Clement Burke nasqué a Nova Jersei i s'aficionà a tocar la bateria als 16 anys de tal manera que als 18 ja havia fundat les bandes de versions Total Environment i Sweet Willie Jam Band amb molt d'èxit a la seua població natal de Bayonne. Paral·lelament la cantant Debbie Harry i el la seua parella el guitarra Chris Stein estaven formant Blondie amb el baix Fred Smith i el bateria Billy O'Connor, però aquest dos només van durar un any ja que Smith se'n va anar als Television. L'arribada de Burke amb el seu amic Gary Valentine i el teclista Jimmy Destri a partir d'un anunci en un diari va cohesionar aquest grup amb nom inspirat en un còmic eròtic del dibuixant Chic Young.
El primer disc que van publicar "Blondie" (1976) per Private Stock va passar força desapercebut a nivell internacional. Amb "Plastic letters" (1977) els va començar a anar bé la cosa gràcies al single "Denis" que tingué una gran repercussió europea aconseguint el 2 al RU. Començaven les seues actuacions en directe amb un gran poder visual de Harry, que anava de pin up del punk,i tocant en concerts al costat de Lou Reed, Iggy Pop, David Bowie o Ramones.
Però definitivament tot canvia el 1977 quan els contracta Chrysalis, els produeix Mike Chapman i arriba Nigel Harrison al baix. Després d'anys de picar pedra van donar el salt amb el tercer disc "Parallel lines" (1978) amb una icònica portada es col·locà al número 1 al RU i al 6 de la Billboard americana. Sis senzills es van arribar a extreure de l'àlbum i alguns s'han convertit en autèntics clàssics. Potser el més conegut és el clàssic del so eurodisco "Heart of glass" número 1 als EUA i al RU i considerada com la primera cançó de la new wave. Un altre número 1 va ser "Sunday girl". També és d'aquest disc l'enganxosa "One way or another" que va ser un èxit al Canadà i que es va recuperar el 2013 gràcies a la versió que en van fer els One Direction. Al 5 de les llistes britàniques arribà "Hanging on the telephone" un tema que Jack Lee havia composat per la seua banda The Nerves. El primer single del disc va ser "Picture disc" de coneguda portada en la qual Debbie Harry ja deixava palès com volia ser coneguda, com la cantant més atractiva i excitant del rock amb passat a PlayBoy. Un disc d'una banda de punk, que es considera new wave i que fa música disco. Inclassificable.
El quart disc va ser "Eat to the beat" (1979), arribant a l'1 a llistes angleses i al 17 en les americanes i mantenint-se més de 200 setmanes en llista. El primer single va ser "Dreaming" (2 RU), el segon "Union city blue" amb Burke fent de les seues, el tercer un tema estil funk "The hardest part" però el quart és una altra de les grans de Blondie combinant pop i disco "Atomic" posant-se a l'1 de les llistes angleses. Segons Jimmy Destri el tema es va composar sota la influència de les bandes sonores dels espagueti westerns d'Enio Morricone.
Simultàniament també a l'1 a RU i als EUA arribaria un tema estel·lar de la pel·lícula American Gigolo i produït per Giorgio Modorer"Call me" (1980).
Continuaran els números 1 a "Autoamerican" (1980) amb el qual entraran a la dècada dels vuitanta. El disc, tot i no vendre tant com els anteriors, continuava situant-se setmanes i setmanes a les llistes i oferint un altre gran clàssic a ritme de reggae "The tide is high", una versió dels jamaicans The Paragons que arribava al més alt simultàniament al RU i als EUA i que és la meua favorita del grup. D'aquest disc també és "Rapture" en el qual es combina rap, hip-hop, el funk amb el saxo de Tom Scott i que va agradar molt als americans per situar-se a l'1 de la Billboard.
Tant d'èxit ja sabem que no pot ser bo, la figura de Debbie Harry desperta molt més interès que la resta de la banda -de fet ja havia publicat "Kookoo" (1981) en solitari- i a partir de 1982 comencen els problemes a l'interior de la banda que acabarien sent insostenibles i arribant als tribunals. Una d'elles va ser posada pel baix del grup Frank Infante que va portar a judici la resta de la banda per no convidar-lo a les juergues nocturnes. Amb tot aquest rosari de l'aurora enregistren "The hunter" (1982) només per a complir les clàusules del contracte amb Chrysalis però els resultats i les crítiques van ser desastroses. Només destaco "War child" un tema de Harry i Harrison sobre la guerra entre Vietnam i Cambodja que ara compleix 50 anys.
