dissabte, d’agost 25, 2012

Realisme o pessimisme... una visió prèvia a l'inici de temporada del Lleida Esportiu

Falten 46 hores (o menys, tot depèn de l'hora quan llegeixi aquest apunt) perquè comenci la 2a temporada de la història del Lleida Esportiu. Una temporada que es presenta amb moltes novetats (massa!) per un equip nou creat l'any passat i que se'n va sortir amb prou èxit pel que esperàvem d'ell. La paraula novetats no vol dir en cap cas millores, vol dir canvis, i els canvis fets durant aquesta pretemporada tinc molts dubtes que siguin a millor. I això que el fet que ens hagin fet desertar del grup III ens farà jugar amb rivals extraordinaris com l'Alabès o l'Eibar, equips als quals personalment tenia ganes de veure'ls al Camp d'Esports. La veritat és que ja començava a estar una mica fart de veure equips artificials creats al País Valencià (o Comunitat Valenciana, no fos que algú s'ofengui) a base de totxos. 

Com la senyora aquella que va restaurar el ja famós fresc de l'estiu anomenat "Ecce Homo" de l'església de Borja que l'ha emmerdat sense cap mala intenció, és el que penso que ha fet la directiva del Lleida Esportiu aquest estiu amb l'equip que havia. No crec que ho hagi fet amb cap mala intenció però penso que ha desfet una feina que s'havia fet bé. El fet de la baixa resposta de socis (només 700) en les renovacions dels abonaments m'ho permeto agafar d'argument per donar-me la raó. 

Què és el que no em fa tenir gens d'il·lusió enguany per l'inici de temporada?

1) El cas Emili Vicente. Ja vaig dir que el problema no és el Toni Seligrat, que em sembla que és el millor substitut que hagi pogut tenir l'Emili, sinó que la gran majoria confiava en l'Emili després de les bones temporades passades amb plantilles fetes amb quatre canyes. Sense entrar a discutir els motius de la renovació penso que aquest fet ha estat un dels principals que ha fet destrempar el soci.

2) La no renovació del que ha sigut emblema del Lleida les últimes temporades, el central de Fondarella Jerson Bosch. Ja hem sentit les dos versions sobre la renovació, la del club i la del jugador. I com és una qüestió de creure's un o l'altre i després de saber què va passar l'estiu passat amb Xavier Gabernet, em quedo amb la versió del jugador. La versió de la directiva, llastimosament, no se la creu ningú. Si la seua és la certa caldria que miressin molt bé el tema de la comunicació que falta els fa. Sobretot també després de menysprear els periodistes de Lleida TV vetant-los l'entrada al camp el dia de la foto oficial de l'equip... i ara correm-hi tots a buscar un central. Perquè Sergio Ayala, aquest central que ens havia de cedir aquell equip de Barcelona a bombo i plateret se n'ha anat cedit a un equip molt català com és l'Alabès d'Óscar Rubio, de Jaume Delgado, del Miguel Martínez, de Jonan García, de Miki Martínez i de Luismi. Des del temps de Thomas Christiansen que es posin els jugadors cedits allà on els hi càpiguin. Amén.

3) Aquesta setmana ha sortit a la llum l'estat lamentable de la gespa del Camp d'Esports. Fa cosa d'un mes es va acomiadar al Juancar, el cuidador que teníem des de fa unes temporades, un incansable treballador. Ens van vendre la panacea dient-nos que havien contractat la mateixa empresa que cuidava la gespa del Camp Nou... doncs aquesta increïble empresa no sé si ja ha cobrat o no, però mon pare té la gespa del xalet molt millor. En un grup II on tots els camps són de gespa natural serem la riota dels equips.

4) No s'ha fet ni un miserable partit de presentació. Ni un Ciutat de Lleida. Ni un partit al camp de la Bordeta o de l'At.Segre perquè puguem veure l'equip. Ni propaganda, ni promoció, ni publicitat... què volen? Que la gent faci cues a les oficines per glòria divina? Això no és d'un equip gran. Ni de petit. Els equips de categories inferiors fan presentacions... al Lleida no li cal pel que es veu.

