No hi ha res com anar en cotxe

Era previsible. No cal tenir gaires estudis per deduir que aquell invent sostenible-multicultural-cosmopolita-ecosocialista-marxista-leninista del dia sense cotxes no serviria per res. Fa uns anys el celebràvem (bé, ens el feien celebrar) amb bombo i plateret i ara ha quedat enrere convertit en fum de sabatots. I jo que me n'alegro!

Aquelles ments pensants volien que tallant els carrers a la circulació dels vehicles durant un dia fos una solució màgica als problemes de trànsit i ecològics del planeta. A qui se li acut pensar això? Trobar Martín Ruano i Doctor Fleming tallat de patac només feia que provocar molts més embussos a Ricard Vinyes amb les respectives queixes dels usuaris (i usuàries) que necessiten el cotxe per anar a treballar.

Per fi, els ajuntaments s'han deixat d'aquestes punyetes i ara celebren una cosa que es diu Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura (és que si avui en dia no es posa la paraula sostenible a un eslògan ja es pot donar per mort), que no tinc ni punyetera idea què és, però almenys no tallen els carrers al trànsit que només era una collonada que servia per tocar l'escrot (i la vulva) als pobres conductors (i conductores).

En el cas de Lleida això de la Setmana de la Mobilitat s'ha reduït a tallar el carrer Ensenyança durant 2 hores perquè jugui la canalla enlloc d'estar a classe aprenent coses útils (espero que al company Ramon no li toqués fes cap collonada d'aquestes). Gràcies a això segur que Lleida esdevé una ciutat mobible, sostenible i segura a collons.

I a més, proposo que es prohibeixin les bicicletes. Sí, sí. N'estic fart que circulin pel carrer Major a tota pastilla quan està ple de gent, que te les trobis pels carrers contra direcció, que es saltin els semàfors per la cara i que per l'avinguda de les Garrigues vagin pel mig de la calçada quan tenen el seu carril bici la mar de majo. De tant fomentar-les ara s'han convertit en una plaga que no es pot erradicar... i sinó mireu la feina que tenen a Barcelona!

Un any menys, catalans

Un any més que som aquí dient les mateixes coses. Un any més: qui dia passa, any empeny. Tal dia farà un any, i tal i tal. Bé, en una nació ocupada no sé si és aquesta la manera de comptar. En una nació resistencialista no sé si els pocs que resistim podem ser tan cretins de seguir comptant com si fos un any més, com si no tinguéssim pressa. És un any menys!

Cada any que passa és un any menys, i som una mica més Espanya, i estem una mica més ocupats, una mica més vençuts. Cada any és un any menys, i estem una mica més rendits, i som una mica més pobres. Una mica més dimissionaris també: no tot és culpa d'Espanya; i una mica més convençuts de la propaganda enemiga: de tant deixar-nos dir de tot posant sempre l'altra galta, al final ens hem acabat creient racistes per parlar la nostra llengua.

Vés a Londres i a veure quin taxista s'atreveix a dir-te que porta 40 anys a la ciutat i que encara no sap parlar l'anglès: a veure quin taxista, més ben dit, obté la llicència que cal per ser taxista sense saber anglès.

Cada any és una any menys, un llençol menys a cada bugada. Creiem que som prudents i que sabem gestionar quan en realitat només administrem misèria, les molles d'un pa que era nostre i ens el vam deixar robar i tot el que sabem dir és que ser civilitzat vol dir dialogar amb el lladre i encara ser-hi amables.

A casa, un lladre era un lladre, i qui hi havia de parlar era la policia. I un babau, el que deixava robar-se dues vegades per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies. Un any menys, catalans. Un any menys fins i tot de marge perquè ens segueixin robant, perquè som tan pobres que aviat no ens trobaran ni els ossos.

Només tinc una pregunta final: podríem deixar de barallar-nos i de fer l'imbècil tots plegats, a veure què passa?

Terrorisme acordeonístic

A vegades fa gràcia la tele quan comença a parlar del terrorisme de baixa intensitat. M'agradaria saber la quantitat de contenidors o d'autobusos que cal cremar per passar de baixa a mitjana o alta intensitat. Seguint amb aquesta dèria d'inventar-se categories per classificar els esdeveniments jo m'invento l'eufemisme terrorisme acordeonístic. Sí, sí, sí... ha llegit bé. I no es tracta de cremar un caixer automàtic a Arsèguel quan fan la Trobada d'acordionistes del Pirineu, la cosa va per una altra banda. Els (i les) poso en la meva situació i els (i les) prometo que se'ls posaran els pèls de punta (i si algú o alguna és calb o calba que triï els pèls que se li han de posar de punta).

Un cap de setmana a Empuriabrava. Estàvem dinant a la Marisqueria La Taberna del Mar fent el seu exquisit menú degustació combinant embotits ìbèrics amb peixos i mariscs de la zona i tot ben regadet amb un blanc de blancs del Castell de Peralada D.O. Empordà. En aquesta situació paradisíaca que vostè pot imaginar entra un individu al restaurant amb un acordió penjat. Ja m'imaginava el que estava a punt de succeir, normalment no es porta un acordió com a objecte decoratiu. Entre algun musclo i alguna escopinya comença a sonar el Baile de los Pajaritos. Quin estrèpit! Com es pot permetre que davant d'aquell dinar vingui un paio i comenci a taladrar (o brocar) amb allò? Potser si hagués tocat Smoke on the Water de Deep Purple o Livin' thing de l'E.L.O. s'hagués suportat millor, però no fou el cas. De totes formes, la cara d'aquell home no era la de tocar coses de Deep Purple.

Però aquest no és el pitjor cas. Nonono... canviem de lloc i anem a Cadaqués ara. Després de fer una visita per Cadaqués, la preciosa cala de Portlligat i el Parc Natural del Cap de Creus decidim anar a dinar davant del mar, al Sa Gambina. Doncs bé, si pensàvem que no ens podia passar res pitjor a l'hora de dinar, ara se'ns acosta un homínid amb l'acordió i comença a fer sonar el ¡Qué viva España! Com se li podia passar pel cap al senyor de l'acordió que la gent que estàvem dinant allà frisaríem per sentir aquella melodia? Potser es pensava que sentint aquell conjunt de notes ens posaríem a ballar i a cridar aquesta mena d'himne que tenen al país del costat? I l'home encara volia, quan va acabar de tocar allò que alguns li diuen música, que li donéssim propina. Però si li hauria d'haver robat i tot per tocar allò mentres gaudíem d'unes anxoves de Cadaqués i unes tallarines de la Costa Brava.

Trobo molt bé que aquesta gent es dediqui a tocar al metro, a les Rambles de la capital o a un aparador del Corte Inglés. Però l'hora de dinar per la gran majoria de la humanitat és sagrada... i que et fotin un dinar enlaire per culpa d'un impresentable que es pensa que li donarem propina per sentir el ¡Qué viva España! anem ben arreglats. A veure si això també s'arregla el 2014.