La banda a partir d'aquí es desintegra i cadascú va per la seua banda. Clem Burke posa la bateria al "Zombie birdhouse" (1982) d'Iggy Pop; amb Nigel Harrison i Steve Jones dels Sex Pistols graven amb els Chequered Past; al "White city" (1985) de Pete Townshend; col·labora en diferents discos dels Eurytmichs amb èxits com el "When tomorrow comes" (1986); va formar part dels Ramones durant el 1987 sota el nom d'Elvis Ramone després de la sobtada marxa de Richie Ramone; toca amb els Dramarama "Raw ramp" (1995) en el tribut a Marc Bolan i va formar part dels The Romantics el 1990 tocant amb ells fins el 2004 quan ja se'ls havia passat l'arròs.
Però quan se va just d'armilla i hi ha necessitat de quartos tothom se n'oblida de tot el que s'havia dit i si convé ens tornem a ajuntar. Sense Harrison apareix "No exit" (1999) amb un rotund número 1 "Maria" vint anys després del "Heart of glass". Aquest cop el ganxo no va durar tant i el següent disc d'aquest ressorgiment "The curse of Blondie" (2003) va ser discret tot i el single amb molt so dance-pop de l'època "Good boys".
Amb "Panic of girls" (2010) tenen un so més alternatiu. El disc és una barreja de ritmes amb cançons en francès i una versió spanglish de "Wipe off my sweat". Finalment publiquen "Pollinator" (2017).
Els Blondie van ser més que una flamarada enmig del punk per convertir-se en un gran del pop i la new wave. Clem Burke ha mort als 70 anys a conseqüència d'un càncer.
Una fracció és una expressió de la forma a/b on a i b són nombres enters (no decimals). El nombre a s’anomena numerador i el nombre b, que no pot ser zero, és el denominador. Conceptualment una fracció representa una part d’un total. Per exemple la fracció ⅝ (llegida cinc vuitens) representa 5 parts d’un total de 8. Imagineu una truita de patates que l´hem tallat en 8 trossos i ens n’hem menjat 5 d’aquests trossos, aleshores direm que ens hem menjat ⅝ de truita. De fet la paraula fracció prové del llatí fractus (trencat) ja que per tenir fraccions partim -trenquem- coses. Quan una fracció representa un nombre menor que 1 s’anomena fracció pròpia. Les fraccions les tenim contínuament presents a la nostra vida: una barra de quart (¼), mig litre (½), tres quarts d’hora (¾), les ampolles de vi de ⅜, el 21/100 d’IVA o el ⅗ de triples de Corey Walden en un partit del Força Lleida. De fet els egipcis ja van ser uns prodigis treballant amb fraccions de numerador 1. Una famosa broma matemàtica diu que 4/3 de les persones no entenen les fraccions…
Així que una fracció no deixa de ser una divisió del numerador entre el denominador. El resultat d’aquesta divisió pot ser un nombre enter 10/5=2; un nombre decimal exacte (amb finits decimals) 3/10=0,3 o un nombre decimal periòdic en el qual els dígits es van repetint infinitament: ⅓=0,3333333… o 22/7=3,142857 142857 142857… El conjunt de tots aquests nombres són coneguts com a nombres racionals.
Hi ha alguns patrons decimals d’aquestes fraccions que són curiosos. Els denominadors múltiples de 9 donen molt joc: 10/81=0,12345678901234567890…; 100/891=0,112233445566778899001122…;1000/8991=0,111 222 333 444 555 666 777 888 999 000… i ho podem continuar anant multiplicant per 10 el numerador i afegint un 9 entremig al denominador. Un de curiós és 1/81=0,012 345 679…on veiem que hi falta el 8.
El següent període consta de 198 dígits decimals -a veure si li veieu la gràcia-
100/9801=0,010203040506070809 10111213141516171819 20212223242526272829 30313233343536373839 40414243444546474849 50515253545556575859 60616263646566676869 70717273747576777879 80818283848586878889 90919293949596979900… i curiosament falta el 98.
