajectòria que uneix aquest punt amb altres, el conjunt de totes aquestes combinacions de trajectòries -totes les previsions possibles- és el que es coneix com l’atractor de Lorenz. El model matemàtic de Lorenz es basava en tres equacions diferencials que depenien d’entre d’altres factors d’un paràmetre anomenat número de Rayleigh: si el valor d’aquest paràmetre és major de 28 el comportament de l’atmosfera és imprevisible i serà difícil fer la previsió del temps.




Atractor de Lorenz
L’any 1972 Lorenz introduí el famós “efecte papallona”: pot una papallona al Brasil causar un huracà a Texas? Aquesta frase vol ser una mostra del fet que petites variacions decimals en les condicions inicials dels models matemàtics pot fer canviar les previsions meteorològiques de manera molt brusca. Se n’adonà introduint 3 decimals enlloc de 6 en un càlcul.

(Article publicat al Lectura el 7 de novembre de 2021)

divendres, d’octubre 29, 2021

The Chieftains - Minho waltz

Al nord de Dublín, a Donnycarney, el 1962, a la casa de Paddy Moloney es van formar The Chieftains, amb Paddy, Seán Potts, Michael Tubridy i Seán Keane. Una formació, potser la primera, que va donar a conèixer de manera global al música tradicional irlandesa i celta. Moloney era un mestre de la gaita, la flauta, l'acordió i un instrument tradicional de percussió, el bodhrán.

Van publicar el primer disc el 1964 per Claddagh Records -discogràfica fundada per l'hereu de la nissaga cervesera Guiness- i va ser considerat una cosa tan rara que va quedar perdut en la immensitat del món musical. Moloney no ho acabava de veure clar però l'home va ser persistent, i a partir de 1970 -després d'un apoteòsic concert al Royal Albert Hall on van exhaurir entrades- van començar a consolidar-se en una llarga trajectòria de sis dècades per on van fer arribar la música folk irlandesa per tot arreu i col·laborant amb grans artistes. Sense anar més lluny, el 1975 la revista Melody Maker els posava com a grans estrelles al costat de Queen, Led Zeppelin i els Rolling Stones. En total una trentena de discos i sis premis Grammy amb tota mena d'experimentacions amb la música celta. Entre The Chieftains i The Dubliners va la cosa de quin es considera el millor grup d'aquest estil.

Com parlar dels trenta discos un per un pot fer molt pesat l'article em dedico a fer una tria de cançons i de, sobretot, col·laboracions:

  • "The long back veil" (1995) és un tradicional tema country que va popularitzar Johnny Cash. The Chieftains el van interpretar amb Mick Jagger en el disc de títol homònim i que va ser un dels més venuts de la banda. Es va endur el Grammy a la millor col·laboració pop vocal. Aquest va ser el meu primer disc de The Chieftains.
  • El 1996 publiquen "Santiago", un disc dedicat a la música tradicional gallega. Aquest "Guadalupe" amb Linda Ronstad i Los Lobos que s'hi inclou és alegrement excepcional.
  • La pel·lícula The Irish in America: Long Journey Home explica la història dels irlandesos que van emigrar a les amèriques. La banda sonora va anar a càrrec dels Chieftains que els va suposar el Grammy al millor disc de folk tradicional. El millor tema és aquest amb Elvis Costello i la Irish Film Orchestra "Long journey home" (1998). 
  • "I know my love" és una cançó tradicional irlandesa que The Chieftains la van incloure al disc "Tears of stone" (1999) i que cantaven juntament amb The Corrs.
  • El dia que John Lennon fou assassinat Paddy Moloney es trobava al costat de Paul McCartney com a músic de sessió per a "Rainclouds". I és que Moloney i McCartney també tenien una bona relació: en la versió instrumental del tema censurat per la BBC sobre la matança de Derry (el Bloody Sunday"Give Ireland give back to the Irish" (1972) ja hi va comptar.
  • "Mná na hÉireann", ("Women of Ireland" en anglès) és un poema del poeta del segle XVIII de l'Ulster Peadar Ó Doirnín. El poema es va popularitzar com a cançó gràcies a Seán Ó Riada però la versió que van fer The Chieftains per la pel·lícula d'Stanley Kubrick Barry Lyndon (1975) és molt bona. Segurament la coneixereu per la versió que va fer Mike Oldfield (1996) o perquè els The Christians la van usar com a base dels eu cèlebre "Words" (1989). també ha estat enregistrada per Sinead O'Connor, Sarah Brightman; Jeff Beck i Sharon Corr, Kate Bush...
  • No podia faltar una col·laboració amb Van Morrison, i me quedo amb aquest "I'll tell me Ma" (1988)  una cançó tradicional de la canalla irlandesa.
  • Una altra cançó tradicional country és "Cotton-eyed Joe" que es va fer popular a les discoteques el 1994 gràcies als Rednex però que The Chieftains ja l'havien tocat en el seu desè disc l'any 1981 i que els suposà una nominació als Grammy per la millor col·laboració vocal de country amb Ricky Scaggs.
  • Com no podia ser d'altra manera també van participar en el formidable projecte musical de Michael Flatley Lord of the dance. L'obertura del musical anava a càrrec d'aquest "Cry of the celts" (1996) i el millor aquest "Riverdance". Un homenatge a Irlanda en tot conjunt.
  • "Foggy dew" és una cançó de lluita irlandesa contra la causa britànica (una cosa que si passés a Catalunya seria titllada de delicte d'odi immediatament)  i va ser enregistrada al costat de Sinead O'Connor el 1995.
  • I per últim una cançó tradicional napolitana "Funiculi funicula" al costat de Luciano Pavarotti

