dimarts, febrer 19, 2008

I dos números més...


Les Pàgines Blanques i les Grogues per internet, la guia telefònica que tinc a casa, el 11888, el 11811...., d'un temps cap aquí, els hi ha donat per facilitar (o no) els números de telèfon agrupant els dígits de tres en tres. Empreses, restaurants, particulars i senyoretes que et reben a casa despullades comencen a copiar l'exemple. Tot plegat m'ha convertit en un analfabet telefònic. Provo de dir el meu telèfon de tres en tres i no me'n surto pas. Tampoc no el sé escriure d'aquesta manera, ni tan sols el sé reconèixer si el veig escrit així. És trist no conèixer el teu propi telèfon. Amb el que costa aprendre ara els números de telèfon que els tenim tots guardats a l'agenda del mòbil... i quan te l'aprens, te canvien l'agrupament de les xifres.

De moment, el futur telefònic va per un costat, i jo, per un altre. Molta gent pateix aquest mateix mal en silenci per por a ser l'única persona que no ha sabut adaptar-se al nou sistema. Tranquils, que, en aquest terreny, tots (i totes) som inútils. Un exemple molt clar ens ve donat pel número de telèfon de Catalunya Ràdio de tota la vida: 93 201 74 74. Com el tenim memoritzat? Nou tres/ dos zero u/ set quatre/ set quatre. Com pretén Telefònica que el diguem? Nou tres dos/ zero u set/ quatre set quatre. Home! (I dona!) Això ja no sera el mateix!

Potser sí que, si un número de telèfon consta de 9 xifres, té sentit que les agrupem en tres sèries de tres, però no tenim el cervell preparat per a això. Les nostres estructures mentals han memoritzat els telèfons agrupant els números de dos en dos. Però... qui ha decidit el canvi? Qui l'ha autoritzat? Amb quin argument, el prefix 93 de Barcelona es converteix en 932, 934 o 938 en funció del número que li vagi al darrere? És una maniobra de Zapatero?

I més que res, em sap greu pel gran senyor Bachs. Si ara encara presentés el mític Filiprim, ja no podria acabar les trucades de l'etiqueta d'Okey dient allò de: "... i dos números més".

dimecres, febrer 13, 2008

Serrat i Sabina: mucho más que dos


El PSOE ja ha tret de l'angolfa els seus típics dinosaures que tenen empolsats per les campanyes electorals. Els intel·lectuals i artistes orgànics a sou socialista s'han bolcat tots per recolzar al Zapatero amb uns vídeos (horribles, sembla mentida que es diguin artistes) on es posen un dit damunt de la cella, tots alegres i contents.

Hi ha els de sempre: Ana Belén, Víctor Manuel, Joaquín Sabina i sobretot tinguem en compte a Joan Manuel Serrat. He trobat a faltar un clàssic com Alejandro Amenábar. Bé, tornant al noi del Poble Sec, ens adonem que sempre està disponible per quan la causa noble del progessisme hipòcrita el crida des de les Espanyes.

El Serrat és allò que des de Madrid en diuen un atista compromès. És a dir, compromès amb allò que queda bé de comprometre's: el Prestige, la guerra d'Iraq, el Zapatero... tot excepte el PP, els bisbes i Catalunya. És que és tan espanyol el Serrat! Que bonic! I encara té la barra d'anar pel món dient que és català.

En el moment que Catalunya va necessitar-lo (a ell i els seus amigotes pijoprogres) durant la tramitació de l'Estatut, Serrat es va escaquejar d'una manera vergonyosa. Quan els parlamentaris catalans van dur a Madrid l'statut del 30 de setembre, Òmnium Cultural va organitzar un acte de suport al Círculo de Bellas Artes de Madrid... resultat? D'intel·lectuals i artistes de per allà baix només 2: Santiago Carrillo i Carmen Menéndez (la seva esposa). Ni a gorrejar croquetes es van presentar.