Per últim menciono el cas de 1/998 que resulta un nombre amb un període de 498 dígits en el qual van apareixent les potències de dos en les primeres posicions: 0.001 002 004 008 016 032 064 128 256 513… Animo als lectors i lectores a continuar jugant buscant patrons periòdics amb la calculadora o amb el software de Wolframalpha
La seqüència de Feynman
El físic Richard Feynman durant una estona d’avorriment a Los Lamaos i jugant amb la seua calculadora va descobrir aquesta sèrie decimal. Fixeu-vos que és una sèrie que repeteix les parelles de nombres 0, 1, 2, 3, 4 i 5 separades pels dígits 4, 5, 6, 7, 8 i 9. En el seu llibre Surely You're Joking, Mr. Feynman! explica que va enviar una carta amb aquesta curiosa troballa i li van retornar perquè l’encarregat de revisar la correspondència de Los Alamos es van pensar que era un missatge secret.
(Article publicat al Lectura el 13 d'abril de 2025)
En els últims temps s’han incrementat les estafes cibernètiques a partir de dades bancàries i targetes de crèdit cosa que, òbviament, ens preocupa a tothom. Crear numeracions de targetes no és una cosa trivial ja que els numerets de les targetes de crèdit no són posats a l’atzar sinó que segueixen un algoritme de càlcul i comprovació per evitar que es puguin generar codis de qualsevol manera.
Les targetes de crèdit o dèbit solen tenir una numeració de 16 dígits agrupats de 4 en 4: ABCD EFGH IJKL MNOP. Els primers set dígits ABCD EFG informen de la categoria de l’emissor de la targeta, el tipus de targeta, l’entitat bancària o la zona geogràfica. Per exemples les VISA comencen per 4 i les Mastercard per 5. Els següents vuit dígits H IJKL MNO indiquen un codi intern que associa cada entitat bancària amb el client de la targeta. Matemàticament, el que té més gràcia és el darrer dígit P.
Aquest dígit P és un dígit de control per evitar errors de lectura o d’escriptura de numeració de targetes i controlar que una numeració sigui vàlida. Aquest dígit de control es calcula a partir dels dígits anteriors mitjançant l’algoritme de Luhn, creat pel científic d’IBM Hans Peter Luhn.
Els passos de l’algoritme són els següents:
- Els dígits en posició imparell començant per l’esquerra es multipliquen per 2 i si el resultat és més gran que 9 se sumen els dígits del resultat obtingut.
- Es sumen els nous dígits calculats amb el dígits situats en posició parella incloent-hi aquest últim dígit de control.
- Si el resultat és múltiple de 10, és a dir, acaba en zero, aleshores la numeració de la targeta és correcta i si no, no ho és.
Vegem-ho amb un exemple. Anem a comprovar si 4137 8947 1175 5904 és un número de targeta vàlid. Llegint d’esquerra a dreta els dígits que estan en posició imparella són 4, 3, 8, 4, 1, 7, 5 i 0. Multipliquem aquests dígits per 2: 8, 6, 16, 8, 2, 14, 10 i 0. Ara prenem els resultats de dos dígits i sumem els dígits: 1+6=7, 1+4=5, 1+0=1. Per últim agafem els dígits de la numeració inicial que no hem utilitzat i els dígits nous obtinguts i els sumem: 8+1+6+7+7+9+8+7+2+1+5+5+1+9+0+4=80. Com 80 és múltiple de 10 vol dir que aquesta numeració de targeta és vàlida.
Altres mesures de seguretat
En compres per Internet en les quals la targeta no s’utilitza físicament hi ha altres mesures de seguretat com són la data de caducitat i el CVC o CVV, codi de verificació de la targeta, que no està en relleu i fins i tot ja existeixen targetes que el tenen dinàmic, és a dir, que no és fix sinó que cal generar-lo per a cada transacció havent-lo de consultar a l’app de l’entitat bancària.
(Article publicat al Lectura el 16 de març de 2025)
Encabat de cursar els seus estudis de música, Roberta Flack comença a treballar de mestra i professora de piano i mentrestant canta blues i folk en petits clubs de l'àrea de Washington i al restaurant Mr Henry's.
Després que el pianista de jazz Less McCann la sentís en una actuació, el 1969 obté el seu primer contracte discogràfic amb Atlantic. Amb 39 demos i en 10 hores van publicar el primer disc "First take". Juntament amb el següent "Chapter 2" (1970) no van guanyar per ni per a pipes i van ser un desastre comercial absolut... de moment.