L'últim concert de Moloney va ser a Filadèlfia per la celebració del St Patrick's Day el 2020 abans que ens enganxés la pandèmia i haguessin de cancel·lar la gira Irish Goodbye, un nom que ni pintat.

Paddy Moloney, el que va treure la música irlandesa dels pubs i la va posar al mapa mundial, ha mort a Dublín als 83 anys.

El gaiter gallec Carlos Núñez que també ha fet una gran feina per la recuperació de la música celta va ser descobert pels mateixos Chieftains i han col·laborat assíduament. en el vídeo interpreten el "Minho waltz" inclosa al disc "Santiago".

divendres, d’octubre 22, 2021

Baccara - Yes sir, I can boogie

Ni los Bravos amb el "Black is black" que van arribar al número 2, ni Julio Iglesias, ni els Pop Tops, ni Miguel Ríos amb la versió de l"Himno de l'alegria" arranjat per Waldo de los Ríos, ni Massiel, ni Los Canarios, ni las Ketchup van aconseguir ser número 1 a UK, però sí un grup format per dues ballarines que es van conèixer als ballets de RTVE, les Baccara. Un cop feta la bona relació la riojana Mayte Mateos i la madrilenya Maria Mendiola actuaven juntes ballant flamenc a Fuenteventura. Durant els estius formaven un duet musical, Venus, que el van presentar al programa Palmarés de RTVE i actuaven en sales de festes i discoteques d'àrees turístiques fins que el 1977, en una boite canària de l'Hotel Tres Islas de Fuerteventura, el productor alemany de RCA Rolf Soja es va fixar en elles. El mànager que les portava era Paco Bermúdez, el mateix representant que Raphael,

Rolf Soja i Frank Dostal els hi van parir el tema "Yes sir, I can boogie" (1977), el van enregistrar a Munich, el va publicar RCA, es va convertir en número 1 a les llistes UK i va començar a sonar a les emissores i pistes de ball de tot Europa sense parar. Aquest octubre farà 44 anys. El single ha venut més de 16 milions de còpies per tot arreu, una barbaritat!

El tema fou versionat de manera excepcional per Raphael acompanyat de Jeanette en l'àlbum de duets "Maldito Raphael" (2001). Però és que la britànica Sophie Ellis Bextor també la va enregistrar dins del disc "I won't change you" (2003) amb un so més de dancefloor. I els Goldfrapp a "Black cherry" (2003) en van posar una d'infumable. I recentment The Fratellis en el disc "Half drunk under a full moon" (2020) també hi han fotut cullerada. I ni més ni menys que el mateix Björn Again dels Abba la va treure en maxi single el 1994 (i que no hi és a Youtube!). I aquest estiu amb l'Eurocopa ha estat la selecció escocesa qui l'ha convertit en el seu himne gràcies al jugador de l'Aberdeen Andy Considine.

Amb una imatge de dos noies guapes i elegants, una vestint de blanc i l'altra de negre aquell mateix any són seleccionades per Luxemburg per representar el petit país a l'aleshores prestigiós festival d'Eurovisió amb la cançó "Parlez-vous français?" (1978) que es classificà en setè lloc, dos posicions per sobre de la representació espanyola de José Vélez i amb "A-ba-ni-bi" de l'israelià Izar Cohen com a guanyador d'aquella edició.

Després d'aquests dos èxits arribaren uns altres singles exitosos com "Sorry, I'm a lady" (1977),  "Yummy, yummy, yummy" (1978) un tema dels Ohio Express de l'any 1968, "The devil send you to Laredo" (1979) , "Light my fire" (1978) de The Doors, "Cara mia" (1977)...

