dissabte, de febrer 20, 2010

Alan Parsons Project - Eye in the sky

Aquesta setmana m'he assabentat de la mort d'Eric Woolfson. Què no sap qui era? Doncs era el Project d'Alan Parsons Project. Alan Parsons Project era un grup format per Alan Parsons (lògicament) i Eric Woolfson que es va deixar veure a finals dels 70 i durant els 80 enmig dels Supertramp, Queen, Dire Straits o Roxy Music de torn que els van tapar bastant. De fet no van tenir mai cap èxit rotund i han estat més recordats pels melòmans raros que no pas pels aficionats musicals en general.

Ja de per si els seus discos publicats eren bastant complicats des del punt de vista del que avui en dia s'entèn el concepte de disc. El seus discos eren obres complertes sobre una temàtica i no pas un conjunt de singles independents uns dels altres. Aquella espècie extranya de gent que es diuen crítics els van arribar a etiquetar com a rock cinemàtic (????). No sé què hi deuen veure de cinemàtica... Sí que és cert, però, que els seus discos tenen una base d'inspiració científica.

El primer disc "Tales of Mystery and Imagination" (1975) és un treball sobre els contes d'Edgar Allan Poe. El seu segon disc (i genial!) fou "I Robot" (1977) basat en les lleis robòtiques d'Isaac Asimov. D'aquest disc fou bastant coneguda la cançó "I wouldn't went to be like you". Després van publicar "Pyramid" (1978), que barrejava el culte esotèric egipci i les matemàtiques. D'aquest disc potser us sonaran "In the lap of the Gods" o "What goes up". El quart disc "Eve" (1979) s'ocupava d'entrendre les relacions amb les dones (continuava la seva obsessió per la ciència ficció). "The Turn of a Friendly Card" (1980) potser va ser el més fluix de tots i tractava sobre el joc i l'atzar en la societat d'aquell temps. El major èxit els va arribar amb "Eye in the Sky" (1982) que parlava sobre la invasió de la intimitat amb l'alta tecnologia (i això el 1983! ja m'explicaran que dirien ara!). A partir d'aquí poca cosa més... un dedicat a "Gaudí" (1987) amb cançó dedicada a la "Sagrada Família" (no sé si han fet una dedicada a la tuneladora també) o un altre a Froid, "Freudiana" (1992).


9 comentaris:

RoGraJo ha dit...

Alan Parsons Project! Grans! GRANDÍSSIMS!

T'estic molt agraït d'aquest comentari, perquè, malgrat procuro estar força al dia sobre tot allò relacionat amb la música, se m'havia escapat la mort de l'Eric. I la cançó "Eye In The Sky" la considero una obra mestra i m'encanta.

Una salutació des de Lleida.

Ferran ha dit...

Ep, que no puc veure el vídeo; però deu ser cosa "meva", perque un avís em diu que no es pot veure "al meu país" (sóc a Alemanya) per una qüestió de drets.

Bé, tan hi fa; només la volia tornar a escoltar perque fa tan de temps...! Però la conec perfectament, com moltes altres dels Alan Parsons; molt grans!

Montse ha dit...

grans artistes i grans cançons... els he escoltat des de l'adolescència i ho segueixo fent... te, mira, ara des de la taula on treballo veig tots els cd's apiladets: turn of a friendly card, vulture culture, amonia av., i robot, pyramid, eye, the time machine... i clar, eye in the sky!!!
per cert, coneixes la versió que en fa NOA? a mi m'agrada gairebé tant com l'original...

http://www.youtube.com/watch?v=iekEyKHPtgA, te, aviam q et sembla... ;)

Babunski ha dit...

Rodrajo: Me n'alegro... això que el bloc sigui útil em dóna una bona satisfacció. Es veu que l'Eric va morir al desembre però no ha estat fins ara que s'ha fet pública la seva mort.

Ferran: Jo te la cantaria, però no seria el mateix...

MOntse: Veig que coneixes els Alan Parsons millor que jo! Jo trobo una músic amolt interessant, aquesta electrònica inimitable, però també dic que molt em cansen. La trobo una mica pesada a la llarga. Coneixia la versió de Noa, sí, sí.

vpamies ha dit...

Curiosament, el vídeo que he fet per demà a l'homenatge a Espriu és amb música de fons de The Alan Parson Project: Thales of mistery and imagination.

kweilan ha dit...

Interessant apunt, Babunski.

Ferran ha dit...

Hehe... hmm... no, em caus molt bé, però NO seria el mateix :-))

mapatxe ha dit...

M'encantava el seu concepte de fer discos sobre una temàtica concreta.
Es cert, ja no es fan discos així...
També em va agradar que al disc Gaudí definís Antoni Gaudi com "a catalan architect". Com ha de ser!!!
I sempre recordaré el concert que van fer el 1995 a la mítica sala Zeleste... tot i que l'Eric Woolfson no hi era.
Lamento que hagi travessat lo pont d'esquena.

Babunski ha dit...

vpamies: Excel·lent tema del primer disc d'Alan PArsons... i felicitats per la iniciativa sobre Salvador Espriu. Pobre, està completament oblidat ara com ara.

kweilan: Me n'alegro que l'hagis trobat interessant. El teu comentari sempre és important!

mapatxe: Això dels discos sencers és una cosa que va posar-se de moda a finals dels 70 amb Pink Floyd i Mike Oldfiels sobretot. Tant abans com ara els discos són conjunts de singles sueltos. Veig que els Alan Parsons són més valorats del que em pensava!