Amb el tercer disc "Quiet fire" (1971) començava a entrar en les llistes de vendes sobretot gràcies al single "Will you still love me tomorrow?", un -ara ja- clàssic de Carole King i Gerry Goffin que va situar el disc al 18 en llistes. El disc conté altres versions interessants com el "Bridge over troubled water" de Simon and Garfunfel i el "To love somebody" dels germans Gibb.
El seu primer èxit en single li arriba gràcies a una versió del "You've got a friend" (1971) de Carole King cantada a duo amb qui havia estat company seu de classe Donny Hathaway i que es situà al 29 en llistes EUA. També sortí publicat com a single "You've lost that loovin' feelin" (1971) i la guanyadora d'un Grammy a la millor interpretació vocal de duet "Where is the love" s'incloïen en l'elapé "Roberta Flack & Donny Hathaway" (1971). Alternant la seua carrera en solitari, amb Hathaway va seguir gravant alguns elapés fins que va morir el 1979. Aquell mateix any va participar en la pel·lícula Soul II Soul al costat de Wilson Picket, The Staple Singers, Ike i Tina Turner...
"The first time ever I saw your face" va ser el seu primer número u als Estats Units. El tema era originari del cantant folk britànic Ewan McColl que el va escriure quan va conèixer en una gravació la que acabaria sent la seua esposa Peggy Seeger. Flack va gravar el tema per al seu disc de debut abans esmentat "First take" (1969) donant-li un restyling gràcies a uns timbals minimalistes i el contrabaix de Ron Carter. Però com ja hem dit el disc va ser un desastre comercial i el tema va haver d'esperar a ser inclòs en la banda sonora de la primera pel·lícula dirigida per Clint EastwoodPlay Misty for me (1971) per arribar a la posició més alta de les llistes. Li va suposar el Grammy al millor disc de l'any el 1973 i a la millor interpretació de pop femenina. Celine Dion la va interpretar en el seu disc de grans èxits el 1999.
El següent número 1 als EUA va ser un tema dedicat a Don McLean. Una idea de la cantant folk Lori Lieberman que va portar-la a Charles Fox i Norman Gimbel. Roberta Flack va escoltar la gravació de Lieberman i va quedar impressionada, va buscar els autors, la va perfeccionar amb el productor Joel Dorn i després de tres mesos va publicar "Killing me softly (with this song)" (1973). Conegudes són les versions que van fer Tino Casal (1989) i The Fugees (1997). El disc que duia el mateix títol va guanyar el Grammy a la millor gravació de l'any, la versió dels Fugees també va guanyar el Grammy a la millor interpretació de duo de R&B.
El tema "Feel like makin' love" (1974) també va ser número u i es va incloure en el següent disc que també duia el títol d'aquest tema. Va afluixar el ritme per a dedicar-se a actes benèfics i fins el 1978 no tornaria a enregistrar, aquest cop el disc "Blue lights in the basement", el tema "The closer I get to you" cantat per Flack i Hathaway es va situar al 2 en llistes. A continuació arribaria "Roberta Flack" (1978) amb l'èxit "If I ever see you again" que va servir com a títol de la pel·lícula de mateix nom.
Després del suïcidi de Hathaway, Flack es va apartar un temps del món de la música afectada per la pèrdua. I després que Atlantis publiqués un àlbum pòstum amb gravacions anteriors "Roberta Flack featuring Donny Hathaway" (1980) va buscar un nou acompanyant vocal, Peabo Bryson. Flack reapareix en una banda sonora Bustin' Loose (1981).
Amb cert èxit torna el 1982 amb el disc "I'm the one" i el duet amb Peabo Bryson"Making love" un tema escrit per Burt Bacharach que és banda sonora de la pel·lícula del mateix nom i que arriba al 17 en llistes. I més amunt, ni més ni menys al 2, arribaria amb "Tonight I celebrate my love" de Gerry Goffin ara ja oficialment amb un disc compartit "Born to love" (1983). El 1988 torna amb un disc que no va complir les expectatives tot i tenir el gran saxo de David Sanborn a "Oasis". però l'èxit tornaria amb un altre duet, aquest cop al costat de Maxi Priest i amb "Set the night to music" (1991) una versió dels Starship que van situar al 6 de les llistes EUA.