Amb la gravació del disc "Colours" (1979) comencen el enfrontaments entre Mayte i María per culpa de la veu en el single "Sleepy-time toy" on la veu de María va ser silenciada per Mayte i amb demandes pel mig que paralitzà la comercialització del single.  Per contracte graven "Colorado" (1981)  però ja no es podien veure. A mitjans dels anys 80 Maria i Mayte carregades de quartos com estaven van acabar definitivament com el rosari de l'Aurora i van prendre camins separats. Per una banda Mayte Mateos va continuar treballant i fent gires sota el nom de Baccara, per una altra banda Maria Mendiola amb la vocalista Marisa Pérez primer i amb Cristina Sevilla després van crear New Baccara enregistrant l'elapé "New Baccara" (1986) amb un mini èxit italo disco "Call me up" i fent gires durant més de vint anys amb el nom de Baccara 2000. Al 2004 van intentar tornar a Eurovision per Suècia amb "Soy tu Venus" però la cosa no quallà (no us perdeu l'escena final del vídeo amb la bandera sueca!),

María Mendiola ha mort a Madrid als seixanta-nou anys.

dissabte, d’octubre 16, 2021

Barry Ryan - Eloise

Fills de la vedet i cantant Marion Ryan i del productor Lloyd Sapherson, els germans bessons, Paul i Barry Ryan s'eduquen en un ambient musical. Tot i que justament no tenien el suport de la seua mare, debuten artísticament l'estiu de 1965 participant en diferents shows televisius.

Aquestes intervencions van facilitar la publicació del seu primer single amb Decca "Don't bring me your heartache" (1965) sota el nom de Paul & Barry Ryan, que fou exitós a UK tot i arribar només al 13 de les llistes. El segon single va ser "Have pity on the boy" (1966) seguidament "I love her" (1966) i repetiran èxit amb "Keep it out of sight" (1966), un tema de Cat Stevens. En total van ser 8 singles en dos anys tots arribant al Top 50 UK.

Després del soporífer single "Claire" (1967), Paul es retira per a dedicar-se només a la composició de cançons mentre Barry Ryan continua carrera com a solista a MGM Records. Amb "Eloise" (1968) escrita per Paul, Barry arriba al número 2 de les llistes angleses i es converteix en un dels temes més populars de l'any. Va vendre més d'un milió de còpies del single i va obtenir un disc d'or. El 1986 el grup The Damned la va versionar arribant al 3 de les llistes UK. I l'any 1988 "Eloise" aconsegueix un rotund número 1 a l'estat espanyol gràcies a la meravellosa versió que va fer Tino Casal en el seu retorn amb el disc "Lágrimas de cocodrilo" (1988) després de tres anys de silenci discogràfic degut a una necrosi òssia al maluc soferta en una caiguda durant l'última gira. Casal va contractar Andy Powell, encarregat dels arranjaments dels discos d'Alan Parsons, per a millorar la ja formidable orquestració original del tema. Mala sort la de Tino Casal... una llàstima.

Amb "Love is love" (1969) també va aconseguir gairebé el milió de còpies tot i que ja no va superar el Top 25 d'UK. A partir d'aleshores cap de les seues cançons ja no tindrien més èxit en el mercat anglosaxó, ni "Kitsch" (1970) ni "Can't let you go" (1972).

En canvi sí que arribà a triomfar al mercat francès amb "Red man" (1971) i al mercat alemany amb "Die zeit macht nur vor dem teufel halt” (1971) promogut per la revista juvenil Bravo. Ryan es va retirar en aquella època i va tornar a finals dels noranta per algunes gires vintage com la Solid Silves 60s Tour. El motiu de l'abandonament fou el matrimoni ni més ni menys que amb la princesa àrab Miriam binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, única filla del sultà Ibrahim de Johor i la seua sisena esposa Sultana Marcella. Es van divorciar el 1980 i Ryan es va quedar amb un bon pessic de quartos.

Durant el temps que no va actuar Barry Ryan es va dedicar professionalment a la fotografia en revistes de moda angleses com Zoom i Ritz o en un projecte fotogràfic en memòria del seu germà Paul mort el 1992. Ara Barry Ryan ha mort als 72 anys.

Articles relacionats:

- The Everly Brothers

dimarts, d’octubre 12, 2021

Hectàrees

Per mesurar extensions de terreny, és a dir, àrees o superfícies, hi ha moltíssimes unitats. Antigament la pagesia feia servir algunes com el jornal, la quartera i la faneca. Aquestes unitats suposaven un gran problema perquè eren diferents segons la població i fins i tot segons el que es cultivava, no era el mateix una quartera de blat que d’ordi. Per evitar aquests problemes a l’hora de mesurar cal establir un sistema a nivell internacional de tal forma que les mides de les unitats siguin estandarditzades a tot arreu. Així les mesures més conegudes de superfícies són el metre quadrat (m2), el quilòmetre quadrat (km2) i l’hectàrea (ha). El metre quadrat és la superfície delimitada per un quadrat d’un metre de costat, el quilòmetre quadrat la superfície delimitada per un quadrat d’un quilòmetre de costat i d’aquesta forma un quilòmetre quadrat equival a un milió (1000×1000) de metres quadrats. L’hectàrea correspon a la superfície d’un quadrat de costat 100 m, o el que és el mateix, 10.000 (100×100) metres quadrats o 0,01 quilòmetres quadrats. 

Quan s’acaba l’estiu, mitjans i polítics fan valoració dels incendis forestals succeïts durant la temporada. La superfície cremada ens l’acostumen a donar en hectàrees, tanmateix ens imaginem la quantitat de terreny que és una hectàrea? Sovint, tot i que cada cop menys, els mitjans ens donen una equivalència entre hectàrees i camps de futbol... però una hectàrea és un camp de futbol?

