dijous, agost 25, 2011

Ashford & Simpson - Solid

Ens ha deixat Nickolas Ashford. És d'aquells personatges que si dius el nom sol segurament la majoria no el coneixeria, en canvi, si l'acompanyes d'algú altre la gent ja acostuma a caure-hi. Passa molt amb Paul Simon i Art Garfunkel, que són més famosos com Simon & Garfunkel que no pas per ells solets. Igualment pot passar amb David Crosby, Stephen Stills o Graham Nash per separat, en canvi si tu dius els Crosby, Stills & Nash et diran aaaaaaaaaaah, aquells.

Doncs Nickolas Ashford sempre s'ha associat amb el nom de Valerie Simpson i d'aquí, evidentment el nom del duet, Ashford & Simpson. De fet són duet i matrimoni.

Els inicis musicals de la parella van ser els habituals de tothom, gravant uns singles que es remunten a l'any 1964 i amb el nom de Valerie & Nick. No sé per què no es van atrevir a posar els cognoms ja aleshores. Aquell 1964 editen 3 singles que passen sense pena ni glòria. Com veuen que això de cantar no els va gaire bé es dediquen a composar cançons. I aquí sí que és on triomfen, ja que l'any 1966 són fitxats per la Motown (la discogràfica per excel·lència del soul) i es dediquen a fer cançons per altres artistes que les porten a l'èxit absolut. Només en poso uns quants a tall d'exemple: Ray Charles "Let's get go stoned"; The Fifth Dimension "California soul"; Diana Ross "Reach out and touch" o "Surrender"; The Marvelettes "Destination anywhere"; Smokey Robinson "Who's gonna take the blame"; The Supremes "Some things you never get used to" i les dos més conegudes, el "I'm every woman" de Chaka Khan (sí, també la va cantar la Whitney Houston) i el "Ain't no mountain high enough" de Tammi Terrell i Marvin Gaye, que ara fa 12 anys els amics de Telefónica la van fer servir per enganyar-nos en una de les seues campanyes publicitàries televisives. Si teniu temps escolteu el single "Tears dry on their own" d'Amy Winehouse i penseu a què us sona...

I, esclar, com aquest pobre matrimoni va veure que les coses li sortien bé escrivint van tornar a provar sort gravant discos un altre cop. Van treure un disc l'any 1973 "Gimme something real", l'any 1974 "I wanna be selfish", l'any 1976 "Come as you are" (res a veure amb Nirvana), l'any 1977 tiren la casa per la finestra i en treuen dos de patac "So so satisfied" i "Send it". Tots aquestos amb una acceptació pobra. L'any 1978 treuen el primer dels tres discos importants de la seua carrera com a solistes, el "Is it still good to ya" amb el tema més conegut "It seems to hang on".

Com ara ja estaven animats, el 1979 publiquen el disc de més èxit (no el millor per mi) "Stay free", on la cançó "Found a cure" es converteix en un hit als Estats Units.

Esperonats treuen nous discos l'any 1980, l'any 1981, el 1982 i el 1983. Arribant l'any 1984 amb un àlbum extraordinari com va ser "Solid" amb el gran hit "Solid" i una altra magnífica peça que és "Outta the world". De fet aquest disc va ser l'únic que va arribar a entrar a les llistes de vendes europees.

A partir de llavors continuen gravant sense èxit. Només alguns singles que són èxits mitjans com fou "Count your blessings" (1986) o "I'll be there for you" (1989). L'última gravació que van fer va ser el 2001 quan van participar en la regravació de la coneguda cançó de les Sister Sledge "We are family" en records de les víctimes dels atemptats de l'11-S.

Us deixo amb "Solid", una excepcional cançó que jo vaig descobrir a començaments dels 90... ves per on... 10 anys més tard.


dimecres, agost 10, 2011

Habemus Diputació

Ja tenim Diputació. De fet ja fa dies que la tenim, però aprofito ara que tothom està de vacances i hi ha menys articles per publicar el meu.

La Diputació provincial es va constituir al juliol i tenim de president un senyor anomenat Joan Reñé. Aquest bon home ja fa dies que es mou en política, ha estat alcalde de Fondarella, president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i diputat al Parlament. Per tant, més o menys és conegut per aquí. Des de que és el nou president de la Diputació que crec que l’he vist entrevistat a tot arreu excepte a Signes del Temps. Un càrrec que es veu que és molt i molt important i que ni vostè ni jo hem pogut escollir. Però bé, jo no volia parlar del senyor Reñé en concret. Jo del que volia parlar era de la Diputació.

Ai, la Diputació... aquella institució que ningú vol però que després hi ha baralles per poder-la presidir. Aquella gent d’Esquerra (ex-ERC) que deia que les Diputacions no les volia ni en pintura però que només amb 3 diputats, el Jaume Gilabert va aconseguir la presidència. És curiós. A mi no se m’acudiria mai presidir un club o una associació la qual no volgués, i a vostè? Malgrat tot cal dir que la feina del Jaume Gilabert ha estat força bona: que si la gestió de la ZEPA, la defensa del Segre en l’afer de les estaques aquelles de la captació temporal d’aigua, el seu suport al Museu Diocesà... tanmateix continua sent la Diputació.

Suprimir les Diputacions tothom ho vol fer (fins i tot ara que el PSOE les ha perdut totes potser hi votaria a favor), però a l’hora de la veritat tampoc és que vegi moltes ganes de fer-ho.

Les Diputacions van néixer amb la Constitució de Cadis al s.XIX i després de 175 anys encara continuen igual. Es regeixen per un sistema en el qual els ciutadans (i ciutadanes òbviament) no tenim res a dir. Els partits polítics trien ells els que han de ser diputats, ni vostè ni jo sabem abans de les eleccions qui ocuparà aquests càrrecs. I dins de cada partit hi ha disputes per poder ocupar un escó al carrer del Carme. No és d’estranyar, tenen un souet que ni vostè ni jo devem tenir. A més aquests representats són escollits per unes zones anomenades partits judicials (!?). Sap a quin partit judicial pertany el seu municipi?

A Astúries, Balears, Cantàbria, Madrid, Múrcia, Navarra i la Rioja ja han suprimit les diputacions i, ei, no ha passat res, eh? Els governs autonòmics van assumir les competències i tan amples. A Canàries no en tenen perquè tenen els cabildos i al País Basc, que van a un altre ritme, tenen les diputacions forals, que remenen els seus quartos i els representats sí que són triats directament per la població.

Aquí tenim uns consells comarcals molt propers als municipis però morts de fàstic pel que fa als pressupost. En canvi, la Diputació mou pressupostos estratosfèrics. Fem un pensament, liquidem-les i traspassem competències als Consells Comarcals. Menys burocràcia, més recursos i més racionalitat. Els hi sembla poca cosa?