Després d'alguns discos de jazz i cançons de Nadal publica el que seria el seu darrer disc "Let it be Roberta" (2012). Un disc de versions dels Beatles, i és que Roberta Flack era veïna de John Lennon i Yoko Ono al famós edifici d'apartaments Dakota. En el disc hi trobem les versions de "Hey Jude" o "Let it be".
Roberta Flack ha mort als 88 anys d'una aturada cardíaca, des de 2022 quan li van diagnosticar ELA ja no podia cantar.
Sam Moore i Dave Prater es van conèixer el 1958 cantant góspel. Van decidir actuar junts i comencen a cantar junts en diversos clubs de l'àrea de Miami començant pel mític The King of Hearts Club el 1961. En una d'aquestes actuacions els veu el productor Henry Stone qui els facilita el fitxatge per al segell Roulette Records i fan alguns enregistraments entre 1960 i 1964 sense excessiva fortuna.
Jerry Wexler els fa canviar de discogràfica cap a Stax, els arribarien els primers èxits amb la producció d'Isaac Hayes i David Porter. Amb el single "You don't know like I know" (1966) aconsegueixen entrar en llistes per primer cop però en posicions discretes. La cosa es comença a disparar amb "Hold on! I'm coming" (1966) que arriba al 21 en llistes americanes, encabat vindrien "You got me hummin'" (1966), "When something is wrong with my baby" (1967). Però el hit d'èxit no s'esperaria gaire més i l'imprescindible "Soul man" (1967) arriba al 2 als EUA. Amb aquest single venen un milió de còpies, aconsegueixen un disc d'or i el Grammy a millor grup de rythm'n'blues del 1967. Amb la fórmula del xiscle de Sam Moore i les improvisacions de la guitarra d'Steve Crooper el tema és converteix en un dels més grans clàssics de la història del soul. L'any següent repeteixen èxit amb "I thank you" (1968) que es situà al 9 en llistes. Tota aquesta mitja dotzena de temes portaven la signatura de Hayes i Porter i l'acompanyament de Booker T. Durant aquest temps es van convertir ens uns showmans coneguts com a Sultans of Sweat o Double Dynamite, de fet ni Ottis Redding volia actuar amb ells per por de quedar eclipsat.
Passen a Atlantic debutant amb el single "Soul sister, brown sugar" (1969) i fent una desaccelerada comercial que vindrien amb èxits menors acompanyats dels seus problemes personals entre ells, de tal manera que decideixen separar-se l'any 1970 començant ambdós carreres en solitari amb escassa repercussió que provocaran que, de tant en tant, es vagin reunint per a veure si aconsegueixen alguna pela. L'any 1978, en la pel·lícula de culte de John Landis (per a mi) i debut dels Blues BrothersGranujas a todo ritmo els reten tribut de la mà de John Belushi i Dan Aykroyd amb el qual es dona un cert revival al "Soul man". L'últim concert dels dos junts va ser el 31 de desembre de 1981 a l'Old Waldorf de San Francisco.
L'any 1982 durant una gira europea d'artistes soul Sam Moore es casa amb Joyce McRae, la persona que més va ajudar-lo a superar la seua addició a les drogues. McRae es convertí en la seua mànager i entre els dos van estar molts anys treballant de voluntaris en associacions antidrogues i defensant els drets dels artistes. Els anys vuitanta van ser complicats per Sam Moore ja que va haver d'afrontar unes causes judicials contra el seu excompany Dave Prater ja que al costat d'un cantant de nom Sam Daniels, el 1982, actuaven amb el nom de Sam and Dave. Moore va interposar denúncia i va aconseguir una ordre judicial per a què no actuessin sota aquest nom. A causa d'aquest fet va fundar una associació anomenada Artistes i altres contra els impostors.