Comprovem-ho amb els camps de futbol que tenim per Lleida: el Camp d’Esports té un rectangle de joc de superfície 7.004 metres quadrats; el de l’AEM 5.753; el Ramon Farrús 6.424; el Manuel Lorite del Balàfia 6.170 i el del Pardinyes 6.200. El més gran és el Camp d’Esports i en una hectàrea hi cabrien 1,43 Camps d’Esports (gairebé un camp i mig!), per tant aproximar hectàrees pel camp del Lleida ens va molt malament. Potser pensareu que això és culpa que el camps que tenim aquí Lleida són petits. Vegem-ho en camps més grans. La UEFA recomana que el rectangle del joc sigui de 108 m de llarg i 68 m d’ample, així que el Camp Nou, el Bernabeu i l’Allianz Arena de Munich tenen una àrea de 7.140 metres quadrats, de tal manera que per omplir una hectàrea ens farien falta 1,40 rectangles futbolístics.

De fet, segons el reglament, el terreny de joc en un camp de futbol pot variar entre els 45 i 90 metres d’amplada i els 90 i 120 metres de llargada, així que la seua àrea pot variar dels 4.500 fins als 10.800 metres quadrats. per tant, si volem aproximar hectàrees per camps de futbol caldria saber les mides de quin camp utilitzar. 

Finalment, què podem fer servir per fer-nos a la idea de quant és una hectàrea? Doncs si Google Maps no enganya en les distàncies, l’aparcament del pavelló Barris Nord on es fa el mercat dels dissabtes té una extensió de poc més de 2 ha.

Camp d’Esports
En la imatge es veu la comparació entre l’àrea del Camp d’Esports i una hectàrea. La mida del Camp d’Esports és només un 70% d’una hectàrea.

(Article publicat al Lectura el 10 d'octubre de 2021)

Sudokus i quadrats màgics

Avui fa un mes moria als 69 anys a conseqüència d’un càncer el japonès Maki Kaji. A finals de la dècada dels vuitanta i gràcies a la secció d’entreteniment de la revista Monthly Nikolist Kaji va popularitzar el que ara anomenem Sudoku. Aquest entreteniment d’omplir caselles amb els números de l’1 al 9 en 9 blocs de quadrícules es creu que el va inventar el matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) de qui ja hem parlat més d’un cop en aquesta secció. 

El Sudoku es considera ben construït si té solució única, i no tots els Sudokus tenen la mateixa dificultat, tot depèn de la quantitat de nombres que apareixen inicialment. Un cop popularitzats els Sudokus cap al final del segle passat, els matemàtics es van posar a estudiar quants nombres feien falta inicialment com a mínim per a plantejar un Sudoku. La resposta va arribar el gener de 2012 quan Gary McGuire, Bastian Tugemann i Gilles Civario, de la University College Dublin, van publicar el resultat “No hi ha cap Sudoku de 16 pistes: resolució del problema del nombre mínim de pistes del Sudoku”. En 38 pàgines i mitjançant combinatòria, àlgebra i l’anàlisi amb software de 5500 milions de Sudokus (penseu que se’n poden construir 6.670.903.752.021.072.936.960, és a dir, a una mitjana d’un minut per Sudoku i si haguéssim començat a fer-los en el moment del Big Bang encara no els hauríem acabat tots!) conclouen allò que el títol del treball ja diu com a espóiler, que 16 números inicials no en són prou, que cal un mínim de 17 nombres per crear un Sudoku de solució única, però això no vol dir que tots els que parteixen de 17 valors inicials tinguin solució única.

Els matemàtics, que tenen aficions molt estranyes a vegades, fa molt i molt temps que es dediquen a jugar a emplenar quadradets amb números. Coneguts són els quadrats màgics, uns quadrats dividits en cel·les en les quals cal anar posant números correlatius de tal manera que cada fila, columna i diagonal sumin el mateix. Els primers quadrats màgics ens van arribar a través de la matemàtica xinesa i aquestes combinacions màgiques de nombres creien que tenien propietats sobrenaturals. Un cop van arribar a Europa, matemàtics com Fermat, Pascal, Leibniz i Euler van posar-se a jugar amb ells sobretot per saber quants quadrats màgics hi havia d’ordre 3 (3 files i 3 columnes), d’ordre 4, d’ordre 5… Frenicle De Bessy (1693) va demostrar que es poden construir 880 quadrats màgics d’ordre 4 i fins el 1975 no es va poder afirmar que existeixen 275.305.224 quadrats màgics d’ordre 5…. per ordres més grans encara estem calculant.