On era la progressia de Madrid per defensar la llibertat d'expressió, el diàleg i la comprensió entre pobles? Suposo que el Serrat devia pensar que defensar l'Estatut li hagués suposat perdre algun bolo per les espanyes del pensament únic no-nacionalista. Segons Víctor Manuel "Doncs ningú ens a dir res"... a veure si és que no hi havia cobertura...

diumenge, febrer 10, 2008

A favor de l'article lo



Tots coneixem els problemes que deu causar als metropolitans i rodalies el fet de no disposar d'aquest article.

Si realment fos un castellanisme, hi hauria alguna raó per passar sense, però la qüestió és que no és cap castellanisme. Potser és més antic que l'utilitzat en castellà... antigament tot Cristo el feia servir el lo. Tanmateix penso que en algunes zones no els importa que la cosa sigui un castellanisme: caru, baratu, barcu, astupandu... i tu soltes un lo i et diuen que ets de poble (ui! no! ara es diu ser de comarques).

Més aviat hi ha bones raons per a fer-lo normatiu, ja que això faria que, per fi, poguéssim dir les coses d'una manera normal en comptes d'haver de fer invents estrafolaris com "això és el que vull", "digues allò que creguis", "allò bo del cas", etc.

La llengua francesa, l'occitana, la italiana, la castellana... totes tenen un element neutre necessari per fer determinades construccions gramaticals i semàntiques. Els lingüistes entesos afirmen que van eliminar el lo per ser un castellanisme. En els textos antics s'utiltzaven els articles lo i el, però en sentits diferents. Un era pel masculí i l'altre era pel neutre. En cap cas s'havia d'eliminar per ser influència del castellanisme. Els parlars occidentals que han mantingut aquest lo... estan més castellanitzats que els orientals?

Les nostres autoritats lingüístiques s'entossudeixen a repetir que l'article neutre no és una cosa catalana i que no podem dir coses com "lo bo", "lo explicat per ell", "lo català", etc, i que hem de dir-ho "allò bo", "el que ell ha explicat", "allò que és català". Tot això, senyors (i senyores), és ridícul. En Ramon Llull deia coses com "lo ver" volent dir "lo que és veritat" i en qualsevol text antic podem trobar "lo" seguit de participi, com "lo explicat per ell". Boicotegem aquesta norma i utilitzem el lo. Si fa uns anys vam aconseguir que el meua, teua, seua, meues, teues i seues fos normatiu... ara ho podem acnsseguir amb el nostrat lo.

Fem cas del gran poeta Magí Morera i parlem en lleidatà. Tal i com va afirmar: "El català de Barcelona és bo per al diàleg, el català de Lleida és bo per l'oratòria"

dissabte, febrer 02, 2008

800 anys del rei Jaume


Per un dia deixarem de banda el republicanisme i donarem un cop d'efecte a la monarquia, però a la de la bona... Per a commemorar els 800 anys del naixement del Rei Jaume I us transcric un fragment del Llibre dels Fets on queda palesa la importància dels lleidatans en aquells temps (no com ara). I en aquell temps teníem un bisbe com calia, no com el pocavergonya que tenim ara...


126. E passaren a Euiça, e preseren terra menys de negun contrast que nols faeren los de la Ila. E uengueren ab los cauals armats, e ab les naus, e ab los lenys al port Diuiça, e aqui fermaren ses albergades, e combateren la. E quant agueren los genys parats, lo feneuol que no tiraua tant tiraua a la uila, el trabuquet al castell. E quan uiren quel mur se trencaua de la uila per lo feneuol que hi tiraua, començaren de cauar, e quan los de la ost uiren que hora era del combatre, asseiaren los primerament de batayles menudes: e quan uiren que hora era quels combatessen, armas tota la ost, e prengueren tota la una cerca del mur de la vila. E quan uiren los sarrains que aquela hauian perduda es basaren se, e parlaren pleyt ques retrien. E Johan Xico, qui era de Leyda, fo lo primer hom qui entra en la cerca del mur de la uila. E aixi hagueren en esta manera la ulia el castel, si quel trabuquet noy tira pedres. E pus que Euiça fo presa, moltes uegades hi uengueren galees de sarrains, e la merçe de Deu, preseren hi totauia major mal que noy pogueren fer.