5) Dels fitxatges no en puc parlar gaire perquè la majoria de jugadors els desconec com juguen. Pot ser que ens surtin Casqueros o Jorge Jiménez. Melons per obrir. Pot passar de tot. A priori, no és que il·lusionin gaire... no. Només l'Álex Colorado té una solvència contrastada als nostres ulls. A la porteria hem fitxat el Pau Torres i el Pau Núñez. Buscant per fòrums dels equips on han jugat hi ha comentaris de tot. El lateral dret Cacho no sembla pas millor que ni Gabernet ni Sobregrau. Biel Medina aportarà experiència, en principi sembla bo però també Mikel Azparren n'havia d'aportar i... L'Ignasi Dalmedo té molt bona pinta, aquest el recordo al Camp d'Esports amb el Badalona. De Jaime Mata i Molo no sé què dir. L'Artur Gòdia i el Roger Canadell, tot i la seua juventut pinten bé, almenys són de Lleida. Però l'esperpent fou el fitxatge d'un tal Montoro que se l'ha rescindit el contracte abans de començar. Símptoma de mala planificació... o de fitxar sense el vistiplau de l'entrenador, o de descoordinació, o... Només recordo que hagi passat això amb Jesús Maderal "Villa", Alexandre Reboreda "Alé" i amb Istvan Dudas. Noms ja mítics de la història del Lleida al qual hi afegim aquest personatge de cognom no gaire afectuós pels catalans ara mateix com és Montoro. Amb respecte pel jugador però sense respecte pel ministre homònim. Sort que hem retingut, encara no sé com, el Jesús Imaz.

Bé, aquesta és la meua sensació. Quan a la jornada 10 ens situem líders de la 2aB grup II em desdiré de tot el que he dit aquí. Apa, ja ho aviso. Bona lliga i visca el Lleida.

dimecres, d’agost 22, 2012

El Curiosity dispara raigs làser a Mart!


No, no s'espanti. No és res de la Guerra de les Galàxies. El títol sona a ciència ficció però la ciència és real! No s'ha preguntat mai com és que els astrònoms coneixen la composició química de les estrelles si no n'han visitat mai cap? Pregunti-s'ho, pregunti-s'ho. La forma de fer-ho és a través d'una tècnica anomenada espectroscòpia. Cada vegada que un objecte emet llum, aquesta comporta informació sobre els elements químics que el formen. Cada element químic emet llum en determinades freqüències (si la llum és visible diferents freqüències signifiquen diferents colors), que poden ser mesurades amb els instruments apropiats, anomenats espectròmetres. Així els físics, que sembla que tenen poca feina però no és així, van registrar acuradament la llum particular de cada element en el laboratori i li van posar el nom d'espectre (no, un espectre no és un fantasma). És com la seua empremta digital. Quan un astrònom observa la llum d'una estrella, aquesta llum arriba al telescopi i després es fa passar a través d'un espectròmetre, amb el qual és possible separar la llum de cada element i així identificar quins són els elements que componen aquesta estrella. 

Aquesta mateixa tècnica es la que utilitza el Curiosity per estudiar la composició del sòl marcià. Però hi ha un problema. Les roques marcianes no són estrelles i no emeten llum, per a això el Curiosity ha estat armat amb un poderós raig làser que es dispara contra una roca diverses vegades en polsos molt curts, equivalent a encendre i apagar una llanterna moltes vegades molt ràpid.



Aquesta setmana, dos setmanes després del seu aterratge a Mart, el Curiosity va provar aquesta tècnica. El blanc escollit va ser una pobra roca a la vora del Curiosity de la mida d'un puny que van anomenar "Coronació". L'instrument anomenat ChemCam consisteix en una càmera amb un làser, un telescopi i tres espectròmetres.

El làser va ser disparat 30 vegades en 10 segons i cada pols tenia una potència d'un milió de watts (les bombetes de casa seua en tenen 60 i l'assecadora 2000 perquè es faci una idea). Els electrons que orbiten els àtoms  a la roca absorbeixen l'eneegia del làser, i es converteixen en el que els físics anomenen electrons excitats (la paraula excitat es refereix a electrons amb més energia, no hi vegi pas connotacions sexuals). Aquests electrons tornen al seu estat de mínima energia emetent la llum particular de l'àtom al qual pertanyen. La llum del petit flaix generada va ser captada pel telescopi de la ChemCam  i mesurada pels espectròmetres per determinar els diferents elements químics presents a la roca. La informació ha estat rebuda pels científics i està sent analitzada, mentre que "Coronació" va quedar amb una marca de prop d'1 mm diàmetre, la imatge va ser publicada per la NASA i la podeu veure a continuació.