Artísticament l’any 1514 Albert Dürer en va pintar un en la seua obra Malenconia, un quadrat on no només files, columnes i diagonals sumen 34, sinó que també les combinacions d’altres elements com els números centrals, els de les cantonades… Josep Maria Subirachs el modificà repetint el 10 i el 14 per gravar-lo a la façana de la Passió de la Sagrada Família, en aquest quadrat les files i columnes sumen 33 com a referència a l’edat de Crist. Curiosament el vaig trobar a la plaza del Mercado d’Uncastillo, a l’Aragó. Per últim menciono el conegut com a quadrat màgic “bestial”, format per 36 nombres primers i en el qual les files, columnes i diagonals sumen 666.


Quadrats Quadrat màgic en una plaça d’Uncastillo, el quadrat màgic un quadre de Dürer i el quadrat màgic apocalíptic. Animo al lector a descobrir-ne d’ordre 3, que no són difícils.
(Article publicat al Lectura el 12 de setembre de 2021)

Matemots

Com és habitual, la secció Lo teorema del mes d’agost la dedicarem a entreteniments matemàtics. En els mesos d’agost d’anys anteriors ja vam proposar problemes d’enginy i alguns d’històrics de les matemàtiques ideats per Euler, Tartaglia o Dudeney.

Parafrasejant a Karl Weierstrass que deia que un bon matemàtic havia de tenir una part de bon poeta, aquest agost donarem un tomb a la tipologia de trencaclosques i en proposarem uns de més moderns i amb els quals jugarem amb les paraules: els Matemots.

Els Matemots són una secció d’entreteniment lingüístic-matemàtic que es publica a la revista SCM/Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques des del març del 2013. El responsable d’aquesta secció (un Martin Gardner a la catalana) és el professor del Departament de Matemàtiques de la UPC (i també músic) Xavier Gràcia, a qui agraïm que ens permeti reproduir-ne una selecció. (Un dia ja parlarem de la formidable i necessària tasca de divulgació de les matemàtiques en llengua catalana que fa la Societat Catalana de Matemàtiques.)

Les normes del joc d’avui són ben senzilles, només heu de descobrir una paraula o un nombre que s’amaga en cadascun dels enunciats proposats. Per fer-ho més senzill al final de cada enunciat s’hi ha posat el número de lletres de la paraula o si en lloc d’una paraula la definició correspon a un nombre. A més, tots els conceptes matemàtics han aparegut en articles anteriors de Lo teorema. Us animo a jugar-hi i avui no val allò de dir “és que jo sóc de lletres!”. Som-hi!

1. L’arbre més endèmic dels textos matemàtics (2 lletres).

2. Sistema de numeració que causa un sofriment relativament petit, com ara d’un deu per cent (7 lletres).

3. El polígon que portem al maleter del cotxe (8 lletres)

4. Tipus de creixement popularitzat per Malthus i per les pandèmies (11 lletres)

5. Poden ser d’intersecció, crítics i també de sutura (5 lletres)

6. No hi serem tots (1 nombre fraccionari)

7. Professors de matemàtiques (1 nombre natural)

8. Estàs sord! (1 nombre natural)

9. Pot ser angle, devot del deure o tram de budell (5 lletres)

10. Branca de la matemàtica que provoca problemes al ronyó (6 lletres)

11. Els nombres preferits pels fotògrafs (8 lletres)

12. El polígon més bel·licós (8 lletres)

I per acabar un parell més sobre personatges històrics de les matemàtiques:

13. Lligat a la cadira fins que completi la demostració d’un teorema antic (6 lletres).

14. Matemàtica que sofria quan impartia les seues classes (7 lletres, la foto que acompanya l’article és una pista i té una pel·lícula dedicada a la seua figura).

Solucions:
pi 2. decimal 3.triangle 4. exponencial 5. punts
6. 1/9 (es llegeix un novè)     7. 200     8. 900   9.recte      10. càlcul        
11. negatius  12. pentàgon   13. Fermat  14. Hipàtia

(Article publicat al Lectura el 15 d'agost de 2021)

diumenge, d’octubre 10, 2021

Simply Red - Something got me started

L'any 1980 el pèl-roig estudiant d'art Mick Hucknall liderava a Manchester una banda indie punk que tenia cert èxit a nivell local i de nom The Frantic Elevation. Després de rebutjar una oferta milionària de Seymou Stein de Sare Records per a cantar en solitari -culpa de les carabasses Stein va acabar descobrint a Madonna-, el 1984 i havent estudiat inflexions vocals del soul negre, inicia un nou projecte acompanyat de David Fryman a la guitarra, Fritz McIntyre als teclats, Tony Toers al baix i Chris Joyce a la bateria. El projecte, tot i ser un quintet, es basa molt en la imatge personal de Hucknall i la seua mata de cabell roja que li cobreix part de la cara i que es converteix com una imatge icònica del grup, d'aquí el nom de Simply Red. Personalment sempre l'he trobat excessivament egocèntric i em provocava certa ràbia el personatge, ell mateix es definia com un playboy. Trobo que aquesta obsessiva pretensió de Hucknall amb la seua imatge ocultava una extraordinària banda de músics que hi havia darrere.

