dissabte, febrer 28, 2009

Ens fotran plens de típpex

Miri, avui farem un experiment. Vagi a comprar uns quants potets de típpex (tricloroetà pels químics), d'aquell del potet amb tap de rosca i pinzellet, que van molt bé. Ara agafi un mapa d'allò que en diuen Catalunya, però sencer. No d'aquella Catalunya que s'acaba a Martorell (o a la Diagonal com molts (i moltes) es pensen), sinó de la Catalunya que almenys en impostos paguem tots. I ara agafi el típpex i comenci a embrutar tot Lleida. Tot, tot, i no pari. Fins que hagi desaparegut el Segrià, les Garrigues, la Noguera, l'Urgell, el Pla d'Urgell, el Solsonès, la Segarra, els Pallars, l'Alt Urgell i la Ribagorça. La Vall d'Aran la pot deixar perquè aquells són un món apart. Només vénen a la Diputació a cobrar i després no volen saber res més.

Aquesta setmana passada han sortit 2 notícies que demostren que si ens fan desaparéixer del mapa ens trobaran a faltar menys que Zapatero al ministre (Fernández) Bermejo:

1) El túnel de la Bonaigua, que de tant en tant surt perquè l'anem reclamant. Aquesta setmana ha estat el Jaume Gilabert qui ha posat el crit al cel. El(s) govern(s) del Pujol van extraviar el projecte no sé quantes vegades. El Maragall el tenia dins del seu programa electoral. I el Montilla no crec que sàpigui on és la Bonaigua. De totes formes, mentres els d'ICV fotin cullerada per la tonteria de l'impacte ambiental segur que no hi haurà res a fer i els habitants del Pallars hauran de continuar passant per un Port de la Bonaigua colgat de neu. S'imagina aquesta situació entre Barcelona i Sabadell per exemple? Noooooooooooooooooooooooooo... A més els pixapins (i les pixapines) ja tenen els seus túnels del Cadí per anar a esquiar, per què calen més?

2) La ZEPA del Segarra-Garrigues. Els pagesos es van manifestar perquè fotin los mixons ins d'una ZEPA al Camp Nou i els deixessin regar les seves terres. La manifestació no la van fer a la carretera de l'Albagès al Soleràs, no. La van fer a la porta de la Generalitat. I què va passar? Que no va sortir en cap diari d'àmbit català i a la Generalitat no els va rebre ni el tècnic de manteniment. La ZEPA aquesta dels trons pot arruinar la major inversió pública de Catalunya (després de l'AVE), i el que potser més futut, pot arruinar els pagesos de les Garrigues que fa més de 20 anys que esperen l'aigua d'aquest canal.

I aquest és el mal endèmic de Catalunya. A la capital continuen vivint d'esquenes del que passa a comarques (la manera fina de dir-nos que som de poble). Nosaltres només servim per anar en tractor i aguantar mixons raros. A, i això sí, pobre de tu que diguis res contra del seu club, que de seguida et tracten de madrilenyo! Què diu? Que no ens podem queixar perquè ens han fet el fabulós aeroport Lleida-Alguaire? Però no sigui ilús home (i dona)! Que l'aeroport s'acabarà coneixent com Barcelona-Pirineus!

A cagar a la via! Però a la de l'AVE, que a la de LLeida-Cervera les persones atropellen els tren i no al revés. O a la via Lleida-Saint Girons? Ui! Que no existeix encara? Miri, una altra reivindicació com la del túnel de la Bonaigua. Pels historiadors.

Disfruteu del video:

dijous, febrer 26, 2009

Zapatero i el Albondiguilla


Que no sap qui són el Albondiguilla i el Bigotes? Va home (i dona) va! Que són els personatges de moda a tota la societa cool-in-kitsch-fashion que ens envolta. Només hi faltava el cantant de Loco Mia. Avui dia, si vostè no és amic de l'Albondiguilla o el Bigotes no és ningú. Són els sobrenoms d'aquests estafadors de la trama de corrupció que escatxiga el PP. Bé, escatxigar o el que es diu fotre un remulladé de por! I ara el Zapatero també es dedica a les estafes... continuï, continuï llegint...

Prepari's perquè avui fotré un article d'aquells de catedràtic d'Universitat. Una espècie de rotllo com els que fa el Sala Martín a la ràdio que no entèn ni Déu (ni Al·là, ni Javhè, ni Buda). És a dir, si vostè és el Director del Servei Català de Trànsit no continuï llegint perquè potser no entendrà res.