A partir d'aquesta època Sam Moore es dedica a fer col·laboracions diverses. El 1982 canta "Santa Claus is coming to town" per un disc de nadales soul. Posa harmonies vocals a "You're not drinking enought" (1984) de Don Henley. I Moore torna a posar a les llistes una nova versió del "Soul man" el 1986 acompanyat de Lou Reed, un tema per a la banda sonora de la pel·lícula juvenil Soul Man justament. El 1988 s'uní a la banda dels Blues Brothers i el mateix any actua en la comèdia Tapeheads i canta en el tema "That's enough (of that war stuff)" de The Swanky Modes de la banda sonora. Moore no para i participa també en l'homenatge a Cole Porter"Red, hot and blue" (1990) amb tres temes destacant el "People get ready" on hi canta al costat de Billy Preston, Isaac Hayes i altres. Posa veu en el disc "Human touch" (1992) de Bruce Springsteen en el tema "Soul driver".
El 1994 enregistra amb gran èxit "Rainy day in Georgia" al costat del cantant de country Conway Twitty per al disc "Soul, Country and Blues". Un altre moment d'èxit li arriba amb la tercera entrega Blues Brothers 2000 on interpreta el reverend Morris i canta "John the Revelator". Després d'algun que altre disc en solitari el 2006 publica "Overnight sensational" amb la participació de moltes amistats. Hi canten Mariah Carey"It's only make believe", Sting "None of us are free", Jon Bon Jovi"Lookin' for a love", Bruce Springsteen"Better to have and not need", Steve Winwood"Ain't no love" i un colofó final del CD amb Eric Clapton, Billy Preston i Zucchero a "You're so beautiful". El 2008 posa veu al tema "Love is thicker than water" del disc de Paul Carrack. El single "They killed a king" (2014) va ser una cançó homenatge a Martin Luther King. Finalment s'uní al disc de versions d'Springsteen"Only the strong survive" (2022) -títol inspirat en el nom d'un film de 2002 sobre clàssics del soul- per als temes "Soul days" i "I forgot to be your loser".
Dave Porter va morir el 1988 per un accident de cotxe. Sam Moore ha mort als 81 anys després d'una operació als 89 anys.
Que no es pensi l’amic lector o lectora que aquest article tingui a veure amb el nostrat riu que vertebra de nord a sud l’oest del país ni amb el mitjà de comunicació que des de fa nou anys comet la gosadia de publicar la secció Lo teorema dedicada a la divulgació de les matemàtiques en la seua secció de ciència. El títol de l’article d’avui fa referència als matemàtics Beniamino Segre, nascut tal dia com avui de 1903, i al seu oncle Corrado Segre.
Corrado Segre (1863-1924) fou el més conegut dels dos ja que treballà en el desenvolupament del que s’anomena geometria algebraica i diferencial, que consisteix en l’ús de les eines algebraiques abstractes i el càlcul diferencial (estudi matemàtic de superfícies infinitament petites) per estudiar la geometria. Corrado es va doctorar a la Universitat de Torí especialitzant-se en geometria i entre els anys 1883 i 1884 va publicar ni més ni menys que quinze articles. De fet, va tenir un atac greu de febre cerebral provocat per l'excés de treball. Aquesta abundància d’articles innovadors va fer que un dels grans geòmetres del moment, l’alemany Felix Klein, contactés amb ell fent-lo coneixedor del Programa Erlangen, una nova manera d’estudiar la geometria. Cal ser conscients que el s.XIX, en matemàtiques, va ser el del desenvolupament de l’estudi de geometries no-euclidianes (no planes). De fet, unes superfícies duen el nom de varietats de Segre i també existeixen unes trajectòries anomenades les línies de Segre. La seua docència a la Universitat de Torí va propiciar que molts estudiants italians i estrangers s’interessessin per la geometria i és considerat com un dels fundadors de l’Escola Italiana de Geometria Algebraica i una figura crucial en la història d’aquesta branca de les matemàtiques.
Per altra banda, Beniamino Segre (1903-1977) fou catedràtic de geometria de la Universitat de Bolonya i de la amteixa manera que el seu oncle també va treballar en la geometria algebraica. El 5 de setembre de 1938 es van aprovar a Itàlia les lleis racials que excloïen tothom d’origen jueu de les universitats, escoles, acadèmies i altres institucions. Segre, que era jueu com tota la seua família, fou expulsat de la Universitat de Bolonya i el van destituir de la direcció de la revista Annali di Matematica juntament amb el matemàtic de la Universitat de Pàdua i també jueu Tullio Levi-Civita. Segre es va veure obligat a fugir a Anglaterra com a refugiat amb la seua família però va ser internat en un camp a l’Illa de Man patint les conseqüències de les barbaritats del nazisme. Van ser molts els matemàtics que van haver de viure aquesta època com el ja esmentat Levi-Civita, el pare de la topologia Felix Hausdorff, Paul Epstein o Dénes König. Aquests tres últims van decidir suïcidar-se abans de ser empresonats pels nazis. Un cop acabada la repressió Segre va aconseguir una plaça a Manchester i encabat va poder tornar a Roma. En el seu honor existeix el teorema de Segre sobre ovals.
