diumenge, novembre 20, 2011

El dr Montañola, president per accident.


L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.
El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

dissabte, novembre 12, 2011

Catalunya Sí, Lleida també


El proper diumenge 20-N (déu n’hi do quina data) cal anar a votar a les que espero siguin les últimes eleccions espanyoles on em calgui anar a votar. I no pas perquè no m’agradi exercir aquest dret popular i democràtic, sinó perquè espero que d’aquí 4 anys ja no formen part d’aquell país anomenat Espanya i que quan hi haguem d’anar només sigui a fer turisme i no pas a pidolar els 45 quilets que mos foten cada dia. Sí, sí, 45 milions al dia, en dos dies l’aeroport d’Alguaire pagat. Els sembla poc?


Des d’alguns sectors de l’independentisme s’està fent campanya per l’abstenció (amb la frase “a Madrid no hi hem d’anar a fer res”) o pel vot nul mitjançant la simbologia d’introduir una estelada a dins del sobre enlloc de la papereta corresponent. Suposo que deu ser una estelada pel Congrés i una altra pel Senat…

Promulgar l’abstenció “perquè a Madrid no hi ha res a fer”, que volen que digui, és una manera estranya de pensar. A Madrid hem d’anar a fer una cosa si més no, a demanar els papers del divorci. Un divorci amistós (un tracte bilateral que dirien els polítics) i passi-ho bé. Algú s’imagina la Cambra dels Comuns britànica sense l’Scottish National Party, el Sinn Feinn o el Plaid Cymru? D’aquí uns anys ja no hi caldrà ser-hi, però ara hem d’anar a fer-nos sentir.


L’altra opció del vot nul encara és més rocambolesca. El vot nul és, això, vot nul. I és igual que el vot nul sigui amb una estelada, amb una bandera gallinàceo-franquista o amb una estampeta d’Escrivà de Balaguer. Tots els vots nuls van al mateix sac. Ningú s’entretindrà a comptar banderetes.

Així que, si vostè és un dels 51% d’independentistes que, segons el Centre d’Estudis d’Opinió votem a la demarcació de Lleida, faci’m el favor i esculli la papereta de la coalició Catalunya Sí, formada per ERC i Reagrupament.


ERC s’ha reconduït i Oriol Junqueras l’ha tornat a posar al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai per convertir-se en un satèl·lit del PSC (digui-li PSC, sigui-li PSOE). Des de Reagrupament, que sempre hem propugnat la unitat de l’independentisme (miri el nom que tenim), hem fet confiança en la seua nova proposta i hem buscat aquesta unitat que tanta falta ens fa als catalans.


El 20-N voteu l’única llista independentista que es presenta a Lleida. El dia 20 ens hi juguem molt. Per veure una Catalunya lliure, rica, plena i socialment justa. I, entre vostè i jo, imagini’s que gràcies al nostre escó el PP no treu representació per Lleida, seria bestial, no? Doncs apa, col·labori. I moltes gràcies per endavant.

dimecres, novembre 02, 2011

La competència

Fa uns dies debatia amb un molt bon amic meu homònim de nom i de cognom il·lustre dins del basquetbol lleidatà (de fet és fill d’un dels homenots més importants del bàsquet a la nostra ciutat) sobre si es poden considerar els diferents clubs esportius de la ciutat com a competència o no. Ell em deia que “malament anem si tenim la idea que el Lleida Basquetbol el considerem competència del Lleida Esportiu”. Que vagi per davant que jo segueixo, tot el que el temps i la informació em permet, la dinàmica esportiva lleidatana. Intento estar al dia i informat sobre el Lleida Esportiu (per descomptat), el Lleida Basquetbol, el Llista, el Transcolías Pardinyes, el Sícoris, l’Associació Lleidatana d’Handbol, l’EFAC, el Balaguer, el Tàrrega, el Cadí la Seu, el Borges Grup Vall i així anar fent. Per cert, això del Llista d’enguany és de traca i mocador, que poques vegades es reconeix.

Bé, al que anava, la meua argumentació estava basada en una conversa de bar que vaig sentir ja fa unes setmanes. Ja se sap que als bars es concentra la saviesa popular. El fatídic dia que recordarem durant molts anys (com aquell 0-5 del Mataró) del Lleida-Hospi, vam anar a un dels bars propers al Camp d’Esports a fer una canyeta amb el meu amic i company de seient al camp per a copsar l’opinió de l’aficionat. Hi havia un grup de 5 o 6 persones que sentíem xerrar. I la seua conclusió fou la següent “per veure el que hem vist, enguany em decideixo fer soci del bàsquet”, afirmació la qual va ser assentida per la totalitat del grup allà reunit.

És a dir, que teníem un grup de mitja dotzena de persones potencialment socis del Lleida Esportiu que finalment decideixen abonar-se al Lleida Basquetbol. Al cap i a la fi són uns clients que han decidit canviar d’empresa perquè a la que havien anat no els havia satisfet. I això, aquí i a la Xina Popular, es diu competència.

I escric tot això per enveja, siguem clars. Veig que al Barris Nord hi ha 3000 persones completament entregades i al Camp d’Esports, no ens enganyem, amb prou feines passem dels 2000. Sí, és cert, tenim dos penyes que foten molt soroll i els socis de pedra picada, i prou. No enganxem afició.

Ara queda formular-se la pregunta, i per què? Per què tenim una directiva que no ven ni comunica? Per què el Bàsquet té un Edu Torres i un Ricard Cases que només per nom ja han creat il·lusió? Per què no sabem el futur del Lleida Esportiu no a anys vista sinó al final de temporada? Per què el Bàsquet ha creat un projecte amb bona vista futura? Per què es va vendre fum a començament de temporada d’entrada de diners, de patrocini de l’estadi i al final res de res? Per què el bàsquet ha pogut firmar un meravellós conveni amb San Miguel, empresa de la nostra ciutat que cap cap de màrqueting futbolístic ha pogut aconseguir?

I una última cosa, felicitats a Jaume Sobregrau pel golàs de diumenge passat. Si Sobregrau jugués en un equip que va de roig i blau i el nom del qual no em ve al cap, hagués estat el gol més vist del cap de setmana als Telenotícies d’aquella cadena de televisió que es fa dir de Catalunya.