divendres, novembre 27, 2009

La indignitat d'Espanya


Aquest és un post conjunt que els (i les) blocaires catalans (però catalans-catalans, no d'allò que en diuen català però que després vota a Carme Chacón) estem publicant, per a veure si s'enteren per allà baix al país veí que ja n'estem fins més avall de l'escrot (o de l'ovari) de ser robats, vexats i humiliats. L'Estatut és mort (ja va néixer com un abort), i se'l poden quedar al TC, que en facin confetti. El que ens cal és una nova Constitució, això sí, catalana. I ja de pas una duana a Almacelles.

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

divendres, novembre 20, 2009

Les veus (orientals) del Pamano.


Aprofitant que aquesta setmana ha estat el dia mundial de la filosofia (com cada tercer dijous de novembre) convidaré els amables lectors (i lectores) a reflexionar, que això de reflexionar sempre queda més sostenible que dir pensar.

Au, vinga, assegui's i reflexioni... imagini's Ben-Hur sense romans, imagini's Casablanca amb paisatges de Sant Fost de Campcentelles, imagini's La lista de Schindler sense nazis ni jueus, imagini's Jurassic Park amb ornitorrincs enlloc de dinosaures, imagini's Los Diez Mandamientos amb Félix Millet i Britney Spears enlloc de Déu i Moisés, imagini's Titanic gravat a los Monegros o Rio Bravo amb escenaris del Port de la Bonaigua. Com ho porta aquest exercicis d'imaginació? Li és més fàcil imaginar-se a Joan Carretero fent una ofrena floral al Valle de los Caídos que tots els supòsits que li he fet?

Doncs TV3 (la vostra) ha aconseguit igualar-ho. Aquesta setmana TV3 (la de Catalunya diuen) ens ha ofert la versió televisiva de Les Veus del Panamo. Immens el paper del gran Francesc Orella com a Targa, l'alcalde feixista de la sèrie que demostra que no ha de ser tan difícil mirar i recrear el nostre passat. A part d'algun petit error com el tatuatge que lluïa a l'esquena la Montse German (no crec que en aquells temps estiguessin per molts tatuatges) o el paper de la Mar Ulldemolins morrejant-se i magrejant-se al mig de la plaça del poble amb el seu home (tampoc veig la gent d'aquella època exposant públicament els seus sentiments més corporals) el que he trobat a faltar l'absència absoluta del que hauria donat un alt valor cultural a la sèrie: una mica de pallarès. A qui se li acut fer una sèrie al Pallars amb tots els actors amb accent de Pedralbes i Aribau-Diputació? Tant costa trobar bons actors lleidatans? O és que només servim per fer lo Cartanyà? Haurem d'esperar que els pixapins vinguin a conèixer Isil, Pujalt, Tírvia, Espot o Enviny perquè se n'adonin que tenim una parla característica?

Ens queixem del desconeixement de les realitats territorials per part d'allò que en diuen àrea metropolitana i aquí TV3 (la de Martorell enllà) ha preferit el català estàndard oblidant la realitat lingüística del país i silenciant la parla de la muntanya.

Que Lleida és molt més que aquell tros de terreny que s'ha de creuar per poder anar a esquiar...

diumenge, novembre 15, 2009

Víctor Pàmies, l'amo i senyor...

El company blocaire Víctor Pàmies ha arribat als 300.000 registres en els seus blocs. És cert que l'he descobert molt recentment, però com en el món dels blocaires la solidaritat és més essencial que fins i tot a UNICEF, m'afegeixo al seu homenatge amb una dita pròpia de l'horta lleidatana:

Ser l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó.

Aquesta expressió s'utilitza per dessignar quan algú és un crack (ser el puto amo que diuen els més joves). Així el Pàmies és l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamó en el que es refereix a dites i frases fetes... o no?

Felicitats per la feina! Així sí que conservarem l'idioma!

divendres, novembre 06, 2009

70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)


Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?