Miri, la cosa va que el sr Zapatero Pinotxo (ZP) a través de la ministra Elena Salgado (una d'aquelles ministres que a ningú li sona la cara) i el feliç conseller Saura (devia anar fumat) van dir que l'Estat invertirà a Catalunya 4.800 milions aquest 2009. Ooooooh! Que bonic, no? Si vostè llegeix el Periódico (que no El Periòdic) ja en té prou amb això. Dirà que és històric, que els socialistes catalans tenen una enorme capacitat de negociació, que si Carme Chacón està més bona que Angelina Jolie...

Però ara vénen els números. Per començar, segons la famosa disposició addicional tercera (que deuen dir les disposicions addicionals primera i segona que ningú no les hi fot cas?), l'Estat ha d'aportar en inversions el percentatge que Catalunya aporta al PIB espanyol, un 18%. Segons els càlculs de la Generalitat, aquesta xifra hauria de ser uns 44.000 milions d'euros el 2013. Durant l'any 2009 ens correspondria rebre'n 4.626 milions. Sen-sa-ci-o-nal! Oohhh! Que bonic que és Zapatero que ens dóna 4800-4626=174 quilets de més! Estic tant omplert de joia que puc arruinar la família Tous!

Calli, calli... que la cosa continua. Si es veu que del 2007 ens devien 500 milions i encara tenim pendents 150 milions de l'any 2006. I això no ho dic jo no. Ho diu la pàgina web de la Generalitat que és una cosa bastant més seriosa que jo mateix.

Els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) van aprovar una inversió de 4.626 milions a Catalunya pel 2009. Així que el Saura com a molt pot penjar-se la comèdia d'haver regatejat els 174 quilets. Però si d'aquests 174 quilets restem els 500 que se'ns deuen del 2007, els 150 del 2006 i els 700 de les inversions oblidades el 2008 ens queda que 174-500-150-700=-1176. Així que ens han venut una comèdia on encara hem sortit perdent 1.176 quilets. Bestial, no?

Bé, suposo que no ha entès res del que he dit. Però miri, jo he passat el ratet fent números, he deixat verd als socialistes i al Saura com sempre, i el més futut de tot és que el que he explicat és veritat.

diumenge, febrer 15, 2009

Marcelino Iglesias


Sssssssssssht! Amagui's, amagui's. Que li dic pel seu bé. Que aquí quan menys s'ho pensi pot acabar a la presó. Sí, sí, no s'ho prengui en broma, no.

Es veu que el president de la comunitat de la vora, el Marcelino Iglesias li ha agafat una passió de denunciar gent. El senyor president d'Aragó, sense cap mena de pena sobre els seus origens ribagorçans (l'home aquest és de Bonansa, com el cavall del Chiquito) no se li ha acudit res més que posar denúncies a tort i a dret. Que el jutge Garzón al seu costat és una carmelita descalça.

Miri, li dic, vol emprendre accions legals contra el Conseller de Cultura, contra l'alcalde de Lleida, contra el president de la Diputació, contra el president del Consell Comarcal del Segrià i... agafi's... contra el bisbe!! I els vol fotre a la presó a tots. Tal com raja. Segons ell per apropiació indeguda, per prevaricació i per obstaculació de la justícia! Només falta el president del consorci de l'aeroport d'Alguaire, el de la comunitat de veïns de la meva escala i el de l'associació d'Amics del Bacallà.

I tot això només uns pocs dies després de fer-se uns abraços cap aquí i uns besitos cap allà amb el Jose Montilla a Sant Climent de Taüll. A l'Alta Ribagorça, terra natal del Marcelino Iglesias i que em jugo el que vostè vulgui que el Montilla no tenia ni punyetera idea d'on estava. I això que són del mateix partit... imagini's que fossin de partits diferents. No queden prou navalles en tot Albacete per clavar-se-les mútuament.

No sé si el senyor Iglesias sap que el bisbat de Lleida demostra amb tota la documentació la propietat de les obres del Museu (això per l'apropiació indeguda). No sé si sap que prevaricació seria incomplir lleis de la Generalitat de Catalunya que són molt clares en el tema de la conservació del Museu. I no sé pas jo quina justícia obstaculitzem quan el Vaticà no ha volgut saber res sobre el codi civil. Ja sabem que el Vaticà està més desfasat que una samarreta de Ronaldinho a la botiga del Barça, però pobra gent, no hi ha manera que aterrin al s.XXI.

I el bisbe Piris, que no sap què fer... l'altre dia a la reunió del Consorci del Museu se'l devien mirar com a Rosa Diez en una Herriko-Taberna. Miri sr Piris, segurament aquest bloc no se'l llegirà pas mai, però si per casualitat algun cop arriba fins aquest article, faci'm cas, pengi la sotana, vagi un dia al Venus, desfogui's una mica i enviï l'església a pastar fang. Perquè en pocs dies que està aquí només li porta mal de caps. Amén.

dissabte, febrer 07, 2009

Meme del 7


El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

dimecres, febrer 04, 2009

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance
that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...