Universitats del nord d’Itàlia
Les matemàtiques fetes a Itàlia van ser enormement influents a tot Europa gràcies a les Universitats de Torí, Milà, Bolonya i Pàdua entre d’altres. La de Pàdua (a la imatge) està situada en el que va ser el gueto jueu de la ciutat i passejar pels seus carrers et porta a pensar què succeïa allà fa 85 anys. El Departament de Matemàtiques duu el nom de Tullio Levi-Civita.
(Article publicat al Lectura el 16 de febrer de 2025)
David Sanborn neix a Tampa, Florida, i passa la seua infantesa a Saint Louis, Missouri, on comença a tocar el saxo com a teràpia per a la seua poliomielitis. amb només 14 anys ja tocava amb autèntics clàssics del blues com Albert King i Little Milton.
Després de realitzar els seus estudis universitaris es trasllada a Califòrnia i allí s'uneix a la Paul Butterfield Blues Band l'any 1967 quan el grup que va acompanyar a Bob Dylan anys enrere va afegir una secció de vent. Actua amb ells fins el 1975 amb memorables concerts com el del festival de Woodstock l'any 1969 i publicant els elapés "The resurrection of pigboy crabshaw" (1968), "In my own dream" (1968), "Keep on movin'" (1969) i "Sometimes I just feel like smilin'" (1971). Durant aquest temps David Sanborn posa el saxo al "How sweet it is (to be loved by you)" (1971) de James Taylor, al "Tuesday heartbreak" (1972) d'Stevie Wonder; al "Hummin' song" (1972) de The Rascals; al disc "Guess who" (1972) de BB King; a l'experimental "Blues in orbit" (1973) de Gil Evans; al disc "Manhattan Transfer" (1975) dels, òbviament, Manhattan Transfer i fa gira amb David Bowie durant el 1974.
Després de deixar a Paul Butterfield continua les gires i col·laboracions amb multitud d'artistes. El 1975 s'encarrega de posar el saxo al fabulós "Young americans" de David Bowie, la cançó de la parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. El tema seria el 2n major èxit de Bowie fins aleshores (28 EUA i 18 RU). Aquell mateix any acompanya a Clarence Clemons al single "Tenth avenue freeze-out" de Bruce Springsteen inclòs en el "Born to run" i participa en el "Numbers" (1975) de Cat Stevens entre molts d'altres.
Aquest mateix 1975 Sanborn es fa acompanyar de la banda Brecker Brothers i debuta amb el seu primer disc de jazz en solitari "Taking off" amb temes com "Butterfat" utilitzat en jingles de ràdio i que s'ha convertit en un clàssic pels amants d'aquest estil. A aquest disc de debut li segueix "Sanborn" (1976) amb "Smile" com a tema destacat. Al mateix temps continua posant el seu saxo baríton a altres artistes com el solo del "Shoulder holster" (1976) d'Elton John, al "Some love" (1978) de Chaka Khan, a l'"Alison" (1978) el tema d'Elvis Costello que interpretava Linda Ronstad en el seu disc "Living in the USA"; als sons caribenys del "Que pasa" (1978) de Fania All Stars; al "You belong to me" (1978) i "Vengeance" (1979) de Carly Simon...
Els seus discos en solitari cada cop van tenint més acceptació com "Heart to heart" (1978) i "Voyeur" (1981) amb un jazz més suau i temes instrumentals com "Let's just say goodbye" i "All I need is you". A l'inici dels vuitanta, Sanborn ja és un dels músics de sessió més cotitzats dels EUA. Col·labora amb el "What a fool believes" (1980) de Michael McDonald i Kenny Loggins interpretat per Aretha Franklin; amb Randy Crawford en el "Look who's lonely now" (1982); amb Billy Joel en el tema "Easy money" del fabulós disc "An innocent man" (1983); al "For you my love" (1982) de Gloria Gaynor; al disc "Undercover" (1983) dels Rolling Stones; al "Knock on wood" (1983) de David Bowie; al disc "The pros and cons of hitch hiking" (1984) de Roger Waters i al genial "Windswept" (1985) de Bryan Ferry del seu disc "Boys and girls" on a més de Sanborn hi tocaven David Gilmour, Mark Knopfler i Nile Rodgers.