El juliol de 1985 els Simply Red enregistren el seu primer single, una versió del "Money's too tigh to mention" dels The Valentine Brothers i actuen de teloners de James Brown a Londres. El tema funciona bastant bé al Regne Unit però gens als EUA. El segon single va ser "Come to my aid" (1985) escrit conjuntament per Hucknall i McIntyre. Com tant el primer com el segon tingueren força repercussió europea es van llençar a publicar un primer elapé "Picture book" (1985), produït per Stewart Levine i afegint el trompetista Tim Kellet dels Durruti Column al grup. En el disc també recuperen un vell tema que tocaven amb The Frantic Elevators "Holding back the years". Quan es va publicar com a single els va permetre arribar al milió de còpies venudes del seu disc de debut i van aconseguir el buscat número 1 en les llistes americanes. Es converteix en un èxit mundial. En aquest disc s'inclou també els singles "Jericho" (una de les grans per a mi) i "(Open up the) Red box" i un versió del "Heaven" dels Talking Heads. Van ser teloners dels UB-40 i durant el 1986 es van estrenar en la seua primera gira mundial. Hucknell també feia de compositor per a Diana Ross amb el tema "Shine" i escrivia al costat de la llegenda de Motown Lamont Dozier.

Per al segon disc "Men and women" (1987) incorporen Ariz Ibrahim a la guitarra, Ian Kirkham al saxo i a Jeanette Sewell com a veu femenina. En el disc hi trobem versions de temes soul de Cole Porter "Every time we say goodbye", Sly Stone "Let me have it all" i Bunny Waller "Love fire". melodia, ritme i la veu de Hucknall, aquesta era la recepta. En aquest disc s'hi inclou el meu tema preferit dels Simply Red, va ser el primer single i un contundent número 1 a l'estat espanyol tot i obtenir posicions discretes a les llistes UK i EUA: "The right thing" amb una genial versió maxi-single. El grup s'embarcà en una segona gira mundial però uns problemes de gola de Mick Hucknall va suposar la cancel·lació d'alguns concerts.

El tercer disc arriba el 1989 amb "A new flame" i el primer single és una meravellosa versió del "If you don't know me by now" de Harold Melvin and the Blue Notes, un versió que m'encanta i que és el primer record que tinc dels Simply Red. Aquest tema els va suposar el seu segon número 1 als EUA i el Grammy a la millor interpretació de R'n'B. El disc també inclou una versió del "It's only love" de Barry White i el tema "A new flame"

El quart disc "Stars" (1991) és el seu disc de major èxit sobretot al Regne Unit, convertint-se en el 15è disc més venut al país amb gairebé 3 milions i mig de còpies. El disc començava amb un apoteòsic "Something got me started" en el qual McIntyre posava veus Yes I would i n'era el compositor, la versió maxi amb el remix de Paul Oakenfold també és una joia. El segon single va ser més tranquil "Stars". El disc va ser ben aprofitat i es van extreure cinc singles, els altres tres no em van agradar: "For your babies", "Thrill me" i "Your mirror". En aquest disc McIntyre va prendre molt més protagonisme, en el tema que ja hem anomenat, i en "Freedom" i "Wonderland" on posava veus també.

Després d'aquest disc i de directe "Life" (1995) Fritz McIntyre va deixar el grup per publicar un disc en solitari de jazz "Fritz" (2002) sense gens d'èxit. Després d'això es traslladà al Canadà per fer un altre disc, aquest de gospel "First fruits" (2015) fins que es va retirar sent director musical d'una església de Florida. McIntyre va morir el 24 d'agost, el mateix dia que Charlie Watts, a l'edat de 62 anys



Articles relacionats:

- Harold Melvin

- The Supremes

- UB 40

-Charlie Watts

dijous, d’agost 26, 2021

UB40 - Kingston town

El món del reggae és un món una mica endèmic. I és que va ser el productor Bob Lamb, membre del grup de reggae de finals dels seixanta The Locomotives, qui va treure els UB40 del circuit de pubs de Birmingham. UB40 es va formar el 1979 amb Ali Campbell com a veu principal i guitarra, el seu germà Rob Campbell a la guitarra, Earl Falconer al baix, Mickey Virtue als teclats -inicialment hi estava Jimmy Lynn però va durar poc-, Brian Travers al saxo, Jim Brown a la bateria i Norman Hasson i Yomi Babayemi a les percussions. De gentada n'eren. El nom és curiós, i prové de la denominació de la targeta britànica de prestació per desocupació. Vaja, allò que aquí en diem el carnet del paro. I és que tots els membres de la banda estaven a l'atur en aquell temps.

Comencen enregistrant unes primeres maquetes per a Lamb i alternen amb uns concerts de major envergadura per UK. En un d'aquests concerts els veu Chrissie Hynde de The Pretenders, qui es queda encantada i els ofereix que els facin de teloners en la seua gira britànica.

