dijous, de juny 25, 2009

Paul McCartney - This one

El Paul McCartney és un personatge d'aquells que sempre m'ha fet ràbia. No sé ben bé quin és el motiu però hi ha personatges de domini públic que són entranyables i n'hi ha d'altres que fan ràbia. Doncs Paul McCartney, ja sigui pels ulls aquells tan grossos o pel serrell o pel fet que sigui vegetarià fa ràbia.

Dins dels Beatles ja feia la part de ràbia amb el fet de signar totes les cançons amb el tàndem Lennon/McCartney. Cançons horribles que només fins que George Harrison va posar la seny eren un insult a la cultura musical. Mentres Harrison va composar cançons els Beatles van aportar musicalment algun mínim de decència, però amb Lennon/McCartney els Beatles eren a la música el que Belén Esteban és a la cultura. Quan Harrison, l'any 1968 va deixar els Beatles ja es van acabar del tot. Pel bé de les oïdes de la humanitat, Harrison va continuar component. I pel mal de les oïdes de la humanitat McCartney també va continuar component. Que hi farem! I això que el van donar per mort, amb totes les històries de la portada de l'Abbey Road, que si anava descalç, que si era l'únic que caminava amb peu canviat, que si la matrícula del cotxe que surt indica la data de la mort...

Un cop McCartney va cometre el gran crim de continuar dedicant-se a la música (potser si s'hagués dedicat al macramé hagués fet un favor a la cultura mundial) va interpretar unes cançons de força èxit comercial acompanyat d'una banda formada per la seva estimada senyora (estimada en aquell temps) que es feia dir the Wings. D'aquesta època són les famoses No more lonely nights (1984) o Band on the run (1973). Per si no en teníem prou, al McCartney no se li ocorre cap atrocitat més que cantar amb Michael Jackson en Say, say, say (1983) i The girls is mine (1982).

Anys després continua fent ruqueries però hem d'aturar-nos al 1989. Gràcies a Elvis Costello (el McCartney sol no podia fer res de bo) va treure un dels millors discos de la història. El Flowers in the dirt és un dels elapés (paraula només apta per a clàssics) de la història. Segurament coneixereu d'aquest disc el My brave face, el Distractions, Figure of Eight o la paranoia del Ou est le soleil.

Després del Flowers in the dirt, va venir un pesadíssim àlbum triple (anava de sobrat el paio) Tripping the live fantastic (1990). Un altre disc acceptable gràcies un altre cop a Elvis Costello, l'Off the ground amb la pesadilla del Hope of deliverance (1993). Un projecte estrafalari, el Liverpool Oratorio (1991) i una successió de discos horribles, el Flaming Pie (1997), Chaos and Creation in the Backyard (2005) o Memory almost full (2007).

La selecció musical d'avui consta de la millor cançó (única?) del McCartney, el This One inclosa al Flowers in the dirt del 1989:

diumenge, de juny 21, 2009

Zona 220, fila 8, seient 22


L'àmic Óscar del bloc 7m76 em va posar a prova a veure si seria capaç de fer un article sobre els nombres de la seva localitat del nou camp (amb perdó) de l'Espanyol. I la veritat és que si a mi em fan parlar de números em posen més content que si a la Belén Esteban li fan parlar d'imbecilitats (bé, tot i que la femella en qüestió també és capaç de parlar de gilipollades, ximpleries i idioteses).

L'Óscar deia al seu post que li feia gràcia la localitat perquè estava formada íntegrament per nombres parells. No sé que té de graciós perquè hi ha infinits nombres parells, i trobar-ne 3 doncs tampoc té molt mèrit que diguem. Sí, ja sé que pensarà que també hi ha infinits imparells i infinits múltiples de 34.987. Però és que els parells no poden ser primers i això els fa perdre molt atractiu. Bé, de fet l'únic que té una mica de mèrit és el 2, que és l'únic parell que és primer alhora i a més té l'honor de ser el primer primer (que l'1 no és primer, al contrari del que expliquen molts pseudoprofes de mates pel món!).

Reconéixer els nombres parells és relativament fàcil (crec que fins i tot el Director del Servei Català de Trànsit podria fer-ho sense gaire esforç mental). En qualsevol base parell, un nombre natural és parell si acaba en 0, 2, 4, 6 o 8. Així el 220 és parell en base 10, en base 8 o en base 6, en base 2 seria 11011100.

A més, la suma de dos parells també es parell 2m+2n=2(m+n). I la suma de dos imparells també es parell (2n+1)+(2m+1)=2(m+n+1). I al producte només que hi hagi un parell ja tenim resultat parell.

Tots els factorials a excepció de 0! i 1! també són parells.

Euclides també tenia dèria pels nombres parells per culpa dels nombres perfectes. Un nombre és perfecte si és igual a la suma dels seus divisors naturals llevat d'ell mateix. Per exemple, 6=3+2+1 i 28=14+7+4+2+1. Els primers perfectes són 6, 28, 496 i 8128. Fixi's que són parells. Però tots els perfectes són parells? Euclides no ho sabia, Euler tampoc i jo encara menys, de fet es desconeix si hi ha nombres perfectes imparells. De moment tots els perfectes descoberts són parells i acaben en 6 i en 8 alternadament. El que sí sabem és que si 2^(n)-1 és primer aleshores el producte 2^(n-1)*(2^(n)-1) és perfecte i s'anomenen primers de Mersenne. Aquests nombres també s'anomenen triangulars i s'expressen de la forma (n^2+n)/2 i també són nombres combinatoris segons el triangle de Pascal.