El major èxit individual li arriba amb "Straight to the heart" (1985), el seu novè àlbum, que es converteix en el disc de jazz més venut de l'any i guanya el Grammy al millor disc de jazz fusió amb temes com "Straigh to the heart" i "Love and happiness". També li dona un Grammy el "Double vision" (1986) pel duet "Maputo" amb Bob James. Repeteix palmarès amb "Close up" (1988) amb temes com "Slam", "You are everything" i "So far away" i que s'endú el Grammy al millor disc de Pop instrumental. Amb "Upfront" (1992) obre una etapa més comercial amb un sensacional tema com "Bang bang".
A tot això continuen les col·laboracions amb el "Fahrenheit" (1986) de Toto. al "Primitive cool"(1987) de Mick Jagger, al "Downtown train" (1987) de Patty Smith; amb Eric Clapton fan la banda sonora de la primera entrega d'Arma Letal (1987) i també participa a la de Tequila Sunrise (1988); en el tema "Breaking point" (1989) del "Journeyman" de Clapton i en el "It's probably me" (1992) d'Sting i Clapton de la banda sonora d'Arma Letal 3 i moltes i moltes més.
David Sanborn, el més populars dels saxofonistes de jazz però també del pop i del rock'n'roll dels setanta i vuitanta, ha mort aquest 2024 als 78 anys a causa d'un càncer de pròstata que li van detectar el 2018. Sanborn ha estat actuant fins al moment de la seua mort i tenia programats concert per al 2025.
La llista Epstein. La sequera i la situació d'emergència. IA per a tot. La Llei d'Amnistia i el jutge García Castillón. La Llei d'Amnistia i els policies amnistiats. Zorra a Eurovisión. Tractors a la Diagonal. Ábalos. El cas Koldo. Alexei Navalny. 12 M: Illa president, patacada d'ERC, Aliança Catalana, el sí vigilant. Els cartells d'Ernest Maragall. Kate Middleton. La cuinera de Mas d'Enric. El pont de Baltimore que s'ensorra. El judici a Daniel Sancho. L'incendi de l'edifici de València. El Museu Morera. La dimissió i no de Pedro Sánchez. La dona de Pedro Sánchez. El Lleida-Yeclano i el tancament de camp. Lleida és ACB. I l'hoquei Alpicat Ok Lliga. El CP Vila-sana. El Lluís d'Euphoria. París 2024 Se acabó la fiesta i Alvise Pérez. Javier Milei. Torna Puigdemont. Torna Rovira. Torna Wagensberg. Biden sí, Biden no. I torna Trump. La gent que menja gats a Springfield. Casa en Flames. El 47. La Marina està morena. Lligar amb pinyes al Mercadona. La Copa Amèrica de Barcelona. L'escut de Lleida i l'escut del Lleida CF. Les PAU. Iñigo Errejón acusat. La pilota d'or a Rodri i no a Vinicius. La dana de València. Mazón. El Ventorro. El pàrquing del centre comercial Bonaire. Gaza. Síria.
Andrés Manceñido. José Luis Guerra. Orejuela II. Ramon Clotet. El doctor Menén. Artur Jorge. Beckenbauer. Neskeens. Andreas Brehme. OJ Simpson. César Luis Menotti. Sotil. José Maria Caneda. El Loco Dos Santos. Paquito. Waldo Ramos. Franco Martínez.
Arévalo. Ventura Pons. Juli Mira. Mayra Gómez-Kemp. David Soul (el de Starsky & Hutch). Rosa Fabregat. Joaquim Ureña. Akira Toriyama. Peter Higgs. Conxita Tarruella. Paco Sapena. Santiago Dexeus. Josep Maria Terricabras. Roberto Cavalli. José Antonio Ardanza. Arno Penzías. Fermí Puig. Marta Ferrusola. Rosa Regás. Montserrat Candini. Salvador Bordes. Francesc Fabregat. alex Salmond. Agustí Forné. Isak Andic.