Els riags làser a l'espai no són cosa de pel·lícula...

Més informació a Cosmonoticias i moltes gràcies a Jorge Diaz per la seua ajuda en petits aspectes.

dimarts, d’agost 21, 2012

Scott McKenzie - San Francisco

Scott McKenzie ha estat un dels molts exemples dins de la música d'haver passat a la història per una cançó (un one hit wonder que es diu), en aquest cas "San Francisco", un dels himnes hippie que defineix una generació i una utopia. Que bonica m'ha quedata questa última frase... L'època dels finals dels 60 era coneguda con el temps de les flors (el flower power). D'aquells temps són l'"Alone again or" dels Love; "It had too much to dream last night" dels Electric Prunes; "For whats its worth" de Buffalo Springfield; "A horse with no name" d'America; "Never my love" dels Association i moltes d'altres de Joni Mitchel, Canned Head, Janis Ian, James Taylor, Vanilla Fudge... Ja veieu, noms una empalagosos, música una mica insulsa pel meu gust, però unes lletres que, pel que es veu, incitaven a les relacions entre homes i dones, o homes i homes, o dones i dones o homes-dones i coses... i totes les possibles combinacions que vostè desitgi.

L'any 1964 McKenzie ja estava en el món de la música en un grup anomenat The Journeymen acompanyat de John Phillips, un bon amic seu que era un dels papas dels The Papas & the Mamas. L'any 1967 el grup es desfà i Phillips se'n va a California a surfejar amb els Beach Boys (i aprofitar per fer coses que fan els papàs i les mamàs per engendrar les Wilson Phillips) mentres que McKenzie es queda a Nova York gravant balades ensucrades. 

El folk-rock, en aquells moments, és un estil en auge i el seu amic Phillips el convenç perquè vagi a la Costa Oest a provar fortuna. Fitxa per EPIC i publica "No no no no no" una bona i desconeguda cançó que mostra les habilitats de McKenzie en aquest gènere, i que em recorda la coneguda tornada no, no, no d'Amy Winehouse. El mateix 1967 amb la producció de Lou Adler i la lletra de John Phillips publica el meravellós "San Francisco (be sure to wear flowers in your hear" (assegura't de portar flors al cabell), tot un himne hippie (ja es veu amb la lletra) que meravellà a un bon futimé de seguidors. El disc es va gravar de qualsevol manera però l'impacte va ser tal que ningú se'l podia imaginar. El 1968 la utilitzaven els joves txecoslovacs per manifestar-se contra el Pacte de Varsòvia (uf! que lluny queda!)

McKenzie ho va tornar a intentar amb el soporífer single "Like an old time movie" (1967) però ja no se'n sortí més. Així que, el 1970, es va passar al country rock amb "Ode" (1970), que no he trobat a YouTube.

L'any 1980 va reviscolar en escena perquè fou un dels compositors del mític "Kokomo", l'èxit que van tenir el Beach Boys en la seua reentré al anys 80. 

Ara, a l'edat de setanat-i-pocs anys i per culpa d'una malaltia neurològica que no havia sentit mai i anomenada de Guillain-Barré ens ha deixat. Jo us poso la versió original, però per si la trobeu més cursi aquí la teniu enmig del "The sound of San Francisco" dels Global Deejays.


dimarts, d’agost 07, 2012

Lo can Boix de Peramola i el baix Alt Urgell

Aquest cap de setmana hem aprofitat un regal que mos va cagar el tronc per donar un petit tomet per una zona una mica rara de definir. Es tracta d'una petita excursió per la part de baix de l'Alt Urgell. Allà on s'uneixen els embassamanets de Rialb i d'Oliana.

L'estada la van fer a l'hotel can Boix de Peramola. Escolti'm, no crec que exageri si dic que és el millor hotel on hem estat, només el Mas Passamaner de la Selva del Camp podria posar una mica en dubte aquesta afirmació. Però ni Hiltons, ni Clarions, ni òsties... i només és un 4 estrelles! Què li falta a aquest hotel per tenir-ne 5? És molt injust que el Can Boix tingui el mateix nombre d'estrelles que moltes merdes d'edificis que te'ls vénen com hotel a Lloret, Calella o Salou. El paio que dóna les estrelles quan va a la platja deu anar fumat.