Publiquen uns primers singles amb Graduate, entre els quals "Food for thought" amb cert èxit en emissores alternatives, i s'embarquen a la gravació del seu primer elapé "Singing off" (1980) que entra directament al número 2 de les llistes de vendes britàniques. S'hi inclou "I think it is going to rain today" de Randy Newman, que va ser el segon single del disc. Amb la inèrcia el seu segon disc "Present arms" (1981) aconsegueix aquesta mateixa posició de sortida. Tot això ja des d'un segell discogràfic propi Dep International. D'aquest segon disc és el single "One in ten" que fa referència al percentatge d'aturats a la regió del West Middland en una clara oposició a les polítiques de Margaret Tatcher i "Don't slow down". El tercer disc d'aquesta primera etapa va ser "UB44" (1982), tot i ser el 3r disc van posar el nom de "UB44" perquè ells el van considerar el quart ja que van editar un disc de remescles del segon. És un disc més fluixet amb temes com "Love is all is alright" i "I won't close my eyes".

El so reggae melòdic de veu i saxo suaus barrejat amb les lletres reivindicatives i socials es consolida arribant el 1983 la seua consagració amb el tema de Neil Diamond "Red red wine" que els situa al número 1 en llistes. El disc "Labour of love" (1983), farcit de versions, es converteix en un gran èxit. S'hi pot trobar "Please don't make me cry" de Winston Groovy, el conegut tema de Jimmy Cliff "Too many rivers too cross" i "Cherry oh baby" del jamaicà Eric Donaldson. Tot i que el mercat americà li costarà més, però "Red red wine" arriba al número 1 a USA el 1988. Un dels indispensables dels 80. 


Després d'una lleu relliscada amb "Greffey Morgan" (1984) i el single "If it happens again" en al·lusió a la victòria de Tatcher, l'èxit els consagra amb "I got you babe" (1985), un remake amb Chrissie Hynde del clàssic de Sonny and Cher. Amb el disc "Baggariddim" (1985) es converteixen en el grup de reggae amb més èxit internacionals. El single "Don't break my heart" arriba al 3 de les llistes. 

Continuen amb el mateix so a "Rat in the kitchen" (1986), amb la cançó anti-apartheid i censurada a Sudàfrica "Sing our own song" i "Rat in mi kitchen" amb Herb Albert a la trompeta. En el grans èxits "The best of UB40 volumen I" (1987) hi inclouen un inèdit "Maybe tomorrow" que es queda al 12 de les llistes. El vuitè disc és "UB40", un títol poc original, i tornen a comptar amb Chrissie Hynde en el tema "Breakfast in bed".

El 1989 repeteixen l'estructura del "Labour of love" publicant "Labour of love II" (1989), un altre disc de versions tot i que sense el mateix èxit del primer. Tot i això hi troben bons temes: "Here I am (come and take me" d'Al Green, "The way you do the thing you do" dels Temptations, "Baby" i una meravellosa "Kingston town" de Lord Creator, que es situà al 3 de les llistes. 

El seu disc més venut, però, va ser "Promises and lies" (1993) aconseguint un nou número 1 en vendes gràcies a "Bring me your cup", "C'est la vie", "Higher ground" però sobretot as la versió del "Can't help falling in love" d'Elvis Presley que arribà al capdamunt de les llistes USA ajudat per ser inclosa a la banda sonora de la peli de Sharon Stone Acosada (Sliver). Per mi sobrevalorat. No es va poder continuar amb "Guns in the ghetto" (1997), els singles "Tell me is it true", "I love it when you smile" i "Always there" no van anar més enllà.

El 1998 ho tornen a intentar amb "Labour of love III" sense l'èxit anterior to i intentar-ho amb "Come back darling", "Holly holly" de Neil Diamond un altre cop, "The train is coming". El 2000 publiquen la continuació dels seus gran èxits introduint-hi un tema inèdit, la versió del "Light my fire" de The Doors. Un altre gran fracàs va ser el també disc de versions "Cover up" (2001)  tot i ser llençat amb un bo "Since I met you baby". De "Homegrow" (2003) m'agrada molt "Swing low" i de "Who you fighting for?" (2005)  destaco "Kiss and say goodbye". i a partir d'aquí poc més amb un canvi de vocalista.

Ara l'imprescindible saxo de la banda Kevin Travers ha mort als 62 anys víctima d'un càncer.

Articles relacionats:

- Prince Buster

- Spencer Davis Group




dimecres, d’agost 25, 2021

Charlie Watts en 10 temes

No feia solos estrambòtics ni es feia notar als concerts. No necessitava bateries immenses, només set peces. Només acompanyava la cançó, feia el que la cançó (i Jagger i Richards) demanava. Desapercebut, però no es pot entendre una cançó dels Rolling Stones sense la bateria de Charlie Watts. Ron Wood afirmava que Watts era el motor de la banda i que sense motor no podien anar enlloc.

Charlie Watts ha mort als 80 anys, després de 58 anys i 217 dies del seu debut a l'Ealing Club de Londres substituint un oblidat Tony Chapman com a bateria dels Rolling Stones. Des d'aquell dia, juntament amb Jagger i Richards Watts ha participat en tots els enregistraments de la banda. Va fer un còmic per la contraportada de "Between the buttons" (1967) i va aparèixer amb un ruc a la portada del "Get yer ya ya's out" (1970).