El mediàtic Fibonacci també tenia pensaments amb els parells. Va definir els nombres congruents com els nombres de la forma m·n·(m^2-n^2) on m i n són imparells. Doncs es veu que aquests nombres congruents també són parells!

Va, i acabo amb una de les bogeries de l'increïble JOhn Wallis donant una espectacular aproximació de pi:
Pi=2*(2/1*2/3*4/3*4/5*6/5*6/7*8/7*8/9...)
Impresionant... fraccions amb parells al numerador i imparells al denominador. (Leibniz en va fer una de semblant però només amb imparells, així que el bombin).

De res, Óscar.

diumenge, de juny 14, 2009

Explicació pedagògica sobre les conseqüències polítiques de la crisi del Consell Comarcal del Segrià.


Ja sé que el títol que he posat en aquest article sembla més addient per un doctorat de ciències polítiques que no pas per un bloc humil com vol ser aquest. Però em veig amb la necessitat de continuar oferint un servei públic en aquest bloc.

Segurament aquesta última setmana haurà llegit o sentit notícies relacionades amb aquesta gran institució que és el Consell Comarcal del Segrià. Bé, permeti'm que humilment li expliqui què ha passat per allà dins amb un petit exemple entenedor. Ja sap que aquest bloc compleix els principis de l'aprenentatge significatiu, l'avaluació contínua i l'atenció a la diversitat.

Imagini's que a la seva empresa són un grup de treball de 5 persones. Aquestes 5 persones tenen un coordinador entre ells, però per sobre hi ha el consell d'administració de l'empresa. Un bon dia, vostès (els 5 empleats) han de presentar un projecte fonamental per l'empresa, però resulta que un dels 5 no es presenta a la reunió aquesta. L'andoba en qüestió addueix que té cagarrines (o ulls de poll, l'excusa és igual) però resulta que el veuen (al paio, no a l'ull de poll) aquell mateix dia a Port Aventura baixant pel Tutuki (o al Punt X baixant d'altres éssers). Finalment el projecte aquest superimportant no pot executar-se i els altres 4 treballadors es queden amb la mateixa cara que Juan Fernando López Aguilar el dia de les eleccions europees. Per últim, després de tot això, el cap de l'empresa i el consell d'administració decideixen despatxar als 4 empleats que s'havien presentat al lloc de treball, i al pocavergonya que estava escampant el poll no li demanen explicacions.

Què me'n diu d'aquesta historieta? Ca! Mosenguard que sigui veritat! Miri, doncs ara se la torna a llegir i allí on diu empresa posi-hi Consell Comarcal del Segrià. Les 5 persones són els 5 Consellers comarcals d'ERC. El pilero del ple es refereix a Pau Blanco. On diu cap de l'empresa posi-hi el nom d'Àngel Vidal (president regional d'Esquerra) i el consell d'administració és l'Executiva Regional d'Esquerra (i fixi's que aquí poso Esquerra i no ERC). Au! Faci l'esforç aquest i digui en veu alta el que pensa de tot això.

A veure si jo seré el proper en ser acomiadat...

dimecres, de juny 10, 2009

Coses curioses de les europees


Segons la molt seriosa i creïble pàgina del molt seriós i creïble Ministerio del Interior (però Interior d'on?) hi ha algunes dades curioses sobre les eleccions europees que s'han escapat als grans analistes i tertulians radiofònics i que aquest bloc, com a servei públic, es veu amb l'obligació de comunicar-li-les.

1) A la demarcació de Lleida va haver 4.289 vots en blanc, més que ICV que en va obtenir 3.906. Que s'ho facin mirar els iniciativos, no? A veure si els hippis pollosos ja no els votaran...

2) La candidatura abertzale d'Inicativa Internacionalista (II) va obtenir 846 vots, el doble que UPyD (altrament conegut com el partit de rosadiez). I això que aquestes eleccions van ser un èxit per ells!

3) A Vilanova de Bellpuig (Urgell) el PSC no va obtenir cap vot. En canvi, un partit anomenat MOvimiento Social Republicano (MSR) va tenir 45 vots, per darrere de CIU (176) i ERC (87).

4) A Cubells (Noguera), la segona força més votada fou la Falange Española de las JONS (27 vots) justament darrere de CIU (67) i per sobre de PP (23) i PSC (22). Curiosament no figura cap vot a ERC. I és extrany sabent que ERC és 2a força a l'ajuntament amb 3 regidors. A Bossost passa un acosa semblant, però de la Val d'Aran m'ho crec més que votin a FE de las JONS.

5) Els Omellons (les Garrigues) és el poble més pepero de LLeida. El PP guanya amb 31 vots. També guanya a les Avellanes (Noguera) no sé si els hermanos tindran a veure.