L'hotel té més de 200 anys d'història, però ja l'aviso que l'han anat reformant i renovant. La situació sota la Serra del Corb i amb vistes sobre tota l'explanada d'Oliana i el Segre el fan il·lídic. Des de fa anys el regenta la família Pallarès on cuiden molt (molt no, moltíssim!) l'atenció al client i la cuina. L'habitació enorme. El complex preparat amb piscina, pista de tennis, de futbol sala, de petanca i molta zona enjardinada per poder jugar amb la canalla o passejar relaxadament. I al matí et trobaves el diari a l'habitació només aixecar-te... així que llegint el diari pots esmorzar l'assortit d'embotits de la zona que tenen amb pa torrat sucat amb tomata de l'hort que també cuiden allà. I iogurts casolans fets amb llet de vaca, ovella o cabra. Per triar. El restaurant també cuida absolutament tots els detalls, amb una carta de vins que encara l'estic llegint ara i una cuina, per mi, massa sofisticada però es veu que està molt de moda ara. 

Esclar que, amb un hotel així dóna ganes de no moure's-hi, però calia anar a fer una mica el pixapins per l'entorn i buscar alguna cosa per anar a dinar. Dinar a l'hotel ens hagués suposat una despesa econòmica que ja no mos entrava al regal que ens va cagar el tronc. I tampoc es plan que l'economia del país la reactivi jo sol...

Per dinar vam anar a un restaurant conegut i que recomano si us trobeu per allà. A Cal Jesús d'Organyà menjareu molt i molt bé i bé de preu, tot i que últimament trobo que l'han apujat també. Ara perquè no és època de bolets però és una de les seues especialitats. Carn a la brasa, caragols a la llauna... menjar casolà i de qualitat i amb bones raccions acompanyades d'allioli de codony! Quan voltem per allà sempre petem al Jesús. Podeu donar un tomb per Organyà, no és gaire gran però a la part del darrere del restaurant, que és a peu de carretera, teniu el casc antic de la vila i a tocar la Col·legiata de Santa Maria.


Anant cap a Organyà hem de passar per Coll de Nargó. Bé, ben bé no es passa per Coll de Nargó, es passa per alguns bars i restaurants de Coll de Nargó. El poble queda pujant a l'esquerra. Des de Coll de Nargó hi ha cosetes per veure. Deixant de banda els dinosaures que troben per allà, hi ha l'església romànica de Sant Climent amb una torre-campanar única. Sortint de Coll de Nargó encarats cap a Isona, seguint les petjades dels dinosaures i abans de pujar el coll de Bóixols (tranquils, no el pujarem!) arribem a Sant Romà de Valldarques, que està al llogarret de Valldarques (evidentment) i futut en una fondalada molt bonica de veure. La carretera transcorre paral·lela al riu de Valldarques fins arribar a la botera de Santa Maria, una cascada d'uns 40 m d'alçada. 

I per últim en aquesta mateixa carretera trobareu el desviament cap a Gavarra, que pertany també a Coll de Nargó tot i que està a 30 km. El nucli de Gavarra està dalt d'un turonet amb una carretera no apta per a cardíacs però que é smolt sostenible si ho fa en bicicleta o a peu. Ara, es veuen unes vistes de l'Alt Urgell... És un poblet per visitar i donar un passeig ràpid. Diuen que en dies clars s'hi pot veure lo Castell de Lleida... i que de nit es frueix de l'espectacle de le sllums de tots els pobles que es veuen. Això ja no ho vaig poder comprovar.

Més a prop de l'hotel i tocant a la piscina de Can Boix teniu una pista que porta a l'església romànica de Santa Maria de Castell-Llebre. Ja sé que a vegades sóc una mica pesat amb el romànic, però m'agrada. Hi ha gent que és pesada amb un tal Messi i ningú els diu res i a sobre els escolten i els llegeixen. L'església, que té una torre de planta quadrada se la pot veure des de la carretera d'Andorra dalt d'una roca.



Can Boix està al terme municipal de Peramola, poblet que disposa d'un gran nombre de fonts i d'unes pintures rupestres que es veu que són molt importants. Perdoneu-me però jo no sé valorara pintures rupestres. Si seguiu la carretera i després de passar pel nucli de Nuncarga arribareu al pantà de Rialb, concretament a Aguilar de Bassella, on ja no hi vaig arribar... i no sé si està sota l'aigua o no....