 



Deixo una selecció absolutament subjectiva de 10 temes dels Rolling Stones en el seu homenatge.

  • "You can't always get what you want" (1969). No sé si és el meu tema favorit perquè dubto entre algun dels tres primers. Un grandiós tema del "Let it bleed" amb els cors del London Bach Chorus, una melodia de piano d'Al Kooper extreta d'una gravació d'Etta James i una trompa com a instrument de vent. La millor versió la que s'inclou en el "Rock'n'roll circus".
  • "Honky tonk woman" (1969). També del "Let it bleed" va ser inspirada per Marianne Faithful i Anita Palenberg, les parelles de Jagger i Richards. Va ser el debut de Mick Taylor al baix després de la mort de Bryan Jones i el productor Jimmy Miller va tenir la idea d'afegir la sonoritat d'un esquellot de vaca. L'esquellot i la bateria de Watts fan aquest tema únic.
  • "Start me up" (1981). Aquesta setmana ha fet 40 anys de la publicació del "Tattoo you", un disc considerat injustament com un més dels Stones però alguna cosa deu tenir ja que va ser l'últim disc en arribar al número 1 en vendes als EUA. Un disc amb parts ràpides i lentes que s'enlaira amb aquest brutal tema titulat a les espanyes com Enciéndelo.
  • "Brown sugar" (1971). La cançó que obre "Sticky fingers" -el disc de la portada de la bragueta ideat per Andy Warhol- va ser enregistrada en una sessió gairebé improvisada als Muscle Shoals. Un riff de guitarra de Keith Richards, uns versos fets de qualsevol manera i uns yeah! i woooh! i ja tenim èxit dels Stones. Ah, la lletra... la lletra hi ha qui la interpreta com un text sobre el consum de drogues o hi ha qui hi veu un discurs a favor del sexe interracial.
  • "Gimme shelter" (1969). Un altra del "Let it bleed" amb rerefons ideals per aquells que busquen satanisme per tot arreu. La cançó comença amb Keith Richard fotent-li a la guitarra amb estil Chuck Berry i els cors de Mery Clayton lamenten un it's just a shot away. La cançó es va editar després de l'assassinat per part dels Hell's Angels, els moteros que havien contractat per la seguretat, del jove afroamericà Meredith Hunter a Altamont.
  • "(I can't get no) Satisfaction" (1965). Un himne. I punt. Un dels riffs més populars de la història (amb permís de Deep Purple) que els donaria el primer número un en llistes a UK i els EUA. Segons Richards el riff li van venir al cap mentre dormia, es va despertar per deixar-lo enregistrat a la seua gravadora i no va recordar d'apagar-la... quant deu valer aquest casset amb dos minuts de riff i quaranta de roncs de Keith Richards?
  • "Mixed emotions" (1989). Sí, ja sé que els puristes diran que el disc "Steel wheels" és infumable i que és de les pitjors coses que han fet, però a mi aquest tema m'agrada. És un tema rocker fet en una etapa en la qual Jagger i Richards es tiraven els plats pel cap però que en el videoclip, si més no, donaven sensació d'estar per la feina. Pels boomers, informo que el primer cop que vaig veure el videoclip d'aquest tema va ser en l'Oh Bongònia del Mikimoto.
  • "Dead flowers" (1971) també apareix a "Sticky fingers" i és un tema que tira cap al country segurament gràcies a l'amistat entre Jagger i Gram Parsons. La lletra de la cançó és una mica fosca, però vaja, com totes les cançons de l'època tiraven cap a les drogues i l'heroïna per apagar tristeses. Com a curiositat, el primer cop que vaig escoltar aquesta cançó no va ser en veu de Jagger sinó en la veu de Fernando Martín, cantant del grup Desperados, i és que la versionen excel·lentment en el seu disc "El golpe" (1989) que tinc a casa i que deu ser el 2n o 3r disc que me vaig comprar. Una meravellosa versió traduïda per Ramón Recio lletrista de Glutamato Ye-yé i amb el nom de "Flores muertas".
  • "Symphaty for the devil" (1968). Després d'un disc amb el títol justament de "Their satanic majesties request" ara ens anem cap al "Beggar's Banquet" i amb un tema inspirat en la novel·la El mestre i Margarita de l'escriptor soviètic Mihail Bulgakov que explica les aventures de Satanàs a Moscou la dècada dels anys trenta. Tot molt diabòlic, eren el dimoni.. grups religiosos i periodistes  fins i tot les maraques de Bill Wyman en aquest tema trobaven satàniques. Eviteu les versions.
  • "Like a rolling stone" (1995). Sí, ja em perdonareu els ultres de Bob Dylan, però és que la versió que van fer els Stones en el seu directe "Stripped" supera l'original en un gran nombre de vegades. "Like a rolling stone" és el millor tema que ha escrit Bob Dylan i que millor han interpretat els Rolling Stones.