6) A Alt Aneu (Pallars Sobirà) el municipi de Joaquim Llena guanya CIU. També a Bell-lloc (Pla d'Urgell) poble de la Tere Cunillera. I a Montgai (Noguera) poble del qual és alcalde Jaume Gilabert també guanya CIU.

7) A Estamariu (Alt Urgell) només obtenen vots 4 partits: CIU (43), ERC (2), Falange Auténtica (1) i Los VErdes (1).

8) I a la Molsosa (Solsonès) deu haver una colònia d'independentistes lleonesos perquè el PREPAL ha obtingut 5 vots quedant tercer per darrere de CIU i PP.

9) A Beneixida (València) població on vota Maria Teresa Fernández de la Vega el PSOE no ha tingut ni un sol vot. En canvi, un partit famosíssim i clàssic com el Partit Obrer Sindicalista Internacionalista (POSI) ha obtingut 215 vots quedant com a primera força. El PP queda segon amb 141 i curiosament ERPV és tercera a ca la Vega amb 7 vots. És que ho foten ben malament aquests del PSOE que no es voten ni ells mateixos.

10) A Amezketa (Guipuzkoa) també guanya el POSI amb 113 vots, per davant de PNB (73), i Aralar (43). El PSOE només 2 i curiosament II no en té cap en un feu tradicionalment abertzale. Aquests del POSI ben bé és mereixen un escó, no?

11) El POSI i el MSR queden com a sisena força a Viladecans i Sant Feliu de Guíxols.

12) A Mendaro (Guipuzkoa) un partit anomenat Democracia Nacional (DN, que té molt de nacional i poc de democràcia) queda 4rt amb 58 vots després PNB (219) ,PSOE (111) i Aralar (65).

13) En un poble anomenat Arcicóllar (Toledo) en plena Espanya profunda, el PP obté 189 vots i el PACMA 125. Com pot ser que el partit antitaurí tregui tants vots a Toledo? I el PSOE ni un tu!

Que seria de vostè si no hagués llegit aquesta anàlisi tan rigorosa de les eleccions europees?

dijous, de juny 04, 2009

Gràcies don Alejo


És que miri que ara mateix tinc una ràbia dins meu que no me la puc aguantar. Una cosa interior que no puc treure i que no puc fer i això que em moro de ganes. Estic frisós de poder ser espanyol o espanyolista o nacionalista espanyol o constitucionalista o fatxa. I vostè es preguntarà el perquè d'aquesta ànsia desenfrenada que m'ha sorgit ara mateix i que necessito exterioritzar als quatre vents, quatre? que dic quatre? dos-cents cinquanta mil vents!

És que si fos espanyol no dubtaria en votar a aquestes eleccions europees (sí, que no ho sabia? es veu que hi ha unes eleccions el diumenge) a don Alejo Vidal-Quadras. Quina llàstima no poder-ho fer, cagonrecony!

Miri que és el millor espanyolista que ha donat aquest país (on ha llegit país posi vostè el territori que li doni la gana). Que ni don Diego Márquez Horrillo (cap de llista de la Falange Española de las JONS al Parlament Europeu, oximoron), ni don Enrique Antigüedad Sánchez (Falange Auténtica, el cognom li ve ni que fet a posta), ni don José Fernando Cantalapiedra Vilar (Frente Nacional), ni Manuel Canduela Serrano (Democracia Nacional, i tenen els nassos de fotre's democràcia al nom) ni don Francisco Sosa Wagner (cap de llista de UPyD altrament conegut com el partit de Rosadiez i que també s'han posat el nom de democràcia misteriosament; i per cert, a la llista de UPyD podem trobar un Fernando Iwasaki, una Beatriz Basterrechea, un o una Taru Johanna Haapaniemi i un Álvaro de Marichalar Sáenz de Tejada, germà de Jaime de Marichalar... perquè sàpiguin per on volten les idees de la casa real) ni molt menys això de Ciutadans que no saben ni què són. Ho sentim per tots ells però el premi és pel meu home don Alejo Vidal-Quadras.

És que el senyor Vidal-Quadras es va encarregar de desmuntar ell solet amb un parell de frases tota la campanya dels socialistes. Segons una entrevista a l'AVUI ha dit que: "els socialistes s'han trastocat pel període electoral perquè habitualment hi ha bona relació". Toma! I ha rematat: "un cop reelegits continuaré treballant conjuntament amb Maria Badia". Au! Senyors pesecé, ja poden despenjar els cartells. Si resultarà que encara seran matrimoni aquests dos.

I una última cosa, Vidal-Quadras va ser vice-president del Parlament Europeu amb els vots del PSC... li sona a alguna cosa? Només li recordo que el 5/12/03 el PP i el PSC van votar-se mútuament els càrrecs de la mesa del Parlament en prejudici de CIU i Esquerra... quan en aquells temps hi havia un annex al Pacte del Tinell que prohibia pactar amb el PP.
Gràcies don Alejo per ensenyar-nos les seves lliçons sobre qui són els socialistes. Molt agraït. Llàstima que no el pugui votar...